jueves, 30 de julio de 2009

El peletero/La poesía horizontal/Traum

25 Septiembre 2008

Quan el poeta canta és millor emmudir i escoltar, com quan em mira el pare.

Mut.

Com jo mateix,
que al llevar-me i obrir els ulls em vaig adonar que encara eres al meu costat.

Més tard,
al despertar,
veié que ja te’n havies anat.

Fou llavors quan vaig recordar el somni,
aquell en el que jo em despertava,
i et veia adormida a la meva esquerra,

abandonada en un creuament de cames i de camins en el que somiaves que jo em despertava,
i descobria que ja no eres amb mi.

Només hi havia la teva silueta en els llençols del llit,
el pes del teu cos, el petit sot,
aquella olor calenta,

d’aixella i de pit,
i aquell so tant rar, de cony que fuig.
Allò teu i tu us en havíeu anat.

Això veié,
al despertar,
ho veié mentre somiava,

mentre somiava el retorn del mar.

(El peletero, “Traum” 16 d’agost de 2008 )


Cuando el poeta canta es mejor enmudecer y escuchar, como cuando papá me mira.

Mudo.

Como yo mismo,
cuando al levantarme y abrir los ojos me di cuenta de que todavía estabas a mi
lado.

Más tarde,
al despertar,
vi que ya te habías ido.

Fue entonces cuando recordé el sueño,
aquél en el que yo me despertaba.
y te veía dormida a mi izquierda,

abandonada en un cruce de piernas y de caminos en el que soñabas que yo me despertaba
y descubría que ya no estabas conmigo.

Solamente había tu silueta en las sábanas de la cama,
el peso de tu cuerpo, el pequeño hoyo,
aquel olor caliente,

de axila y de seno,
y aquel sonido tan raro, de coño que huye.
Aquello tuyo y tú os habías ido.

Eso vi,
al despertar,
lo vi mientras soñaba,

mientras soñaba el retorno del mar.

(El peletero, “Traum”, 16 de agosto de 2008)




Aquest és un llit sense capçal,
















però és la paret la que fa aquesta funció si l’arracones a tocar.

És un llit baix, potes i somier junts, tot en un mateix moble, allò que en diuen un catre.

D’amunt, el matalàs.

El conjunt és dur, no és un llit tou, però s’hi dorm bé i millor.

És fàcil també de moure i de retirar per netejar el terra de sota, passar-hi l’escombra i fregar.

I és còmode per col•locar els llençols, les mantes y el cobrellit, aquell dels fils daurats que em va regalar la mare.

És un llit doble però és un llit petit, pensat en un primer moment només per a mi, per a ningú altre, per a mi sol.

Encara que si hi ha qui ho vol, algú més pot allitar-se amb mi per dormir la migdiada, o fins i tot la nit sencera sí també cal.

A més, si ho desitja i no li dol, pot fer l’amor amb mi, no pas per deler o fam de carn i cos masculí,

no,

ni tampoc per amor,

tampoc,

només per aprofitar una tarda desdibuixada, o un parell de nits abandonades.

Unes d’aquestes que són massa fosques, nits de cap de setmana, o d’entre setmana,

perquè tant és un dilluns depressiu, que un divendres esperançant per fornicar, il•luminant al fer-ho la raconada aquella de la paret,

just allà on no hi arriba mai la llum de la tauleta ni la del matí, quan el dia despunta somnàmbul després de la son i la il•lusió que tot s’ho en duu.

En la imatge que mostro, el llit es veu irisat com jo mateix en les fotografies que els pares em feien de petit.

En ella no es veu del tot la tauleta de nit, de metall i de cristall, de peu i cama dura i de cap trencadís.

És una fotografia que ja és vella tot i que només té un any i mig de vida.

En ella jec invisible,

no se’m veu,

no obstant això,

allí hi sóc,

mort i nu.


Esta es una cama sin cabecero,

pero es la pared la que cumple esa función si la arrinconas contra ella hasta tocarla.

Es una cama baja, patas y somier juntos, todo en el mismo mueble, aquello que llaman un catre.

Encima el colchón.

El conjunto es duro, no es una cama blanda, pero en ella se duerme bien y mejor.

Es fácil también retirarla para limpiar el suelo que hay debajo, pasar la escoba y fregar.

Y es cómoda para colocar las sábanas, las mantas y el cubrecama, aquel de hilos dorados que me regaló mamá.

Es una cama doble, pero es una cama pequeña, pensada en un primer momento solamente para mí, para nadie más, para mí solo.

Aunque si hay quien así lo quiere, puede encamarse conmigo para dormir la siesta, o incluso toda la noche entera si es necesario.

Además, si lo desea y no le duele, puede asimismo hacer el amor conmigo, aunque no por deleite o hambre de carne y cuerpo masculino,

no,

ni tampoco por amor,

tampoco,

solamente para aprovechar una tarde desdibujada, o un par de noches abandonadas.

Una de esas que son demasiado oscuras, noches de fin de semana, o de entre semana,

porque da igual un lunes depresivo, que un viernes esperanzado para fornicar, iluminando al hacerlo la esquina aquella de la pared,

justo allí donde no llega nunca la luz de la mesita ni la de la mañana, cuando el día despunta sonámbulo después del sueño y la ilusión que todo se lo lleva.

En la imagen que muestro, la cama se ve irisada, como yo mismo lo estoy en las fotografías que mis padres me hacían de pequeño.

En ella no termina de verse clara la mesita de noche, de metal y cristal, de pie y de pierna dura y de cabeza quebradiza.

Es una fotografía que ya es vieja a pesar de sólo tener un año y medio de vida.

En ella yazgo invisible,

no se me ve,

no obstante eso,

allí estoy,

muerto y desnudo.

No hay comentarios: