jueves, 27 de octubre de 2016

La vida Dadà

Nombre d'ofagaments en piscinines i pel·lícules de Nicolas Cage


Diari de tardor (11)

La vida Dadà

La gestora del PSOE no para de demanar i de reclamar al seu grup parlamentari que violi la Constitució exigint-li obediència deguda i disciplina de vot. Això, si més no, no és quelcom exclusiu dels socialistes, també ho practiquen tots els altres partits d’Espanya alhora que exhorten a la població que acompleixi les lleis.

Suposo que la relació entre una cosa i l’altra, exigir el compliment de la Constitució i saltar-se-la constantment a la porta gayola, és una particular i peculiar manera d’interpretar els conceptes de correlació i causalitat que permeten o que no permeten comparar, per exemple, el nombre de persones ofegades en les piscines amb la quantitat de pel·lícules protagonitzades per Nicolas Cage. En aquest sentit no tinc cap mena de dubte que la sagrada unitat pàtria espanyola és el resultat també d’una meravellosa conclusió similar a la que estableix una relació directe entre el consum de pollastre per càpita i el consum de petroli.

Per escriure un poema, Tristan Tzara recomanava agafar un diari, unes tisores. Triar un article de la longitud que es vol donar al poema. Retallar amb cura cadascuna de les paraules que formen l'article i posar-les en una bossa. Agitar-la suaument. Treure cada retall un darrere l'altre i transcriure’ls en l'ordre en que hagin sortit de la borsa. El poema, diu el poeta romanès, s'assemblarà a vostè.

No estic segur de la seva asserció, però el que sí tinc claríssim és que el darrer discurs d’investidura del Sr. Rajoy és el seu retrat i deu està fet d’igual manera. Retalles les seves paraules i les ordenes de manera aleatòria i el resultat acaba essent el mateix. No és broma, aquesta mena de correlacions i d’estructures argumentals es fan contínuament com demostra aquest article d’un blog de divulgació científica que no llença la tovallola en els seus objectius de denunciar la pseudociència malgrat l’augment dels partidaris de la homeopatia al mateix ritme que ho fa el consum de margarina i els divorcis, o allò que afirma la dita popular de que quan els carrers estan molls els calaixos estan eixuts.

És cert que des d’aquella famosa pel·lícula de Marlon Brando on ballava tangos a París amb una guapíssima Maria Schneider la margarina s’ha fet servir molt com a lubricant sexual, igual que els dies que plou poca gent entra a comprar. La meva única esperança en aquests cassos és poder vendre paraigües somiant que els barcelonins facin com els de la ciutat francesa de Cherbourg que, com tothom sap, parlen cantant. A mi m’és impossible donat que desafino molt i poso nerviosos als que volen tenir amb mi una conversa raonable i afinada.  A Catalunya tenim bons cantants de renom mundial entre els que no em trobo, un gran teixit de corals estès per tot el territori, bones fàbriques de paraigües i una excel·lent indústria de dutxes per a èpoques de sequera quan ens veiem en la necessitat de posar-nos a sota d’elles vestits i amb el paraigües obert.

Avui he tingut sort i m’ha entrat una noieta negra que tot i no fer-ho cantant m’ha comprat un paraigües blau, però que a l’obrir-lo per ensenyar-se’l ha saltat una de les varetes, quedant un servidor totalment en ridícul perquè aquesta no és pas una bona manera de començar a vendre un paraigües. Ella m’ha dit que n’ha tingut un que li ha durat set anys, però que avui se li ha trencat. Com una relació amorosa, he afegit, la majoria no duren més de set anys, la resta dels anys són un paraigües foradat.

Esta es una visión muy nihilista, m’ha replicat amb un marcat accent caribeny que m’ha deixat molt impressionat. ¿Cuánto crees que me durarà este que me quieres vender con una varilla desencajada?, m’ha preguntat amb ironia al veure que m’havia quedat mut.

Depèn de com el tractis, li he contestat tartamudejant. ¿Igual que una relación amorosa?, m’ha demanat. No, només cal que el tractis com ha de ser tractat un paraigües, res més, obre’l abans d’obrir la dutxa, no a la inversa, he conclòs. Caramba, esto no es muy romántico, m’ha etzibat amb un somriure que deixava veure una dentadura espectacular i alguna altra cosa que no sabria dir.

Bé, depèn de com es miri, però pensa que la vida és dura i que hi ha una relació evident entre els casaments a Kentucky i la quantitat de gent que s’ofega després de caure a l’aigua des d’una barca.

Será por eso que estoy viva, mi marido no es de Kentucky, en realidad no estoy casada, pero en estos últimos días está lloviendo mucho y no sé si al final tendré que subirme a alguna barca o pedir el divorcio con margarina. ¿Cuánto has dicho que vale el paraguas?

Quinze euros.

---------------------------------------

Diario de otoño (11)

La vida Dadá

La gestora del PSOE no para de pedir y reclamar a su grupo parlamentario que viole la Constitución exigiéndole obediencia debida y disciplina de voto. Esto, al menos, no es algo exclusivo de los socialistas, también lo practican todos los demás partidos de España al tiempo que exhortan a la población a que cumpla las leyes.

Supongo que la relación entre una cosa y otra, exigir el cumplimiento de la Constitución y saltársela constantemente a la porta gayola, es una particular y peculiar manera de interpretar los conceptos de correlación y causalidad que permiten o que no permiten comparar, por ejemplo, el número de personas ahogadas en las piscinas con la cantidad de películas protagonizadas por Nicolas Cage. En este sentido no tengo ninguna duda de que la sagrada unidad patria española es el resultado también de una maravillosa conclusión similar a la que establece una relación directa entre el consumo de pollo per cápita y el consumo de petróleo.

Para escribir un poema, Tristan Tzara recomendaba coger un periódico, unas tijeras. Elegir un artículo de la longitud que se quiere dar al poema. Recortar con cuidado cada una de las palabras que forman el artículo y ponerlas en una bolsa. Agitarla suavemente. Sacar cada recorte uno tras otro y transcribirlos en el orden en que hayan salido de la bolsa. El poema, dice el poeta rumano, se parecerá a usted.

No estoy seguro de su aserto, pero lo que sí tengo clarísimo es que el último discurso de investidura del Sr. Rajoy es su retrato y debe de estr hecho de igual manera. Recortas sus palabras y las ordenas de manera aleatoria y el resultado acaba siendo el mismo. No es broma, este tipo de correlaciones y de estructuras argumentales se hacen continuamente como demuestra este artículo de un blog de divulgación científica que no tira la toalla en sus objetivos de denunciar la pseudociencia a pesar del aumento de los partidarios de la homeopatía al mismo ritmo que lo hace el consumo de margarina y los divorcios, o lo que afirma el dicho popular de que cuando las calles están mojadas los cajones están secos.

Es cierto que desde aquella famosa película de Marlon Brando donde bailaba tangos en París con una guapísima María Schneider la margarina se ha utilizado mucho como lubricante sexual, al igual que los días que llueve poca gente entra a comprar. Mi única esperanza en estos casos es poder vender paraguas soñando que los barceloneses hagan como los de la ciudad francesa de Cherburgo que, como todo el mundo sabe, hablan cantando. A mí me es imposible dado que desafino mucho y pongo nerviosos a los que quieren tener conmigo una conversación razonable y afinada. En Cataluña tenemos buenos cantantes de renombre mundial entre los que no me encuentro, un gran tejido de corales extendido por todo el territorio, buenas fábricas de paraguas y una excelente industria de duchas para épocas de sequía cuando nos vemos en la necesidad de ponernos debajo de ellas vestidos y con el paraguas abierto.

Hoy he tenido suerte y me ha entrado una chica negra que a pesar de no hacerlo cantando me ha comprado un paraguas azul, pero que al abrirlo para enseñárselo ha saltado una de las varillas, quedando un servidor totalmente en ridículo porque esta no es una buena manera de empezar a vender un paraguas. Ella me ha dicho que ha tenido uno que le ha durado siete años, pero que hoy se le ha roto. Como una relación amorosa, he añadido yo, la mayoría no duran más de siete años, el resto de los años son un paraguas roto.

Esta es una visión muy nihilista, me ha replicado con un marcado acento caribeño que me ha dejado muy impresionado. ¿Cuánto crees que me durará este que me quieres vender con una varilla desencajada?, me ha preguntado con ironía al ver que me había quedado mudo.

Depende de cómo lo trates, le he contestado tartamudeando. ¿Al igual que una relación amorosa?, me ha pedido. No, sólo es necesario que lo trates como debe ser tratado un paraguas, nada más, ábrelo antes de abrir la ducha, no al revés, he concluido. Caramba, esto no es muy romántico, me ha espetado con una sonrisa que dejaba ver una dentadura espectacular y alguna otra cosa que no sabría decir.

Bueno, depende de cómo se mire, piensa que la vida es dura y que hay una relación evidente entre las bodas en Kentucky y la cantidad de gente que se ahoga tras caer al agua desde una barca.

Será por eso que estoy viva, mi marido no es de Kentucky, en realidad no estoy casada, pero en estos últimos días está lloviendo mucho y no sé si al final tendré que subirme a alguna barca o pedir el divorcio con margarina. ¿Cuánto has dicho que vale el paraguas?

Quince euros.

12 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

pero....................¿ostres ?....¿lo has vendido o no ?
Ahora si que me tienes intrigado...

El peletero dijo...

Eso es lo de menos, Miquel, es lo que tiene la vida dadá. Depende de cómo pegue los retales vendo o no vendo el paraguas, lo importante es cómo se agita la bolsa.

Tot Barcelona dijo...

Entonces, ¿cuál ha sido el resultado del agite de la bolsa ?
¿Qué composición literaria (automática) es la que ha salido después de agitar la bolsa ?
¿Ha salido positiva para tus intereses ?, o se ha quedado la chica con la primera impresión, a sabiendas de que no hay una segunda primera impresión, la del paragüas roto.
En fin. Un cúmulo de circunstancias que, como bien dices, depende de cómo se agite la bolsa.

Salut

Rodericus dijo...
Este comentario ha sido eliminado por el autor.
El peletero dijo...

En el frontispicio del Peletero hay un famoso dicho anglosajón, What you see is what you get, que en literatura, sea dadaista o no, significa que no hay que buscar en el texto lo que en él no está escrito.

Pero para tu curiosidad te diré que la muchacha era negra,que el paraguas era azul, que ella era muy simpática y que parecía una buena chica. Y que el desperfecto del paraguas tenía una fácil solución porqué el único que estaba roto era el de ella, no el que yo le quería vender que solamente tenía una varilla desencajada y suelta. En el texto en ningún momento se habla que mi paraguas estuviese roto.

En fin, Serafín, un cúmulo de circunstancias, como dices. La vida siempre es así, retales mal pegados.

Salut, company!

Rodericus dijo...

I tant dadá. Comencem amb el filibusterisme de la disciplina parlamentaria i acabem amb la vida secreta dels paraiguas.

¿ Es Pedro Sànchez un paraiguas trencat abandonat a una paperera una tarda de pluja ?.

¿ Iceta dirá : "no, diguem no, nosaltres no son d´eixe mòn" ?.

¿ On van el paraiguas extraviats ?.

¿ Es Rajoy home de paraiguas o de impermeable ?.

¿ Es Susana Díaz la gata sota la pluja ?.

¿ La teva clienta del Carib, volia cambiar de paraiguas o de marít ?

No em respongui ara, faci-ho després de la publicitat, si us plau.

Una abraçada

El peletero dijo...

Em fas unes preguntes molt difícils, Rodericus, que ara no puc respondre en clau dadaista, però et donaré la meva humil opinió ja que la publicitat ha acabat, de moment.

Aquesta reiterada disciplina de vot i el frau de llei que significa la seva pràctica continuada amb la més absoluta fatxenderia per part de tothom des de l’inici del Règim del 78, m’ofèn de manera profunda i demostra clarament que els diputats no obeeixen als compromisos contrets amb els seus electors sinó els de les cúpules dels seus partits que la població no ha triat.

El Sr. Sánchez no ha estat a l’alçada, però ara és la víctima, i ni ell ni els actuals dirigents poden ser els que liderin la renovació del PSOE i procurin tancar ferides, tots ells estan cremats. Hauran de ser uns altres i algú que no estigui tacat per aquesta abstenció vergonyosa. Com deia en un altre post això ha estat un veritable cop d’Estat.

Iceta intenta salvar al PSC sabent que si el PSOE pretén presentar-se per lliure a Catalunya li pot passar el mateix que a Unió democràtica.

El paraigües extraviats van a les mans d’algú que inevitablement els tornarà a extraviar i així successivament. El mateix passa amb els principis en la política.

Rajoy és home de paraigües, impermeable, cinturons i elàstics.

Susana Díaz no és pas cap gata, no té ni tant sols el glamour que permetria fer alguna associació metafòrica amb algun animal. Susana Díaz només és una trepa buròcrata que sap que si canvien les regles de joc actuals Andalusia tindrà molts problemes per adaptar-se a la nova realitat i farà el que calgui, el que sigui necessari, per la via i amb el mètode que ella cregui més convenient, sigui el que sigui, per a què res no canviï. Però la noia ja comença a fer olor a socarrimat.

La meva clienta del Càrib em va dir que volia canviar de paraigües i no pas de marit perquè, com va afirmar també, no estava casada, i jo no tinc cap motiu per no creure-me-la.

Una abraçada.

Rodericus dijo...

Moltas merçés per las sevas respostas. M´has donat una idea literaria : l´odissea d´un paraiguas que canvian de mans y propietari.

En la meva opinió, el PSC está entre el foc y la paella. M´explico : si vota per l´abstenció, a Catalunya perdrá molta parroquia, y si consuma l´excicció del PSOE, es disoldrá com la extinta UCD.

Una abraçada.

El peletero dijo...

De res, a disposar.

L'espai de l'esquerra no nacionalista a Catalunya se'l disputen els socialistes, el que queda d'ells, i els comuns.

Si el PSC donés l'abstenció a Rajoy sí que estaria mort com l'antiga UCD, però si vota No encara té esperança de tenir un lloc al sol. No desapareixerà pas com tu dius per escindirse del PSOE, perquè no crec que el PSOE sigui rellevant aquí, com he dit, penso que li podria passar al mateix que Unió. Però puc estar equivocat.

Ningú coneix el futur ni en quines mans caurà el paraigües oblidat.

Una abraçada.

El peletero dijo...

Cal recordar també, Rodericus, el que va ser la fusió al seu dia entre el PSOEi el PSC.

Pocs recorden que a la seva seu a Barcelona, a part dels quatre mobles només hi havia en Triginer i un logo històric ben gran, rés més, per dir-ho així no tenia ni secretària.

Els catalans, el PSC, van compra el logo, i els espanyols no seguir sent residuals abans de començar.

El PSOE a Catalunya no era res, com a Espanya abans de Suresnes i els diners de Willy Brand.

Rodericus dijo...

Dons posiblement acabin tancan el cercle i tornan al no res.

Visc al que es coneixia com el "cinturon rojo" i puc dir-te que ha descolorit bastant, tan per sociologia ( el fills del antics "Felipistes" renegan de la fé dels seus pares ) com per la irrupció d´altres alternativas.

Historicament, las victorias socialistes s´han basat en el suport de vots a Catalunya i Andalusia, i tal com estan las cosas a casa nostra, dubto que tornin a guanyar en solitari unas eleccions legislatives.

I ara es juguen la continuitat del partit a Catalunya. No si L´Iceta tindrá prou capacitat per evitar el naufragi definitiu, o per separar al PSC del bloc PSOE i sobreviure pel seu comte.

Sigui quin sigui el cas, van al desastre o la insignificancia.

Bon cap de setmana.



El peletero dijo...

Jo tampoc sé què passarà, Rodericus. I no ho sé perquè la població ha canviat molt. La que va viure la famosa transició del 78 es fa vella i es mor, i ara accedeix al protagonisme social gent nova, i ho fa amb tot el seu dret i amb visions diferents com és obvi.

Podríem estar parlant hores i hores.

Bon cap de setmana també.