lunes, 29 de junio de 2015

Catalunya


Diari d’estiu (2)

Catalunya.

Quan vaig llegir Homage to Catalonia de George Orwell empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, en canvi, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Aquells fets terribles i estúpids, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, posen en evidència i senyalen amb l’índex temible de l’acusació encertada el que José María Aznar, antic President del Govern espanyol, va gairebé profetitzar no fa pas molts mesos: que abans que es tranqués Espanya es trencaria Catalunya. Potser José María Aznar oblida, com gairebé tots els espanyols, que Espanya va ser la primera que va trencar Catalunya.

Cal recordar doncs, que uns quants segles enrere, Velázquez, el millor i més gran pintor que ha existit mai, va ser, d’acord al càrrec que ostentava dins de la Cort de Felip IV, l’encarregat d’organitzar les celebracions que van tenir lloc el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord, per a festejar l’acord que va significar el Tractat dels Pirineus entre els representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Lluís XIV de França, que posava fi a la Guerra dels Trenta anys i per el qual es cedia a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Tractat que va ser signat i acordat sense consultar com era obligat a les Corts Catalanes i amagant-ho oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori, com era inevitable, des de 1660.

Aquest, com és evident, és un fet ja molt antic que com aigua passada no hauria de moure cap molí, o sí, però que contrasta de manera extraordinària amb la secular i tòpica reivindicació espanyola de Gibraltar que ja causa vergonya aliena i que fa que un servidor, i com jo molts altres, es senti molt més proper a un ciutadà de Perpinyà que d’un de Cadis, l’un és com un familiar i l’altre, el de Cadis, només un veí llunyà i tan aliè a mi com gairebé pot ser-ho un argentí de la Patagònia o un britànic de les illes Falkland.

Només cinquanta cinc anys després i com a final d’una altre guerra, la de Successió, es proclamava el Decret de Nova Planta on s’assimilaven els antics territoris de la Corona d’Aragó a les lleis de Castella. Amb aquest Decret el rei d’Espanya ja no tindria ni el feixuc deure ni l’obligació formal i legal de consultar a les Corts Catalanes res que tingués a veure amb Catalunya, ni tan sols com s’havia de fer o no s’havia de fer el pa amb tomàquet, perquè simplement ja no existien, havien quedat eradicades, esborrades com aquell que passa pàgina.

El Decret, però, va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de la història ibèrica: permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja eren oficial i administrativament part del nucli dur d’Espanya– comerciar amb Amèrica que fins aquell moment tenien absolutament prohibit. La paradoxa està en que aquest va ser un dels motors de la prosperitat catalana i una oportunitat que Catalunya no va deixar perdre i que es va consolidar després amb la Revolució Industrial i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques que tot plegat va significar, entre elles la creació per Prat de la Riba de la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme i els fonaments de la moderna autonomia catalana que Primo de Ribera va també eradicar per donar lloc paradoxalment, anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració de la vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat de Catalunya i que Franco també va suprimir.

Però jo em continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així el seu llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso sincerament que més li hagués valgut titular-lo Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mal records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És, però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols o tot el contrari? Què significa que pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita? El de Franco va durar quaranta anys que no és precisament poca cosa en quant a consistència i eficiència. Les democràcies no han de ser també consistents i eficients, o han de ser estables segons el que dèiem que diu i aconsella l’Equilibri de Nash?

La primera entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern espanyol, en Josep Tarradellas va respondre com un murri que molt bé, que estava molt content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien posat d’acord en gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent. Aquesta mentida de gat vell que va ser publicada immediatament en tots els diaris i radiada per totes les emissores va descol·locar a Suárez i d’una manera inesperada va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat de Catalunya fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en la Transició gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep Tarradellas continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cent vint-i-cinquè President de la Generalitat, un President sense poder ni pressupost, però igual que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial amb tota la força del simbolisme d’una Institució que representava a un país.

El senyor de BallantraeThe Master of Ballantrae, és una novel·la que va escriure Robert Louis Stevenson i que va  publicar el 1888. El 1953 es va portar al cinema amb Errol Flynn i Roger Livesey en els papers principals i William Keighley en el de director, convertint-se en una de les pel·lícules d’aventures millors de la història del cinema. La narració ens parla del retorn el 1745 de  Carles Eduard Estuard a Escòcia per prendre el tron al rei Jordi II del Regne Unit de la casa de Hannover i restaurar la casa Estuard. El senyor de Ballantrae, escocès de soca-rel, veient els problemes que s’acostaven es troba en un dilema per tal de salvaguardar el patrimoni familiar que perillarà si fa una aposta equivocada i es decanta pel bàndol perdedor. Així doncs, pren una solució salomònica enviant a un dels fills a lluitar al costat de Carles Eduard Estuard i a l’altre fill a les files del rei Jordi II del Regne Unit, amb la promesa fervent dels dos germans de que el guanyador ajudarà i empararà al perdedor. És a dir, obliga als germans a prendre la solució col·laborativa en el dilema del presoner del que parlàvem en l’anterior post dedicat a Espanya. Però després les coses surten com surten perquè les persones són com són i res es pot preveure ni res és segur, un dels germans, el que es troba en el bàndol guanyador, traeix al germà que es veu obligat a fugir al Carib vivint allí fantàstiques aventures.

El restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 derrogant la corresponent llei franquista de 1938 i mantenint estalvi el fil de la tradició simbòlica catalana, no només va retornar les coses a l’estat en que Franco les havia trobat al començar la guerra sinó que igualment va representar un reconeixement als quaranta anys en que la institució catalana havia perviscut en la clandestinitat gràcies a la tossuderia d’uns i als ajuts econòmics de molts altres que van impedir literalment que els Presidents de la Generalitat en l’exili es morissin de fam, ells i les seves famílies. Entre els samaritans, sorprenentment, es trobava Joan Antoni Samaranch i Torelló, el futur President del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona i falangista reconegut però que sabia, igual que ho sabia el senyor de Ballantrae, que no és bo dipositar totes les pomes en una sola cistella perquè, vulguis que no, tard o d’hora, algú haurà de curar als ferits i recompondre el desastre després de la derrota sigui quin sigui el resultat de la batalla.

No sé si la noblesa de la que parla George Orwell dels espanyols té en compte aquesta mena de qüestions, ho desconec, no puc penetrar en la ment d’aquell excel·lent escriptor i periodista britànic ja mort, però dubto que un trotskista convençut com era ell considerés noble aquesta classe de comportament i de lògica moral que, per el contrari, és fàcil de qualificar com a cínica. Més aviat penso que és tota una altre cosa, que precisament fa referència a que la noblesa hispànica ho és perquè posa sempre totes les pomes en una sola cistella, variant eficient del presoner que traeix al seu company. Per què?, perquè no han considerat que la seva existència com a poble, tribu, tropa, comunitat de veïns, o grup humà que conviu plegat, pugui estar mai en perill, ni se'ls hi passa pel cap, raó per la que el senyor José María Aznar va dir el que va dir, que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Esperem doncs, si això és així i això acaba succeint, que Catalunya es trenca o és la mateixa Espanya la que acaba de nou trencant Catalunya com el Regne Unit ho va fer també amb Irlanda, que algú a Catalunya faci de senyor de Ballantrae i reculli els ferits i recompongui el desastre després de la derrota, sigui quin sigui el resultat de la batalla.

La raó aparent i visible que mou al fill del senyor de Ballantrae a trair al seu altre germà que ha de fugir escàpol per a salvar la vida és la cobdícia i la deslleialtat miserable, però el veritable motiu és una noia, la bonica promesa del seu germà de la que ell també està enamorat. Ja tenia raó John Nash a l’afirmar que les noies guapes sempre porten problemes!, quina és, doncs, la noia guapa dels catalans?, no ho podria assegurar, però molt em temo que nosaltres mateixos, naturalment. 

---------


Pintura de Jacques Laumosnier (1638-1715) on veiem a Felip IV i Lluís XIV acordant el Tractat dels Pirineus. Museo de Tessé. El 6 d’agost de 1660, nou mesos després d’aquestes celebracions a la illa dels Faisans i només amb 61 anys d’edat, va morir Velázquez, ja sé que això no fa al cas, però...

---------------------------------------

Diario de verano (2)

Cataluña.

Cuando leí Homage to Catalonia de George Orwell empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba; en su lugar, en cambio, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de la otra guerra civil.

Aquellos hechos terribles y estúpidos, una guerra civil dentro de otra guerra civil, ponen en evidencia y señalan con el índice temible de la acusación acertada lo que José Mª Aznar, antiguo Presidente del Gobierno español, casi profetizó no hace muchos meses: que antes que se rompiera España se rompería Cataluña. Quizás Aznar olvida, como casi todos los españoles, que España fue la primera que rompió Cataluña.

Hay que recordar entonces, que varios siglos atrás, Velázquez, el mejor y más gran pintor que ha existido nunca, fue, de acuerdo al cargo que ostentaba dentro de la Corte de Felipe IV, el encargado de organizar las celebraciones que tuvieron lugar el 7 de noviembre de 1659 en la isla de los Faisanes, en el río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte, para festejar el acuerdo que significó el Tratado de los Pirineos entre los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón y Luis XIV de Francia, que ponía fin a la Guerra de los Treinta años y por el que se cedía a Francia el condado del Rosellón y parte del de la Cerdanya. Tratado que fue firmado y acordado sin consultar como era obligado a las Cortes Catalanas y escondiéndolo oficialmente hasta las Cortes de Barcelona de 1702, aunque fue público y notorio, como era inevitable, desde 1660.

Éste, como es evidente, es un hecho ya muy antiguo que como agua pasada no debería mover ningún molino, o sí, pero que contrasta de manera extraordinaria con la secular y tópica reivindicación española de Gibraltar que ya causa vergüenza ajena y que hace que un servidor, y como yo tantos otros, se sienta mucho más cercano a un ciudadano de Perpiñán que a uno de Cádiz, el primero es como un familiar y el otro, el de Cádiz, sólo un vecino lejano y tan ajeno a mí como casi puede serlo un argentino de la Patagonia o un británico de las islas Falkland.

Sólo cincuenta cinco años después y como final de otra guerra, la de Sucesión, se proclamaba el Decreto de Nueva Planta donde se asimilaban los antiguos territorios de la Corona de Aragón a las leyes de Castilla. Con este Decreto el rey de España ya no tendría ni el farragoso deber ni la obligación formal y legal de consultar a las Cortes Catalanas nada que tuviera que ver con Cataluña, ni siquiera cómo se debía de hacer o no el pan con tomate, porque simplemente ya no existían, habían quedado erradicadas, abolidas, borradas como aquel que pasa página.

El Decreto, sin embargo, tuvo una de las consecuencias económicas más paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios -que gracias al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo duro de España- comerciar con América que hasta ese momento tenían absolutamente prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de la prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas, sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la creación por Prat de la Riba de la Mancomunidad de Cataluña, el primer organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de Ribera también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de Cataluña, y que Franco también suprimió.

Pero yo me sigo preguntando insistentemente dónde demonios está, o qué diablos significa para un británico la palabra "homenaje" y el por qué George Orwell tituló así su libro donde no sé ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso sinceramente que más le hubiera valido titularlo Homenaje a los españoles, sobre todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles. (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable. Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita". ¿Es, sin embargo, este párrafo verdaderamente un elogio a los españoles, o todo lo contrario? ¿Qué significa que pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita? El de Franco duró cuarenta años que no es precisamente poco en cuanto a consistencia y eficiencia. ¿Las democracias no deben ser también consistentes y eficientes, o deben ser estables según lo que decíamos que dice y aconseja el Equilibrio de Nash?

La primera entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep Tarradellas fue un completo fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en nada, pero al salir del Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las preguntas de los periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la entrevista con el Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un pícaro que muy bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma magnífica y que se habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que el acuerdo era cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue publicada inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial con toda la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.

El señor de Ballantrae, The Master of Ballantrae, es una novela que escribió Robert Louis Stevenson y que publicó en 1888. En 1953 se llevó al cine con Errol Flynn y Roger Livesey en los papeles principales y William Keighley en el de director, convirtiéndose en una de las películas de aventuras mejores de la historia del cine. La narración nos habla del regreso en 1745 de Carlos Eduardo Estuardo a Escocia para tomar el trono al rey Jorge II del Reino Unido de la casa de Hannover y restaurar la casa Estuardo. El señor de Ballantrae, escocés de pura cepa, viendo los problemas que se acercaban se encuentra en un dilema para salvaguardar el patrimonio familiar que peligrará si hace una apuesta equivocada y se decanta por el bando perdedor. Así pues, toma una solución salomónica enviando a uno de los hijos a luchar junto a Carlos Eduardo Estuardo y al otro hijo a las filas del rey Jorge II del Reino Unido, con la promesa ferviente de los dos hermanos de que el ganador ayudará y amparará al perdedor. Es decir, obliga a los hermanos a tomar la solución colaborativa en el dilema del prisionero del que hablábamos en el anterior post dedicado a España. Pero después las cosas salen como salen porque las personas son como son y nada se puede prever ni nada es seguro, uno de los hermanos, el que se encuentra en el bando ganador, traiciona al otro hermano que se ve obligado a huir al Caribe viviendo allí fantásticas aventuras.

El restablecimiento de la Generalidad de Cataluña el 29 de septiembre de 1977 deroga la correspondiente ley franquista de 1938 manteniendo a salvo el hilo de la tradición simbólica catalana, no sólo devolviendo las cosas al estado en que Franco las había encontrado al comenzar la guerra sino que igualmente representó un reconocimiento a los cuarenta años en que la institución catalana había pervivido en la clandestinidad gracias a la terquedad de unos y a las ayudas económicas de muchos otros que impidieron literalmente que los Presidentes de la Generalitat en el exilio se murieran de hambre, ellos y sus familias. Entre los samaritanos, sorprendentemente, se encontraba Juan Antonio Samaranch y Torelló, el futuro Presidente del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona y falangista reconocido pero que sabía, al igual que lo sabía el señor de Ballantrae, que no es bueno depositar todas las manzanas en una sola canasta porque, quieras que no, tarde o temprano, alguien tendrá que curar a los heridos y recomponer el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla.

No sé si la nobleza de la que habla George Orwell de los españoles tiene en cuenta este tipo de cuestiones, lo desconozco, no puedo penetrar en la mente de aquel excelente escritor y periodista británico ya fallecido, pero dudo que un trotskista convencido como era él considerara noble esta clase de comportamiento y de lógica moral que, por el contrario, es fácil de calificar como cínica. Más bien pienso que es toda otra cosa, que precisamente hace referencia a que la nobleza hispánica lo es porque pone siempre todas las manzanas en una sola canasta, variante eficiente del prisionero que traiciona a su compañero. ¿Por qué?, porque no han considerado que su existencia como pueblo, tribu, tropa, comunidad de vecinos o grupo humano que convive unido, pueda estar nunca en peligro, ni se les pasa por la cabeza, por eso es por lo que el señor Aznar dijo lo que dijo, que antes se rompería Cataluña que España. Esperemos pues, si esto es así y esto acaba sucediendo, que Cataluña se rompa, o es la misma España la que termina de nuevo rompiendo Cataluña como el Reino Unido lo hizo también con Irlanda, que alguien en Cataluña haga de señor de Ballantrae y recoja los heridos y recomponga el desastre después de la derrota, sea cual sea el resultado de la batalla.

La razón aparente y visible que mueve al hijo del señor de Ballantrae a traicionar a su otro hermano que tiene que huir fugitivo para salvar la vida es la codicia y la deslealtad miserable, pero el verdadero motivo es una chica, la bella prometida de su hermano de la que él también está enamorado. ¡Ya tenía razón John Nash al afirmar que las chicas guapas siempre traen problemas!, ¿quién es, pues, la chica guapa de los catalanes?, no lo podría asegurar, pero mucho me temo que nosotros mismos, naturalmente.


Pintura de Jacques Laumosnier (1638-1715) donde vemos a Felipe IV y Luis XIV acordando el Tratado de los Pirineos. Museo de Tessé. El 6 de agosto de 1660, nueve meses después de estas celebraciones en la isla de los Faisanes y sólo con 61 años de edad, murió Velázquez, ya sé que esto no viene a cuento, pero...

3 comentarios:

Xitus dijo...

A Irlanda també hi va haver la penosa guerra civil entre Collins i De Valera, suposo que no és fàcil alliberar-te d'un estat opressor. Et posen trampes i és fàcil caure-hi, no està mai clar com s'han de fer les coses, partim de la feblesa de la no normalitat vers la fortalesa de qui té l'oficialitat. Hem de ser autocomprensius potser i tolerar més les contradiccions. També com a individus. Sap greu com aquí ens tirem els plats pel cap. Un espanyol llest s'asseuria amb un bol de crispetes a veure com ho fem. I potser el mateix sempre ha passat amb la dreta (més unida) i l'esquerra (més crítica i plena de matisos i més fragmentada).

Xitus dijo...

PS- recordarem aquest post quan anem a la Catalunya Nord a l'agost

El peletero dijo...

Tens tota la raó, Xitus, però no ens podem permetre el luxe de ser condescendents, aquella guerra civil nostre ens va fer perdre l’altra i tenir quaranta anys de franquisme que encara arrosseguem. Cada cop queda menys temps, temps històric em refereixo, i aquest és un joc o no si val cometre errors. Com bé dius els espanyols no han de fer més que el que fan, mirar l’espectacle des de la barrera.

Cada poble té els seus mites, pels espanyols Gibraltar és importantíssim, cabdal!, perquè també explica la seva idiosincràsia, i les dimensions i característiques del que és el seu orgull i el seu concepte de dignitat, però això de la Catalunya Nord!!, la què??

Salut.