domingo, 9 de octubre de 2016

Making-of



Diari de tardor (6)

Making-of

La veritable història és la història de com es fan les coses, de quins han estat els processos per arribar al present des d’aquell remot passat; quines van ser les raons per iniciar el camí, per començar i per continuar caminant. Quines han estat les tècniques, els mecanismes i quines les persones que els han dut a terme, els entrebancs i els fracassos i perquè, si és el cas, s’ha esborrat la seva memòria. I també perquè nosaltres volem recuperar-la.

El making-of és una història en petit i, com ens diu la Wiquipèdia, tot un gènere en sí mateix que ja permet ara escriure la seva pròpia història i relatar el making-of del making-of del making-of...

Els que hem treballat amb les mans sabem -com deia en Johan Cruyff dels peus i del futbol-, que les mans no són més que la forma externa de les nostres neurones i que ordenen el pensament d’una manera molt peculiar i suggerent.

A l’Albert li ha arribat aquest vídeo que han fet uns amics d’uns amics id’uns amics, i ell, entusiasta com és, me l’ha enviat a mi, i jo, que m’adormia de petit veient-lo dibuixar portades de llibres per a Dopesa i Planeta, l’ensenyo aquí.

L’Albert em diu: “És un viatge en el temps. Però si jo els expliqués... 

La repromàster aquesta va ser una benedicció quan va arribar, abans totes les reproduccions es feien a través del laboratori fotogràfic: negatius 9x12 i copia si per exemple es tractava de "imatges ploma" en blanc i negre.

També quan van sortir els transferibles a color, sinó es tenia que pintar amb gouache. I l'aparició del Fax semblava un miracle. I encara abans, la fotocomposició, que va durar i es va solapar amb la repromàster. I encara més endarrere el que va suposar l'aparició de Letraset; jo vaig començar retolant absolutament a ma alçada o amb regla i cartabó i plomilla i pinzell i tiralínies i compàs i després amb rotring... Aquelles lletres transferibles semblaven un miracle que convertien l'aigua en vi.

I encara molt més endarrere, no hi havia fotocomposició, els textos ens els composaven els caixistes i nosaltres els enganxàvem amb molta cura perquè només et donaven dues proves... i si es gastaven o t’equivocaves, tenies que rascar treien capes de la part del darrera del cartró, que prèviament havies humitejat  per poder recuperar la còpia impresa del text...

Jo encara he conegut les còpies en ciclostil..., de color blau, de repent van aparèixer les fotocopiadores, i llavors ja baixàvem a la botiga de la cantonada a fer-ne

El disseny gràfic, el disseny de comunicació visual d'avui dia segueix sent en el fons bàsicament el mateix, amb les noves tecnologies només han canviat les eines per fer-ho més fàcil, més ràpid, més precís i de més qualitat tècnica.”

Ara hauria d’explicar el making-of d’aquest curt text d’avui, és a dir, com l’he escrit, per què, on han estat les correccions, els dubtes i les certeses, les preguntes, les comes posades o tretes a canvi de punts i comes, quantes revisions n’he fet, quan temps he trigat, quins començaments he descartat i quins finals diferents tenia previstos, quina quantitat de malenconia hi volia posar, quant d’orgull i de satisfacció, o si desitjava que fos una simple descripció i un seguit de dades fredes, però per fer-ho tindria que explicar la meva vida, la de l’Albert i la dels pares, i això a més de ser impossible no pot ser, i no pot ser-ho perquè no fa el cas, i no fa el cas perquè algunes coses no formen part d’eixe món.

-------------------------------

Diario de otoño (6)

Making-of

La verdadera historia es la historia de cómo se hacen las cosas, de cuáles han sido los procesos para llegar al presente desde aquel remoto pasado; cuáles fueron las razones para iniciar el camino, para empezar y para continuar caminando. Cuáles han sido las técnicas, los mecanismos y cuáles las personas que los han llevado a cabo, los obstáculos y los fracasos y por qué, si es el caso, se ha borrado su memoria. Y también el por qué nosotros queremos recuperarla.

El making-of es una historia en pequeño y, como nos dice la Wikipedia, todo un género en sí mismo que ya permite ahora escribir su propia historia y relatar el making-of del making-of del making-of ...

Los que hemos trabajado con las manos sabemos -como decía Johan Cruyff de los pies y del fútbol-, ​​que las manos no son más que la forma externa de nuestras neuronas y que ordenan el pensamiento de una manera muy peculiar y sugerente.

A Albert le ha llegado este vídeo que han hecho unos amigos de unos amigos de unos amigos y él, entusiasta como es, me lo ha enviado, y yo, que me dormía de pequeño viéndole dibujar portadas de libros para Dopesa y Planeta, lo enseño aquí.

Albert me dice: "Es un viaje en el tiempo. Pero si yo les contara...

La repromáster fue una bendición cuando llegó, antes todas las reproducciones se hacían a través del laboratorio fotográfico: negativos 9x12 y copia si por ejemplo se trataba de "imágenes pluma" en blanco y negro.

También cuando salieron los transferibles a color, de lo contrario se tenía que pintar con gouache. Y la aparición del Fax pareció un milagro. Y aún antes, la fotocomposición, que duró y se solapó con la repromáster. Y aún más atrás lo que supuso la aparición de Letraset; yo empecé rotulando absolutamente a mano alzada o con regla y cartabón y plumilla y pincel y tiralíneas y compás y después con rotring... Aquellas letras transferibles parecían un milagro que convertían el agua en vino.

Y aún mucho más atrás, no había fotocomposición, los textos nos los componían los cajistas y nosotros los pegábamos con mucho cuidado porque sólo te daban dos pruebas... y si se gastaban o equivocabas, tenías que rascar para sacar capas de la parte trasera del cartón que previamente habías humedecido y poder recuperar la copia impresa del texto...

Yo todavía he conocido las copias en ciclostil..., de color azul, de repente aparecieron las fotocopiadoras, y entonces ya bajábamos a la tienda de la esquina para hacerlas.


El diseño gráfico, el diseño de comunicación visual de hoy en día sigue siendo en el fondo básicamente lo mismo, con las nuevas tecnologías sólo han cambiado las herramientas para hacerlo más fácil, más rápido, más preciso y de más calidad técnica”. 

Ahora debería explicar el making-of de este corto texto de hoy, es decir, de cómo lo he escrito, por qué, dónde han estado las correcciones, las dudas y las certezas, las preguntas, las comas puestas o quitadas a cambio de puntos y comas, cuántas revisiones he hecho, cuánto tiempo he tardado, qué comienzos he descartado y cuáles finales diferentes tenía previstos, qué cantidad de melancolía quería poner, cuanto de orgullo y de satisfacción, o si deseaba que fuera una simple descripción con una serie de datos fríos, pero para ello tendría que contar mi vida, la de Albert y la de nuestros padres, y esto además de ser imposible no puede ser, y no puede serlo porque no hace al caso, y no hace al caso porque algunas cosas no forman parte de este mundo.

6 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

no li se trobar la gracia al video, les sabatilles eren horteres abans i ho són ara, pel meu gust, clar. De fet estan deu minuts per dir-nos que s'han plagiat a ells mateixos, possiblement per manca d'ideés actuals, i a sobre el mtítol:Making off, no hi ha una expressió en castellà, que sempre hem d'anar als anglicismes. No ho entenc, més aviat em sembla una pèrdua de temps, o potser avui no tinc el dia, però ho veig així.

El peletero dijo...

Espero que no tinguis el dia, perquè sinó la cosa és greu. Et sona estimar un ofici?

Francesc Puigcarbó dijo...

no, pero ho puc entendre, es veu que hi ha algú que ho fa, són casos aïllats, i ha de ser algú que treballa en el que li agrada, lo qual es dona molt poques vegades, de ser així, es pot estimar l'ofici, pero no són necessaris 10 minuts per explicar-ho, més que publicitat em sona a endogàmica auto complaença. No ho sé, ja t'he dit que avui ho veig tot negatiu.Millor m'en vaig a dormir....

Bona nit!

El peletero dijo...

Sí, millor ves te'n al llit, està clar que no tens el dia.

La majoria de la gent ha treballat a disgust a la seva vida, en feines que no han estimat, i això és una cosa que es nota en el seu caràcter i en la manera de ser i de parlar.

Tot, vulguis que no, sura, es fa palès.

A casa tots hem treballat en feines que hem estimat, en oficis preciosos i enriquidors que ens han permès ser millors, hem estat persones realment afortunades, el meu pare, el meu germà i jo. La mare no, volia ser mestre i no la van deixar estudiar. En canvi, molts dels meus amics que han pogut estudiar el que han volgut, han acabat sent mestres a contra cor, i ara estan jubilats i mig amargats.

Tot Barcelona dijo...

És clar el que una vegada em va dir una noia amb la qual no sabia si continuar o no la relació:
-Todo el mundo sueña con quien no duerme. (Va per els mestres amargats)
Salut

El peletero dijo...

Doncs que es prenguin una tila, Miquel.

Es veu que els únics oficis dignes de ser estimats i publicitats, valgui la paradoxa, són els clàssics, llibreter, fuster, ferrer, ceramista, vidrer... oficis d'aquesta mena.