viernes, 7 de julio de 2017

Les roses, el knack, la mort i la primavera (confidències d’un amic)




Diari d’estiu (3)         

Les roses, el knack, la mort i la primavera (confidències d’un amic)

Un diumenge vaig anar al cinema amb la filla de l'Enriqueta, també va venir una amiga seva..., les vaig dur a veure " The Knack... and How to Get It", al Publi, crec, o a l’Arcàdia, o a un d'aquests d'arteyensayo..., encara em deuen odiar per això. Jo vaig sortir entusiasmat, i elles no van entendre res...

Era una sortida promoguda per les dues amigues, la Veni i l'Enriqueta. Era una molt bona idea, què millor que el fill i la filla de dues amigues de l'ànima s'emparellessin..., no sabien dels meus anticossos per les afinitats poc afinades.

Una cosa similar també em va passar amb la cosina d'en Josep Fernàndez, la Dolors, la que treballa al Hospital Clínic, menuda entre les menudes. A una revetlla a Castelldefels, passejant pel jardí de la torreta on es va fer la festa, coqueta i seductora em va expressar la beutat de les flors que ens envoltaven, i va i em diu: "què boniques que són les roses, no creus?" Era una veritat inqüestionable, però em va sortir de cop un sarpullido mental que em va aconsellar ni començar el festeig.

La meva indiferència va estar ben aviat superada per la mateixa Dolors que, al cap de poc, es va fer novia d'un altre estiuejant que, de ben segur, apreciava les roses molt millor que jo i en el seu just entorn i significat. Tal vegada jo anava perdut amb "A rose is a rose is a rose" de la Gertrude Stein ...

Com que jo era un soca, no li vaig dir que les roses també punxen, i punxen els estius de lluna plena i fogueres de Sant Joan. També li hagués pogut parlar dels jardins vora el mar i dels carrers amb camèlies i, per rematar, de la mort i la primavera. Però és que llavors... jotambé ignorava tot això!!!

En fi, és una petita història innocent i molt tendra.

------------------------

O no.

En els anys seixanta el knack era una cosa així com tenir gràcia, ganxo, encant juvenil, carisma rebel i seductor...

I nosaltres érem joves i pel simple fet de ser-ho teníem encant, però no necessariament knak ni carisma rebel ni ganxo ni un bri de seducció. El meu amic, que em fa aquestes confidències, però, si que tenia, i encara té, tot això i molt més.

Em parla i parla i no para de parlar... de la Mia Farrow, que era una monada, i de la Twiggy, una adolescent no gaire bonica, amb els ulls que li quèien pels costats, però amb knackDe la Jane Birkin posant-li el guant al Ray Brooks igual com si li posés el preservatiu. De la bonica Rita Tushingham (filla il·legítima del Doctor Zhivago i Larissa, que el germà de Zhivago –l’Alec Guinnes- interroga a la fàbrica al començament).

Però jo també recordo les roses que he ofert i que no han servit per a res. Unes que li vaig regalar a una madrilenya preciosa que tenia nom de revista de moda. Totes les que he comprat per Sant Jordi, aquest Sant que salva princeses i mata dragons. I tantes i tantes regalades, jardins sencers de roses vermelles que mai van guanyar cap festival de Sanremo, que, com tothom sap o ho hauria de saber, no és pas cap sant sinó una ciutat de la Ligúria occidental.

Recordo les roses, però sobre tot segueixo buscant a Larissa, i a la meva filla inventada que vaig tenir amb ella i que potser no va arribar a néixer mai.


Julie Christie


Rita Tushingam


Jane Birkin i Ray Brooks


Mia Farrow


Twiggy


Diario de verano (3)

Las rosas, el knack, la muerte y la primavera (confidencias de un amigo)

Un domingo fui al cine con la hija de Enriqueta, también vino una amiga..., las llevé a ver "The Knack... and How to Get It", al Publi, creo, o al Arcadia, o a uno de estos de arteyensayo..., aunque me deben odiar por ello. Yo salí entusiasmado, y ellas no entendieron nada...

Era una salida promovida por las dos amigas, Veni y Enriqueta. Era una muy buena idea, qué mejor que el hijo y la hija de dos amigas del alma se emparejaran..., no sabían de mis anticuerpos por las afinidades poco afinadas.

Algo similar también me pasó con la prima de José Fernández, Dolors, que trabaja en el Hospital Clínico, menuda entre las pequeñas. En una verbena en Castelldefels, paseando por entre el jardín del chalet donde se hizo la fiesta, coqueta y seductora me expresó la belleza de las flores que nos rodeaban, y va y me dice: "¿qué bonitas que son las rosas, no crees?" Era una verdad incuestionable, pero me salió de golpe un sarpullido mental que me aconsejó ni comenzar el cortejo.

Mi indiferencia estuvo muy pronto superada por la misma Dolors que, al poco, se hizo novia de otro veraneante que, a buen seguro, apreciaba las rosas mucho mejor que yo y en su justo entorno y significado. Tal vez yo iba perdido con "A rose is a rose is a rose" de Gertrude Stein...

Como yo era un tonto, no le dije que las rosas también pinchan, y pinchan los veranos de luna llena y hogueras de San Juan. También le hubiera podido hablar de los jardines junto al mar y de las calles con camelias y, para rematar, de la muerte y la primavera. Pero es que entonces... yo también ignoraba todo eso !!!

En fin, es una pequeña historia inocente y muy tierna.

------------------------

O no.

En los años sesenta el Knack era algo así como tener gracia, gancho, encanto juvenil, carisma rebelde y seductor...

Y nosotros éramos jóvenes y por el simple hecho de serlo teníamos encanto, pero no necesariamente knak ni carisma rebelde ni gancho ni pizca de seducción. Mi amigo, que me hace estas confidencias, sin embargo, sí que tenía, y aún tiene, todo ello y mucho más.

Me habla y habla y no para de hablar... de Mia Farrow, que era una monada, y de Twiggy, una adolescente no muy bonita, con los ojos que le caían por los lados, pero con Knack. De Jane Birkin poniéndole el guante a Ray Brooks igual como si le pusiera el preservativo. De la hermosa Rita Tushingham (hija ilegítima del Doctor Zhivago y Larissa, que el hermano de Zhivago -Alec Guinnes- interroga en la fábrica al principio).

Pero yo también recuerdo las rosas que he ofrecido y que no han servido para nada. Unas que regalé a una madrileña preciosa que tenía nombre de revista de moda. Todas las que he comprado por Sant Jordi, este Santo que salva princesas y mata dragones. Y tantas y tantas regaladas, jardines enteros de rosas rojas que nunca ganaron ningún festival de Sanremo, que, como todo el mundo sabe o debería saber, no es ningún santo sino una ciudad de la Liguria occidental.

Recuerdo las rosas, pero sobre todo sigo buscando a Larissa, y a mi hija inventada que tuve con ella y que tal vez no llegó nunca a nacer.

4 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

A mi tambè em va entusiasmar el Knack, sobretot Charlotte Rampling., la vaig veure a Palma de Mallorca on feia la mili. A Palma no hi havia roses.

El peletero dijo...

Charlotte Rampling és una deessa amb un cel propi, un ésser únic.

Jo vaig fer la mili a Sevilla i allà tot era ple de roses.

Una abraçada, salut o tot plegat.

Rodericus dijo...

Casualment mentre et llegia, estaba escoltan "La Estación de los Amores" d´en Franco Battiato.
Una altra forma d´expresar el mateix sentiment que transpira la teva entrada.

Pot-ser si aquella nit de Sant Joan haguessis respost que realment aquellas rosa eran mol bonicas, ara res seria el mateix, ¡¡ chi lo sá !!.

Al Ferrol no ni havien rosas, només píns, eucaliptus y una colla de suboficials de L´armada inpresentables i cab..( piiiiip ).

Una abraçada.

El peletero dijo...

Em fa l'afecte que tu i jo, som un parell de romàntics.

L'amic de les confidències no sóc pas jo, Rodericus, però tant és, tothom té, ells i elles, records similars.

A la mili vaig tenir molta sort. Sort per la ciutat, per Sevilla i els sevillans que, com dic, le tenien farcida i adornada de roses. Rosees vegetals i humanes.

Una abraçada.