jueves, 6 de octubre de 2016

I vaig pensar que m’havia mort



Diari de tardor (5)

I vaig pensar que m’havia mort

Abans d’ahir va venir l’home que m’engrassa les guies de les reixes metàl·liques de l’entrada de la botiga. Passa un cop al més i li dono cinc euros cada vegada.

És una persona que gairebé viu el límit de la subsistència. Sobreviu amb aquesta feina anant de botiga en botiga per Barcelona oferint els seus serveis i competint amb els cents que fan el mateix. També rep 400 euros mensuals que li donen els serveis socials. Quantitat aquesta amb la que, diu, no pot pagar ni l’habitació que té llogada, però que l’amo no el fa fora per per pura caritat cristiana, aquestes paraules ha fet servir.

Però, al complir els seixanta-un, aquesta ajuda social se li acaba i el passen directament a la jubilació. Afirma que cobrarà uns nou-cents euros perquè en el passat havia cotitzat durant trenta set anys. Està la mar de content, “em donaran més del doble del que em donen ara!”, ha exclamat satisfet.

Em va confessar que tot just cobri la primera mensualitat agafarà un autocar i se n’anirà a veure a la seva germana que viu a un poble de Burgos. “Fa molt anys que no ens veiem, és més gran que jo i no està molt fina de salut, no sé exactament què té, però alguna cosa no gaire bona li passa”.

Mentre conversava amb ell em va visitar també una amiga meva, professora d’Institut, que, casualitats de la vida, venia per dir-me molt contenta i cofoia que era el seu primer dia de jubilada amb seixanta anys.  Havia acabat de complir els seixanta el passat dia 26 de setembre, però que havia esperat a treballar fins el dia tres perquè si treballava encara que fos només un dia del mes la Generalitat li pagava sencer, i que, naturalment, valia la pena aprofitar-ho. Li he contestat per inèrcia que sí, que faltaria més, o hi tant! També m’ha dit que per celebrar el seu seixanta aniversari, la jubilació i tot plegat, se n’anava amb el seu marit i la seva filla que viu a Londres, preparant el seu doctorat, de viatge a Nova York. 

Al vespre vaig anar com sempre al gimnàs, a nedar a la piscina. A l’acabar em va venir de gust prendre’m una sauna de vapor. La sauna és una habitació petita on es prega silenci rigorós. Les parets són blanques, al sostre hi ha unes llumetes petitones, uns punts de llum que canvien de color, i tot està completament envaït pel vapor perfumat amb eucaliptus. A l’interior de la sauna hi havia només una noia o una senyora, no sé, no la vaig poder veure bé degut a la boira, estàvem ella i jo sols.

Tot va ser seure’m al banc que vaig començar a sentir un soroll estrany que s’assemblava a una respiració intensa, com si aquella noia estigués aspirant profundament i sonora el vapor. Però no, allò eren sanglots, la dona  estava plorant. Primer tímidament, després desconsoladament i de manera manifesta. Li vaig preguntar si plorava, no em va respondre. Després que si es trobava bé, que si li passava alguna cosa. Em va respondre que tenia una pena molt gran. No sabia què dir-li, ni què fer tampoc, no la coneixia de res. Li vaig preguntar si la podia ajudar, si li molestava la meva presencia, si volia que me n’anés. Em va respondre que no, que la disculpés, que la que se n’havia d’anar era ella. I així ho va fer, entre plors va obrir la porta i se’n va anar.

Al sortir em vaig capbussar a la piscina per baixar la temperatura del cos. Submergit del tot, aguantant la respiració, contemplava el blau lluminós i difós de l’aigua i les ombres d’uns essers que anaven i venien i que semblaven volar com ocells o ratpenats, qui sap si àngels o dimonis, i vaig pensar que m’havia mort. 

----------------------------------------

Diario de otoño (5)

Y pensé que me había muerto

Antes de ayer vino el hombre que me engrasa las guías de las rejas metálicas de la entrada de la tienda. Pasa una vez al mes y le doy cinco euros.

Es una persona que casi vive al límite de la subsistencia. Sobrevive con este trabajo yendo de tienda en tienda por Barcelona ofreciendo sus servicios y compitiendo con los cientos que hacen lo mismo. También recibe 400 euros mensuales que le dan los servicios sociales. Cantidad ésta con la que, dice, no puede pagar ni la habitación que tiene alquilada, pero que el dueño no lo echa por pura caridad cristiana, estas palabras ha usado.

Sin embargo, al cumplir los sesenta y uno, esta ayuda social se le acaba y lo pasan directamente a la jubilación. Afirma que cobrará unos novecientos euros porque en el pasado había cotizado durante treinta y siete años. Está la mar de contento, "¡me darán más del doble de lo que me dan ahora!", Exclamó satisfecho.

Me confesó que apenas cobre la primera mensualidad se subirá a un autocar y se irá a ver a su hermana que vive en un pueblo de Burgos. "Hace muchos años que no nos vemos, es mayor que yo y no está fina de salud, no sé exactamente qué tiene, pero algo no muy bueno le pasa".

Mientras conversaba con él me visitó también una amiga mía, profesora de Instituto, que, casualidades de la vida, venía para decirme muy contenta y satisfecha que era su primer día de jubilada con sesenta años. Había acabado de cumplir los sesenta el pasado día 26 de septiembre, pero que había esperado a trabajar hasta el día tres porque si trabajaba aunque fuera sólo un día del mes la Generalitat se lo pagaba entero, y que, naturalmente, valía la pena aprovecharlo. Le he respondido por inercia que sí, que faltaría más, ¡y tanto! También me ha dicho que para celebrar su sesenta aniversario, la jubilación y todo ello, se iba con su marido y su hija que vive en Londres,, preparando su doctorado, de viaje a Nueva York.

Por la noche fui como siempre al gimnasio, a nadar a la piscina. Al terminar me apeteció tomarme una sauna de vapor. La sauna es una habitación pequeña donde se ruega silencio riguroso. Las paredes son blancas, en el techo hay unas lucecitas pequeñas, unos puntos de luz que cambian de color y todo está completamente invadido por el vapor perfumado con eucalipto. En el interior de la sauna había sólo una chica o una señora, no sé, no la pude ver bien debido a la niebla, estábamos ella y yo solos.

Todo fue sentarme en el banco que empecé a oír un ruido extraño que se parecía a una respiración intensa, como si aquella chica estuviera aspirando profunda y sonoramente el vapor. Pero no, eran sollozos, la mujer estaba llorando. Primero tímidamente, luego desconsoladamente y de manera manifiesta. Le pregunté si lloraba, no me respondió. Después que si se encontraba bien, que si le pasaba algo. Me respondió que tenía una pena muy grande. No sabía qué decirle, ni qué hacer tampoco, no la conocía de nada. Le pregunté si la podía ayudar, si le molestaba mi presencia, si quería que me fuera. Me respondió que no, que la disculpara, que la que se tenía que ir era ella. Y así lo hizo, entre llantos abrió la puerta y se fue.

Al salir me zambullí en la piscina para bajar la temperatura del cuerpo. Sumergido del todo, aguantando la respiración, contemplaba el azul luminoso y difuso del agua y las sombras de unos seres que iban y venían y que parecían volar como pájaros o murciélagos, quién sabe si ángeles o demonios, y pensé que me había muerto.

4 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Coses de la vida, les petites coses de la vida quotidiana, uns a Burgos i els altres a Londres, mentre...., una dona plora desconsolada, i algú que està viu i amatent ho explica.

salut

Tot Barcelona dijo...

Amb el Francesc. Tot és massa complexe i cada vagada soc més sensible a tot.
Salut

El peletero dijo...

La vida de cada dia, Francesc, vides comparades i que la realitat sempre supera la ficció. I com el Miquel que cada vegada estic més sensible a tot.

El peletero dijo...

Jo crec, Miquel, que les coses i la vida sempre han estat complexes en les seves circumstàncies i pels seus protagonistes. Però sí, com tu, cada vegada estic més sensible a tot.