lunes, 19 de diciembre de 2016

Indiferent i lleugera.

Palau de Sursock

Diari de tardor (23)

Indiferent i lleugera.

En el blog de Tomas Alcoverro, Diari de Beirut, sempre aprenc coses del Llevant mediterrani, unes terres on hi viuen persones i grups humans que es resisteixen a desaparèixer de la història i que ho fan escoltant constantment la remor sorda de la guerra, un eco pudent que per a elles no és pas cap notícia llunyana en un diari o telenotícies, al contrari, és ben a prop en el temps i en l’espai.

Avui el senyor Alcoverro ens parla d’Yvone  Sursock, coneguda com Lady Cochrane, membre d’una família cristiana llevantina, establerta a Beirut en el segle XVII quan tota aquella zona estava sota el domini de l’imperi otomà. Ell l’anomena, citant a un amic seu, Charles Manoli, la Duquessa de Guermantes de Beirut, i amb això està dit tot. No puc negar que m’agraden les seves cròniques que ens parlen d’una decadència que com totes albira canvis irreversibles i dramàtics que se sumen a d’altres d’anteriors també irreversibles i dramàtics, i les seves referències a móns que desapareixen a més velocitat que el temps que duren els records dels moribunds.

Enguany ha estat la segona vegada que aquesta dama libanesa de 95 anys té la gentilesa de convidar-lo a la seva festa d’aniversari. En l’article, que podeu llegir a l’enllaç, afirma que li comenta que està emparentada en no sap quin Grande de España, i ens enumera els convidats a la celebració mentre ens descriu el palauet on viu, al barri cristià que hi ha a la colina de Achrafie de Beirut. En els palaus, en els instants i les generacions que resisteixen el millor que poden les guerres i el pas del temps, com ara la casa de Lady Crochane, sempre hi ha una nena, parenta dels amfitrions que, igual que un fantasma, va deambulant en bicicleta per les seves estances, indiferent i lleugera.

Quan llegeixo les històries del senyor Alcoverro sobre aquesta part del planeta i la seva gent no puc deixar de fer-me preguntes, i em demano quins són els símbols que cohesionen el Líban, un país ben singular en un zona perillosa i tràgica; en quina imatge s’identifica cada una de les seves comunitats que en formen part, i si en tenen alguna de comuna fora de la simple i imperiosa necessitat de sobreviure que no pas ja de conviure després de tantes guerres entre elles. Quin rostre reflexa el mirall quan es miren?

Com a català amb passaport espanyol (en hi ha que en tenen de francès), quan veig per les finestres de casa al sol amagar-se camí de l’Atlàntic, em pregunto igualment quins són els símbols que cohesionen Espanya, el país que emet el meu passaport, quins els seus mites, en quines històries els espanyols es veuen retratats. Aquests símbols que rauen en la infantesa de les famílies i dels pobles no són pas figuracions ni tampoc fantasmagories, ni aigua que s’esmuny per entre els dits. Com diu l’Enric Vilasón la base de qualsevol país, i són també l'instrument més fi per entendre l'essència del seu poder i del seu paper en el món”.

Segurament deu ser naïf fer-me tal mena de preguntes sobre Espanya en l’Espanya actual i segurament ho deu ser perquè sempre ho deu haver estat, ara i al segle XV. Quina és l’essència, em continuo demanant, del poder espanyol que se suposa dona sentit a la comunitat que conviu sota la seva empara? Elles, segons el meu parer, no són pas preguntes retòriques perquè en l’exercici del poder roman l’exercici de la justícia, per tant, repeteixo, quin símbol, imatge, llegenda, quina èpica i quina lírica basteixen els pilars del poder a Espanya que fan que la gent que es considera espanyola vulgui sotmetre’s a la seva justícia? En quina mena de paisatge simbòlic s’interpreta la comèdia i el drama d’Espanya? La pregunta és molt senzilla i la resposta ho és igualment, quasi com un referèndum de si o no.

En les històries de decadències hi trobem de tot, niciesa, persistència en l’error, estupefacció, runes, negació de la realitat, però també dignitat i elegància combativa en front del que es inevitable, l’ètica de l’heroi que sap, i que ho sap molt bé, que el temps ja no li pertany. I, naturalment, l’esperança d’alguns pobles que es resisteixen a morir o a callar quan la llei els emmudeix. Per tot plegat les preguntes anteriors en relació a Espanya, preguntes importants però que han de ser, com dic, molt fàcils de respondre. O no, perquè en tota resposta, igual que en tota pregunta, hi ha sempre una elecció que no pot ser pas ni indiferent ni lleugera com ho són les nenes i els fantasmes que deambulen per palaus d’altres temps.  

-------------------------------

Diario de otoño (23)

Indiferente y liviana.

En el blog de Tomas Alcoverro, Diario de Beirut, siempre aprendo cosas del Levante mediterráneo, unas tierras donde viven personas y grupos humanos que se resisten a desaparecer de la historia y que lo hacen oyendo constantemente el rumor sordo de la guerra, un eco maloliente que para ellos no es ninguna noticia lejana en un diario o noticiario de televisión, al contrario, está muy cerca en el tiempo y en el espacio.

Hoy el señor Alcoverro nos habla de Yvone  Sursock, conocida como Lady Cochrane, miembro de una familia cristiana levantina, establecida en Beirut en el siglo XVII cuando toda aquella zona estaba bajo el dominio del imperio otomano. Él la llama, citando a un amigo suyo, Charles Manoli, la Duquesa de Guermantes de Beirut, y con eso está dicho todo. No puedo negar que me gustan sus crónicas que nos hablan de una decadencia que como todas vislumbra cambios irreversibles y dramáticos que se suman a otros anteriores también irreversibles y dramáticos, y sus referencias a mundos que desaparecen a más velocidad que el tiempo que duran los recuerdos de los moribundos.

Este año ha sido la segunda vez que esta dama libanesa de 95 años tiene la gentileza de invitarlo a su fiesta de cumpleaños. En el artículo, que se puede leer en el enlace, afirma que le comenta que está emparentada no sabe bien con qué Grande de España, y nos enumera los invitados a la celebración mientras nos describe el palacete donde vive, en el barrio cristiano que hay en la colina de Achrafie de Beirut. En los palacios, en los instantes y en las generaciones que resisten lo mejor que pueden las guerras y el paso del tiempo, como la casa de Lady Crochane, siempre aparece una niña, pariente de los anfitriones, que, al igual que un fantasma, va deambulando en bicicleta por sus estancias, indiferente y liviana.

Cuando leo las historias del señor Alcoverro sobre esta parte del planeta y su gente no puedo dejar de hacerme preguntas, y me pregunto cuáles son los símbolos que cohesionan el Líbano, un país muy singular en un zona peligrosa y trágica; en qué imagen se identifica cada una de sus comunidades que lo forman, y si tienen alguna de común fuera de la simple e imperiosa necesidad de sobrevivir que no ya de convivir después de tantas guerras entre ellas. ¿Qué rostro refleja el espejo cuando se miran?

Como catalán con pasaporte español (los hay que lo tienen francés), cuando veo por las ventanas de casa al sol esconderse camino del Atlántico, me pregunto igualmente cuáles son los símbolos que cohesionan España, el país que emite mi pasaporte, cuáles sus mitos, en qué historias los españoles se ven retratados. Estos símbolos que residen en la infancia de las familias y de los pueblos no son figuraciones ni tampoco fantasmagorías, ni agua que se escurre por entre los dedos. Como dice Enric Vila "son la base de cualquier país, y son también el instrumento más fino para entender la esencia de su poder y de su papel en el mundo".

Seguramente debe ser naif hacerme tal tipo de preguntas sobre España en la España actual, y seguramente lo debe ser porque siempre lo debe haber sido, ahora y en el siglo XV. ¿Cuál es la esencia, me sigo pidiendo, del poder español que se supone da sentido a la comunidad que convive bajo su amparo? Estas, en mi opinión, no son preguntas retóricas puesto que en el ejercicio del poder radica el ejercicio de la justicia, por lo tanto, repito, ¿qué símbolo, imagen, leyenda, qué épica y qué lírica construyen los pilares del poder en España que hacen que la gente que se considera española quiera someterse a su justicia? ¿En qué tipo de paisaje simbólico se interpreta la comedia y el drama de España? La pregunta es muy sencilla y la respuesta lo es igualmente, casi como en un referéndum de sí o no.

En las historias de decadencias encontramos de todo, necedad, persistencia en el error, estupefacción, escombros más que ruinas, negación de la realidad, pero también dignidad y elegancia combativa frente aquello que es inevitable: la ética del héroe que sabe, y que lo sabe muy bien, que el tiempo ya no le pertenece. Y, naturalmente, la esperanza de algunos pueblos que se resisten a morir o callar cuando la ley los enmudece. Por todo ello las preguntas anteriores en relación a España, preguntas importantes pero a la vez, como digo, muy fáciles de responder. O no, porque en toda respuesta, al igual que en toda pregunta, hay siempre una elección que no puede ser ni indiferente ni liviana como lo son las niñas y los fantasmas que deambulan por palacios de otros tiempos.

10 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

Convergo amb tu que la pregunta ha de ser molt senzilla, perquè la resposta sigui diàfana i no dempeus a confusions.

També seria del meu agrat que, una vegada formulada la pregunta, i sigui el que sigui el resultat, aquest fora respectat si no fos favorable a l'esperat, i no tornessin a ballar-la, ni els uns , ni els altres, para en temps futur posar una altra vegada a prova la paciència d'uns ciutadans, que estan vivint un temps que no es mereixen per uns polítics que no estan preparats.

Salut

El peletero dijo...

Es pot dir, Miquel, i sense gaire temor a equivocar-nos, que el referèndum li convé quasi més a Espanya que a Catalunya. Acceptant-lo serà l’única manera de posar-la davant del mirall i que per fi tingui la valentia de mirar-se als ulls.

El que dius és cert, s’haurà de respectar el resultat per ambdues bandes, naturalment, és obvi, però si guanyés el no, no es pot tornar a les polítiques que ens han dut a aquesta situació. A la clàssica política i concepció d’una Espanya que Aznar i el PP, amb l’ajuda del PSOE, ha revitalitzat i renovat, l’Espanya eterna de matriu castellana, de sagrada indissolubilitat i de concepció, física, psicològica, política, econòmica i simbòlica, radial al voltant d’un centre.

Espanya donarà a Catalunya un status igual que el que té el País Basc? Permetrà una nova Constitució que això ho permeti? L’Estatut últim que ens van escapçar no era res més que un estatut de mínims i tot així “nos lo hemos cepillado”.

Si el marit continua maltractant a l’esposa, aquesta continuarà demanant el divorci, no?

Una abraçada.


Rodericus dijo...

Dons deu ser alguna cosa semblanta al bosón de Higss, que amb el seu camp d´energia invisible dona cohesió a la materia.

Perque un altre explicació no trovo. Som en un pais petit, pero amb una diversitat tremenda en llenguas, culturas i filosofía davant de la vida.

I aquí, decadents ho som, i força. Pot ser aquesta es la força de la resiliencia hispaníca.

Una abraçada.

El peletero dijo...

Espanya està en decadència, Rodericus, però no és pas decadent, si ho fos seria conscient de la seva decadència. La resiliència no és pas seva tampoc, recoi, no ha considera mai que en tingui cap necessitat.

Els resilients som uns altres. La resilient era una amiga que treballava en l’impremta del seu pare sense estar assegurada. Ella li demanava sovint que la donés d’alta a la Seguretat Social, però el seu pare li contestava enfadat que com s’atrevia a demanar-li tal cosa. Ets la meva filla, com em pots demanar això? Vull estar assegurada per a el dia de demà cobrar una pensió, li replicava ella. Però si ets la meva filla!!!, mai et faltarà res de res. I com és que als altres treballadors si que els tens assegurats? Els altres treballadors no són pas els meus fills, li responia el pare.

El cas és que ella farta va fotre el camp de casa i es va buscar feina. Què va fer el pare al veure que la seva filla se n’anava? No li va dirigir mai més la paraula, la meva filla s’ha mort, deia molt afligit i trist. També la va desheretar i el seu germà, que pensava com el pare, quan va morir no li va voler ni donar la legítima. Ho va tenir que portar als tribunals i al final, al cap de molts anys va cobrar en espècies amb uns terrenys que no valien res.

Aquesta història és totalment certa, tant com era certa la tristor i el sentiment d’injúria que sentia el pare, un home profundament ferit i ofès pel que ell creia que era un greu pecat de la seva filla.

Com et pots imaginar les comparacions no són mai odioses i el sentiment de propietat d’aquest home és paradigmàtic.

Una abraçada.

Rodericus dijo...

Conec un cas similiar, pero "duplicat".

Duas bessones que van traballar anys i panys a la botiga paterna y materna.
Ni cinc centims cotitzats.

A vegades, l´enemic el tenim molt a prop, i dorm plácidament a l´habitació del costat.

Una abraçada

El peletero dijo...

I tant, Rodericus, a vegades l'enemic dorm a casa.

Una abraçada.

Bertha dijo...

Pacto tóxico en estos tiempos convulsos no solo en España es que Europa no esta pasando por su mejor momento...Un artículo el de Enric vila muy bien enfocado.

-Estimado amigo, desde esta parte del Atlántico; le deseo unas felices fiestas con mis mejores deseos.Y si no me sale el tiro por la culata, espero verme por mi muy querida Barcelona, antes de finalizar el año.

Un fuerte abrazo

El peletero dijo...

Tiempos convulsos y nubarrones en el horizonte, querida Bertha. Mientras tanto, pues, disfrutemos de estas Navidades.

Igualmente para usted también desde esta parte del Mediterráneo, Feliz Navidad y mejor año 1917.

Que no le salga el tiro por la culata, seguro que no, y pueda comer las uvas en Barcelona.

Como tal vez ya sabe, yo esto aquí:

http://www.zel-barcelona.com/index.html

Un abrazo muy fuerte.

Fanny Sinrima dijo...

Hola, Peletero. Felices fiestas y deseo que el próximo año se llegue a una consulta fraternal sobre el sentir de los catalanes, después de un amplio y serio debate sobre los pro y los contra de una hipotética independencia, para que una vez votado nadie se arrepienta del resultado.

Mientras tanto,disfrutemos del cuento navideño,regalando sonrisas y abrazos.

Bon Nadal.

El peletero dijo...

Gracias Fanny, que tenga usted también unas felices Fiestas de Navidad y que el año que viene le traiga salud y muchas sonrisas y abrazos.

Bon Nadal.