viernes, 23 de octubre de 2015

Lasso



Diari de tardor (10)

Lasso

Finlàndia és un país preciós ple de boscos, llacs i rens, a més d'ells també hi trobem boscos, llacs i rens i uns encantadors boscos, llacs i rens que formen part del conjunt de boscos, llacs i rens que són només un fragment petit de la resta de belleses del país constituïdes, entre altres coses, per boscos, llacs i rens.

Però a Finlàndia, a més d'aquests boscos, llacs i rens, hi ha també un esplèndid sol de mitjanit, una excel·lent arquitectura i una magnífica tradició de disseny filla o germana de la gran escola escandinava, representada entre molts altres, pel famós Alvar Aalto.

Finlàndia posseeix igualment –a més de mar, un cercle polar àrtic, carreteres perfectes, lapons, aquests arquitectes i dissenyadors que hem anomenat i un excel·lent museu de cartells situat a Lahti en el que el meu germà té obra exposada–, artistes d'avantguarda que no són exactament conseqüència de les avantguardes de primers del segle passat sinó de l’actual, creadors que no formen part del clàssic i especulador comerç artístic del món de les finances i de les subhastes i dels típics cercles d’amants de l'Art, dels vells artistes i dels més vells aficionats i crítics que no acaben de comprendre l’art contemporani perquè el món canvia i ells no, o no ho perceben, interpretant erròniament i paradoxal el present amb criteris del passat, igual que succeeix amb els col·leccionistes que contemplen sorpresos i estupefactes com les seves col·leccions construïdes amb molt d'afecte i interès ja no valen res, ni artísticament parlant ni, el pitjor i més greu per a ells, econòmicament tampoc, les seves inversions eren una bombolla com les altres que ha rebentat a l'espera dels nous xarlatans que la tornin a inflar.

Finlàndia també és un país de dones de pells extraordinàriament blanques que a l'estiu en que jo hi vaig ser contrastaven amb els seus cabells tenyits de negre radicalment carbó com si fossin personatges de la família Adams sense ser-ho.

Salla Tykkä no sé si és una d'aquestes dones, però si sé que és una d'aquestes noves artistes, nascuda a Hèlsinki l'any 1973, que ha treballat principalment amb fotografies, vídeos i pel·lícules, aquí podem trobar una bona ressenya d'ella. Lasso és una de les seves obres més aconseguides, produïda l'any 2000 dura tot just tres minuts i quaranta-vuit segons.

La pel·lícula comença amb una noia adolescent corrent a través d'un suburbi d'Hèlsinki que pels nostres referents culturals podem suposar que és de classe mitjana alta. Arriba panteixant, vestida només amb un vestit que sembla un xandall, a una de les seves modernes cases i toca el timbre de la porta. Ningú respon, insisteix, però ningú contesta tampoc. Sembla que coneix la casa, la voreja per la banda dreta cap a una de les seves ales que posseeix uns grans finestrals que donen a un espai obert i a un d'aquests preciosos llacs finesos.

A través d'aquests finestrals es veu reflectida a si mateixa gràcies a la llum que sens dubte és del matí i darrera seu el llac; s'acosta lentament als vidres per poder veure l'interior de la casa, les cortines estan descorregudes. En aquest interior, en un saló decorat de manera convencional, observa a un jove nu de tors fent girar una corda convertida en un llaç igual que fan també els cowboys a Amèrica en els típics Rodeos que hi celebren; el llaç és tan gran que el noi, sense adonar-se que està sent observat per la noia, pot saltar al seu través gairebé com en una acrobàcia circense, entra i surt del llaç, entra i torna a sortir gairebé també com si saltés a la corda . Ella l'observa extasiada i abstreta al mateix temps, gairebé paralitzada. Tot d'una, el dansaire deixa de girar la corda llançant-la al terra colpejant-la amb un sonor cop de destral com si fos un fuet. El ball ha acabat i la noia, entre hipnotitzada i temorosa, s'allunya dels finestrals que sense deixar de mirar-los tornen a reflectir la seva pròpia imatge i el llac. La càmera es retira més encara fins a arribar a una mena de obertura en un mur, gira a poc a poc a l'esquerra i enfoca el sòl on apareix neu blanca immaculada, una neu que encara no s'ha embrutat. Ha nevat en algun moment del passat, potser aquest mateix matí o durant la nit, no sabem si aquesta neu s'està començant a fondre ja o només és el preludi de l'hivern i de més neu que ha de venir.

Tota l'escena està emmarcada en la música d'Ennio Morricone que va servir de banda sonora original de la pel·lícula de 1969 Fins que va arribar la seva hora.

En el post anterior parlava de l'amistat entre un ós i un eriçó i afirmava explícitament que la història que es relatava en el curt soviètic era bàsicament una història d'amistat entre éssers que, tot i ser completament diferents, s'estimen, es necessiten i s'ajuden. Què pot haver millor que comptar estrelles amb un amic?, deia jo. Aquest fet, però, no va ser ressaltat per cap dels meus comentaristes potser perquè consideren que hi ha coses molt millors que comptar estrelles amb un amic.

Sigui com sigui, quin és el significat, si el té, d'aquest relat en imatges i sense paraules de Salla Tykkä?, comptar estrelles al vespre amb un amic?, saber si el cavall que veiem a la boira pasturant podrà respirar quan s'adormi i es jegui a l'herba que ara tranquil·lament està menjant? Sens dubte les dues coses o algunes molt similars a aquestes. La protagonista femenina també fa un viatge, encara que només veiem una part d'ell, a través d'un territori tan hostil i fantasmagòric com pugui ser-ho un suburbi per a rics a Hèlsinki, ella també porta, encara que no puguem veure-ho, segurament ben guardat en el seu cor, una rica melmelada de gerds per a un estimat amic que l'espera per comptar estrelles junts. Però en el seu viatge ha de vèncer i sortejar nombrosos perills. A la pel·lícula només en veiem un, la seva arribada a un castell que com tots és també un laberint, i l'experiència tràgica i alliberadora de enfrontar-se al Minotaure, terrible monstre que no és pas cap altre que ella mateixa tal com descobreix quan es veu reflectida en els vidres dels amples finestrals. Un monstre boig que lluita, igual que qualsevol, amb si mateix i el llaç, nus que ha de salvar constantment saltant d'un costat a un altre si no es vol veure atrapat i penjat d'ell i pel coll des d'alguna biga de la casa. Al final el llaç, el nus, queda deslligat, gairebé com va fer Alexandre quan va tallar amb l'espasa el Gordià, usant-lo com un fuet. Aquesta metàfora, el fuet alliberador, encara és per a mi un misteri tot i que intueixo el seu terrible i aterridor significat que sé que només els óssos amics, les melmelades de gerds i les estrelles poden ajudar-me a vèncer descobrint-lo.

Una de les proves característiques que completen la formació i l'entrenament dels pilots que aspiren a ser astronautes consisteix a aprendre a realitzar correctament la descripció verbal d'objectes i successos, és a dir, han de saber, per exemple, descriure una cadira i una persona asseient-s’hi sense usar, en cap cas, ni el substantiu cadira ni tampoc el verb seure. La raó d'això és poder donar notícia i explicar detalladament coses mai vistes que encara no tenen nom igual com li passa a l'eriçó quan penetra en la boira o la protagonista de Lasso quan acosta el seu nas als vidres de la casa i veu el que veu mentre els seus peus cansats estan a punt de trepitjar la neu.

-------------------------------------------------

Diario de otoño (10)

Lasso

Finlandia es un país precioso lleno de bosques, lagos y renos, además de ellos también encontramos bosques, lagos y renos y unos encantadores bosques, lagos y renos que forman parte del conjunto de bosques, lagos y renos que son sólo un fragmento pequeño del resto de bellezas del país constituidas, entre otras cosas, por bosques, lagos y renos.

Pero en Finlandia, además de estos bosques, lagos y renos, hay también un espléndido sol de medianoche, una excelente arquitectura y una magnífica tradición de diseño hija o hermana de la gran escuela escandinava, representada entre otros muchos, por el famoso Alvar Aalto.

Finlandia posee igualmente –además de mar, un círculo polar ártico, carreteras perfectas, lapones, estos arquitectos y diseñadores de los que hemos hablado y un excelente museo de carteles situado en Lahti en el que mi hermano tiene obra expuesta–, artistas de vanguardia que no son exactamente consecuencia de las vanguardias de principios del siglo pasado sino del actual, creadores que no forman parte del clásico y especulador comercio artístico del mundo de las finanzas y de las subastas y los típicos círculos de amantes del Arte, de los viejos artistas y los más viejos aficionados y críticos que no acaban de comprender el arte contemporáneo porque el mundo cambia y ellos no, o no lo perciben, interpretando errónea y paradójicamente el presente con criterios del pasado, al igual que sucede con los coleccionistas que contemplan sorprendidos y estupefactos como sus colecciones construidas con mucho cariño e interés ya no valen nada, ni artísticamente hablando ni, lo peor y más grave para ellos, económicamente tampoco, sus inversiones eran una burbuja como las otras que ha reventado a la espera de los nuevos charlatanes que la vuelvan a inflar.

Finlandia también es un país de mujeres de pieles extraordinariamente blancas que en el verano que yo estuve contrastaban con sus cabellos teñidos de negro radicalmente carbón como si fueran personajes de la familia Adams sin serlo.

Salla Tykkä no sé si es una de esas mujeres, pero si sé que es una de estas nuevas artistas, nacida en Helsinki el año 1973, que ha trabajado principalmente con fotografías, vídeos y películas, aquí podemos encontrar una buena reseña de ella. Lasso es una de sus obras más conseguidas, producida en el año 2000 dura apenas tres minutos y cuarenta y ocho segundos.

La película empieza con una chica adolescente corriendo a través de un suburbio de Helsinki que por nuestros referentes culturales podemos suponer que es de clase media alta. Llega jadeando, vestida solamente con algo que parece un chándal, a una de sus modernas casas y toca el timbre de la puerta. Nadie responde, insiste, pero nadie acude tampoco. Parece que conoce la casa, la bordea por la derecha hacia una de sus alas que posee unos grandes ventanales que dan a un espacio abierto y a uno de esos preciosos lago fineses.

A través de esos ventanales se ve reflejada a sí misma gracias a la luz que sin duda es de la mañana y detrás suyo el lago; se acerca lentamente a los cristales para poder ver el interior de la casa, las cortinas están descorridas. En ese interior, en un salón decorado de manera convencional, observa a un joven desnudo de torso haciendo girar una cuerda convertida en un lazo igual que hacen también los vaqueros en América en los típicos Rodeos que allí celebran; el lazo es tan grande que el muchacho, sin apercibirse que está siendo observado por la muchacha, puede saltar a su través casi como en una acrobacia circense, entra y sale del lazo, entra y vuelve a salir casi también como si saltara a la comba. Ella lo observa extasiada y abstraída al mismo tiempo, casi paralizada. De repente, el danzante deja de girar la cuerda lanzándola al suelo golpeándolo con un sonoro hachazo como si fuera un látigo. El baile ha terminado y la muchacha, entre hipnotizada y temerosa, se aleja de los ventanales que sin dejar de mirarlos vuelven a reflejar su propia imagen y el lago. La cámara se retira más todavía hasta llegar a una especie de abertura en un muro, gira despacio a la izquierda y enfoca el suelo donde aparece nieve blanca inmaculada, una nieve que todavía no se ha ensuciado. Ha nevado en algún momento del pasado, quizás esta misma mañana o durante la noche, no sabemos si esa nieve se está empezando a fundir ya o solamente es el preludio del invierno y de más nieve que ha de venir.

Toda la escena está enmarcada en la música de Ennio Morricone que sirvió de banda sonora original a la película de 1969 Hasta que llegó su hora.

En el post anterior hablaba de la amistad entre un oso y un erizo y afirmaba explícitamente que la historia que se relataba en el corto soviético era básicamente una historia de amistad entre seres que, a pesar de ser completamente diferentes, se aman, se necesitan y se ayudan. ¿Qué puede haber mejor que contar estrellas con un amigo?, decía yo. Ese hecho, sin embargo, no fue resaltado por ninguno de mis comentaristas tal vez porque consideren que hay cosas muchísimo mejores que contar estrellas con un amigo.

Sea como sea, ¿cuál es el significado, si lo tiene, de este relato en imágenes y sin palabras de Salla Tykkä?, ¿contar estrellas al anochecer con un amigo?, ¿saber si el caballo que vemos en la niebla pastando podrá respirar cuando se duerma y se acueste en la hierba que ahora tranquilamente está comiendo? Sin duda las dos cosas o algunas muy parecidas a ésas. La protagonista femenina también hace un viaje, aunque solamente veamos una parte de él, a través de un territorio tan hostil y fantasmagórico como pueda serlo un suburbio para ricos en Helsinki, ella también lleva, aunque no podamos verlo, seguramente bien guardado en su corazón, una rica mermelada de frambuesas para un querido amigo que la espera para contar estrellas juntos. Pero en su viaje ha de vencer y sortear numerosos peligros. En la película sólo vemos uno, su llegada a un castillo que como todos es también un laberinto, y la experiencia trágica y liberadora de enfrentarse al Minotauro, terrible monstruo que no es otro que ella misma tal y como descubre cuando se ve reflejada en los cristales de los anchos ventanales. Un monstruo loco que lucha, igual que cualquiera, consigo mismo y el lazo, nudo que ha de salvar constantemente saltando de un lado a otro si no quiere verse atrapado y colgado de él y por el cuello desde alguna biga de la casa. Al final el lazo, el nudo, queda desatado, casi como hizo Alejandro cuando cortó con la espada el Gordiano, usándolo como un látigo. Esta metáfora, el látigo liberador, todavía es para mí un misterio aunque intuyo su terrible y aterrador significado que sé que sólo los osos amigos, las mermeladas de frambuesa y las estrellas pueden ayudarme a vencerlo descubriéndolo.

Una de las pruebas  características que completan la formación y el entrenamiento de los pilotos que aspiran a ser astronautas consiste en aprender a realizar correctamente la descripción verbal de objetos y sucesos, es decir, han de saber, por ejemplo, describir una silla y a una persona sentándose en ella sin usar, en ningún caso, ni el sustantivo silla ni tampoco el verbo reflexivo sentarse. La razón de ello es poder dar noticia y contar detalladamente cosas nunca vistas que todavía no tienen nombre igual como le ocurre al erizo cuando penetra en la niebla o a la protagonista de Lasso cuando acerca su nariz a los cristales de la casa y ve lo que ve mientras sus pies cansados están a punto de pisar la nieve.


Fàbrica d’estrelles Messier-17 a 5.500 anys llum de distancia a la constel·lació de Sagitari.

2 comentarios:

Miquel dijo...

Aquet bloc t´agradará..
És tracta d´ una finesa que escriu en catalá.
Miraré de veure la peli
Una abraçada

http://menamictolosan.blogspot.com.es/2015/10/bona-nit-es-talen-el-bedoll-alt-ahir-la.html

El peletero dijo...

Gràcies Miquel, segur que sí.

Una abraçada.