lunes, 16 de enero de 2017

Els ulls del mort.



Diari d’hivern (5)

Els ulls del mort.

John Berger, en una carta adreçada el 18 de gener del 2004 al seu amic, Jim Elkins, amb qui està mantenint una conversa epistolar sobre el dibuix, li respon que: “M’agrada la teva idea que el dibuix és una qüestió fantasma –exactament per les raons que dónes i també perquè, abans que el dibuix evolucionés fins a ser una “interrogació” a alguna cosa visible, era una manera d’adreçar-se a alguna cosa absent, de fer que el que era absent aparegués. Tal com s’entén (o es malentén), avui l’acte de dibuixar ens porta, segons la història, al Renaixement. Però el dibuix, tal com jo l’entenc, és molt més antic que qualsevol llenguatge escrit i que l’arquitectura. És tant antic com la cançó.”

El seu amic, en l’anterior missiva, li havia dit que: “El dibuix és el lloc on la ceguesa, el tacte i la semblança es fan visibles, i és l’espai de les negociacions més sensibles entre la ma, l’ull i la ment.”

A mi també m’agrada aquesta al·lusió a la fantasmagoria i a la ceguesa del dibuix. En aquest sentit, Berger afegeix, referint-se a l’art de les coves paleolítiques, que: “Això que dius, que el dibuix és el lloc on es troben la ceguesa, el tacte i la semblança, és una descripció commovedora del que va passar en aquelles coves.”

Des de molt antic s’ha considerat que la llum té l’origen en els ulls, que al mirar el món l’il·luminen. En el Diccionari de símbols  de Cirlot hi trobem la referència a Plotí, que afirmava que l’ull no podria pas veure el sol si no fos, en certa manera, ell també un sol, simbolitzant en l’acció de veure l’acte de comprendre.

En l’explicació convencional de l’Èdip de Sòfocles, el protagonista es cega perquè, afirma, no pot permetre’s veure, després dels seus crims, ni als seus pares, ni als fills que ha engendrat, a l'infern. Però, segons ens recorda Jordi Balló en el seu Els riscos del saber, la ceguesa traumàtica d’Èdip per pròpia voluntat, és, pel contrari, una veritable obertura d’ulls que el permet aprendre a veure al seu interior allò que sospitava que era fora de sí mateix.

Tot l’art genuí aborda alguna cosa que és eloqüent però que no podem entendre del tot. Eloqüent perquè afecta alguna cosa fonamental. Com ho sabem? No ho sabem. Simplement ho reconeixem.

L’art no es pot fer servir per explicar allò que és misteriós. La missió de l’art és facilitar que ho observem. L’art descobreix el que és misteriós. I quan ens hi hem fixat i ho hem descobert, es torna encara més misteriós.” Sobre el dibuix, John Berger (Londres, 1926 – París, 2017)

La Màfia anomena “els ulls del mort” a una especial execució reservada als mafiosos que mantenen relacions sexuals adúlteres amb dones d’altres mafiosos, i que consisteix en extreure’ls-hi en viu els ulls amb un punxó mentre algú per darrere els immobilitza i mig ofega amb un filferro.

Per què en viu?, doncs perquè, com es diu al Sisè sentit, una pel·lícula en clau edípica en l'accepció d’ignorar la veritat: “els morts no saben que són morts, només veuen allò que volen veure”, és a dir, els morts no saben dibuixar ni saben que no en saben.

------------------------------

 Diario de invierno (5)

Los ojos del muerto.

John Berger, en una carta dirigida el 18 de enero de 2004 a su amigo, Jim Elkins, con quien está manteniendo una conversación epistolar sobre el dibujo, le responde que: "Me gusta tu idea de que el dibujo es una cuestión fantasma -exactamente por las razones que das y también porque, antes de que el dibujo evolucionara hasta ser una "interrogación" a algo visible, era una manera de dirigirse a algo ausente, de hacer que el que estaba ausente apareciera. Tal como se entiende (o se ha malentendido), hoy el acto de dibujar nos lleva, según la historia, al Renacimiento. Pero el dibujo, tal como yo lo entiendo, es mucho más antiguo que cualquier lenguaje escrito y que la arquitectura. Es tan antiguo como la canción."

Su amigo, en la anterior misiva, le había dicho que: "El dibujo es el lugar donde la ceguera, el tacto y la semejanza se hacen visibles, y es el espacio de las negociaciones más sensibles entre la mano, el ojo y la mente."

A mí también me gusta esta alusión a la fantasmagoría y a la ceguera del dibujo. En este sentido, Berger añade, refiriéndose al arte de las cuevas paleolíticas, que: "Esto que dices, que el dibujo es el lugar donde se encuentran la ceguera, el tacto y la semejanza, es una descripción conmovedora de lo que sucedió en aquellas cuevas."

Desde muy antiguo se ha considerado que la luz tiene su origen en los ojos, que al mirar el mundo lo iluminan. En el Diccionario de símbolos de Cirlot encontramos la referencia a Plotino, que afirmaba que el ojo no podría ver el sol si no fuera, en cierto modo, él también un sol, simbolizando en la acción de ver el acto de comprender.

En la explicación convencional del Edipo de Sófocles, el protagonista se ciega porque, afirma, no puede permitirse ver, después de sus crímenes, ni a sus padres, ni a los hijos que ha engendrado, en el infierno. Pero, según nos recuerda Jordi Balló en su Los riesgos del saber, la ceguera traumática de Edipo por propia voluntad, es, por el contrario, una verdadera apertura de ojos que le permite aprender a ver en su interior lo que sospechaba que estaba fuera de sí mismo.

"Todo el arte genuino aborda algo que es elocuente pero que no podemos entender del todo. Elocuente porque afecta a algo fundamental. ¿Cómo lo sabemos? No lo sabemos. Simplemente lo reconocemos.

El arte no se puede utilizar para explicar lo que es misterioso. La misión del arte es facilitar que lo observamos. El arte descubre lo que es misterioso. Y cuando nos hemos fijado y lo hemos descubierto, se vuelve aún más misterioso." Sobre el dibujo, John Berger (Londres, 1926 - París, 2017)

La Mafia llama "los ojos del muerto" a una especial ejecución reservada a los mafiosos que mantienen relaciones sexuales adúlteras con mujeres de otros mafiosos, y que consiste en extraerles en vivo los ojos con un punzón mientras alguien por detrás los inmoviliza y medio ahoga con un alambre.

¿Por qué en vivo?, pues porque, como se dice en el Sexto sentido, una película edípica en la acepción de ignorar la verdad: "los muertos no saben que están muertos, sólo ven lo que quieren ver", es decir, los muertos no saben dibujar ni saben que no saben.


3 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

"L’art no es pot fer servir per explicar allò que és misteriós. La missió de l’art és facilitar que ho observem."

Crec que en l'art també s'ha utilitzat la tècnica d'amagar el que es vol mostrar. Així, hi ha obres que se'ls crida hermètiques i que només els afins al simbolisme de l'obra poden saber el que realment vol dir l'obra que observen.
Ara estic pensant en Poussin.
Salut

El peletero dijo...

Aquesta que esmentes és una molt bona puntualització, Miquel, però crec que sovint tots confonem allò que és invisible amb el que és misteriós, el que és secret amb el que és desconegut, el que està ocult o amagat amb el que està absent, etc.

Fora de la polisèmia de les imatges (molta o poca, figuració vs abstracció, i de les referències de cadascuna segons l’època, el lloc o el grup, com és el cas que esmentes: només els avesats, com si fossin cabalistes, reconeixen les referències i les saben interpretar, per a la resta l’obra esdevé hermètica com bé dius) John Berger ens parla de poesia i de la capacitat de convocar i de fer present el que està absent, no pas amagat ni ocult, i de fer-ho a través d’allò que és visible.

En més d’una ocasió he esmentat el fet que no s’ha, ni cal buscar, fora del text el que en ell no està escrit ni fora de la pintura el que en ella no està pintada: Whay you see is what you get. Fora del quadre no hi ha res, tot és a dins.

Anaxàgores deia que els fenòmens són el visible de les coses desconegudes, i Oscar Wilde que el veritable misteri del món es allò que és visible, no pas l’invisible.

Anaxàgores parla de “fenòmens” i Azúa, en el seu Diccionari de les Arts, de “meteorits”, crec que ambdues expressions són equivalents i alhora lliguen amb el que deia Mikel Dufrenne que: “la pintura celebra el enigma de la visió, concentra en sí mateixa tot l’enigma de l’aparèixer, que la música i la poesia celebren”.

El concepte de “aparició” el fa servir sovint John Berger i també la seva filla Katia en els seus diàlegs epistolars amb el seu pare "Tiziano: nimfa i pastor". En ells la noia ens explica que quan va anar a Venècia l'any 1990 per conèixer l'exposició de Tiziano, va veure al pintor, ja vell, aparèixer com un fantasma, i a sí mateixa també convertida en "l'oli estès en un tros de tela. Això va ser el que em va donar ganes de començar un diàleg amb John, ja que ell m'havia insinuat com la vida acull a l'art; doncs ell sabia, com ho sé jo, que tot se'ns segueix escapant."

Crec que el misteri del que parla John Berger és això que se’ns continua escapant i que de vegades, en comptades ocasions, apareix, com un si fos un llamp o un tro, en un dibuix o una cançó.

Salut, Miquel.

Tot Barcelona dijo...

Salut, molta salut, amic.