lunes, 2 de enero de 2017

Els rellotges espatllats també donen correctament l’hora dos cops al dia.


Diari d’hivern (2)

Els rellotges espatllats també donen correctament l’hora dos cops al dia.

En un dinar o sopar nadalenc sento a un pare criticar la manera de vestir de la gent de la CUP, i el seu fill, votant de la CUP, li respon com un lleó enfurismat que no està bé ridiculitzar la manera com va vestida la gent, que tothom té dret a anar vestit com vulgui i li doni la real gana. Jo afegeixo que té raó, però que aquest principi o val per a tothom o no val per a ningú, i que si no és ètic ridiculitzar les samarretes de l’Anna Gabriel tampoc ho hauria de ser, per exemple, amb la vestimenta que llueix el Trump i la seva família, amb la de l’Albert Rivera o amb la de la Susana Díaz. O bé tampoc seria correcte posar en evidència el món mental, moral i ètic, que les dones i els homes del PP expressen quan van vestits, perquè quan van nus deuen ser, si fa no fa, com la resta dels mortals. O no.

Darrerament estan massa de moda les paraules postveritat, populisme i cunyadisme (aparentar saber de tot i voler imposar la teva opinió) expressades en relació a la política. Però per a J.M. Mulet les tres paraules també expressen clarament les mentides i les mitges veritats en relació a la Campanya de Transgènics de Greenpeace, així com el que hom sap de l’acupuntura, l’homeopatia i la resta de teràpies naturals i “magufos”, tots ells molt populars entre la gent i els cunyats.

Ramón Cotarelo ens fa una bona ressenya en el seu blog d’un llibre recentment publicat, Revealing New Truths about Spain's Violent Past, escrit per les professores Paloma Aguilar y Leigh A. Payne. En ell es posa en evidència una vegada més el “Pacte de l’oblit” en el que es va fonamentar la transició espanyola i en la que no hi va haver quasi cap mena de justícia transicional. Un llibre fonamental que deixa clar que la pregunta continua sent la mateixa:  ¿Com és possible que, a la mort del dictador no hi hagués una transició democràtica neta, amb comissió de la veritat, justícia per a les víctimes, exposició dels victimaris, etc?  Una pregunta que Cotarelo intenta respondre amb una afirmació al dir que “a Espanya no hi podrà haver democràcia de debò mentre el país no sigui capaç de mirar el seu passat, entendre’l, fer justícia a les víctimes i assenyalar els victimaris. Mentre no sigui capaç d'afrontar la veritat.”

Ramón Cotarelo ha afirmat en més d’una ocasió que Espanya és una nació imaginària igual que l’homeopatia és un remei imaginari, però Espanya, igual també que l’acupuntura i els rellotges espatllats, dona l’hora correctament dos cops al dia. Una d’aquestes ocasions va ser, com ens recorda l’Antoni Vives al diari Ara, quan el 1980 Felipe González va afirmar que: “ El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán”. D’aquí dedueix el senyor Vives que la victòria de l’independentisme català és, si no clara, segura. Suposo que en la mateixa línia argumental de l’Enric Vila quan afirma que Espanya és un país en perill d’extinció perquè la violència que l’ha sostingut ja no es pot dur a la pràctica.

A l’Ara també, Carme Colomina ens parla de les dades publicades per Our World in Data de La Universitat d’Oxford, fent esment a la millora dels índex de pobresa al món i del lament de la institució britànica perquè gairebé cap diari al planeta se n’ha fet ressò. I a Público llegeixo en un article de Diego Herranz els plans de la Xina per Llatinoamèrica, plans que facilitarà en safata l’aïllacionisme de Trump. Un canal transoceànic a Nicaragua que rivalitzarà amb el de Panamà, una carretera entre Perú i Brasil que enllaçarà també els dos oceans a l’igual que els túnels que pensen fer als Andes entre Xile i Argentina que connectaran els ports xilens del Pacífic amb els argentins de l’Atlàntic...

...en un dinar o sopar nadalenc un cunyat de no sé qui em demana l’hora perquè se li ha esgotat la pila del rellotge, però com no en tinc cap a ma el consolo dient-li que no s’amoïni,  que els rellotges espatllats també donen correctament l’hora dos cops al dia i que tampoc cal saber gaire més.

-------------------------

Diario de invierno (2)

Los relojes estropeados también dan correctamente la hora dos veces al día.

En una comida o cena navideña oigo a un padre criticar la forma de vestir de la gente de la CUP, y su hijo, votante de la CUP, le responde como un león enfurecido que no está bien ridiculizar la manera cómo va vestida la gente, que todo el mundo tiene derecho a ir vestido como quiera y le dé la real gana. Yo añado que tiene razón, pero que este principio o vale para todos o no vale para nadie, y que si no es ético ridiculizar las camisetas de Ana Gabriel tampoco lo debería ser, por ejemplo, con la vestimenta que luce Trump y su familia, con la de Albert Rivera o con la de Susana Díaz. O bien tampoco sería correcto poner en evidencia el mundo mental, moral y ético, que las mujeres y los hombres del PP expresan cuando van vestidos, porque cuando están desnudos deben ser, más o menos, como el resto de los mortales. O no.

Últimamente están demasiado de moda las palabras postverdad, populismo y cuñadismo (aparentar saber de todo y querer imponer tu opinión) expresadas en relación a la política. Pero para J. M. Mulet las tres palabras también expresan claramente las mentiras y las medias verdades en relación a la Campaña de Transgénicos de Greenpeace, así como lo que se sabe de la acupuntura, la homeopatía y el resto de terapias naturales y "magufos", todos ellos muy populares entre la gente y los cuñados.

Ramón Cotarelo nos hace una buena reseña en su blog de un libro recientemente publicado, Revealing New Truths about Spain's Violent Past, escrito por las profesoras Paloma Aguilar y Leigh A. Payne. En él se pone en evidencia una vez más el "Pacto del olvido" en el que se fundamentó la transición española y en la que no hubo casi ningún tipo de justicia transicional. Un libro fundamental que deja claro que la pregunta sigue siendo la misma: ¿Cómo es posible que, a la muerte del dictador no hubiera una transición democrática limpia, con comisión de la verdad, justicia para las víctimas, exposición de los victimarios, etc.? Una pregunta que Cotarelo intenta responder con una afirmación al decir que "en España no podrá haber democracia de verdad mientras el país no sea capaz de mirar su pasado, entenderlo, hacer justicia a las víctimas y señalar los victimarios. Mientras no sea capaz de afrontar la verdad."

Ramón Cotarelo ha afirmado en más de una ocasión que España es una nación imaginaria igual que la homeopatía es un remedio imaginario, pero España, al igual también que la acupuntura y los relojes estropeados, da la hora correctamente dos veces al día. Una de esas ocasiones fue, como nos recuerda Antoni Vives en el diario Ara, cuando en 1980 Felipe González afirmó que: "El terrorismo en el País Vasco es una cuestión de orden público, pero el verdadero peligro es el hecho diferencial catalán". De ahí deduce el señor Vives que la victoria del independentismo catalán es, si no clara, segura. Supongo que en la misma línea argumental de Enric Vila cuando afirma que España es un país en peligro de extinción porque la violencia que la ha sostenido ya no se puede llevar a la práctica.

En el Ara también, Carme Colomina nos habla de los datos publicados por Our World in Data de La Universidad de Oxford, haciendo mención a la mejora de los índices de pobreza en el mundo y del lamento de la institución británica porque casi ningún diario del planeta se ha hecho eco de ello. Y en Público leo, en un artículo de Diego Herranz, los planes de China para Latinoamérica, planes que facilitará en bandeja el aislacionismo de Trump. Un canal transoceánico en Nicaragua que rivalizará con el de Panamá, una carretera entre Perú y Brasil que enlazará también los dos océanos al igual que los túneles que piensan hacer en los Andes entre Chile y Argentina que conectarán los puertos chilenos del Pacífico con los argentinos del Atlántico...

...en una comida o cena navideña un cuñado de no sé quién me pide la hora porque se le ha agotado la pila del reloj, pero como no tengo ninguna a mano lo consuelo diciéndole que no se preocupe, que los relojes estropeados también dan correctamente la hora dos veces al día y que tampoco hay que saber mucho más.

4 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

Pel que fa a la paraula populisme no se qui ha votat, ni els participants al vot, ni la quantitat de persones que ho han fet, però no m'estranya que surti triada perquè tots els polítics la usen sense pudor.

Com a populista es coneixia a Lerroux, que baixava del tren en espardenyes i amb un entrepà a la mà (les sabates els hi havia guardat en una maleta).

Vaig conèixer, allà pels 80, a un altre populista (ho vaig saber molt després) cridat popularment Isidoro.

Anàvem Fernando, Carles i jo dirección Zaragoza. Conduïa Fernando el cotxe del seu pare, un Gordini de 4 marxes. Volíem arribar al míting de Felipe Gonzalez . Ho donava a la plaça de toros de Saragossa i record que l'hora era a les cinc de la tarda. Vam aturar nos a repostar en una benzinera (ja no recordo el km), i de pas volíem anar al wc. Una vegada el dipòsit ple, Fernando va deixar el cotxe en un apartat de la gasolinera i ens vam anar plegats a la recerca del lavabo.
Quan sortim, vam veure un Mercedes d'aquests de far allargat rectangular (no se'l model), de color crema (no es veien molts en aquells temps). Vam veure com repostava, i mentres, sortia del costat de l'acompanyant un senyor que es ficava en un Seat 850, molt de pressa, però aquesta vegada en el costat del conductor.
El senyor era Felipe Gonzalez, ho vam veure els tres.

Si, vam seguir cap a Saragossa, faltava poc, però no vam ser al mítin. Ens vam anar al barri del Tubo. Tristos i decebuts, això si.

Salut

El peletero dijo...

Una anècdota extraordinària, Miquel!!, amb això està dit tot, no cal afegir res més.

Salut.

Rodericus dijo...

Els politics som com els rellotges espallats que esmentas, alguna vagada l´encertan.

Una bona anécdota d´en Miquél, i esfereidora. Al poc de que arrivés el PSOE al poder, em vaig adonar que habían substituit als antics caciquistes, pero no habían abolit el sistema. Sencillament el van prollongar en profit propi.

D´aixó poden explicar molt a Andalusia ( tinc familia allá ).

El famós "canvi" s´habia quedat en no res l´endemá.

Una abraçada.

El peletero dijo...

L'anècdota del Miquel és realment esfereïdora. El sistema ha seguit tal qual, els canvis, com dius, només han estat en els actors del drama i la comèdia, el llibret, el relat i els personatges, continuen sent els mateixos.

Igualment, una abraçada, que el reis d'orient, els únics monarques dignes de ser-ho, et portin molts bons regals.