jueves, 5 de noviembre de 2015

Spanish argument



Diari de tardor (13)

Spanish argument.

És habitual en el món trobar-se amb amants de pobles i cultures alienes a la pròpia, per exemple, els belgues dels congolesos, o el turcs dels armenis, francesos que s’interessen per l’ikebana o l’harakiri o japonesos que es tornen bojos per la petanca o la guillotina .

També amb especialistes en emplenar els mots encreuats dels diaris xinesos o d’altres obstinats en trobar les claus que anuncien la fi del món amagades en una guia telefònica o els analistes que desencripten llenguatges xifrats a compte de les agències d’intel·ligència o intenten esbrinar els interiors d’organitzacions o grups humans opacs i poc oberts a l’exterior com sempre han estat els vaticanistes, o els que fa uns pocs anys eren els anomenats sovietòlegs i kremlinòlegs, experts en indagar el que passava dins de les famoses nines russes matrioskes.

Pel que respecta a Espanya, els hispanistes són uns estudiosos similars, intel·lectuals de molt prestigi i renom arreu, i l’hispanisme una disciplina d’una llarga tradició que per si sola mereix un reconeixement específic donat que en bona mida moltes de les coses que succeeixen a Hispania per a els no hispans semblen igualment, i com deia Churchill de Rússia, una endevinalla embolicada en un misteri dins d'un enigma.

Diu la Viquipèdia que l’hispanisme és el terme que designa l’estudi de la cultura espanyola i hispanoamericana. La famosa enciclopèdia ens assenyala que “l'Associació d'Hispanistes de Gran Bretanya i Irlanda (AHGBI) va ser la primera de totes les societats d’hispanistes, juntament amb la japonesa, a l'haver-se fundat el 1955 per un grup de professors universitaris reunits a Saint Andrews. Des de llavors s'han organitzat congressos anuals i el 2005 tindrà lloc el cinquantè. La AHGBI va exercir un paper decisiu en la creació de l'Associació Internacional d'Hispanistes, AIH, el primer congrés es va celebrar a Oxford el 1962.” Sens dubte els hispanistes britànics han estat i són els més famosos entre ells i darrerament els més mediàtics i controvertits per les seves aparicions públiques on expressen opinions agosarades que trenquen, en moltes ocasions, els punts de vista tradicionals que dels espanyols tenen els mateixos espanyols.

A rel de la sèrie deTV1 sobre l’Emperador Carles V, i al sortir en diferents moments del guió l’epopeia de l’Hernàn Cortés, he fullejat el llibre La Conquista de México d’en Hugh Thomas que fa molts anys em vaig comprar i que parava a d’alt de tot d’una prestatgeria a la que m’he tingut que enfilar com una anxaneta per atrapar-lo.  La Conquista de México és un exhaustiu i brillant estudi sobre l’irrupció dels espanyols a l’antic imperi asteca on queda clar que el mèrit i l’habilitat d’en Cortés va ser la de descobrir per si sol el valor que té parlar idiomes i llengües diferents a la pròpia si un vol viatjar, conèixer món, conquerir països i sotmetre a pobles sencers en nom de Déu i l’espasa, i l’enorme feina i servei, mai prou reconegut ni elogiat, que fa tenir una bona secretària/secretari i intèrpret que tradueixi tot el que no entens.

La llista d’hispanistes en general, i d’hispanistes britànics en particular, és sinó interminable sí molt extensa; de la mateixa Viquipèdia triem, entre aquests darrers, uns pocs noms:  Geoffrey Ribbans, William James Entwistle, Peter Edward Russell, Nigel Glendinning, Ian Michael, Henry Ettinghausen, Brian Dutton, Gerald Brenan, John H. Elliott, Raymond Carr, Henry Kamen, John H. R. Polt, Hugh Thomas, Colin Smith, Edward C. Riley, Keith Whinnom, Paul Preston, Alan Deyermond, Ian Gibson...

Però ens sorprèn no trobar entre tots ells uns de molt reputats i populars també a la televisió d’allà, d’aquí i d’arreu del món, al cinema i al teatre, i que han sabut crear escola tot continuant una antiquíssima i vella tradició heterodoxa en l’àmbit del pensament humà que sovint es confon amb la demència, però que no ho és en absolut, tot el contrari, és d’una extraordinària racionalitat, lucidesa crítica i finor estètica de la que Groucho Marx, Ionescu o Kafka, per no anar més lluny i esmentar les sàtires d’Eurípides, n’estarien molt orgullosos. Pensament i mecànica mental aquesta en la que jo cada cop em sento més còmode i més a gust. Estic parlant, evidentment, dels Monthy Pyton de la prestigiosa Flying Circus University.

Entre els seus cèlebres i distingits estudis hispànics publicats en diversos mitjans de gran abast i difusió destaquen bàsicament dos, el referit a la Inquisició espanyola que mostrem al principi, un dels més populars, on trobem una estranya i curiosa semblança entre els tres bisbes inquisidors vestits de vermell sang  i tres dels actuals polítics espanyols en exercici.

L’altre estudi amb el que concloem aquesta curta ressenya, i que trobareu al final, destaca per a la seva profunditat i agudesa en descriure el caràcter i la clàssica tàctica espanyola admirada arreu del món a l’hora d’enfrontar embolicades qüestions polítiques que ni Maquiavel va aconseguir resoldre. Aquesta tàctica tan espanyola, com ho és igualment la paella o el gaspatxo, és coneguda mundialment com la spanish argument i s’ensenya tant a les Altes Escoles de Ciències  Polítiques com a les Escoles Diplomàtiques i, naturalment, a les Facultats de Dret en l’especialitat de Dret Constitucional. En totes elles, per allò del franquisme sociològic que encara conserva la societat espanyola que paradoxalment és anterior al propi Franco, ningú oblida que ell, que Franco, fou un dels que més la va perfeccionar fins l’extrem de fer-li dir a Hitler –no estem parlant de qualsevol –, quan es van trobar a Hendaya, que preferia que li extraguessin un queixal que tornar a tenir una conversa amb el dictador espanyol.

 -------------------------------

Diario de otoño (13)

Spanish argument.

Es habitual en el mundo encontrarse con amantes de pueblos y culturas ajenas a la propia, por ejemplo, los belgas de los congoleños, o los turcos de los armenios, franceses que se interesan por el ikebana o el harakiri o japoneses que se vuelven locos por la petanca o la guillotina.

También con especialistas en rellenar el crucigrama de los periódicos chinos o de otros empeñados en encontrar las claves que anuncian el fin del mundo escondidas en una guía telefónica o los analistas que desencriptan lenguajes cifrados a cuenta de las agencias de inteligencia o intentan averiguar los interiores de organizaciones o grupos humanos opacos y poco abiertos al exterior como siempre han sido los vaticanistas, o los que hace unos pocos años eran los llamados sovietólogos y kremlinólogos, expertos en indagar lo que pasaba dentro de las famosas muñecas rusas matrioska.

Por lo que respecta a España, los hispanistas son unos estudiosos similares, intelectuales de mucho prestigio y renombre, y el hispanismo una disciplina de una larga tradición que por sí sola merece un reconocimiento específico dado que en buena medida muchas de las cosas que suceden en Hispania para los no hispanos parecen igualmente, y como decía Churchill de Rusia, una adivinanza envuelta en un misterio dentro de un enigma.

Dice la Wikipedia que el hispanismo es el término que designa el estudio de la cultura española e hispanoamericana. La famosa enciclopedia nos señala que "la Asociación de Hispanistas de Gran Bretaña e Irlanda (AHGBI) fue la primera de todas las sociedades de hispanistas, junto con la japonesa, al haberse fundado en 1955 por un grupo de profesores universitarios reunidos en Saint Andrews. Desde entonces se han organizado congresos anuales y en 2005 tendrá lugar el quincuagésimo. La AHGBI desempeñó un papel decisivo en la creación de la Asociación Internacional de Hispanistas, AIH, el primer congreso se celebró en Oxford en 1962." Sin duda los hispanistas británicos han sido y son los más famosos entre ellos y últimamente los más mediáticos y controvertidos por sus apariciones públicas donde expresan opiniones osadas que rompen, en muchas ocasiones, los puntos de vista tradicionales que de los españoles tienen los mismos españoles.

A raíz de la serie deTV1 sobre el Emperador Carlos V, y al salir en diferentes momentos del guión la epopeya de Hernán Cortés, he hojeado el libro La Conquista de México de Hugh Thomas que hace muchos años me compré y que se encontraba en lo más  alto de una estantería a la que he tenido que escalar como una anxaneta para atraparlo. La Conquista de México es un exhaustivo y brillante estudio sobre la irrupción de los españoles en el antiguo imperio azteca donde queda claro que el mérito y la habilidad de Cortés fue la de descubrir por sí solo el valor que tiene hablar idiomas y lenguas diferentes a la propia si uno quiere viajar, conocer mundo, conquistar países y someter a pueblos enteros en nombre de Dios y la espada, y el enorme trabajo y servicio, nunca suficientemente reconocido ni elogiado, que significa tener una buena secretaria/secretario e intérprete que traduzca todo lo que no entiendes.

La lista de hispanistas en general, y de hispanistas británicos en particular, es sino interminable sí muy extensa; de la misma Wikipedia elegimos, entre estos últimos, unos pocos nombres: Geoffrey Ribbans, William James Entwistle, Peter Edward Russell, Nigel Glendinning, Ian Michael, Henry Ettinghausen, Brian Dutton, Gerald Brenan, John H. Elliott, Raymond Carr, Henry Kamen , John HR Polt, Hugh Thomas, Colin Smith, Edward C. Riley, Keith Whinnom, Paul Preston, Alan Deyermond, Ian Gibson...

Pero nos sorprende no encontrar entre todos ellos unos muy reputados y populares también en la televisión de allá, de aquí y de todo el mundo, en el cine y en el teatro, y que han sabido crear escuela continuando una antiquísima y vieja tradición heterodoxa en el ámbito del pensamiento humano que a menudo se confunde con la demencia, pero que no lo es en absoluto, todo lo contrario, es de una extraordinaria racionalidad, lucidez crítica y finura estética de la que Groucho Marx, Ionescu o Kafka, para no ir más lejos y mencionar las sátiras de Eurípides, estarían muy orgullosos. Pensamiento y mecánica mental ésta en la que yo cada vez me siento más cómodo y más a gusto. Estoy hablando, por supuesto, de los Monthy Pyton de la prestigiosa Flying Circus University.

Entre sus célebres y distinguidos estudios hispánicos publicados en diversos medios de gran alcance y difusión destacan básicamente dos, el referido a la Inquisición española que mostramos al principio, uno de los más populares, donde encontramos una extraña y curiosa semejanza entre los tres obispos inquisidores vestidos de rojo sangre y tres de los actuales políticos españoles en ejercicio.


El otro estudio con el que concluimos esta corta reseña, y que se encuentra al final, destaca por su profundidad y agudeza al describir el carácter y la clásica táctica española admirada en todo el mundo a la hora de enfrentarse a complicadas cuestiones políticas que ni Maquiavelo logró resolver. Esta táctica tan española, como lo es igualmente la paella o el gazpacho, es conocida mundialmente como la spanish argument y se enseña tanto en las Altas Escuelas de Ciencias Políticas como en las Escuelas Diplomáticas y, naturalmente, en las Facultades de Derecho en la especialidad de Derecho Constitucional. En todas ellas, por aquello del franquismo sociológico que aún conserva la sociedad española que paradójicamente es anterior al propio Franco, nadie olvida que él, que Franco, fue uno de los que más la perfeccionó hasta el extremo de hacerle decir a Hitler -no estamos hablando de cualquiera -, cuando se encontraron en Hendaya, que prefería que le extrajesen una muela que volver a tener una conversación con el dictador español.


5 comentarios:

Miquel dijo...

Raymond Carr (inglés como bien dices), es uno de mís preferidos , su España 1808/1939 es genial, pero me decanto por el francés Pierre Vilar.

Y si, comulgo con el texto que has escrito. Por cierto, que para que el defenestrado del Hitler dijera lo del dolor de muelas antes que ponerse a dialogar con Franco, ya lo dice todo.
Salut

Enric H. March dijo...

Sóc llicenciat en Filologia Hispànica i n'exerceixo com a professor, però també he estat crític literari i editor. No sé si sóc hispanista, però sí sé que sóc un apassionat de la literatura espanyola (i la literatura en general) i del que la literatura representa com a imatge de la Història. I en aquest sentit, admeto que el que més m'atrau és, precisament, la imatge més fosca. Allò que se'n diu l'Espanya negra, dins la qual s'hi inclou el primer vídeo i de la qual n'és una conseqüència el segon. Coses com la picaresca, el món que retrata Goya o el de Larra, em resulten tan atractius com el romancero o la lírica popular que culmina amb Lorca. No m'interessa només el resultat (les obres que ho reflecteixen), sinó també els processos que van portar al radicalisme catòlic, a la creació de la Inquisició, l'expulsió de jueus, moriscos, humanistes i il·lustrats, i que té el seu colofó en la política de dretes que ens governa, en el seu tarannà. És, evidentment, una desgràcia. Però submergir-se en aquest món és apassionant. Si no fos tan feridor (per real), li donaríem la mateixa categoria que al realisme màgic o a l'absurd.

Miquel dijo...

Mí apoyo total, Eric.
Salut

El peletero dijo...

Tienes toda la razón Miquel, Pierre Vilar, el gran hispanista occitano, es uno de los mejores sin duda. En casa tengo y guardo como oro en paño su “La Catalogne dans l'Espagne moderne”, que ha influido en muchas generaciones de historiadores y en buena parte del pensamiento nacional catalán. En él podíamos leer la historia que el franquismo escondía y sigue escondiendo.

El humor Miquel, nos protege de la tragedia y nos redime de nuestros malos pensamientos porque solamente el humor consigue crear distancia con el mundo y, principalmente, con nosotros mismos, sin humor estaríamos muertos, sin humor no es posible encontrar soluciones, sin humor los argumentos terminan siendo como los del sketch de Monthy Pyton, sin humor las cosas se vuelven sagradas, y las cosas cuando se vuelven sagradas se pudren y se emponzoñan, incluso no puede sacralizarse ni siquiera eso, ni siquiera el deber de no considerar nada sagrado. Ya sabes que se mata en nombre de la religión y en nombre del ateísmo, se mata para imponer una idea y se mata en nombre de la libertad. El nacionalismo es malo, sí, es verdad, pero guárdenos Dios de los internacionalistas que nos quieren liberar!!!,

Salut.

El peletero dijo...

Espanya, Enric, és un gran país, però crec que neix oficialment al món, en temps dels Reis Catòlics, ja anciana i esgotada, emocionalment dèbil y psicològicament fràgil, no era, com podia semblar, un país jove, era a l’inrevés, un país ja vell.

Amèrica és per a ella una mena de segona oportunitat, de continuar vivint en la lògica vital de la Reconquesta que sumada a les noves necessitats imperials a Europa fan un còctel desastrós i tràgic que la supera i per a la que no està ni preparada ni tampoc interessada. Amb riuades d’or que venen de les Amèriques per anar directament a les butxaques dels banquers europeus sense quedar-se al país; fallides econòmiques, fonamentalisme religiós, expulsions com les que anomenes, intents de reformes que sempre fracassen, reis com el Ferran VII que només mereixia que li tallessin el cap, assonades militars, guerres civils... tot i així Espanya és un gran país i molt millor encara que Espanya ho són els espanyols que l’han de patir. No m’estranya que molts no espanyols es sentin seduïts, enamorats amb Espanya, Espanya podria ser el millor país del món, però... Aquest no ser el que hagués pogut haver estat, aquestes gestes dignes de les més grans epopeies alimenten el propi caràcter espanyol típic dels països amb un gran passat que ja ha caducat. Per circumstàncies laborals he conegut una mica Grècia i als grec els hi succeeix una cosa similar en relació al seu passat, no referit a la Grècia clàssica, en absolut, món aquest tan aliè per a ells com per a nosaltres, sinó a la Grècia bizantina i el que va significar, el món de la cultura bizantina i del cristianisme ortodox.

En fi, Espanya és el que és i amb ella hem de conviure, no només nosaltres, sinó també ells.

Per aquesta convivència que ha de ser sana, com li deia al Miquel, l’humor sempre és de gran ajuda.

Salut.