jueves, 1 de septiembre de 2011

El peletero/La sargantana (33)


Un interior apatxe de Vermeer.

Aviat farà gairebé un any, el 21 de juliol de 2008, a la Vanguardia de Barcelona, en Vila-Matas parlava d’un pintor nord-americà maleït i una mica boig, anomenat el Van Gogh americà, en Ralph Albert Blakelock, pintor realista i especialitzat en pintar la llum de la lluna en diferents hores del dia, fonamentalment al capvespre o a la nit, el que en diuen “Moonlight”.

T’ho explico, sargantana, perquè me n’adono que cada vegada ets més capaç, no ja d’apreciar o valorar les imatges artificials, sinó també d’entendre-les com entens les paraules, saps mirar de manera “pictòrica”, per què?, perquè saps descriure el que veus amb paraules, ve-t’ho aquí, perquè.

Suposo que tot això té alguna cosa a veure amb la capacitat de reconeixement d’un mateix, bé al mirall del bany o a dins del propi cervell. Saber que la veu que hi sens és la teva i no la del vent, ni la de cap déu, ni la d’aquell que et mira malament.

M’agraden especialment les darreres paraules de l’article, les que diuen: “Moonlight és el mon d’ahir, un univers quiet i profundament il·luminat, la terra d’abans que mai varem veure, la fi de les velles temences, la vida a la que un dia hem de tornar”.

Això ho diu en Vila-Matas i jo no sé per què em sorprèn que tothom cregui que aquest és el destí que ens espera: la fi de les velles temences.

En Vila-Matas fa esment a la immobilitat quan parla que: “sembla un paisatge idíl·lic de gran quietud en el que la terra y la lluna es compenetraven. Un espaï de reserva india, que és al mateix temps el final d’un mon ja trencat que ha iniciat la seva acceleració cap a la velocitat del no res. Un interior apatxe de Vermeer”.

Crec que els veritables pintors sempre intenten retratar, no ja la mort, i sí el desconcert dels morts que encara no són capaços de comprendre la dimensió de la seva tragèdia irreparable i que en el seu estupor romanen petrificats.

Un personatge que em vaig inventar, “El Gras”, recordava al seu vell professor paralític dient que: “la presó era un refugi, un amagatall excel·lent. Estava tancat com en una pintura, embalsamat en oli, (...) Era una cosa absolutament immòbil”.

En Vila-Matas cita també una novel·la de Paul Auster, “El palau de la lluna” i parla d’un estrany home que va en cadira de rodes i que necessita trobar una pintura, “Moonlight”, que sorprenentment es de mides molt petites. Jo en canvi recordo a la Sara, l’esposa de Lot que tot girant-se es convertí en la primera estàtua de la història, la primera paràlisis gloriosa.

Aquest tombar-se per mirar, diuen que té a veure amb al l’atracció del mal, amb això que anomenem “impunitat”.

Al parlar d’aquesta pintura, la titulada específicament així, “Moonlight”, en Vila-Matas diu: “Blakelock transmetia la idea de que a aquella hora tots els sons eren més suaus, més profunds, i la remor del vent en les branques més pensativa. Una idea estranya de felicitat”

Té raó, es una idea estranya, i més si violento l’argument poètic i t’ho pregunto a tu, sargantana, creus que és una idea estranya?

La teva resposta és contundent: “La nit és la mort, la penombra i la foscor son un pou del que no saps mai quan te’n podràs sortir”.

Per què no ho saps mai?, et pregunto de nou.

“Perquè no tinc memòria, mai me’n recordo que després de la nit ve el dia, ve-t’ho aquí per què”, em respons enfadada.

En Vila-Matas afirma, sense cap temor a la exageració, que davant d’aquella pintura, “vaig tenir la impressió india d’haver tornat a reconèixer la bellesa del mon”.

Bo és que així “sia”, oi sargantana?

Em mires sorpresa i em preguntes “què és la bellesa del mon?”

Jo callo, i callo perquè ho sé, o al menys sé què és tenir la impressió india de tornar a reconèixer la bellesa del mon.

---------------------------------

Traducció al castellà

Un interior apache de Vermeer.

Pronto hará un año, el 21 de julio de 2008, en la Vanguardia de Barcelona, Vila-Matas hablaba de un pintor maldito y un poco loco, llamado el Van Gogh americano. Era Raph Albert Balkelock, pintor realista y especializado en pintar la luz de la luna en diferentes horas del día, fundamentalmente al anochecer o por la noche, eso que se llama “Moonlight.

Te lo cuento, lagartija, porque percibo que cada vez eres más capaz, no sólo de apreciar o valorar imágenes artificiales, sino también de entenderlas como entiendes las palabras, sabes mirar pictóricamente, ¿por qué?, porque sabes describir lo que ves con palabras, mira por dónde el porqué.

Supongo que todo eso tiene algo que ver con la capacidad de reconocerse a uno mismo, ya sea en el espejo del baño o bien dentro del propio cerebro. Saber que la voz que oyes es la tuya y no la del viento, la de ningún dios, o la de aquel que te mira mal.

Me gustan especialmente las últimas palabras de su artículo que dicen: “Moonlight es el mundo de ayer, un universo quieto y profundamente iluminado, la tierra de antaño que nunca vimos, el fin de los viejos temores, la vida a la que algún día hemos de regresar”.

Eso lo dice Vila-Matas y yo no sé por qué todos creen que este es el destino que nos espera, el fin de los viejos temores.

Vila-Matas alude a la inmovilidad cuando habla que: “parece un paisaje idílico de gran quietud en el que tierra y luna se compenetraban. Un espacio de reserva india, que es a la vez el final de un mundo ya roto que ha iniciado su aceleración hacia la velocidad de la nada. Un interior apache de Vermeer”.

Creo que los verdaderos pintores siempre intentan retratar, no ya la muerte, y sí el desconcierto de los muertos que todavía no son capaces de comprender la dimensión de su tragedia irreparable y que en su estupor permanecen petrificados.

Un personaje que me inventé, “El Gordo” recordaba a su viejo profesor paralítico cuando decía que: “la prisión era un refugio, un escondite excelente. Estaba encerrado como en una pintura, embalsamado en aceite, (…) Era alguien absolutamente inmóvil”.

Vila-Matas cita también una novela de Paul Auster, “El palacio de la Luna” y habla de un extraño hombre que va en silla de ruedas y que necesita encontrar una pintura, “Moonlight, que sorprendentemente es de tamaño muy reducido. Yo en cambio, recuerdo a Sara, la esposa de Lot, que al girarse se convirtió en la primera estatua de la historia, la primera parálisis gloriosa.

Ese darse la vuelta para mirar, dicen tiene que ver con la atracción del mal, eso que llaman impunidad.

Al hablar de esta pintura, la titulada específicamente así, “Moonlight”, Vila-Matas dice: “Blakelock transmitía la idea de que a aquella hora todos los sonidos eran más suaves, más profundos, y el rumor del viento en las ramas más pensativo. Una idea extraña de felicidad”.

Tiene razón, es una idea extraña y mucho más si violento el argumento poético y te lo pregunto a ti, lagartija, ¿crees que es una idea extraña?

Tu respuesta es contundente: “La noche es la muerte, la penumbra y la oscuridad son un pozo del que no sabes nunca cuando podrás salir”. ¿Por qué no lo sabes nunca?, te pregunto de nuevo, “porque no tengo memoria, nunca recuerdo que después de la noche viene el día, ése es el por qué”, me respondes enfadada.

Vila-Matas afirma sin temor a la exageración que ante aquel cuadro, “tuve la impresión india de haber vuelto a reconocer la belleza del mundo”

Bueno es que así sea, ¿verdad, lagartija?

Me miras y me preguntas, ¿qué es la belleza del mundo?”

Yo callo, y callo porque lo sé, sé qué es tener la impresión india de volver a reconocer la belleza del mundo.

No hay comentarios: