martes, 27 de septiembre de 2011

El peletero/La sargantana (41)

La javanesa (2)

La javanesa em va explicar que a Indonèsia són musulmans practicants i que la gent no parla, que es callada, que no tenen converses com la que estàvem tenint nosaltres dos en aquell mateix moment. Deia que són com crancs que busquen amagar-se sota les pedres, que l’ossada la tenen per fora com si fos una cuirassa, que els mediterranis, en canvi, som com tu, unes sargantanes xerraires que sempre busquem el sol. Aquell país, pel que deia, semblava espantós, farcit per la calor com un forn i amarat d’humitat com una sopa bullint.

Després de dos anys d’estar-s’hi se’n volia anar, n’estava fart. Però, quan ja tenia decidit tornar va conèixer a la seva nova esposa, una nativa que el va enamorar. Paradoxes de la vida, ell que se’n volia anar i una javanesa el va fer quedar-se uns quants anys més en aquella illa difícil i exigent i en la que va dur a terme qualsevol cosa per sobreviure, des de fabricar roba fins a sandàlies que exportaven a Austràlia.

Segons em va dir, la gent d’Indonèsia és molt pacífica fins, però, que deixen de ser-ho. Era a la capital quan va caure en Suharto, al 1998, havent de viure i patir les revoltes, els assassinats, les violacions i els pillatges de primera mà. Durant aquells dies es va haver d’amagar a casa dels sogres. Li vaig preguntar si és que els revoltats buscaven o perseguien els europeus, em va contestar que no, que a qui volien atrapar era als xinesos, es veu que els odien, va dir, tota l’Àsia n’està plena de xinesos, són els comerciants i els prestamistes, els banquers d’Àsia, tot el mon allà els detesta com abans aquí als jueus, va concloure emfàtic. 

Durant els disturbis diu que va veure que les dones es treien les faldilles i es vestien amb pantalons, va preguntar per què ho feien, li van respondre que si les violaven als violadors els hi seria més difícil amb pantalons, així de senzill.

Em va explicar també un viatge en roullotte per Austràlia. Segons explicava els australians són com nens que encara conserven l’esperit pioner, i que en el desert, cada 300 kilòmetres, hi ha un assentament. Que en un d’ells, al veure que el camió de la cervesa no arribava, el van anar a buscar i el van trobar colgat per la sorra, a 10 kilòmetres del poble. Com no el podien desenterrar van traslladar el poble fins el camió i no a l’inrevés. Tothom i tot ho van transferir menys l’estació del telègraf que encara avui dia es troba en el seu emplaçament original. Però es clar, qui envia telegrames ens els temps que corren? A la plaça principal del poble van erigir un monument en honor al camió de la cervesa.

Cansat definitivament de Java ha tornat fa poc a Barcelona amb la seva esposa javanesa. Ell dissenya la bijuteria que ven pels carrers, i té a tota la família d’allà, cunyats i sogres, treballant per a ell.

Al final, i abans d’acomiadar-nos, em va dir que era escriptor, que tenia varies novel·les escrites, que li agradava en Henry Miller i en Bukowsky, però que, això sí, va afegir molt orgullós, enlairant l’índex de la ma dreta com tu fas quan hisses ta cua, “sóc un escriptor inèdit”.

Mira, igual que la meva sargantana, ella és també un ésser inèdit, vaig pensar al sentir-lo.

Sí, no t’estranyi, tu, bonica sanefa, que no pares mai de buscar el sol mentre mires la lluna, que no vols morir de fam ni tampoc de pena, ets una sargantana inèdita. Els teus ulls afilats sempre me’n recordat els d’una javanesa.


J'avoue j'en ai
Bavé pas vous, mon amour
Avant d'avoir
Eu vent de vous, mon amour

Ne vous déplaise
En dansant la javanaise
Nous nous aimions
Le temps d'une chanson

A votre avis
Qu'avons nous vu, de l'ammour
De vous a moi
Vous m''avez eu, mon amour

Ne vous déplaise
En dansant la javanaise
Nous nous aimions
Le temps d'une chanson

Hélas avril
En vain me voue a l'amour
J'avais envie
De voir en vous, cet amour

Ne vous déplaise
En dansant la javanaise
Nous nous aimions
Le temps d'une chanson

La vie ne vaut
D'être vêcue, sans amour
Mais c'est vous Qui
L'avez voulu, mon amour

Ne vous déplaise
En dansant la javanaise
Nous nous aimions
Le temps d'une chanson

La javanaise, Madeleine Peyroux.

---------------------------------

Traducció al castellà

La javanesa (2)


La javanesa me contó que en Indonesia son musulmanes practicantes y que la gente no habla, que es callada y que no tienen conversaciones como la que estábamos teniendo nosotros dos en aquel mismo momento. Decía que son como cangrejos que buscan esconderse debajo de las piedras, que la osamenta la tienen por fuera como si fuera una coraza, y que los mediterráneos, en cambio, somos como tú, unas lagartijas parlanchinas que siempre buscan el sol. Aquel país, por lo que decía, parecía horrible, relleno por el calor como un horno y empapado de humedad como una sopa hirviendo.

Después de dos años de permanencia se quería ir, estaba harto. Pero, cuando ya había decidido regresar conoció a su nueva esposa, una nativa que lo enamoró. Paradojas de la vida, él que se quería ir y una javanesa consiguió que se quedara unos cuantos años más en aquella isla difícil y exigente y en la que llevó a cabo cualquier cosa para sobrevivir, desde fabricar ropa hasta sandalias que exportaban a Australia.

Según me dijo, la gente de Indonesia es muy pacífica hasta que dejan de serlo. Se encontraba en la capital cuando cayó Suharto, en el 1998, habiendo de vivir y sufrir las revueltas, los asesinatos, las violaciones y los pillajes de primera mano. Durante aquellos días se tuvo que esconder en casa de los suegros. Le pregunté si es que los rebelados buscaban o perseguían a los europeos, me respondió que no, que a quienes querían atrapar era a los chinos, se ve que los odian, dijo, toda Asia está llena de chinos, son los comerciantes y los prestamistas, los banqueros de Asia, todo el mundo allí los detesta como antes aquí a los judíos, concluyó enfático.

Durante los disturbios dijo que vio que las mujeres se quitaban las faldas y se vestían con pantalones, preguntó por qué lo hacían, le respondieron que si las violaban a los violadores les sería más difícil con pantalones, así de sencillo.

Me explicó también un viaje en roullotte por Australia. Según él los australianos son como niños que aún conservan el espíritu pionero, y que en el desierto, cada 300 kilómetros, hay un asentamiento. Que en uno de ellos, al ver que el camión de la cerveza no llegaba, lo fueron a buscar y lo encontraron cubierto por la arena, a 10 kilómetros del pueblo. Como no lo podían desenterrar trasladaron el pueblo hasta el camión y no al revés. Toda la población y todos los enseres los transfirieron menos la estación del telégrafo que todavía hoy se encuentra en su emplazamiento original. Pero claro, ¿quién envía telegramas en los tiempos que corren? En la plaza principal del pueblo erigieron un monumento en honor al camión de la cerveza.

Cansado definitivamente de Java ha regresado hace poco a Barcelona con su esposa javanesa. Diseña la bisutería que vende por las calles, i tiene a toda la familia de allí, cuñados y suegros, trabajando para él.

Al final, y antes de despedirnos, me dijo que era escritor, que tenía varias novelas escritas, que le gustaba Henry Miller y Bukowsky, pero que, eso sí, añadió muy orgulloso, levantando el índice de su mano derecha, como tú cuando izas tu cola como si fuera una bandera, “soy un escritor inédito”.

Mira, igual que mi lagartija, ella es también un ser inédito, pensé al oírlo.

Sí, no te sorprendas, tú, bonita cenefa, que no paras nunca de buscar el sol mientras miras la luna, que no quieres morir de hambre ni tampoco de pena, eres una lagartija inédita. Tus ojos afilados siempre me han recordado los de una javanesa.

No hay comentarios: