viernes, 11 de noviembre de 2016

Èdip rei

José Vicente Moirón interpretant Èdip en versió de Miguel Murillo.

Diari de tardor (15)

Èdip rei

Antonio Hernando, portantveu del PSOE al Congrés de diputats, ha dit que el seu partit no pensa aprovar els pressupostos generals de l’Estat que presentarà properament el PP, i no se li ha acudit fer servir cap altra frase per donar credibilitat a les seves paraules que una que segurament passarà a la història del socialisme espanyol: “no és no” ha afirmat sense vergonya, sense memòria i amb èmfasi pocs dies després d’haver-se abstingut en la investidura passada del senyor Rajoy com a President del Govern espanyol. No sé, potser ha recapacitat i ha entès el significat de la veritat que hi havia en les paraules que li va dedicar sense miraments, de manera irritant i anafòrica, Gabriel Rufián i que tant el van molestar, a ell i a molts més, socialistes o no. Però no, no crec que sigui això.

Tothom sap des de que Sòfocles va escriure el seu famós Èdip rei, que en el veritable reconeixement de la veritat no és tant important la captura del criminal com la identificació del mal en un mateix. Èdip busca eradicar la plaga que assola la ciutat de Tebes, però al final acabarà sent tràgicament l’executor d’aquest mal contra el que està intentant lluitar. Jordi Balló i Xavier Pérez en el seu llibre, Els riscos del saber, afirmen que la fama que acabarà arrossegant l’heroi de Sòfocles és motivada per fets oposats a aquells pels quals es vanagloria.

Èdip no accepta les paraules reveladores de Tirèsies i cau en el característic prejudici paranoic buscant culpables aliens a ell en conspiracions imaginades. Fins i tot veu al seu propi cunyat (i oncle), Creont, confabulat amb Tirèsies per enderrocar-lo quan l’endeví no ha fet altre cosa que revelar-li amb cruesa i rotunditat descarnada la veritat i el mal que es troba en el seu interior i no pas fora d’ell. “La fama d’Èdip serà la del culpable no pas la del redemptor”.

En el llibre de Balló i Pérez també trobem una frase reveladora quan afirmen que: “L’emergència brutal del passat descavalca la tranquil·litat del present. (...) Quan es produeix la recuperació del passat, els esdeveniments tràgics es desencadenen: Tot passa tan ràpid perquè, precisament, en essència tot ja ha succeït”.

Igual que en unes eleccions a la Presidència dels Estats Units quan el Partit Demòcrata descobreix de sobta, i com si fos la revelació de l’oracle de Delfos, que ja fa molt temps que van abandonar a la classe obrera i treballadora del seu país i que ara ella els ha abandonat a ells. Igual que nosaltres, a Europa, quan ens n’adonem amb cara de pàmfils que Dakota del Nord és tan diferent a New York com pot ser-ho Laponia de Madrid, i sense acabar tampoc d’entendre mai els mecanismes electorals d’un veritable Estat federal.

O en el descavalcament en una lamentable jornada de tardor d’un Secretari General del que no sabem si és Lai, el pare d’Èdip mort a mans del seu propi fill, o Èdip mateix, l’assassí que sap massa tard que és el fill del rei, però que ho sap després de haver-lo matat, no pas abans.

Quins papers, doncs, interpreten Pedro Sánchez, Antonio Hernando, Javier Fernández, Pablo Iglesias (el fundador del PSOE), Felipe González, Gabriel Rufián o Susana Díaz? Qui fa de Tirèsies, qui d’Èdip, qui fa de Iocasta de tots ells? Qui és Lai?

Qui s’arrancarà els ulls per veure-hi més clar?

Qui farà d’Antígona?

Ho ignoro, no en tinc ni idea, però sí sé que tot passa tan ràpid perquè tot ja ha succeït i que la nostra fama estarà sens dubte motivada per fets oposats a aquells dels quals ens vanagloriem.

Èdip rei. Teatro del Noctámbulo 

Diario de otoño (15)

Edipo rey

Antonio Hernando, portavoz del PSOE en el Congreso de Diputados, ha dicho que su partido no piensa aprobar los Presupuestos generales del Estado que próximamente presentará el PP, y no se le ha ocurrido utilizar ninguna otra frase para dar credibilidad a sus palabras que una que con toda seguridad pasará a la historia del socialismo español: "no es no" ha afirmado sin vergüenza, sin memoria y con énfasis pocos días después de haberse abstenido en la investidura pasada del señor Rajoy como Presidente del Gobierno español. No sé, quizás ha recapacitado y ha entendido el significado de la verdad que había en las palabras que le dedicó sin miramientos, de manera irritante y anafórica, Gabriel Rufián y que tanto le molestó, a él y a muchos más, socialistas o no. Pero no, no creo que sea eso.

Todo el mundo sabe desde que Sófocles escribió su famoso Edipo rey, que en el verdadero reconocimiento de la verdad no es tan importante la captura del criminal como la identificación del mal en uno mismo. Edipo busca erradicar la plaga que asola la ciudad de Tebas, pero al final acabará siendo trágicamente el ejecutor de este mal contra el que está intentando luchar. Jordi Balló y Xavier Pérez en su libro, Los riesgos del saber, afirman que la fama que terminará arrastrando el héroe de Sófocles es motivada por hechos opuestos a aquellos por los que se vanagloria.

Edipo no acepta las palabras reveladoras de Tiresias y cae en el característico prejuicio paranoico buscando culpables ajenos a él en conspiraciones imaginadas. Incluso ve a su propio cuñado (y tío), Creonte, confabulado con Tiresias para derribarlo cuando el adivino no ha hecho otra cosa que revelarle con crudeza y rotundidad descarnada la verdad y el mal que se encuentra en su interior y no fuera de él. "La fama de Edipo será la del culpable no la del redentor".

En el libro de Balló y Pérez también encontramos una frase reveladora cuando afirman que: "La emergencia brutal del pasado descabalga la tranquilidad del presente. (...) Cuando se produce la recuperación del pasado, los acontecimientos trágicos se desencadenan: Todo pasa tan rápido porque, precisamente, en esencia todo ya ha sucedido".

Al igual que en unas elecciones a la Presidencia de los Estados Unidos cuando el Partido Demócrata descubre de repente, y como si fuera la revelación del oráculo de Delfos, que ya hace mucho tiempo que abandonaron a la clase obrera y trabajadora de su país y que ahora ella los ha abandonado a ellos. Al igual que nosotros, en Europa, cuando nos damos cuenta con cara de bobos que Dakota del Norte es tan diferente a New York como puede serlo Laponia de Madrid, y sin terminar tampoco de entender nunca los mecanismos electorales de un verdadero Estado federal.

O en el descabalgamiento en una lamentable jornada de otoño de un Secretario General del que no sabemos si es Layo, el padre de Edipo muerto a manos de su propio hijo, o Edipo mismo, el asesino que sabe demasiado tarde que es el hijo del rey, pero que lo sabe después de haberlo matado, no antes.

¿Qué papeles, pues, interpretan Pedro Sánchez, Antonio Hernando, Javier Fernández, Pablo Iglesias (el fundador del PSOE), Felipe González, Gabriel Rufián o Susana Díaz? ¿Quién hace de Tiresias, quién de Edipo, quién hace de Yocasta de todos ellos?  ¿Quién es Layo?

¿Quién se arrancará los ojos para ver más claro?

¿Quién hará de Antígona?


Lo ignoro, no tengo ni idea, pero sí sé que todo pasa tan rápido porque todo ya ha sucedido y que nuestra fama estará sin duda motivada por hechos opuestos a aquellos de los que nos vanagloriamos.

4 comentarios:

Rodericus dijo...

Lo del PSOE no se si iterpretar-ho com una tragedia, tragicomedia, o un esperpent d´en Valle Inclán.

Mes aviat em decanto per l´ultim.

Ja cal que corrin a fer un congrés, i aclarir la seva possició.

Perque el que seria llógic, es que seiessin a negociar el presupostos amb el govern, ja que a en Rajoy no le queda me remei que fer-ho.

Es impossible que siguin mes ximplets.

Bon cap de setmana

El peletero dijo...

Tot és possible Rodericus, fins i tot que siguin encara més ximplets, molt més. Com ja saps tot és susceptible d'empitjorar.

Valle Inclán és una molt bona interpretació. Com se li acut aquest bon noi de l'Hernando fer servir la mateixa frase?, estan bojos?, els hi queda alguna neurona? On pensen que es troba ara el seu nivell de credibilitat? Sembla que se n'enfotin de tots nosaltres.

Una abraçada i bon cap de setmana també.

Tot Barcelona dijo...

És curiós que es torni a utilitzar el "no és no", en la mateixa boca, el mateix partit i la mateixa persona que va signar un no en si.
Una falta de respecte a l'electorat, no se si els queda poc o molt, però una falta de respecte i un menyspreu total per la dignitat de la seva persona, la del Sr Hernando.
Sembla que gaudeixin destrossant el partit.
Salut

El peletero dijo...

Així és Miquel, aquests nois em sembla que no saben el que es fan, estan molt desnordats i no n'encerten ni una. I com li dic al Rodericus sembla també que s'ho prenguin a broma.

Salut.