viernes, 25 de agosto de 2017

La immortalitat

Fotografia de Tony Karumba / AFP

Diari d’estiu (14)

La immortalitat.

Jordi Graupera, en un dels seus llarguíssims articles ens parla de la tensió que sempre hi ha entre autoritat i legitimitat, que la història de la modernitat està escrita en una papereta, que si la premsa espanyola no vol fer-ho acabarà sent el Parlament català qui per fi tracti als espanyols com adults convocant el referèndum. També que el camp de joc de tot plegat és més gran del que se’ns ha volgut fer creure. I, per acabar, de les feres que duem al cor que, com la de la fotografia, de vegades abandonen la reserva per endinsar-se a l’asfalt. 

“Amb el retorn de Rússia i de la Xina, sumats a la guerra mundial que estem lliurant a Síria, la balança entre democràcia i autoritarisme està en suspensió, i fa rebrotar les ciutats com a centres de poder. Per primer cop des de la invenció del canó, les idees que han fet que Catalunya no desaparegués poden créixer, però cal saber que el camí és estret i ple de bardisses, i només es pot avançar si es fa amb la seriositat de l’explorador que xiula mentre camina, per espantar les feres, sobretot les que duu a dins del cor”.

Jordi Balló, però, com es costum en ell, ens parla a la Vanguardia d’art i de simbolismes morals, del tapís de Joan Miró que va ser destruït en l’atemptat de les torres bessones. Tapís que pel poder de les coses que tenen poder diu que va veure de nou emergir al contemplar el mosaic del Pla de l’Os convertit aquests dies en símbol dels assassinats de Barcelona i Cambrils.

L’atemptat de les torres bessones va destruir el tapís, però el de Barcelona ha fet reviure el mosaic que, afirma Balló, “de tant quotidiana com era, de tan integrada en l’anar i venir de la ­ciutadania que la trepitjava, l’obra de Miró podia semblar invisible en la seva modèstia, perquè la ciutadania la vivia ran de terra, sense la plena consciència de la seva magnitud ni del seu im­pacte iconogràfic. Però ara, quan ha esdevingut emblema d’un gest múltiple que no es pot reduir a una sola interpretació, l’obra se’ns presenta en el seu esplendor cívic, en la seva capacitat de ­concentrar emocions, sentiments, sentit de col·lectivitat. Exactament el que és l’art quan és públic”

I acaba citant a Catalina Serra en el seu article de l’Ara, quan afirma que “El que representa és més poderós que el mal que l’ha volgut eclipsar”.

Efectivament, aquesta setmana ho ha estat també d’eclipsis que s’han empassat la llum, però que ens han permet alhora contemplar amb tot el seu esplendor la corona solar com si fos la cabellera d’un lleó. A l’admirar-la no puc estar més d’acord amb Bernat de Déu quan avui al National Cat ens recorda que: “L’estètica no ens perd: ens enalteix i ens fa immortals”.


 Eclipsi 21/08/2017


Diario de verano (14)

La inmortalidad.

Jordi Graupera, en uno de sus larguísimos artículos nos habla de la tensión que siempre existe entre autoridad y legitimidad, que la historia de la modernidad está escrita en una papeleta, que si la prensa española no quiere hacerlo acabará siendo el Parlamento catalán quien por fin trate a los españoles como adultos convocando el referéndum. También que el campo de juego de todo ello es mayor de lo que se nos ha querido hacer creer. Y, para terminar, de las fieras que llevamos en el corazón que, como la de la fotografía, a veces abandonan la reserva para adentrarse en el asfalto.

"Con el retorno de Rusia y de China, sumados a la guerra mundial que estamos librando en Siria, la balanza entre democracia y autoritarismo está en suspensión, y hace rebrotar las ciudades como centros de poder. Por primera vez desde la invención del cañón, las ideas que han hecho que Catalunya no desapareciera pueden crecer, pero hay que saber que el camino es estrecho y lleno de matojos, y solo se puede avanzar si se hace con la seriedad del explorador que silba mientras anda, para asustar a las fieras, sobre todo las que lleva dentro del corazón".

Jordi Balló, sin embargo, como es costumbre en él, nos habla en la Vanguardia de arte y de simbolismos morales, del tapiz de Joan Miró que fue destruido en el atentado de las torres gemelas. Tapiz que por el poder de las cosas que tienen poder dice que vio de nuevo emerger al contemplar el mosaico del Pla de l'Os convertido estos días en símbolo de los asesinatos de Barcelona y Cambrils.

El atentado de las torres gemelas destruyó el tapiz, pero el de Barcelona ha hecho revivir el mosaico que, afirma Balló, "De tan cotidiana como era, de tan integrada en el ir y venir de la ciudadanía que la pisaba, la obra de Miró podía parecer invisible en su modestia, porque la ciudadanía la vivía a ras de suelo, sin la plena conciencia de su magnitud ni de su impacto iconográfico. Pero ahora, cuando se ha convertido en emblema de un gesto múltiple que no se puede reducir a una sola interpretación, la obra se nos presenta en su esplendor cívico, en su capacidad de concentrar emociones, sentimientos, sentido de colectividad. Exactamente lo que es el arte cuando es público".

Y termina citando a Catalina Serra en su artículo del Ara, cuando afirma que: "Lo que representa es más poderoso que el mal que lo ha querido eclipsar".

Efectivamente, esta semana lo ha sido también de eclipses que se han tragado la luz, pero que nos han permitido al mismo tiempo contemplar con todo su esplendor la corona solar como si fuera la melena de un león. Al admirarla no puedo estar más de acuerdo con Bernat de Déu cuando hoy en el National Cat nos recuerda que: "La estética no nos pierde: nos enaltece y nos hace inmortales".


2 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Aixó de que ens perd l'estètica, ho deia Unamuno i és ben cert, no tant l'ètica. Hi ha un no se qué que fa que sigui incapaç d'empatitzar amb Bernat de Déu, mira que Graupera és pesat pero em cau bé, però amb l'altre és que no hi puc.
El detall del mosaic de Miro és curiós, res és etern, ni un mosaic, potser alguna pedra o roca, i ni això, nomès és eterna l'eternitat.

El peletero dijo...

En Bernat de Déu tampoc és un Sant de la meva devoció, és superb, cregut i en moltes ocasions estúpid, però és que estic cansat del característic llenguatge assenyat català que només amaga i enmascara, el nostre famós seny, aquest sentit comú del que estem tan cofois, una psicologia de la por i de la derrota.

En Jordi Balló va estudiar amb mi i mai em va decebre ni em deceb.

En Graupera és bon paio.