La xarxa

Diari d’estiu (17)

La xarxa.

Fa uns dies parlava amb una amiga dels nens adoptats, nens que acostumen a mostrar el característic comportament de manca d’adaptació i un rebuig manifest pel que els envolta, bàsicament per la família que, amb tot el seu esforç, intenta convertir-los en un membre més de la comunitat. La majoria de persones, però, amb sentiments difusos de pèrdua i d’abandonament mostren també aquests trets, una síndrome similar a la del mestís que es creu rebutjat per tothom. Però aquest no és pas el cas.

Molts d’aquests nois i noies adoptats són persones que se senten profundament ferides i que acostumen a desenvolupar sovint una hostilitat manifesta amb el seu entorn i una  visió del món que no va més enllà d'aquelles quatre parets de l’hospici on van viure els primer anys de vida, en el sentit espaial del terme, i també en el temporal, no veuen més enllà, no poden. La lògica de les seves relacions humanes és la del supervivent, la que s'estableix a l'exèrcit o a els internats on el poder es mostra nu de simbolisme, no pas en les famílies amb els habituals llaços i xarxes simbòliques de protecció que conformen la identitat individual i col·lectiva de les persones. Com una xarxa musical que no sabem ni a on comença ni a on acaba.

Per això he volgut recordar a la Dharma en aquesta memorable peça de comiat. Ells, juntament amb molts d’altres, van ajudar a construir aquesta xarxa simbòlica que avui dia és la meva identitat, la individual i la col·lectiva, una xarxa simbòlica de protecció i de pertinença al món, una mena d’universalisme real, no ideològic, amb arrels profundes i que em permet dir amb orgull i agraïment que no he estat un nen adoptat, que a mi ningú em va abandonar.   

-----------------------

Diario de verano (17)

La red.

Hace unos días hablaba con una amiga de los niños adoptados, niños que suelen mostrar el característico comportamiento de falta de adaptación y un rechazo manifiesto hacia lo que les rodea, básicamente la familia que, con todo su esfuerzo, intenta convertirlos en un miembro más de la comunidad. La mayoría de personas, sin embargo, con sentimientos difusos de pérdida y de abandono muestran también estos rasgos, un síndrome similar a la del mestizo que se cree rechazado por todos. Pero este no es el caso.

Muchos de estos chicos y chicas adoptados son personas que se sienten profundamente heridas y que suelen desarrollar a menudo una hostilidad manifiesta con su entorno y una visión del mundo que no va más allá de aquellas cuatro paredes del hospicio donde vivieron los primero años de vida, en el sentido espacial del término, y también en el temporal, no ven más allá, no pueden. La lógica de sus relaciones humanas es la del superviviente, la que se establece en el ejército o en los internados donde el poder se muestra desnudo de simbolismo, no en las familias con los habituales lazos y redes simbólicas de protección que conforman la identidad individual y colectiva de las personas. Como una red musical que no sabemos ni donde comienza ni donde acaba.

Por eso he querido recordar a la Dharma en esta memorable pieza de despedida. Ellos, junto con muchos otros, ayudaron a construir esta red simbólica que hoy en día es mi identidad, la individual y la colectiva, una red simbólica de protección y de pertenencia al mundo, una especie de universalismo real, no ideológico, con raíces profundas y que me permite decir con orgullo y agradecimiento que no he sido un niño adoptado, que a mí nadie me abandonó.