jueves, 17 de mayo de 2018

La pregunta i la resposta.




Diari de primavera (4)

La pregunta i la resposta.

Una vegada li van preguntar a Winston Curchill sobre el que creia ell que farien o deixarien de fer els francesos en relació a no sé què. Va respondre que malauradament no coneixia a tots els francesos i que, per tant, no podia contestar la pregunta. Però en una altra ocasió va afirmar que Rússia era una endevinalla embolicada en un misteri dins d’un enigma. Dues maneres intel·ligents i diferents de dir molt dels francesos i dels russos no dient res. Ignoro si en la seva llarga vida va afirmar sense dir-ho alguna cosa intel·ligent i certa dels espanyols més enllà dels tòpics i de la famosa llegenda negra que tanta fortuna ha fet al Regne Unit. Podem, doncs, nosaltres també emular al gran polític britànic i declarar alguna cosa de similar sobre els espanyols o els catalans que no ofengui a ningú, però que ho insinuï tot?

No n’estic segur, però sí penso que res correcte i just es pot dir d’Espanya i els seus habitants si abans i primer no responem a la pregunta de perquè alguns catalans volen que Catalunya sigui un país independent d’Espanya. En aquest sentit, i ja que hem començat parlant de francesos, crec que ens pot ajudar com exercici retòric respondre a la pregunta sobre qui era més francès, si el general Petain o el general De Gaulle.

Està clar que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era pas ni més ni menys francès que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambdós ho eren per un igual, cosa i circumstància que no va impedir ni evitar que es fessin la guerra mútuament i que a l’acabar els jutges del guanyador condemnessin a mort al perdedor i desprès se la commutessin per la pena de cadena perpètua. Els francesos no van caure mai ni llavors ni abans en aquesta estúpida discussió tan espanyola i catalana sobre la seva condició patriòtica ni acostumen a entrar en competència entre ells per saber qui és més francès, ni  uns acusen als altres de sentir odi. Igual que tampoc mai els hi ha tremolat la ma a l’hora de signar sentencies de mort com la de guillotinar al seu rei. La condició, més substantiva que adjectiva, de ser francès, sempre és fora de la discussió encara que aquesta acabi en caps separats del cos.

Podria posar molts més exemples similars i allargar-me de manera innecessària, però per no avorrir adjunto només i com exemple unes poques parelles polítiques. Russes, xilenes, americanes, alemanyes... Una d’italiana  també, on hi surt l’ajusticiat, Mussolini, i el seu botxí, Sandro Pertini, que molts anys més tard es va convertir en President de la República italiana. I, per descomptat, també algunes d’espanyoles i de catalanes.

En el mateix sentit que Petain i De Gaulle podem afirmar que Franco hauria afusellat a Azaña si l’hagués pogut detenir (i a l'inrevés) com va fer amb Companys i Pinochet ho intentà amb Allende que per dignitat es suïcidà abans. Ni un era més espanyol que l’altre, ni Porcioles més barceloní que Maragall, ni Primo de Rivera més espanyol que Pablo Iglesias ni Macià més català que Samaranch. 

Què representa, doncs, incloure al final d’aquest conjunt de parelles a la Muriel Casals i a la Inés Arrimadas?,  dues persones que ens ensenyen amb claredat què és ser una catalana d’avui en dia. Que cadascú respongui com cregui convenient a l'endevinalla com els francesos ho van fer llavors en relació a dos dels seus grans generals. En la resposta hi trobarem també la que contesta a la pregunta que feia sobre el perquè alguns catalans... I les raons que tenia De Gaulle per prendre les decisions que va prendre des de l'exili britànic en relació a la França de Vichy i els seus dirigents.

--------------------------------------- 

Diario de primavera (4)

La pregunta y la respuesta.

Una vez le preguntaron a Winston Curchill sobre lo que él creía que harían o dejarían de hacer los franceses en relación a no sé qué. Respondió que desgraciadamente no conocía a todos los franceses y que, por tanto, no podía contestar la pregunta. Pero en otra ocasión afirmó que Rusia era una adivinanza envuelta en un misterio dentro de un enigma. Dos maneras inteligentes y diferentes de decir mucho de los franceses y los rusos no diciendo nada. Ignoro si en su larga vida afirmó sin decirlo algo inteligente y cierto de los españoles más allá de los tópicos y de la famosa leyenda negra que tanta fortuna ha hecho en el Reino Unido. ¿Podemos, pues, nosotros también emular al gran político británico y declarar algo similar sobre los españoles o los catalanes que no ofenda a nadie, pero que lo insinúe todo?

No estoy seguro, pero sí pienso que nada correcto y justo se puede decir de España y sus habitantes si antes y primero no respondemos a la pregunta de por qué algunos catalanes quieren que Cataluña sea un país independiente de España. En este sentido, y ya que hemos empezado hablando de franceses, creo que nos puede ayudar como ejercicio retórico responder a la pregunta sobre quién era más francés, si el general Petain o el general De Gaulle.

Está claro que Henri Philippe Benoni Omer Joseph Pétain no era ni más ni menos francés que Charles André Joseph Marie De Gaulle, ambos lo eran por un igual, cosa y circunstancia que no impidió ni evitó que se hicieran la guerra mutuamente y que al terminar los jueces del ganador condenaran a muerte al perdedor y después se la conmutaran por la pena de cadena perpetua. Los franceses no cayeron nunca ni entonces ni antes en esta estúpida discusión tan española y catalana sobre su condición patriótica ni suelen entrar en competencia entre ellos para saber quién es más francés, ni unos acusan a los otros de sentir odio. Al igual que tampoco nunca les ha temblado la mano a la hora de firmar sentencias de muerte como la de guillotinar a su rey. La condición, más sustantiva que adjetiva, de ser francés, siempre está fuera de la discusión aunque esta acabe en cabezas separadas del cuerpo.

Podría poner muchos más ejemplos similares y alargarme de manera innecesaria, pero para no aburrir adjunto sólo y como ejemplo unas pocas parejas políticas. Rusas, chilenas, estadounidenses, alemanas... Una de italiana también, donde sale el ajusticiado, Mussolini, y su verdugo, Sandro Pertini, que muchos años más tarde se convirtió en Presidente de la República italiana. Y, por supuesto, también algunas españolas y catalanas.

En el mismo sentido que Petain y De Gaulle podemos afirmar que Franco habría fusilado a Azaña si lo hubiera podido detener (y al revés) como hizo con Companys y Pinochet lo intentó con Allende que por dignidad se suicidó antes. Ni uno era más español que el otro, ni Porcioles más barcelonés que Maragall, ni Primo de Rivera más español que Pablo Iglesias ni Macià más catalán que Samaranch.

¿Qué representa, pues, incluir al final de este conjunto de parejas a Muriel Casals y a Inés Arrimadas ?, dos personas que nos enseñan con claridad qué es ser una catalana de hoy en día. Que cada uno responda como crea conveniente al acertijo como los franceses lo hicieron entonces en relación a dos de sus grandes generales. En la respuesta encontraremos también la que contesta a la pregunta que hacía sobre el porqué algunos catalanes... Y las razones que tenía De Gaulle para tomar las decisiones que tomó desde el exilio británico en relación a la Francia de Vichy y sus dirigentes.












2 comentarios:

F.PUIGCARBÓ dijo...

Arrimadas ho és, o no, però no se sent Catalana, ni pretén ser-ho o sentir-se'n, arrossega masa rancunia i odi, no sé el per què, però és així. Ella si que és racista, xenófoba i supremacista, i perillosa, molt perillosa, afortunadament encara que no ho sembli ara, C,s acabarà fent la fi d'UPyD que seria el seu estat natural, sense cap ideologia, un partit no es pot sustentar, malgrat inexplicablemnent hi hagi molta gent que els vota. Però a la que toquin poder, cauran en picat, víctimes de la seva propia inconsistencia i estulticia.

salut

El peletero dijo...

Sí, Sí, estimat Francesc, però això no es pot dir, com veus, sense que t'acusin d'odi i de xenofòbia I jo tampoc he volgut entrar en la discussió de en què consisteix ser català, no porta en lloc. Tant és. El que sí crec que cal fer és com De Gaulle que mai hauria acusat a Petain de no ser francés, però el va combatre.