viernes, 17 de junio de 2016

La boia vermella

W. Turner - Salpa el Ciutat d'Utrecht

Diari de primavera (17)

La boia vermella

En dos dels blogs que freqüentem sovint el meu germà i jo, el del Francesc Puigcarbó i el del Gregorio Luri, s’ha fet esment aquests darrers dies a una vella fotografia de la guerra espanyola on es veuen a cinc persones, quatre adults i una nena, segons sembla no identificats, i on es demana si algú les pot reconèixer. Sembla ser que la fotografia està relacionada amb la Fanny Schoonheyt, una noia holandesa nascuda a Rotterdam el 1912 que es va convertir en una miliciana molt combativa quan va esclatar la guerra. Coneguda com “la reina de la metralladora” va participar en diferents fets d’armes i directament en les trinxeres del front d’Aragó on va ser ferida.

Tota imatge és un paisatge i un retrat alhora perquè en qualsevol d’elles, fins i tot en les abstractes o no figuratives, hi trobem una escena, un esdeveniment. Igual que una muntanya o un prat per sí mateixos no són pas un paisatge, el rostre d’una persona tampoc és el seu retrat. En aquest sentit, cada imatge exigeix un "peu de foto" que, vaga o precisa, succintament o extensa, la descrigui de manera convencional per a què qualsevol pugui identificar-la com si d'un bateig amb padrins i convit es tractés.

La realitat està sencera, completament acabada; a la realitat no li manca ni li sobra res, però té un límit, en la seva geografia hi ha una zona d'ombra. Tota ella és un horitzó, és un país i a la vegada una frontera que no és ni física ni tampoc mental, és un límit poètic que ens indica on acaba. Perquè la realitat, encara que il·limitada, és finita.

En tota imatge, en canvi, hi ha una cosa que no veiem perquè no hi és, però que no li falta; és un element que forma part d’ella no estant present igual que ocorre amb els braços de La Venus de Milo, que no li falten però que no hi són. Aquests braços de la Venus de Milo, tot i no ser-hi, són un far, una marca que ens indica el que hi ha més enllà de l’horitzó, i que és molt més que els braços que va tenir i que va perdre.

Aquesta és la raó de la enginyosa i extraordinària anècdota de Joseph Mallord William Turner quan va afegir improvisadament una boia vermella a una de les seves marines en una Exposició de la Royal Academy de Londres. Aquest gest de geni li va tallar els braços a Posidó com el temps els hi ha tallat a la Venus de la famosa illa grega de Melos.

A rel de l’exposició Ikunde, Barcelona, metrópoli colonial, sobre la Guinea Equatorial i la seva vinculació amb Barcelona, que a fan al Museu de les Cultures del Món del carrer Montcada, l’Albert i jo vam remirar una vella fotografia familiar d’aquelles terres on es veia el nostre cosí Rafel de molt petitó en una llarguíssima filera de guineans. Mig amagada per una persona vestida de mariner i duent un gran barret vam reconèixer també a la nostra tieta Maria, la seva mare.

Recordo igualment altres fotografies en blanc i negre de la família a Guinea, totes elles deuen estar en àlbums ben guardats al fons de calaixos. En elles es veia un mar diferent al meu, un mar enfadat amb un horitzó sempre fosc, deien que ple de taurons, indefinit i carregat de núvols amenaçadors. Aquell mar no tenia boies vermelles com tampoc les van tenir els esdeveniments personals i familiars que allà es van viure i que mai han estat narrats com cal, quedant tot plegat com una d’aquestes fotografies amb persones sense nom que no sabem què ni a qui miren.



Diario de primavera (17)

La boya roja

En dos de los blogs que frecuentamos a menudo mi hermano y yo, el de Francesc Puigcarbó y el de Gregorio Luri, se ha hecho mención en estos últimos días a una vieja fotografía de la guerra española donde se ven a cinco personas, cuatro adultos y una niña, al parecer no identificados, y donde se pregunta si alguien las puede reconocer. Parece ser que la fotografía está relacionada con Fanny Schoonheyt, una chica holandesa nacida en Rotterdam en 1912 que se convirtió en una miliciana muy combativa cuando estalló la guerra. Conocida como "la reina de la ametralladora" participó en diferentes hechos de armas y directamente en las trincheras del frente de Aragón donde fue herida.

Toda imagen es un paisaje y un retrato a la vez porque en cualquiera de ellas, incluso en las abstractas o no figurativas, encontramos una escena, un acontecimiento. Al igual que una montaña o un prado por sí mismos no son un paisaje, el rostro de una persona tampoco es su retrato. En este sentido, cada imagen exige un "pie de foto" que, vaga o precisa, sucinta o extensamente, la describa de manera convencional para que cualquiera pueda identificarla como si de un bautizo con padrinos y convite se tratara.

La realidad está entera, completamente terminada; a la realidad no le falta ni le sobra nada, pero tiene un límite, en su geografía hay una zona de sombra. Toda ella es un horizonte, es un país y a la vez una frontera que no es ni física ni tampoco mental, es un límite poético que nos indica dónde termina. Porque la realidad, aunque ilimitada, es finita.

En toda imagen, en cambio, hay algo que no vemos porque no está, pero que no le falta; es un elemento que forma parte de ella no estando presente al igual que ocurre con los brazos de la Venus de Milo, que no le faltan pero que no están. Estos brazos de la Venus de Milo, a pesar de no estar allí, son un faro, una marca que nos indica lo que hay más allá del horizonte, y que es mucho más que los brazos que tuvo y que perdió.

Esta es la razón de la ingeniosa y extraordinaria anécdota de Joseph Mallord William Turner cuando añadió improvisadamente una boya roja a una de sus marinas en una Exposición de la Royal Academy de Londres. Este gesto de genio le cortó los brazos a Poseidón como el tiempo se los ha cortado a la Venus de la famosa isla griega de Melos.

A raíz de la exposición "Ikunde, Barcelona, metrópoli colonial", sobre Guinea Ecuatorial y su vinculación con Barcelona, ​​que hacen en el Museo de las Culturas del Mundo de la calle Montcada, Albert y yo remiramos una vieja fotografía familiar de aquellas tierras donde se veía a nuestro primo Rafael muy pequeñito en una larguísima fila de guineanos. Medio oculta por una persona vestida de marinero y llevando un gran sombrero reconocimos también a nuestra tía María, su madre.

Recuerdo igualmente otras fotografías en blanco y negro de la familia en Guinea, todas ellas deben de estar en álbumes bien guardados en el fondo de cajones. En ellas se veía un mar diferente al mío, un mar enfadado con un horizonte siempre oscuro, decían que lleno de tiburones, indefinido y cargado de nubes amenazantes. Aquel mar no tenía boyas rojas como tampoco los tuvieron los acontecimientos personales y familiares que allí se vivieron y que nunca han sido debidamente narrados, quedando todo ello como una de estas fotografías con personas sin nombre que no sabemos qué ni a quién miran.


8 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Gairebé sempre al peu de foto, el seu nom, dona moltes pistes, recordo un cas fa anys, crec que era de Gregorio Luri, on demanava qui era la persona de la foto, com una endevinalla, i si guardaves la foto hi sortia el nom. Aquesta no, et baixes la foto i el nom el poses a google i no hi surt.
Per cert, qui és el teu germa? o, com s'identifica a la catosfera?.

salut

El peletero dijo...

Ja he vist que no sortia el nom. Jo vaig intentar esbrinar alguna cosa a través d'aquesta pàgina

http://www.tineye.com/

que serveix per buscar imatges, però no em va aconseguir cap d'igual a la web.

El meu germà, quan comenta alguna cosa, fa servir el nom de Belart, però no té cap blog ni està tampoc a Facebook ni res de similar.

Francesc Puigcarbó dijo...

ah! clar que tampoc se quin és el teu cognom, això de peletero em recorda que vaig treballar cinc anys en una empresa de pell, de pell no de pel, anilines i coses d'aquestes...

El peletero dijo...

El meu nom a la web en aquesta mena de qüestions es El peletero, però l'Enrich March em diu Xavier, que és el meu veritable nom. El cognom només el dono de manera privada.

En el món de la pelleteria hi ha dues grans divisions, la de pel i la sense pel. Jo formo part de la primera, però la segona és d'una enorme seducció també.

Enric H. March dijo...

Conformem-nos amb el relat canviant i infinit. Cada mirada és una història diferent. Potser aquesta és la veritable funció de la fotografia: el joc entre la realitat del paisatge i la nostra.

El peletero dijo...

De les mil i una nits al relat infinit que hi ha en cada mirada, Enric, així és el món, el de la fotografia i el dels contes a la vora del foc, el món de l’art. Però com li deia a la Marga BC al FB: “que com la realitat sempre supera la ficció el millor és intentar escriure la història veritable, esbrinar qui eren, com es van relacionar entre ells i els altres, com realment van viure i morir, què van fer, etc.” Com historiador crec que entendràs el que dic.

Mai cap ficció millorarà la realitat, el seu misteri i el seu esclat, les seves línies d’ombra que delimiten les seves fronteres. La boia vermella de Turner crec que, en bona part, és aquesta línia d'ombra, com el meu cosí assenyalant a la càmera. A qui assenyala?, al seu pare, a la seva germana, a un criat africà, t’assenyala a tu, Enric?

Enric H. March dijo...

Entenc el que dius, Xavier, i hi estic d'acord. Però sigui quin sigui el relat que escrivim, no puc deixar de pensar que em mira a mi.

El peletero dijo...

Naturalment, Enric, l’art sempre mira a l’espectador individualitzant-lo, aquesta és la seva gran força i el que el lliga amb la identitat i la memòria de cadascú. Reconeixem el que recordem.