martes, 14 de junio de 2016

Els set miracles.

Mur de Berlin

Diari de primavera (16)

Els set miracles.

Els famosos i coneguts com Set miracles d'Elías es refereixen a fets extraordinaris que, malgrat la seva meravella evident, formen part del catàleg habitual de miracles que acostumen a realitzar sants i profetes: multiplicar els aliments, curar malalts, ressuscitar morts, separar les aigües de mars o rius, fer el hippie vivint de l'aire sense donar cop, i també convocar el foc del cel per encendre una simple pira en lloc d'utilitzar, com és el natural i fa tothom, un llumí o un encenedor a gas o a piles.

Gairebé en el mateix sentit, i segons s'explica en l'extraordinària obra de Rafel Poch-de-Feliu, La gran transició, en els últims anys de Brèjnev al capdavant de la Unió Soviètica es va fer molt popular un acudit que va ser conegut com Els set miracles del socialisme, en ell es deia, referit a l'enorme Imperi rus que: "No hi ha atur, però ningú treballa. Ningú treballa, però els plans es compleixen. Els plans es compleixen, però a les botigues no hi ha res. A les botigues no hi ha res, però les neveres de la gent estan plenes. Les neveres estan plenes, però tots estan descontents. Tots estan descontents, però tothom vota a favor".

Enfront dels miracles del profeta Elies i del magnífic Leònides Brezhnev les obres dels polítics espanyols no passen de ser les de mags mediocres als quals se'ls endevina el truc o les d'aquells venedors d'elixirs del vell Farwest, beuratges de whisky casolà amb llengües de serp cascavell triturades juntament amb testicles de búfal vell al que les femelles ja no fan cas. Cal destacar, però, que aquests xarlatans de fira mai van aclarir del tot com obtenien els testicles, perquè fer-ho un cop has matat al pobre bisó malhumorat pel seu escàs èxit social no té cap mèrit ni tampoc és cap miracle.

Arran de tot això i del debat que hi ha hagut dilluns passat entre quatre aspirants a presidir el Govern d'Espanya (unidad de destino en lo universal) li llegeixo a Sergi Pàmies a la Vanguardia una cita de G.K. Chesterton que afirmava que: "els polítics es divideixen en progressistes i conservadors. La missió de dels progressistes és seguir cometent errors. La missió dels conservadors és evitar que aquests errors es corregeixin”. Aquesta frase em recorda una del Cardenal Mazzarino que afirmava que s'han d’acceptar amb indiferència les acusacions, sobretot les que provenen dels propis amics o companys de viatge. I en aquest mateix sentit, el cardenal francès també ens instrueix sobre el què fer i com hem de comportar-nos en els errors i tractar les ofenses dels adversaris: "Si se't escapa un frase desafortunada, afirma immediatament que ho has fet a propòsit per posar a prova a la concurrència o per imitar a algú. Posa't a riure com si estiguessis encantat de l'efecte produït o, per contra, mostra el teu enuig per no haver estat comprès". "Com a regla general, dóna-li temps al teu adversari perquè comprengui la indignitat del seu acte. Si no li contestes, el privaràs de qualsevol pretext per enfadar-se".

Està clar que Mazzarino no es va sotmetre mai a unes eleccions ni a un debat electoral en què s'ha d'intentar agradar a moltíssima gent que ni tan sols es coneix ni es coneixerà mai, igual que els passava als bisons mascles amb les femelles dels seus enormes ramats; ni tampoc, per molt cardenal que fora de la nostra Santa Mare Església, va realitzar miracles del calibre dels esmentats anteriorment, llevat que ho fos obtenir impunement de Felip IV d'Espanya (unidad de destino en lo universal), gràcies al Tractat dels Pirineus, els territoris de la Catalunya Nord, el Rosselló i l'Alta Cerdanya, territoris que, sens dubte, han de valer menys d'una quarta part de la meitat dividida per set que val la roca de Gibraltar.

Crec que estic començant a sortir-me del temari..., o no, en fi, no sé, potser no o pot ser que sí. Sigui com sigui no puc evitar de recordar que Alfons XIII, tot just arribar a Roma des de Cartagena després de proclamar-se la II República, va preguntar a quina hora obrien els prostíbuls. El profeta Elies no crec que fes aquest tipus de preguntes encara que mai se sap, cal recordar que va tenir una fixació molt obsessiva amb Jezabel, la reina d'Israel. De Brezhnev només sabem que la seva última decisió va ser envair l'Afganistan i això sempre assenyala algun trastorn sexual infantil.

De Mazzarino es diu que estava embolicat amb la reina perquè Lluís XIII era gai. Dels candidats actuals a presidir el govern d'Espanya (unidad de destino en lo universal) no sabem que cap d'ells estigui embolicat amb la reina o el rei, només que a un d'ells li agrada fer petons en públic, cosa que indica que els temps estan canviant més de pressa del que ens podem imaginar i el que no corre vola. Així que el millor és que ens adaptem ràpid i comencem a donar-nos petons als morros els uns amb els altres (com també ens van ensenyar Brezhnev i Honecker). Segur que al final ens agrada i això sí que seria un miracle.

---------------------------

Diario de primavera (16)

Los siete milagros.

Los famosos y conocidos como Siete milagros de Elías se refieren a hechos extraordinarios que, no obstante su maravilla evidente, forman parte del catálogo habitual de milagros que acostumbran a realizar santos y profetas: multiplicar los alimentos, curar a enfermos, resucitar a fallecidos, separar las aguas de mares o ríos, hacer el hippie viviendo del aire sin dar golpe, y también convocar el fuego del cielo para encender una simple pira en lugar de utilizar, como es lo natural y hace todo el mundo, una cerilla o un encendedor a gas o a pilas.

Casi en el mismo sentido, y según se cuenta en la extraordinaria obra de Rafel Poch-de-Feliu, La gran transición, en los últimos años de Brézhnev al frente de la Unión Soviética se hizo muy popular un chiste que fue conocido como Los siete milagros del socialismo, en él se decía, referido al enorme Imperio ruso que: “No hay paro, pero nadie trabaja. Nadie trabaja, pero los planes se cumplen. Los planes se cumplen, pero en las tiendas no hay nada. En las tiendas no hay nada, pero las despensas de la gente están llenas. Las despensas están llenas, pero todos están descontentos. Todos están descontentos, pero todos votan a favor”.

Frente a los milagros del profeta Elías y del magnífico Leónidas Brezhnev las obras de los políticos españoles no pasan de ser las de magos a los que se les ve el truco o las de aquellos vendedores de elixires curalotodo del viejo Farwest, brebajes de whisky casero con lenguas de serpiente cascabel machacadas junto con testículos de búfalo viejo al que las hembras ya no hacen caso. Hay que destacar que estos charlatanes de feria nunca aclararon del todo cómo obtenían los testículos, porque hacerlo una vez has matado al pobre bisonte malhumorado por su escaso éxito social no tiene mérito alguno ni tampoco es ningún milagro.

A raíz de todo ello y del debate que ha habido el pasado lunes entre cuatro aspirantes a presidir el Gobierno de España (unidad de destino en lo universal) le leo a Sergi Pàmies en la Vanguardia una cita de G.K. Chesterton que afirmaba que: “los políticos se dividen en progresistas y conservadores. La misión de de los progresistas es seguir cometiendo errores. La misión de los conservadores es evitar que estos errores se corrijan”. Esta frase me recuerda una del Cardenal Mazzarino que afirmaba que se deben de acoger con indiferencia las acusaciones, sobre todo las que provienen de los propios amigos o compañeros de viaje. Y en este mismo sentido, el cardenal francés también nos instruye sobre el qué hacer y cómo debemos comportarnos en los errores y tratar las ofensas de los adversarios: “Si se te escapa una frase desafortunada, afirma inmediatamente que lo has hecho a propósito para poner a prueba a la concurrencia o para imitar a alguien. Ponte a reír como si estuvieras encantado del efecto producido o, por el contrario, muestra tu enfado por no haber sido comprendido”. “Como regla general, dale tiempo a tu adversario para que comprenda la indignidad de su acto. Si no le contestas, le privarás de cualquier pretexto para enfadarse”.

Está claro que Mazzarino no se sometió nunca a unas elecciones ni a un debate electoral en el que se debe de intentar agradar a muchísima gente que ni siquiera se conoce ni se conocerá jamás, igual que les pasaba a los bisontes machos con las hembras de sus enormes manadas; ni tampoco, por muy Cardenal que fuera de nuestra Santa Madre Iglesia, realizó milagros del calibre de los mencionados anteriormente, a no ser que lo fuera obtener impunemente de Felipe IV de España (unidad de destino en lo universal), gracias al Tratado de los Pirineos, los territorios de la Cataluña Norte, el Rosellón y la Alta Cerdaña, territorios que, sin duda, deben de valer menos de una cuarta parte de la mitad dividida por siete que vale la roca de Gibraltar.

Creo que estoy empezando a salirme del temario…, o no, en fin, no sé, quizá no o puede que sí. Sea como sea no puedo evitar recordar que Alfonso XIII, nada más llegar a Roma desde Cartagena tras proclamarse la II República, preguntó a qué hora abrían los prostíbulos. El profeta Elías no creo que hiciera este tipo de preguntas aunque nunca se sabe, hay que recordar que tuvo una fijación muy obsesiva con Jezabel, la reina de Israel. De Brézhnev sólo sabemos que su última decisión fue invadir Afganistán y eso siempre señala algún trastorno sexual infantil.

De Mazzarino se dice que estaba liado con la reina porque Luís XIII era gai. De los candidatos actuales a presidir el gobierno de España (unidad de destino en lo universal)  no sabemos que ninguno de ellos esté liado con la reina o el rey, sólo que a uno de ellos le gusta dar besos en público, cosa que indica que los tiempos están cambiando más deprisa de lo que nos podemos imaginar y el que no corre vuela. Así que lo mejor es que nos adaptemos rápido y empecemos a darnos besos en los morros los unos con los otros (como también nos enseñaron Brézhnev y Honecker). Seguro que al final nos gusta y eso sí que sería un milagro.


6 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Alambicada comparació de miracles miraculosos, de Breznev a Sant Elies, passant per l'avi putero del rei i acabant amb la mediocritat dels nostres líders polítics, que per no tenir no yenen afers amorosos, llevat d'un ciutadà que està separat (va fer un braguetasso a Granollers), és veu que li fotia les banyes a dojo a la dona i a més la cascava - diuen -

Tot Barcelona dijo...

Simplemente genial :

"...los políticos se dividen en progresistas y conservadores. La misión de de los progresistas es seguir cometiendo errores. La misión de los conservadores es evitar que estos errores se corrijan..."

Salut.
Ya estoy por aquí otra vez.
Cuídate

El peletero dijo...

Doncs, sí, Francesc, una mica alambicada comparació com la mateixa situació en la que ens trobem.

Però m'has deixat amb la mel als llavis, qui és aquest ciutadà que dius? Això passa en les millors famílies, però si és una persona de relevancia política cal saber els noms.

El peletero dijo...

Gracias Miquel, estoy más tranquilo, pensaba que te había secuestrado la ndrangheta!!

Un saludo también para ti.

Enric H. March dijo...

Ja ho he pillat: tot plegat és una qüestió de gònades. Et ben juro que moltes vegades costa déu i ajut suportar-ne el pes i formar part de la confraria testicular.

El peletero dijo...

Sí, Enric, aquesta confraria és molt exigent, igual que la dels miracles, la competició és dura també, Sant Leonides Brézhnev se'n sortia molt bé. Igual que tots els altres.

El fumut del cas de l'Alfonso XIII no és que fos putero, o que li agradés el sexe femení, cosa normal i comprensible, sinó que fos l'única cosa que ocupava la seva ment. Té gònades la cosa, que fugint del teu país en el que regnaves, no se t'acudeixi altre cosa primera que això. Ni en aquestes circumstàncies se li va arrugar. El mateix hagués fet si se li hagués mort un fill.

La política és un fenomen que produeix un estat constant de melangia.