domingo, 28 de septiembre de 2014

La tardor serà llarga


Diari de tardor (1)

La tardor serà llarga.

El nostre pare ens deia a mi i al meu germà que ja era hora que a les escoles s’ensenyés als nens que les coses no van soles. Ho deia un home que havia fet la guerra amb un fusell i unes espardenyes, i no per pròpia voluntat, i que havia donat la volta al món comprant pells allà on els hi volien vendre.

Ja fa uns quants anys que El peletero s’ha convertit, a rel d’una mudança, millor dit, d’unes quantes mudances encadenades que han durat més de vint anys, en un diari personal, públic però personal, tot i que sempre he procurat també que no acabés mai essent allò que em desagrada i que  els cursis en diuen la “literatura del jo”. Abans escrivia coses de ficció, ara ja fa temps que no ho intento fora de poetitzar la realitat quotidiana i no tan quotidiana, disfressar-la per fer-la més versemblant. En aquest sentit i encara que el meu no és pas un blog polític no puc defugir el significat i la transcendència dels dies presents.

Abans d’ahir va tenir lloc la declaració d’en Jordi Pujol al Parlament de Catalunya i en relació a ella vull dir expressament, des del meu humil balcó, que, a banda de l'opinió que cadascú pot tenir de les paraules vessades per uns i altres  –de les que només excloc les de l’Alícia Sánchez Camacho–,  la compareixença parlamentaria de l’Expresident  Pujol em fa sentir orgullós del meu país i dels meus conciutadans, i quan dic “meu país”, em refereixo exclusivament i única a Catalunya i no pas a Espanya.

Reconec que aquesta afirmació necessita d’un llarg i extens aclariment, sense ella és impossible de comprendre –però no cab en aquest blog, potser vagi sortint en properes entregues–  per a no donar lloc ni a males interpretacions ni a entendre que estic a favor de persones i activitats corruptes o que la meva opinió es fonamenta en la cínica i perversa concepció tribal de la màfia. En absolut. Però sí que vull dir que, segons el meu parer, ha estat la declaració política més important de la democràcia, no sé si en va haver alguna que la inaugurés, però aquesta, sense dubte, la ha conclòs, així de simple i senzill.  S’ha acabat.

Sense respondre a cap de les preguntes que en justícia se li feien, que la ciutadania li demanava, li reclamava i li exigia en raó a la seva sobirania de persones que exerceixen el seus drets de ciutadans demòcrates, i que ell devia haver contestat amb claredat i celeritat, en Jordi Pujol –el 126é President de la Generalitat de Catalunya–, amb una declaració magistral a l’inici, com totes les seves, renyant i esbroncant a crits al personal després, un exabrupte intolerable i esperpèntic, una posada en escena tramposa i cínica encara que, paradoxalment, no sense falta de raó, ha posat fi a aquesta democràcia, a la democràcia catalana i a l’espanyola, fent-se el mut o fent-se el sord ha donat per acabat i exhaurit el sistema polític que va néixer a la mort de Franco i que tenia les seves arrels invisibles en la mateixa dictadura franquista i la societat que va conformar després d’aquell terrible bany de sang.

En el post passat deia que l’estiu acabava bé, però també deia que aquesta tardor serà llarga, i sinó ho deia ho dic ara, serà llarga.

La germana de la Carolina, a la que fa quatre anys van trasplantar un ronyó i li van tallar les dues cames a conseqüència de la diabetis que patia, s’ha mort fa dos dies d’un càncer fulminant de pulmó.

A una de les millors amigues de la meva novia li acaben també de diagnosticar, abans d’ahir, un càncer de colon similar el que la va matar a ella.

Hem enterrat també al Jaume, l’ha matat igualment un càncer, en aquest cas de pàncrees que, entre els primers símptomes, el diagnòstic i el decés, ha durat dos mesos justos.

En canvi, una coneguda de la botiga, mig clienta, mig veïna i mig amiga, es lamenta que el seu gat no pot orinar. Ja porta gastats un munt de diners en el veterinari, en sondes, anàlisis i intervencions quirúrgiques; diu que aquests professionals de la sanitat animal s’aprofiten dels sentiments dels amos de les mascotes i que són més cars que els metges de les persones i que no hi ha dret. El gat té sis anys i com sembla ser habitual amb els gats casolans, estava capat, però ara, a més, l’han castrat del tot i li han construït una mena d’uretra artificial per a que pugui orinar millor. Avui l’he vist, a ella i al gat, i m’ha ensenyat tot de fotografies del seu animal. En té dos més de gats i un gos. Jo no he dit res i he callat, millor encara, li he dit a tot que sí, que em semblava magnífic i fantàstic. A mi aquestes coses em fa angunia, però... què podia fer?, millor no dir res i callar.

Malgrat els morts, les malalties, les mascotes, les dones i els homes sols que necessiten animals de companyia, gats, gossos o mascles o femelles de l’espècie homo sapiens, la tardor serà llarga  i l’hivern devorarà la primavera i l’estiu com els dracs ho feien abans amb les donzelles.

--------------------------------------------------

Diario de otoño (1)

El otoño será largo.

Nuestro padre nos decía a mí y a mi hermano que ya era hora de que en las escuelas se enseñara a los niños que las cosas no van solas. Lo decía un hombre que había hecho la guerra con un fusil y unas alpargatas, y no por propia voluntad, y que había dado la vuelta al mundo comprando pieles allí donde se las querían vender.

Ya hace varios años que El peletero se ha convertido, a raíz de una mudanza, mejor dicho, de unas cuantas mudanzas encadenadas que han durado más de veinte años, en un diario personal, público pero personal, aunque siempre he procurado también que no acabara nunca siendo lo que me desagrada y que los cursis llaman la "literatura del yo". Antes escribía cosas de ficción, hace ya tiempo que no lo intento fuera de poetizar la realidad cotidiana y no tan cotidiana, disfrazarla para hacerla más verosímil. En este sentido y aunque el mío no es un blog político no puedo rehuir el significado y la trascendencia de los días presentes.

Antes de ayer tuvo lugar la declaración de Jordi Pujol en el Parlamento de Cataluña y en relación a ella quiero decir expresamente, desde mi humilde balcón, que, aparte de la opinión que cada uno pueda tener de las palabras vertidas por unos y otros -de las que sólo excluyo las de Alicia Sánchez Camacho-, la comparecencia parlamentaria del Expresidente Pujol me hace sentir orgulloso de mi país y de mis conciudadanos, y cuando digo "mi país", me refiero exclusiva y únicamente a Cataluña y no a España.

Reconozco que esta afirmación necesita de una larga y extensa aclaración, sin ella es imposible de comprender –pero que no cabe en este blog, quizás irá saliendo en próximas entregas- para no dar lugar a malas interpretaciones ni a entender que estoy a favor de personas y actividades corruptas o que mi opinión se fundamenta en la cínica y perversa concepción tribal de la mafia. En absoluto. Pero sí quiero decir que, según mi parecer, ha sido la declaración política más importante de la democracia, no sé si hubo alguna que la inaugurara, pero ésta, sin duda, la ha concluido, así de simple y sencillo. Se acabó.

Sin responder a ninguna de las preguntas que en justicia se le hacían, que la ciudadanía le pedía, le reclamaba y le exigía debido a su soberanía de personas que ejercen sus derechos de ciudadanos demócratas, y que él debía de haber contestado con claridad y celeridad, Jordi Pujol   -el 126º Presidente de la Generalidad de Cataluña-, con una declaración magistral al inicio, como todas las suyas, regañando y abroncando a gritos al personal luego, un exabrupto intolerable y esperpéntico, una puesta en escena tramposa y cínica aunque, paradójicamente, no sin falta de razón, ha puesto fin a esta democracia, a la democracia catalana y a la española, haciéndose el mudo o haciéndose el sordo ha dado por terminado y agotado el sistema político que nació con la muerte de Franco y que tenía sus raíces invisibles en la misma dictadura franquista y la sociedad que conformó después de aquel terrible baño de sangre.

En el post pasado decía que el verano acababa bien, pero también decía que este otoño será largo, y si no lo decía lo digo ahora, será largo.

La hermana de Carolina, a la que hace cuatro años trasplantaron un riñón y le cortaron las dos piernas como consecuencia de la diabetes que padecía, ha muerto hace dos días de un cáncer fulminante de pulmón.

A una de las mejores amigas de mi novia le acaban también de diagnosticar, antes de ayer, un cáncer de colon similar al que a ella la mató.

Hemos dado sepultura también a Jaime, lo ha matado igualmente un cáncer, en este caso de páncreas que, entre los primeros síntomas, el diagnóstico y el deceso, ha durado dos meses justos.

En cambio, una conocida de la tienda, medio clienta, medio vecina y medio amiga, se lamenta de que su gato no puede orinar. Ya lleva gastado un montón de dinero en el veterinario, en sondas, análisis e intervenciones quirúrgicas; dice que estos profesionales de la sanidad animal se aprovechan de los sentimientos de los dueños de las mascotas y que son más caros que los médicos de las personas y que no hay derecho. El gato tiene seis años y como parece ser habitual con los gatos caseros, estaba capado, pero ahora, además, lo han castrado del todo y le han construido una especie de uretra artificial para que pueda orinar mejor. Hoy la he visto, a ella y al gato, y me ha enseñado un montón de fotografías de su animal. Tiene dos gatos más y un perro. Yo no he dicho nada y me he callado, mejor aún, le he dicho a todo que sí, que me parecía magnífico y fantástico. A mí estas cosas me provocan aversión, pero... ¿qué podía hacer?, mejor no decir nada y callar.

A pesar de los muertos, las enfermedades, las mascotas, las mujeres y los hombres solos que necesitan mascotas, gatos, perros o machos o hembras de la especie homo sapiens, el otoño será largo y el invierno devorará a la primavera y al verano como los dragones lo hacían antes con las doncellas.


Al meu arbre li ha crescut una branca


No hay comentarios: