José Vicente Moirón interpretant Èdip en versió de
Miguel Murillo.
Diari de tardor (15)
Èdip rei
Antonio Hernando, portantveu del PSOE al Congrés de
diputats, ha dit que el seu partit no pensa aprovar els pressupostos generals
de l’Estat que presentarà properament el PP, i no se li ha acudit fer servir
cap altra frase per donar credibilitat a les seves paraules que una que
segurament passarà a la història del socialisme espanyol: “no és no” ha afirmat sense vergonya, sense memòria i amb èmfasi
pocs dies després d’haver-se abstingut en la investidura passada del senyor
Rajoy com a President del Govern espanyol. No sé, potser ha recapacitat i ha
entès el significat de la veritat que hi havia en les paraules que li va
dedicar sense miraments, de manera irritant i anafòrica, Gabriel Rufián i que
tant el van molestar, a ell i a molts més, socialistes o no. Però no, no crec
que sigui això.
Tothom sap des de que Sòfocles va escriure el seu famós
Èdip rei, que en el veritable
reconeixement de la veritat no és tant important la captura del criminal com la
identificació del mal en un mateix. Èdip busca eradicar la plaga que assola la
ciutat de Tebes, però al final acabarà sent tràgicament l’executor d’aquest mal
contra el que està intentant lluitar. Jordi Balló i Xavier Pérez en el seu
llibre, Els riscos del saber, afirmen
que la fama que acabarà
arrossegant l’heroi de Sòfocles és motivada per fets oposats a aquells pels
quals es vanagloria.
Èdip no accepta les paraules reveladores de
Tirèsies i cau en el característic prejudici paranoic buscant culpables aliens
a ell en conspiracions imaginades. Fins i tot veu al seu propi cunyat (i oncle),
Creont, confabulat amb Tirèsies per enderrocar-lo quan l’endeví no ha fet altre
cosa que revelar-li amb cruesa i rotunditat descarnada la veritat i el mal que
es troba en el seu interior i no pas fora d’ell. “La fama d’Èdip serà la del
culpable no pas la del redemptor”.
En el llibre de Balló i Pérez també trobem una
frase reveladora quan afirmen que: “L’emergència
brutal del passat descavalca la tranquil·litat del present. (...) Quan es
produeix la recuperació del passat, els esdeveniments tràgics es desencadenen: Tot passa tan ràpid perquè, precisament, en
essència tot ja ha succeït”.
Igual que en unes eleccions a la Presidència dels
Estats Units quan el Partit Demòcrata descobreix de sobta, i com si fos la
revelació de l’oracle de Delfos, que ja fa molt temps que van abandonar a la
classe obrera i treballadora del seu país i que ara ella els ha abandonat a
ells. Igual que nosaltres, a Europa, quan ens n’adonem amb cara de pàmfils que
Dakota del Nord és tan diferent a New York com pot ser-ho Laponia de Madrid, i
sense acabar tampoc d’entendre mai els mecanismes electorals d’un veritable
Estat federal.
O en el descavalcament en una lamentable jornada de
tardor d’un Secretari General del que no sabem si és Lai, el pare d’Èdip mort a
mans del seu propi fill, o Èdip mateix, l’assassí que sap massa tard que és el fill del rei, però que ho
sap després de haver-lo matat, no pas abans.
Quins papers,
doncs, interpreten Pedro Sánchez, Antonio Hernando, Javier Fernández, Pablo
Iglesias (el fundador del PSOE), Felipe González, Gabriel Rufián o Susana Díaz?
Qui fa de Tirèsies, qui d’Èdip, qui fa de Iocasta de tots ells? Qui és Lai?
Qui s’arrancarà
els ulls per veure-hi més clar?
Qui farà
d’Antígona?
Ho ignoro, no en
tinc ni idea, però sí sé que tot passa tan ràpid perquè tot ja
ha succeït i que la nostra fama estarà sens dubte motivada per fets oposats a aquells dels quals
ens vanagloriem.
Èdip
rei. Teatro del Noctámbulo
Diario
de otoño (15)
Edipo
rey
Antonio
Hernando, portavoz del PSOE en el Congreso de Diputados, ha dicho que su
partido no piensa aprobar los Presupuestos generales del Estado que
próximamente presentará el PP, y no se le ha ocurrido utilizar ninguna otra
frase para dar credibilidad a sus palabras que una que con toda seguridad
pasará a la historia del socialismo español: "no es no" ha afirmado
sin vergüenza, sin memoria y con énfasis pocos días después de haberse
abstenido en la investidura pasada del señor Rajoy como Presidente del Gobierno
español. No sé, quizás ha recapacitado y ha entendido el significado de la
verdad que había en las palabras que le dedicó sin miramientos, de manera
irritante y anafórica, Gabriel Rufián y que tanto le molestó, a él y a muchos
más, socialistas o no. Pero no, no creo que sea eso.
Todo
el mundo sabe desde que Sófocles escribió su famoso Edipo rey, que en el
verdadero reconocimiento de la verdad no es tan importante la captura del
criminal como la identificación del mal en uno mismo. Edipo busca erradicar la
plaga que asola la ciudad de Tebas, pero al final acabará siendo trágicamente
el ejecutor de este mal contra el que está intentando luchar. Jordi Balló y
Xavier Pérez en su libro, Los riesgos del
saber, afirman que la fama que terminará arrastrando el héroe de Sófocles
es motivada por hechos opuestos a aquellos por los que se vanagloria.
Edipo
no acepta las palabras reveladoras de Tiresias y cae en el característico
prejuicio paranoico buscando culpables ajenos a él en conspiraciones
imaginadas. Incluso ve a su propio cuñado (y tío), Creonte, confabulado con
Tiresias para derribarlo cuando el adivino no ha hecho otra cosa que revelarle
con crudeza y rotundidad descarnada la verdad y el mal que se encuentra en su
interior y no fuera de él. "La fama
de Edipo será la del culpable no la del redentor".
En
el libro de Balló y Pérez también encontramos una frase reveladora cuando
afirman que: "La emergencia brutal
del pasado descabalga la tranquilidad del presente. (...) Cuando se produce la
recuperación del pasado, los acontecimientos trágicos se desencadenan: Todo pasa tan rápido porque, precisamente,
en esencia todo ya ha sucedido".
Al
igual que en unas elecciones a la Presidencia de los Estados Unidos cuando el
Partido Demócrata descubre de repente, y como si fuera la revelación del
oráculo de Delfos, que ya hace mucho tiempo que abandonaron a la clase obrera y
trabajadora de su país y que ahora ella los ha abandonado a ellos. Al igual que
nosotros, en Europa, cuando nos damos cuenta con cara de bobos que Dakota del
Norte es tan diferente a New York como puede serlo Laponia de Madrid, y sin
terminar tampoco de entender nunca los mecanismos electorales de un verdadero
Estado federal.
O
en el descabalgamiento en una lamentable jornada de otoño de un Secretario
General del que no sabemos si es Layo, el padre de Edipo muerto a manos de su
propio hijo, o Edipo mismo, el asesino que sabe demasiado tarde que es el hijo
del rey, pero que lo sabe después de haberlo matado, no antes.
¿Qué
papeles, pues, interpretan Pedro Sánchez, Antonio Hernando, Javier Fernández,
Pablo Iglesias (el fundador del PSOE), Felipe González, Gabriel Rufián o Susana
Díaz? ¿Quién hace de Tiresias, quién de Edipo, quién hace de Yocasta de todos
ellos? ¿Quién es Layo?
¿Quién
se arrancará los ojos para ver más claro?
¿Quién
hará de Antígona?
Lo
ignoro, no tengo ni idea, pero sí sé que todo pasa tan rápido porque todo ya ha
sucedido y que nuestra fama estará sin duda motivada por hechos opuestos a
aquellos de los que nos vanagloriamos.
4 comentarios:
Lo del PSOE no se si iterpretar-ho com una tragedia, tragicomedia, o un esperpent d´en Valle Inclán.
Mes aviat em decanto per l´ultim.
Ja cal que corrin a fer un congrés, i aclarir la seva possició.
Perque el que seria llógic, es que seiessin a negociar el presupostos amb el govern, ja que a en Rajoy no le queda me remei que fer-ho.
Es impossible que siguin mes ximplets.
Bon cap de setmana
Tot és possible Rodericus, fins i tot que siguin encara més ximplets, molt més. Com ja saps tot és susceptible d'empitjorar.
Valle Inclán és una molt bona interpretació. Com se li acut aquest bon noi de l'Hernando fer servir la mateixa frase?, estan bojos?, els hi queda alguna neurona? On pensen que es troba ara el seu nivell de credibilitat? Sembla que se n'enfotin de tots nosaltres.
Una abraçada i bon cap de setmana també.
És curiós que es torni a utilitzar el "no és no", en la mateixa boca, el mateix partit i la mateixa persona que va signar un no en si.
Una falta de respecte a l'electorat, no se si els queda poc o molt, però una falta de respecte i un menyspreu total per la dignitat de la seva persona, la del Sr Hernando.
Sembla que gaudeixin destrossant el partit.
Salut
Així és Miquel, aquests nois em sembla que no saben el que es fan, estan molt desnordats i no n'encerten ni una. I com li dic al Rodericus sembla també que s'ho prenguin a broma.
Salut.
Publicar un comentario