martes, 24 de enero de 2017

Werther i Wonderful Woman.



Diari d’hivern (6)

Werther i Wonderful Woman.

El meu amic Xavier Pujol m’envia la seva crítica de Werther de Jules Massenet, representació operística que va tenir lloc al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el passat 15 de gener. I al llegir-la em trobo amb expressions terribles que m’han fet somriure: “L'òpera, més que cap altra forma d'expressió artística, actualment és tan insuportablement nostàlgica que, per bé i per mal, el record, la memòria (tan sovint falsificada per l'afecte) dels cantants del passat es converteix en un fantasma, una barrera insuperable per als cantants d'avui. ¿Quantes carreres de soprano no ha arruïnat, post mortem, Maria Callas?

La cosa ve a compte de la magnífica interpretació de Piotr Beczala i l’especial relació d’amor entre el públic del Liceu i l’Alfredo Kraus, “intèrpret ideal del paper, que fa vint-i-cinc anys va protagonitzar les darreres representacions d'aquest títol al teatre.” Per què m’han fet somriure? perquè m’he sentit identificat. Quants amors em deu haver arruïnat aquella Montserrat que vaig conèixer quan només tenia onze anys?

També, i per una estranya associació d’idees, m’ha vingut al cap The Big Bang Theory, la meva sèrie de televisió preferida –preferida, tot sigui dit, perquè és l’única que segueixo –. En ella els personatges, menys la preciosa Penny, són tots unes lluminàries, uns científics reconeguts arreu amb uns cocients d’intel·ligència que sobrepassen els màxims registrats; un grup que sempre està a punt de descobrir una nova teoria física que els permetrà obtenir el Premi Nobel i deixar en ridícul a Stephen Hawking. Científics d’altíssim nivell i alhora uns fans, uns frikis que es poden passar hores i hores discutint com s’hauria d’anomenar un ratpenat que es disfressés d’home: que si Manbat, o bé Batmanbat, Manbatmanbatman...

Intel·ligents i també uns soques, uns ineptes socials, amb una quasi nul·la capacitat de relació amb altres persones; sobretot el protagonista principal, Shelton Cooper, un infant dins d’un cos d’home adult, egoïsta fins l’exageració i l’ofensa, mancat de la més mínima capacitat d’empatia i de qualsevol sentit de l’humor, ironia o sarcasme, exactament com una criatura malcriada. Cap d’ells s’escapa tampoc de patir greus problemes psicològics i mancances emocionals amb les seves respectives famílies en una clàssica relació d’amor—odi edípics. En tots el cassos els pares han fugit o s’han mort, i les mares que s’han quedat per educar-los es comporten com unes perfectes cirurgianes castradores que projecten en els seus fills els seus fracassos matrimonials.

Són cèlebres les trobades festives de tota la colla per visionar de nou i per enèsima vegada en llarguíssimes sessions de cap de setmana les series senceres de Star Trek o de Star Wars. O els seus concursos de disfresses en els que es presenten per competir i guanyar; concursos en els que més d’un d’ells confon la realitat amb la fantasia, i on sovint es converteix en una qüestió gairebé de vida o mort si la Woderful Woman ha de posar-se o no la perruca de la disfressa.

Werther és una història romàntica d’un amor impossible que du al protagonista al suïcidi. The big Bang Theory, en canvi, és una història pop on ningú es suïcida, però on també hi ha històries d’amor impossibles, com la que manté Shelton amb l’Amy Farrah Fowler, una relació sense sexe ni cap mena de contacte físic, i no pas per manca de ganes d’ella. La del Leonard Hofstadter amb la Penny, ell un insegur i un astrofísic superdotat, i ella una bona noia que vol ser actriu, que sempre dona excel·lents consells, guapíssima però vulgar, sense la cultura acadèmica de la que ells tant presumeixen; una xicota d’un poble de Nebraska on sembla que tothom és salvatge i va armat, típics votants de Bush o ara de Trump. La Penny és una noia que li agrada divertir-se amb nois guapos sense importar-li el què diran, i que es gasta tot el sou que cobra de cambrera en sabates caríssimes. O el pobre amic hindú del grup, Rajesh Ramayan Koothrappali, que no pot parlar amb cap dona si abans ell no s’emborratxa, i que ha fugit de casa, però no pas dels diners de la família que es rica i el manté, perquè els seus pares el volen casar amb una noia que no coneix.

Els amants de l’òpera són uns frikis?, ho és el meu amic Xavier Pujol?, ho sóc jo? Ho ignoro, no puc ni m’atreviria afirmar tal cosa de ningú, però segur que els personatges de la meva sèrie de televisió preferida sí que estan immersos en la més insuportable nostàlgia que representa una vida que no han tingut i que mai tindran, i que substitueixen, més malament que bé, per la cultura pop i les seves epifanies.

Sigui com sigui, haurien de fer com diu en Xavier Pujol que va fer Piotr Beczala a l’escenari del Liceu: “atacar net, controlant perfectament l'aire, respirant amb l'orquestra, respectar els apianaments prescrits a la partitura, donar gruix i presència a les notes del registre greu, plantar dos La sostinguts que travessin la sala com dues sagetes brillants i acabar amb una exquisida "messa di voce" sobre la darrera nota”.

Ho haurien de fer, però no ho faran pas.

-----------------------------------------

Diario de invierno (6)

Werther y Wonderful Woman.

Mi amigo Xavier Pujol me envía su crítica de Werther de Jules Massenet, representación operística que tuvo lugar en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona el pasado 15 de enero. Y al leerla me encuentro con expresiones terribles que me han hecho sonreír: "La ópera, más que ninguna otra forma de expresión artística, actualmente es tan insoportablemente nostálgica que, para bien y para mal, el recuerdo, la memoria (tan a menudo falsificada por el afecto) de los cantantes del pasado se convierte en un fantasma, una barrera insuperable para los cantantes de hoy. ¿Cuántas carreras de soprano no ha arruinado, post mortem, María Callas? "

La cosa viene a cuenta de la magnífica interpretación de Piotr Beczala y la especial relación de amor entre el público del Liceu y Alfredo Kraus, "intérprete ideal del papel, que hace veinticinco años protagonizó las últimas representaciones de este título en el teatro."¿Por qué me han hecho sonreír? porque me he sentido identificado. ¿Cuántos amores debe de haberme arruinado aquella Montserrat que conocí cuando sólo tenía once años?

También, y por una extraña asociación de ideas, me ha venido a la cabeza The Big Bang Theory, mi serie de televisión favorita –favorita, sea dicho de paso, porque es la única que sigo– . En ella los personajes, menos la preciosa Penny, son unas luminarias, unos científicos reconocidos en todo el mundo con unos coeficientes de inteligencia que sobrepasan los máximos registrados; un grupo que siempre está a punto de descubrir una nueva teoría física que les permitirá obtener el Premio Nobel y dejar en ridículo a Stephen Hawking. Científicos de altísimo nivel y al mismo tiempo unos fans, unos frikis que pueden pasarse horas y horas discutiendo cómo debería llamarse un murciélago que se disfrazara de hombre: que si Manbat, o bien Batmanbat, Manbatmanbatman...

Inteligentes y también unos torpes, unos ineptos sociales, con una casi nula capacidad de relación con otras personas; sobre todo el protagonista principal, Shelton Cooper, un niño dentro de un cuerpo de hombre adulto, egoísta hasta la exageración y la ofensa, carente de la más mínima capacidad de empatía y de cualquier sentido del humor, ironía o sarcasmo, exactamente como una criatura malcriada. Ninguno de ellos se escapa tampoco de sufrir graves problemas psicológicos y carencias emocionales con sus respectivas familias en una clásica relación de amor—odio edípicos. En todos los casos los padres han huido o han muerto, y las madres que se han quedado para educarlos se comportan como unas perfectas cirujanas castradoras que proyectan en sus hijos sus fracasos matrimoniales.

Son célebres los encuentros festivos de todo el grupo para visionar de nuevo y por enésima vez en larguísimas sesinoesones de fin de semana las series enteras de Star Trek o Star Wars. O sus concursos de disfraces en los que se presentan para competir y ganar; concursos en los que más de uno de ellos confunde la realidad con la fantasía, y donde a menudo se convierte en una cuestión casi de vida o muerte si Woderful Woman debe ponerse o no la peluca del disfraz.

Werther es una historia romántica de un amor imposible que lleva al protagonista al suicidio. The big Bang Theory, en cambio, es una historia pop donde nadie se suicida, pero donde también hay historias de amor imposibles, como la que mantiene Shelton con Amy Farrah Fowler, una relación sin sexo y ningún tipo de contacto físico, y no por falta de ganas de ella. La de Leonard Hofstadter con Penny, él un inseguro y un astrofísico superdotado, y ella una buena chica que quiere ser actriz, que siempre da excelentes consejos, guapísima pero vulgar, sin la cultura académica de la que ellos tanto presumen; una muchacha de un pueblo de Nebraska donde parece que todo el mundo es salvaje y va armado, típicos votantes de Bush o ahora de Trump. Penny es una chica que le gusta divertirse con chicos guapos sin importarle el qué dirán, y que se gasta todo el sueldo que cobra de camarera en carísimos zapatos. O el pobre amigo hindú del grupo, Rajesh Ramayana Koothrappali, que no puede hablar con ninguna mujer si antes él no se emborracha, y que ha huido de casa, pero no del dinero de la familia que es rica y lo mantiene, porque sus padres quieren casarlo con una chica que no conoce.

¿Los amantes de la ópera son unos frikis?, ¿lo es mi amigo Xavier Pujol?, ¿lo soy yo? Lo ignoro, no puedo ni me atrevería a afirmar tal cosa de nadie, pero seguro que los personajes de mi serie de televisión preferida sí están inmersos en la más insoportable nostalgia que representa una vida que no han tenido y que nunca tendrán, y que sustituyen, más mal que bien, por la cultura pop y sus epifanías.

Sea como sea, deberían hacer como dice Xavier Pujol que hizo Piotr Beczala en el escenario del Liceo: "atacar limpio, controlando perfectamente el aire, respirando con la orquesta, respetar los apianamentos prescritos en la partitura, dar espesor y presencia en las notas del registro grave, plantar dos La sostenidos que atraviesen la sala como dos flechas brillantes y acabar con una exquisita "messa di voce" sobre la última nota".

Deberían hacerlo, pero no lo harán.

6 comentarios:

Rodericus dijo...

Es el que em passa cuan escolto novas versións de antigas cançons. No puc evitar fer la comparació, i cuasi sempre em decanto per la versió original.

Només tinc una excepció, una nova versió del "Dust in the Wind" dels Kansas que va registrar fa cosa de deu anys Don Henley

L¨Alfredo Krauss va deixar el llistó molt amunt.

Salutacions

Tot Barcelona dijo...

Els amants de l’òpera són uns frikis?, ho és el meu amic Xavier Pujol?, ho sóc jo?

En absolut. Perqué ? És un estil i tens que tindre una preparació molt grand per escoltar la i disfrutarla.
Una abraçada.
Salut

El peletero dijo...

Els meus coneixements operístics són molt escassos, Rodericus, i no puc ni sé comparar l'Alfredo Kraus amb el Piotr Beczala, però sí entendre el que diu el meu amic.

En canvi, sí que puc donar-li la raó al Shelton Cooper i afirmar com ell, amb suficient coneixement de causa i sense cap mena de dubte, que la Wonderful Woman no pot ser rossa en cap cas, tot i que a la Penny li permeto qualsevol llicència, fins i tot aquesta de no posar-se la perruca. No sé, però potser és perquè em recorda a aquella Montserrat que em va enamorar de nen.

Una abraçada.

El peletero dijo...

Sí, Miquel, sí, però també es necessiten molts coneixements per guanyar un concurs de disfresses de superherois, no és pas fàcil com la gent suposa, s'han de cuidar els detalls. Pensa que els superherois i les superheroines quan fan vida "normal" també s'han de disfressar de persones "normals", han de vestir-se amb vestits com els nostres, estrambòtics per a ells, posar-se perruques, etc. I potser també poden pensar que els fan més grassos del que són o sentirse ridículs com li passa a Rajesh Ramayan Koothrappali vestit d'Aquaman.

Una abraçada.

Xavier Pujol Massana dijo...

Brillant!. Déu n'hi do del suc que li treus al tema i molt enginyós el fil conductor a través dels frikis que condueix de Werther i acaba en The Big Bang Theory. Jo també vaig seguir la sèrie durant els primers anys d'existència (diria que tinc les 4-5 primeres temporades completes) i m'agrada molt.

El peletero dijo...

Gràcies, Xavier.

Aquesta sèrie me l’ha descobert l’Albert fa poc.

En els “Ulls del mort” cito a John Berger quan li diu a un amic amb el qui manté una conversa epistolar que: “M’agrada la teva idea que el dibuix és una qüestió fantasma –exactament per les raons que dónes i també perquè, abans que el dibuix evolucionés fins a ser una “interrogació” a alguna cosa visible, era una manera d’adreçar-se a alguna cosa absent, de fer que el que era absent aparegués. Tal com s’entén (o es malentén), avui l’acte de dibuixar ens porta, segons la història, al Renaixement. Però el dibuix, tal com jo l’entenc, és molt més antic que qualsevol llenguatge escrit i que l’arquitectura. És tant antic com la cançó.”

Això és el que vaig creure trobar en les teves paraules escrites i el que em sembla que fan els personatges de The Big Bang Theory quan es disfressen de superherois, convocar una part de sí mateixos absent.

Una abraçada.