sábado, 15 de febrero de 2014

No dir res



Diari d’hivern (7)

No dir res.

Jordi Graupera, filòsof català instal·lat als USA i col·laborador de la Vanguardia, ens parlava l’altre dia, en un dels seus articles, sobre les diferents maneres que hi ha de no dir res fent veure tot el contrari, que dius molt, la qüestió, afirma ell és:  “de quina manera omples temps, amb fermesa i convicció, o bé pàgines, amb estil i direcció, sense que no sembli que no estàs dient res, però sense dir exactament res de res”.

Un amic seu, rus i catedràtic de teoria política en una Universitat nord-americana, li va respondre a aquesta pregunta retòrica: de quina manera t’ho fas per no dir res i que sembli el contrari?, i ho va fer després de beure plegats, en un pub de Nova York, un munt de cervesa belga i bourbon de Kentucky, bona barreja.  El Jordi Graupera ho explica així: “El catedràtic deia que la millor manera de fer-ho és en realitat molt senzilla. Es tracta d’ampliar el context”. (...) “Com més detalls donis del context, més enrevessada, ambigua i difícil sembla la veritat a la qual no et vols o pots referir”. (...) “A més, la riquesa dels detalls fa volar la imaginació de l’audiència i provoca empatia, et fa semblar sincer i transparent”.

I, fent un considerable esforç per mantenir-se dret, va concloure dient:

“Un cop tinguis tots els detalls, endreça’ls en una narrativa, que sembli una història, una escena, manté la tensió fins al final. I aleshores ja només et queda el cop de gràcia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Deia jo en el darrer post que continuaria parlant del meu testament assassí, una història que no té cap mena de gràcia ni cap cop de gràcia tampoc, ni començament ni final però on gairebé tots acaben morts, i deia també que el que jo sé i puc explicar és molt poca cosa, quasi no res, només el que l’EV m’ha explicat que és ben poc.

Segons diu el meu amic feia sis anys que el Joan, el testador, s’havia divorciat de la seva dona, l’Elisabeth, una típica anglesa rossa de cabells lacis i esmorteïts de dents grosses, que de gran, i quan començava a ser mentalment senil, havia estat maliciosament captada per una secta llatinoamericana que creia que el món el dirigien uns extraterrestres joves, guapos i atlètics provinents de Saturn.

Feia temps,  moltíssim temps, que les coses no anaven bé en la parella, era cert i públic, conegut per tots, però la deriva sectària de l’Elisabeth havia estat la gota que havia fet vessar el got. El trencament matrimonial, doncs, havia arribat sorprenentment a les acaballes de les seves vides, quan ell en tenia ja 85 i ella 84, en aquell moment cabdal  i crucial en que molts prefereixen continuar amb una falsa i mala companyia que afrontar la duresa de la soledat. Els divorcis són molt lamentables però molt pitjor és quedar-se vidu i l’Elisabeth aviat se n’hi quedaria.

Els bens acumulats en els més de 50 anys de convivència comuna, el patrimoni i els estalvis del Joan i l’Elisabeth, consistien només en 8.000 euros al banc i un apartament, la llar familiar, compartit tot al 50% per ambdós, un pis a l’Eixample esquerra de Barcelona, una vivenda típica d’una classe mitja empobrida i envellida.

Ara, després del divorci, el pis l’ocupava ella exclusivament. El Joan se n’havia tingut que anar a un de petit i de lloguer a prop de la Ronda Sant Pau que pagava amb la seva minsa pensió de jubilat. Els diners del compte se’ls havien repartit, la meitat cadascú com pertocava. Amb estalvis tan minsos no podien ni fer-se càrrec d'una residència d’avis i les públiques estaven atapeïdes i les llistes d’espera eren interminables, semblava que als vells els hi costava morir-se per fer lloc a nous candidats a cadàver.

El matrimoni no tenia fills, així doncs, la família del Joan es limitava a un germà, el Pere, una mica més jove però gairebé tan gran com ell, i dos nebots, un noi i una noia, el Jaume i la Júlia.

El Jaume era director d’una agència bancària que vivia entre l’espasa i la paret, atabalat i pressionat per les demandes dels seus superiors i les dels seus clients. Estava casat amb una noia també directora bancària en una sucursal d’un banc de la competència. Tampoc tenien fills.

La Júlia, que ja superava els cinquanta, estava soltera. Regentava un restaurant amb una sòcia amiga seva i, segons el parer de l’EV, era una noia amb un bon fons. Jo la vaig conèixer un dia al despatx del meu amic, me la va presentar i sense gaire esforç per la meva banda em va caure bé immediatament. Ella s’acomiadava i jo arribava, però la presentació es va allargar i acabàrem fent-la petar i prenent cafè tots tres, parlant, curiosament, de la Hudson’s Bay, la famosa companyia pelletera. La Júlia tenia, de l’època en la que va viure a Londres, un amic que hi havia treballat. El món és un mocador, no cal dir-ho.

El Jaume és una altra historia, desconec el motiu, però el nebot no volia saber res de l’oncle, l’ignorava absolutament, li era igual si era viu o mort, si patia alguna malaltia o gaudia de bona salut, per a ell el seu oncle, simplement, no existia. Era una actitud radical, dràstica, estranya i poc comuna entre un oncle i el seu nebot encara que, naturalment, no impossible, a més, ningú coneixia exactament la raó d’aquest comportament que semblava sorgir d’una profunda enemistat, quasi semblava una mania que potser amagava alguna rancúnia per coses que ignoro. L’únic que se sap és que el Jaume va conviure un temps amb el Joan a Londres i es veu que d’aquella convivència no en va sortir res de bo.

La neboda, en canvi, se l’estimava i, fins on podia, el cuidava també igual que cuidava al seu pare. El Joan tenia ja 91 anys, havien passat sis del divorci i estava malalt, feia molt de temps que el Joan patia del cor.

Un dia, la Júlia, que l’havia anat a veure a casa seva de la Ronda Sant Pau per saber si li faltava o necessitava alguna cosa, i vigilar de passada a la noia que el cuidava i que pagava el Joan de la seva escurada butxaca, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

-----------------------------------------------

"Bussejant en el blanqueig de diners, he vist que hi ha molta gent aparentment honrada, és a dir, que treballa amb honradesa, però que tanca els ulls per a no veure que els diners que el financen és producte dels delictes. Hi ha tants diners que ve del narcotràfic o la prostitució que els delinqüents no donen l'abast i han d'utilitzar empreses privades per blanquejar-lo ". (...) "Hi ha escriptors de novel·la negra que diuen que ells escriuen per denunciar la doble moral de la gent que sembla bona gent i que en realitat són dolents, però això ja és història. No existeix avui la doble moral, aquells personatges que fan veure que són persones honrades i després resulta que són delinqüents. Avui tothom busca resultats sense importar amb quins mitjans. La filosofia regnant és frenopática ". Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un article de Josep Massot del 7 de febrer a compte del nou llibre d'Andreu Martín "Les escopinades dels Escarabats".

------------------------------------------------------------------------------ 

Diario de invierno (7)

No decir nada.

Jordi Graupera, filósofo catalán instalado en los USA y colaborador de la Vanguardia, nos hablaba el otro día, en uno de sus artículos, sobre las diferentes maneras que hay de no decir nada haciendo ver todo lo contrario, que dices mucho, la cuestión, afirma él es: “cómo rellenas tiempo, con firmeza y convicción, o bien páginas, con estilo y dirección, sin que no parezca que no estás diciendo nada, pero sin decir exactamente nada de nada".

Un amigo suyo, ruso y catedrático de teoría política en una Universidad norteamericana, le respondió a esta pregunta retórica: ¿cómo lo haces para no decir nada y que parezca lo contrario?, Y lo hizo después de beber juntos, en un pub de Nueva York, un montón de cerveza belga y bourbon de Kentucky, buena mezcla. Jordi Graupera lo explica así: “El catedrático decía que la mejor manera de hacerlo es en realidad muy sencilla. Se trata de ampliar el contexto”. (... ) “Cuanto más detalles proporciones del contexto, más enrevesada, ambigua y difícil parece la verdad a la que no quieres o puedes referir”. (...) “Además, la riqueza de los detalles hace volar la imaginación de la audiencia y provoca empatía, te hace parecer sincero y transparente".

Y, haciendo un considerable esfuerzo para mantenerse en pie, concluyó diciendo:

"Una vez tengas todos los detalles, ordénalos en una narrativa, que parezca una historia, una escena, mantén la tensión hasta el final. Y entonces ya sólo te queda el golpe de gracia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Decía yo en el último post que seguiría hablando de mi testamento asesino, una historia que no tiene ninguna gracia ni ningún golpe de gracia tampoco, ni comienzo ni final pero donde casi todos terminan muertos, y decía también que lo que yo sé y puedo explicar es muy poca cosa, casi nada, sólo aquello que EV me ha explicado que es bien poco.

Según dice mi amigo hacía seis años que Juan, el testador, se había divorciado de su mujer, Elisabeth, una típica inglesa rubia de cabellos lacios y mortecinos de dientes grandes, que de mayor, y cuando empezaba a ser mentalmente senil, había sido maliciosamente captada por una secta latinoamericana que creía que el mundo lo dirigían unos extraterrestres jóvenes, guapos y atléticos provenientes de Saturno.

Hacía tiempo, muchísimo tiempo, que las cosas no iban bien en la pareja, era cierto y público, conocido por todos, pero la deriva sectaria de Elisabeth había sido la gota que había colmado el vaso. La rotura matrimonial, pues, había llegado sorprendentemente al final de sus vidas, cuando él tenía ya 85 y ella 84, en ese momento crucial y crítico en el que muchos prefieren continuar con una falsa y mala compañía que afrontar la dureza de la soledad. Los divorcios son muy lamentables pero mucho peor es quedarse viudo y Elisabeth pronto se quedaría.

Los bienes acumulados en los más de 50 años de convivencia común, el patrimonio y los ahorros de Joan y Elisabeth, consistían sólo en 8.000 euros en el banco y un apartamento, el hogar familiar, compartido todo al 50 %  por ambos, un piso en el Eixample izquierdo de Barcelona, una vivienda típica de una clase media empobrecida y envejecida.

Ahora, después del divorcio, el piso lo ocupaba ella exclusivamente. Joan se había tenido que ir a uno pequeño y de alquiler cerca de la Ronda Sant Pau que pagaba con su exigua pensión de jubilado. El dinero de la cuenta se la habían repartido, la mitad cada uno como correspondía. Con ahorros tan exiguos no podían ni hacerse cargo de una residencia de ancianos y las públicas estaban llenas con listas de espera interminables, parecía que a los viejos les costaba morirse para hacer sitio a nuevos candidatos a cadáver.

El matrimonio no tenía hijos, así pues, la familia de Juan se limitaba a un hermano, Pedro, un poco más joven pero casi tan mayor como él, y dos sobrinos, un chico y una chica, Jaume y Julia.

Jaime era director de una agencia bancaria que vivía entre la espada y la pared, agobiado y presionado por las demandas de sus superiores y las de sus clientes. Estaba casado con una chica también directora bancaria en una sucursal de un banco de la competencia. Tampoco tenían hijos.

Julia, que ya superaba los cincuenta, estaba soltera. Regentaba un restaurante con una socia amiga y, a juicio de EV, era una chica con un buen fondo. Yo la conocí un día en el despacho de mi amigo, me la presentó y sin mucho esfuerzo por mi parte me cayó bien de inmediato. Ella se despedía y yo llegaba, pero la presentación se alargó y acabamos charlando y tomando café los tres, hablando, curiosamente, de la Hudson s Bay, la famosa compañía peletera. Julia tenía, de la época en la que vivió en Londres, un amigo que había trabajado en ella. El mundo es un pañuelo, no hace falta decirlo.

Jaume es otra historia, desconozco el motivo, pero el sobrino no quería saber nada del tío, lo ignoraba absolutamente, le daba igual si estaba vivo o muerto, si padecía alguna enfermedad o gozaba de buena salud, para él su tío, simplemente, no existía. Era una actitud radical, drástica, extraña y poco común entre un tío y su sobrino aunque, naturalmente, no imposible, además, nadie conocía exactamente la razón de este comportamiento que parecía surgir de una profunda enemistad, casi parecía una manía que quizás ocultaba algún rencor por cosas que ignoro. Lo único que se sabe es que Jaume convivió un tiempo con Juan en Londres y se ve que de aquella convivencia no salió nada bueno.

La sobrina, en cambio, lo quería y, hasta donde podía, lo cuidaba también igual que cuidaba a su padre. Juan tenía ya 91 años, habían pasado seis del divorcio y estaba enfermo, hacía mucho tiempo que Juan padecía del corazón.

Un día, Julia, que había ido a verlo a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si le faltaba o necesitaba algo, y vigilar de paso a la chica que lo cuidaba y que pagaba Juan de su vacío bolsillo, al entrar con su propia llave...

-----------------------------------------------

Buceando en el blanqueo de dinero, he visto que hay mucha gente aparentemente honrada, es decir, que trabaja con honradez, pero que cierra los ojos para no ver que el dinero que lo financia es producto de los delitos. Hay tanto dinero que viene del narcotráfico o la prostitución que los delincuentes no dan abasto y tienen que utilizar empresas privadas para blanquearlo”. (…) “Hay escritores de novela negra que dicen que ellos escriben para denunciar la doble moral de la gente que parece buena gente y que en realidad son malos, pero eso ya es historia. No existe hoy la doble moral, aquellos personajes que hacen ver que son personas honradas y después resulta que son delincuentes. Hoy todo el mundo busca resultados sin importar con qué medios. La filosofía reinante es frenopática”. Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un artículo de Josep Massot del 7 de febrero a cuenta del nuevo libro de Andreu Martín “Los escupitajos de los escarabajos”.




domingo, 9 de febrero de 2014

El sentit de les aromes


Diari d’hivern (6)

El sentit de les aromes.

“Els prejudicis no neixen de teories execrables. Els seus orígens són més simples. El prejudici troba sempre la seva arrel en la vida quotidiana”. Olof Palme.

El meu germà, l’Albert, a més de fer-me veure alguns errors en la traducció al castellà del darrer post (catalanades i laismes), m’ha advertit també sobre la suma de continguts que hi surten i la seva redacció, diu que no hi veu una unitat de sentit en el que he escrit, i afegeix que: “Això de la unitat ho dic perquè al ser textos i fets de diferent origen i condició, cal pensar que tots conflueixen en un punt, encara que sigui metafòric.

Té tota la raó, és el que jo pretenia i no he aconseguit, que confluïssin en un punt, el de les propietats indivises o el de les propietats a seques, però he fracassat, no conflueixen, tot s’escampa per la pàgina sense ordre. És evident, però, que per a el pare de la Lola la seva filla només era una propietat, i és evident també que pel cabdill pastun les dones no són més que propietats. L’afganès les compara a un diamant valuós pensant que formula un elogi quan en realitat és tot el contrari, és un insult, una humiliació, però ell, cal suposar, no ho sap pas, no n’és conscient. O sí.

Però... per a què volia parlar jo de les propietats indivises?, doncs a compte de l’article del senyor Trapiello i de la secular disputa o querella entre les dues visions bàsiques i enfrontades d’Espanya. Sobre Espanya em podria estendre, i parlar de la capa de pintura que necessita, però aquest no és un blog polític.

En tot cas, i en aquesta lògica endimoniada en que ens trobem què dimonis hi fa la Hilde Domin, les seves roses i les seves llars en el meu post? Què hi pinta, valgui l’expressió, Chagall?, les pintures rupestres o les tortugues carei? Què té a veure el Santo Domingo colonial amb Espanya? No en tinc ni idea, no ho sé, val a dir que no em trobo, jo tampoc, igual que Espanya, en el millor moment de la meva vida.

Les cites de Jules Verne i de l’Edgar Allan Poe intentaven ser simplement un contrapunt poètic i irònic al cinisme o a la ignorància masculina afganesa, a la fredor de la Seguretat Social i les seves cotitzacions que donen dret a una pensió o al caos assembleari de les reunions de veïns que acaben decidint democràticament que España es una unidad de destino en lo universal.

La història del testament assassí que esmentava en el passat post tampoc té a veure amb res, ni amb la poesia ni amb la política, ni amb la èpica ni amb la lírica. És només la història d’un testament, un relat que no coneix sencer ningú, els seus protagonistes no, i el meu amic EV que el va viure de ben a prop com a marmessor del testador tampoc.

El que jo sé i puc explicar d'aquest testament ho faré en el proper post, acabo el d'avui a corre-cuita, són passades ja les dues de la matinada que porta el dissabte al diumenge, i ho faig també sense cap tipus d'unitat de sentit, caòticament, esperant la misericòrdia del lector, especialment de l'Albert i la Marga, i interpretant un tros del poema Abril de la Hilde Domin a la meva manera i sense demanar-li permís perquè, la pobreta, ja està morta.

El món fa olor dolçament a ahir i a tu. Aromes que perduraran per sempre perquè quan obres la finestra totes les primaveres entren amb tu.

-------------------------------------------------

Diario de invierno (6)

El sentido de los aromas.

"Los prejuicios no nacen de teorías execrables. Sus orígenes son más simples. El prejuicio encuentra siempre su raíz en la vida cotidiana". Olof Palme.

Mi hermano, Albert, además de hacerme ver algunos errores en la traducción al español del último post (catalanadas y laísmos), me ha advertido también sobre la suma de contenidos que salen y su redacción, dice que no ve una unidad de sentido en lo que he escrito, y añade que: "Lo de la unidad lo digo porque al ser textos y hechos de diferente origen y condición, hay que pensar que todos confluyen en un punto, aunque sea metafórico”.

Tiene toda la razón, es lo que yo pretendía y no he conseguido, que confluyeran en un punto, el de las propiedades indivisas o el de las propiedades a secas, pero he fracasado, no confluyen, todo se esparce por la página sin orden. Es evidente, sin embargo, que para el padre de Lola su hija sólo era una propiedad, y es evidente también que para el caudillo pastún las mujeres no son más que propiedades. El afgano las compara a un diamante valioso pensando que formula un elogio cuando en realidad es todo lo contrario, es un insulto, una humillación, pero él, es de suponer, no lo sabe, no es consciente de ello. O sí.

Pero... ¿para qué quería hablar yo de las propiedades indivisas?, pues a cuenta del artículo del señor Trapiello y de la secular disputa o querella entre las dos visiones básicas y enfrentadas de España. Sobre España me podría extender, y hablar de la capa de pintura que necesita, pero este no es un blog político.

En todo caso, y en esta lógica endiablada en que nos encontramos ¿qué demonios hace Hilde Domin, sus rosas y sus hogares en mi post? ¿Qué pinta, valga la expresión, Chagall?, ¿las pinturas rupestres o las tortugas carey? ¿Qué tiene que ver el Santo Domingo colonial con España? No tengo ni idea, no lo sé, hay que decir, sin embargo, que no me encuentro, yo tampoco, al igual que España, en el mejor momento de mi vida.

Las citas de Julio Verne y de Edgar Allan Poe intentaban ser simplemente un contrapunto poético e irónico al cinismo o a la ignorancia masculina afgana, a la frialdad de la Seguridad Social y sus cotizaciones que dan derecho a una pensión o al caos asambleario de las reuniones de vecinos que acaban decidiendo democráticamente que España es una unidad de destino en lo universal.

La historia del testamento asesino que mencionaba en el pasado post tampoco tiene que ver con nada, ni con la poesía ni con la política ni con la épica ni con la lírica. Es sólo la historia de un testamento, un relato que no conoce entero nadie, sus protagonistas no, y mi amigo EV que vivió de cerca como albacea del testador tampoco.

Lo que yo sé y puedo contar de este testamento lo haré en el próximo post, acabo el de hoy a toda prisa, son pasadas ya las dos de la madrugada que lleva el sábado al domingo, y lo hago también sin ningún tipo de unidad de sentido, caóticamente, esperando la misericordia del lector, especialmente de Albert y Marga, e interpretando un trozo del poema Abril de Hilde Domin a mi manera y sin pedirle permiso porque, la pobrecita, ya está muerta.

El mundo huele dulcemente a ayer y a ti. Aromas que perdurarán para siempre porque cuando abres la ventana todas las primaveras entran contigo.



lunes, 3 de febrero de 2014

El Fort Confiança i les propietats indivises



Diari d’hivern. (5)

El Fort Confiança i les propietats indivises.

Hilde Domin i el seu marit, Erwin Walter Palma, van documentar fotogràficament tot el vell Santo Domingo, la ciutat colonial on es van veure obligats a anar-hi a viure fugint d’Alemanya. Ell era arqueòleg i gràcies a tot aquest magnífic i extens treball de documentació la UNESCO va declarar a la vella ciutat dominicana Patrimoni de la Humanitat el 1989. Potser per això, i per l’exili també, Hilde Domin va dir en un poema que: “una rosa és una rosa, però una llar no és una llar”.

La meva amiga Marga, comentarista excepcional d’aquest blog, em comentava, a rel d’un altre poema, en aquest cas de la Blanca Andreu, on afirmava la narradora que volia viure dins d’una pintura de Chagall, que a ella, a la Marga, li agradaria fer-ho dins d’una pintura rupestre i jo li responia que quan sigui ric i enginyer naval em construiré un submarí en forma de tortuga carei, fundaré una comuna àcrata i em faré dir Nemo com el famós capità Nemo de Jules Verne.

Les frases enigmàtiques, la poesia, els vells barris de les velles ciutats, colonials o no, les pintures, els submarins o les coves rupestres poc tenen a veure amb la realitat administrativa de les coses, dels llocs i dels drets de pertinència de cadascun d’ells.  

El meu amic EV té, com advocat, moltes bones històries de disputes pels bens i les persones, totes elles tristes i lamentables. A una d’aquestes històries l’anomeno El testament assassí perquè tothom que s’hi va veure involucrat va acabar mort de manera sobtada i sorprenent. Era una herència important?, no gens, només 8000 euros al banc i el 50% d’un pis que compartia amb la seva dona divorciada.

Divorcis i bens immobiliaris, una barreja explosiva.

Les propietats indivises li permeten al senyor Trapiello, més que els divorcis, construir una metàfora sobre la unitat d’Espanya i concloure que cap dels veïns té dret a segregar-se, igual que una ma o una cama no el tenen, per si mateixes, de separar-se del cos.

"Era evidentment un cos dur, impenetrable, i no la substància tova que forma la massa dels grans mamífers marins. Però aquest cos dur podia ser una closca ossi semblant al dels animals antediluvians, que em permetria classificar el monstre entre els rèptils amfibis, com ara les tortugues i els al·ligàtors.

Doncs bé, no. El llom negrós que em suportava era llis, brunyit, sense imbricacions. Responia als cops amb una sonoritat metàl·lica, i, per increïble que fos, semblava estar fet, què dic, estava fet amb planxes cargolades ". 200.000 llegues de viatge submarí. Jules Verne

La Lola havia treballat de jove i durant 20 anys a l’empresa del seu pare. En tot aquest temps no va deixar de demanar-li que la donés d’alta a la Seguretat Social per poder cotitzar i tenir, quan arribés el moment, una pensió de jubilació. El seu pare mai va entendre la demanda de la seva filla, no sabia de què dimonis li estava parlant, li semblava una petició estrafolària, fora de lloc i sense sentit. Era clar que l’home no tenia les eines culturals ni emocionals, ni tampoc de caràcter, per reconèixer la lògica i la suposada justícia de la demanda de la seva filla, per això també es mal fiava d’ella arribant a pensar que la seva exigència estava feta de mala fe.

Evidentment, sempre s’hi va negar.

-   Per què no em vols donar d’alta a la Seguretat Social, papa?

-   Perquè ets la meva filla, vet aquí la raó.

-   I què té a veure una cosa amb l’altre, papa?

-   Què té a veure?, ets la meva filla, que no ho entens o no ho vols entendre?

-   Però treballo i em pagues un sou encara que molt petit.

-   I?, és per a les teves despeses, per a que no vagis sense diners pel carrer.

-   Penso, papa, que si treballo m’has de donar d’alta a la Seguretat Social igual que a els altres treballadors, hi tinc dret.

-   Però si ets la meva filla!!, com em pots demanar-me una cosa així!!

-   I la meva jubilació?

-   No t’amoïnis gens per ella, no la necessites, ets la meva filla i mai et faltarà de res.

La Lola es va cansar de la negativa reiterada del seu pare, es va acomiadar i se’n va anar a treballar a una altre empresa que sí la van donar d’alta a la Seguretat Social, gràcies a això és una persona independent, digna i ara rep una pensió. El seu pare no va entendre mai aquesta decisió, fins i tot, com ja hem dit, es va ofendre, i va considerar a la seva filla com una mala persona i una cosa que anava més enllà de considerar-la una bona o mala filla, la Lola s’havia convertit, simplement, en una “no filla”, fins l’extrem d’eliminar-la del seu testament.

Em dic Arthur Gordon Pym. El meu pare era un respectable comerciant de queviures per a la marina, a Nantucket, on jo vaig néixer. El meu avi matern era procurador amb bona clientela. Home afortunat en tot, havia guanyat prou
diners especulant amb les accions del Edgarton New Bank, com es deia abans. Amb aquests i altres mitjans havia aconseguit reunir un bon capital. Crec que em volia més
que a ningú en el món, i jo esperava heretar a la seva mort la major part dels seus béns. Les aventures de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cap d’uns mesos d’entrar les tropes britàniques a Kabul en la darrera guerra a l’Afganistan, la BBC va entrevistar a un cabdill pastún. Era un home afable i molt educat. En l’entrevista, evidentment, van parlar de les dones i de la manera diferent en com eren considerades a Occident i a Afganistan. El pastún afirmava que per a ells el bé més preuat al món eren les dones, les volien i les respectaven tant que per això les amagaven i les recloïen igual que si fossin un diamant molt valuós, una joia tan preuada que no es mostra mai en públic, ans el contrari, es guarda en un cofre en el racó més secret i amagat de la casa. Tot a l’inrevés, deia el pastún, del que feu vosaltres, els occidentals, amb les vostres dones, que demostra d’una manera palmària que ni les estimeu ni les respecteu.

"Corria la nit del 17 de març de 1859, quan el fred vent de l'Àrtic bufava inclement enmig d'una terrible tempesta, com només poden imaginar els qui hagin viscut a les desèrtiques i gelades regions del cercle polar.

Incessantment queia la neu, ja gairebé gelada, tan abundant que tornava borrosos i imprecisos els contorns uniformes del paisatge, en el qual només la nota pintoresca de les construccions del Fort Confiança, posaven un senyal de vida -l'única- que constituïa aquell lloc habitat en moltes milles a la rodona". En el país de les pells, Jules Verne.

------------------------------------------------

Diario de invierno. (5)

El Fuerte Confianza y las propiedades indivisas.

Hilde Domin y su marido, Erwin Walter Palma, documentaron fotográficamente todo el viejo Santo Domingo, la ciudad colonial donde se vieron obligados a ir a vivir huyendo de Alemania. Él era arqueólogo y gracias a todo este magnífico y extenso trabajo de documentación la UNESCO declaró a la vieja ciudad dominicana Patrimonio de la Humanidad en 1989. Quizá por eso, y por el exilio también, Hilde Domin dijo en un poema que: "una rosa es una rosa, pero un hogar no es un hogar".

Mi amiga Marga, comentarista excepcional de este blog, me comentaba, a raíz de otro poema, en este caso de Blanca Andreu, donde afirmaba la narradora que quería vivir dentro de una pintura de Chagall, que a ella, a Marga, le gustaría hacerlo dentro de una pintura rupestre y yo le respondía que cuando sea rico e ingeniero naval me construiré un submarino en forma de tortuga carey, Fundaré una comuna ácrata y me haré llamar Nemo como el famoso capitán Nemo de Julio Verne.

Las frases enigmáticas, la poesía, los viejos barrios de las viejas ciudades, coloniales o no, las pinturas, los submarinos o las cuevas rupestres poco tienen que ver con la realidad administrativa de las cosas, los lugares y los derechos de pertenencia de cada uno de ellos.

Mi amigo EV tiene, como abogado, muchas buenas historias de disputas por los bienes y las personas, todas ellas tristes y lamentables. A una de estas historias la llamo El testamento asesino porque todo el que se vio involucrado terminó muerto de manera repentina y sorprendente. ¿Era una herencia importante?, ni mucho menos, sólo 8000 euros en el banco y el 50 % de un piso que compartía el fallecido con su mujer divorciada.

Divorcios y bienes inmobiliarios, una mezcla explosiva.

Las propiedades indivisas le permiten al señor Trapiello, más que los divorcios, construir una metáfora sobre la unidad de España y concluir que ninguno de los vecinos tiene derecho a segregarse, al igual que una mano o una pierna no lo tienen, por sí mismas, de separarse del cuerpo.

“Era evidentemente un cuerpo duro, impenetrable, y no la sustancia blanda que forma la masa de los grandes mamíferos marinos. Pero ese cuerpo duro podía ser un caparazón óseo semejante al de los animales antediluvianos, que me permitiría clasificar al monstruo entre los reptiles anfibios, tales como las tortugas y los aligátores.

Pues bien, no. El lomo negruzco que me soportaba era liso, bruñido, sin imbricaciones. Respondía a los golpes con una sonoridad metálica, y, por increíble que fuera, parecía estar hecho, qué digo, estaba hecho con planchas atornilla-das.” 20.000 leguas de viaje submarino. Jules Verne.


Lola había trabajado de joven y durante 20 años en la empresa de su padre. En todo este tiempo no dejó de pedirle que le diera de alta en la Seguridad Social para poder cotizar y tener, cuando llegara el momento, una pensión de jubilación. Su padre nunca entendió la demanda de su hija, no sabía de qué demonios le estaba hablando, le parecía una petición estrafalaria, fuera de lugar y sin sentido. Estaba claro que el hombre no tenía las herramientas culturales ni emocionales, ni tampoco de carácter, para reconocer la lógica y la supuesta justicia de la demanda de su hija, por eso también desconfiaba de ella llegando a pensar que su exigencia estaba hecha de mala fe.

Evidentemente, siempre se negó.

- ¿Por qué no me quieres dar de alta en la Seguridad Social, papá?

- Porque eres mi hija, he aquí la razón.

- ¿Y qué tiene que ver una cosa con la otra, papá?

- ¿Qué tiene que ver?, eres mi hija,  ¿no lo entiendes o no lo quieres entender?

- Pero trabajo y me pagas un sueldo aunque muy pequeño.

- ¿Y?, es para tus gastos, para que no vayas sin dinero por la calle.

- Pienso, papa, que si trabajo me tienes que dar de alta en la Seguridad Social al igual que a los demás trabajadores, tengo derecho.

- ¡Pero si eres mi hija!, ¡cómo puedes pedirme algo así!

- ¿Y mi jubilación?

- No te preocupes por ella, no la necesitas, eres mi hija y nunca te faltará de nada.

Lola se cansó de la negativa reiterada de su padre, se despidió y se fue a trabajar a otra empresa que sí le dieron de alta en la Seguridad Social, gracias a ello es una persona independiente, digna y ahora recibe una pensión. Su padre nunca entendió esa decisión, incluso, como ya hemos dicho, se ofendió, y consideró a su hija como una mala persona y algo que iba más allá de considerarla una buena o mala hija, Lola se había convertido simplemente en una " no hija ", hasta el extremo de eliminarla de su testamento.

“Me llamo Arthur Gordon Pym. Mi padre era un respetable comerciante de pertrechos para la marina, en Nantucket, donde yo nací. Mi abuelo materno era procurador con buena clientela. Hombre afortunado en todo, había ganado bastante dinero especulando con las acciones del Edgarton New Bank, como se llamaba antaño. Con estos y otros medios había logrado reunir un buen capital.” Las aventuras de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cabo de unos meses de entrar las tropas británicas en Kabul en la última guerra de Afganistán, la BBC entrevistó a un caudillo pastún. Era un hombre afable y muy educado. En la entrevista, evidentemente, hablaron de las mujeres y de la manera diferente en cómo eran consideradas en Occidente y en Afganistán. El pastún afirmaba que para ellos el bien más preciado en el mundo eran las mujeres, las querían y respetaban tanto que por eso las escondían y las recluían igual que si fueran un diamante muy valioso, una joya tan preciada que no se muestra jamás en público, al revés, se guarda en un cofre en el rincón más secreto y escondido de la casa. Todo lo contrario, decía el pastún, de lo que hacéis vosotros, los occidentales, con vuestras mujeres, que demuestra de una manera palmaria que ni las amáis ni las respetáis.

Corría la noche del 17 de marzo de 1859, cuando el frío viento del Ártico soplaba inclemente en medio de una terrible tempestad, como sólo pueden imaginarla quienes hayan vivido en las desérticas y heladas regiones del círculo polar.

Incesantemente caía la nieve, ya casi helada, tan abundante que volvía borrosos e imprecisos los contornos uniformes del paisaje, en el que sólo la nota pintoresca de las construcciones del Fuerte Confianza, ponían una señal de vida –la única- que constituía aquel lugar habitado en muchas millas a la redonda.” El país de las pieles. Jules Verne



lunes, 27 de enero de 2014

Homenatges immerescuts.



Diari d’hivern. (4)

Homenatges immerescuts.

"Crec que en aquests temes ningú és ni pot ser del tot imparcial, és difícil estar segur de res, llevat del que s'ha vist en persona, i conscient o inconscientment tothom escriu des d'una posició. Per si no ho he dit ja en pàgines anteriors, ho diré ara: vagi amb compte el lector amb el meu partidisme, amb els meus detalls erronis i amb la inevitable distorsió que neix del fet d'haver presenciat els esdeveniments des d'un costat. I tingui exactament la mateixa cura amb les mateixes coses quan llegeixi altres llibres sobre aquest període de la..." Homage to Catalonia, George Orwell.

L’any passat celebràvem el centenari del naixement de l’Albert Camus, i no fa pas tants anys que jo, amb els meus estrenats disset, comprava entusiasmat, al 1972, la segona edició de la traducció al català d’Homage to Catalonia de George Orwell. Em va costar 150 pessetes.

L’Albert Camus i en George Orwell han estat dues figures equivalents, exemples ambdós d’una oposició valenta, intel·ligent i decidida contra qualsevol mena d’autoritarisme.  Els dos també morts joves, el francès el 4 de gener de 1960 amb 47 anys en un desgraciat accident d’automòbil i el britànic el 21 de gener de 1950 amb 46 a causa de la tuberculosi, malaltia per a la que encara llavors no hi havia remei.

El proper 30 de gener farà 75 anys que l’exèrcit franquista ocupava Barcelona.

En canvi, el passat dia 13, també de gener, llegia jo, a una habitació d’hospital, mentre vetllava a una amiga malalta, una ressenya de Guillermo Altares al País sobre la recent publicació de Ensayos, un recull d’articles de George Orwell.

Era ja la matinada avançada i mentre un dels meus ulls observava la lenta i ja agònica respiració de la meva amiga, amb l’altre intentava descansar la ment llegint en la ressenya del diari que esmento una de les seves cites que deia: "D'una autobiografia només podem fiar-nos quan revela alguna cosa vergonyosa. Un home que dóna bona imatge de si mateix segurament està mentint, ja que qualsevol vida des de dins no és més que una successió de derrotes." Some notes on Salvador Dalí (La vida secreta de Salvador Dalí), George Orwell.

Què dimonis pintava Dalí i la seva vida secreta que no me interessava gens ni mica en aquella habitació d’hospital? Tenia la sensació que una ombra absurda i lletja havia entrat sense permís.

Ahir, dia 23 de gener, va fer 25 anys de la mort de Salvador Dalí.

Feia temps que no veia sortir el sol, aclarir-se el dia lentament amb la seva primera llum descolorida; la darrera vegada va ser fa uns quinze anys a París celebrant el cinquantè aniversari d’una vella amiga de la família, una catalana parisenca que es diu Griselda i que havia aconseguit superar un càncer de pit. Recordo que llavors vaig sentir clarament els escassos segons de silenci que separen la nit del dia, aquesta vegada, en canvi, no va ser pas possible, tancat com estava en una habitació d’hospital on les finestres closes no deixaven arribar els sorolls i els silencis de l’exterior, allà dins només es sentia la respiració de la meva estimada amiga que es moria i a fora la boira ho envoltava tot.

Quan vaig llegir Homage to Catalonia empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, però, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Els Fets de maig de Barcelona van resoldre malament, tard i a trets, la línea estratègica que calia seguir en la guerra pel que feia, al menys, al bàndol republicà a Catalunya que, fins aquell moment, havia oscil·lat impotent en la polèmica irresolta de si la revolució era l’eina adequada que permetria guanyar la guerra o bé tot el contrari.  Els qui ho creien, entre ells el mateix George Orwell, no identificaven els fets militars que estaven vivint i tenint lloc en els camps i en les ciutats d’Espanya com una guerra convencional, sinó només com l’expressió militar d’una contrarevolució feixista que calia ser combatuda amb una altre revolució, en aquest cas la socialista, i no pas amb exercits regulars que no farien, deien ells, altra cosa que perpetuar una vegada més les formes clàssiques de dominació de classes i l’autoritarisme més descarat i assassí. Els Fets de maig de Barcelona van suposar la derrota d’aquestes tesis revolucionàries, dels trotskistes i dels anarquistes, a mans del PSUC i la victòria de la línea política i militar dirigida per la URSS.

Així doncs, on dimonis era l’homenatge a Catalunya que jo buscava?, en què consistia?, devia de ser tant subtil que jo no el sabia veure ni trobar en les més de dues-centes pàgines de l’edició catalana malgrat tenir-lo, sens dubte, davant dels nassos?

La meva amiga s’estava morint i jo la contemplava morir-se amb un tros de diari arrugat entre els meus dits nerviosos mentre li agafava la ma i l’omplia de petons que segurament ella ja no notava ni rebia, “és difícil estar segur de res, llevat del que s'ha vist en persona, i conscient o inconscientment tothom escriu des d'una posició.” Quina era la meva posició quan el meu cor i el seu bategaven dins del nostre estomac?

George Orwell va escriure el famós 1984 i l’expressió Big Brother ha fet fortuna y ha passat a formar part del patrimoni cultural i lingüístic de la humanitat per referir-se a una de les malèvoles característiques de l’Estat modern: la seva paranoia autoritària que tot ho vol saber de nosaltres. Les recents notícies d’espionatge nord-americà i les noves tecnologies de la informació semblen demostrar els seus temors. Si més no, però, noves variants que van contínuament apareixent del famós concurs televisiu que va prendre el nom de Big Brother i l’esclat de les anomenades xarxes socials em fan creure que l’argument orwellià s’ha de capgirar prop de 180 graus i pensar que no és pas l’Estat qui vol conèixer la nostra vida sinó que som nosaltres els que ens delim per tafanejar a casa dels altres i deixar que tothom entri també a la nostra i es passegi per ella igual que si fos la seva. “...qualsevol vida des de dins no és més que una successió de derrotes.” Ens podem refiar, doncs, del bon criteri d’una ciutadania que va pels carrers caminant al mateix temps que mira compulsivament els seus smartphones amb el perill d’ensopegar amb un gos, un fanal o els uns amb els altres?

Al cap i a la fi, crec sincerament que els catalans no mereixem cap mena d’homenatge, no hem fet res digne de tan gran honor, al menys encara no, fora de conservar a contra pel la llengua que els nostres pares ens van llegar i amb ella, amb la llengua, defensar una manera de descriure el món i les conseqüències de tota mena, polítiques i administratives també, que tal descripció comporta.

Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mal records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència  que un estat totalitari modern necessita”. Homage to Catalonia, George Orwell.

Els catalans estem convençuts que aquesta secular ineficiència espanyola ens ha permès sobreviure perquè si fóssim, per exemple, ciutadans francesos, faria temps que de nosaltres no en quedaria ni la nostra ombra, Perpinyà i la Catalunya nord francesa son un bon exemple de la eficiència gala.

En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic. Aquell hivern, al front de Saragossa, l’ordre d’importància d’aquestes cinc coses era justament el que he escrit: l’enemic en darrer lloc”. Homage to Catalonia, George Orwell.

Orwell pretén amb aquesta frase descriure una situació peremptòria, dramàtica i de simple necessitat, de pura subsistència, una mena de paradoxa també, un sarcasme militar, però no se n’adona que si capgiréssim l’ordre de la llista el drama es convertiria en tragèdia i la paradoxa en una cosa molt pitjor.

Aquesta habitació d'hospital és igualment una trinxera on ja no es fan homenatges de cap tipus ni llistes per establir prioritats excepte les que es deriven d'aquelles que garanteixen morir amb dignitat.

Fora d'això, el que importa, el que veritablement importa, no forma part ni d'aquest món ni tampoc de l'altre.

Jo ho sé i la meva amiga ara també ho sap.

-----------------------------------------------------

Diario de invierno (4)

Homenajes inmerecidos

“Creo que en estos temas nadie es ni puede ser del todo imparcial; es difícil estar seguro de nada, salvo de lo que se ha visto en persona, y consciente o inconscientemente todo el mundo escribe desde una posición. Por si no lo he dicho ya en páginas anteriores, lo diré ahora: tenga cuidado el lector con mi partidismo, con mis detalles erróneos y con la inevitable distorsión que nace del hecho de haber presenciado los acontecimientos desde un lado. Y tenga exactamente el mismo cuidado con las mismas cosas cuando lea otros libros sobre este periodo de la…” Homage to Catalonia, George Orwell.

El año pasado celebrábamos el centenario del nacimiento de Albert Camus, y no hace tantos años que yo, con mis estrenados diecisiete, compraba entusiasmado, en 1972, la segunda edición de la traducción al catalán de Homage to Catalonia de George Orwell.  Me costó 150 pesetas.

Albert Camus y George Orwell han sido dos figuras equivalentes, ejemplos ambos de una oposición valiente, inteligente y decidida contra cualquier tipo de autoritarismo.  Los dos fallecidos jóvenes, el francés el 4 de enero de 1960 a los 47 años en un desgraciado accidente de automóvil y el británico el 21 de enero de 1950 a los 46 a causa de la tuberculosis, enfermedad para la que aún entonces no había remedio.

El próximo 30 de enero se cumplirán 75 años que el ejército franquista ocupaba Barcelona

En cambio, el pasado día 13, también de enero, leía yo, en una habitación de hospital, mientras velaba a una amiga enferma, una reseña de Guillermo Altares en el País sobre la reciente publicación de Ensayos, una recopilación de artículos de George Orwell.

Era madrugada avanzada y mientras uno de mis ojos observaba la lenta y ya agónica respiración de mi amiga, con el otro intentaba descansar la mente leyendo en la reseña del diario que menciono una de sus citas que decía: “De una autobiografía sólo podemos fiarnos cuando revela algo vergonzoso. Un hombre que da buena imagen de sí mismo seguramente está mintiendo, pues cualquier vida desde dentro no es más que una sucesión de derrotas.” Some notes on Salvador Dalí (La vida secreta de Salvador Dalí), George Orwell

¿Qué demonios pintaba Dalí y su vida secreta que no me interesaba lo más mínimo en aquella habitación de hospital? Tenía la sensación de que una sombra absurda y fea había entrado sin permiso.

Ayer, día 23 de enero, se cumplieron 25 años de la muerte de Salvador Dalí

Hacía tiempo que no veía salir el sol, aclarar el día lentamente con su primera luz descolorida, la última vez fue hace unos quince años en París celebrando el cincuenta aniversario de una vieja amiga de la familia, una catalana parisina que se llama Griselda y que había conseguido superar un cáncer de pecho  Recuerdo que entonces sentí claramente los escasos segundos de silencio que separan la noche del día, esta vez, en cambio, no fue posible, encerrado como estaba en una habitación de hospital donde las ventanas atrancadas no dejaban llegar los ruidos y los silencios del exterior, allí dentro sólo se oía la respiración de mi querida amiga que se moría y afuera la niebla lo envolvía todo

Cuando leí Homage to Catalonia empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba, en su lugar, sin embargo, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de otra guerra civil

Los Hechos de mayo de Barcelona resolvieron mal, tarde y con disparos, la línea estratégica a seguir en la guerra por lo que se refería, al menos, al bando republicano en Cataluña que, hasta ese momento, había oscilado impotente en la polémica irresuelta de si la revolución era la herramienta adecuada que permitiría ganar la guerra o bien todo lo contrario.  Quienes lo creían, entre ellos el propio George Orwell, no identificaban los hechos militares que estaban viviendo y teniendo lugar en los campos y en las ciudades de España como una guerra convencional, sino sólo como la expresión militar de una contrarrevolución fascista que había de ser combatida con otra revolución, en este caso la socialista, y no con ejércitos regulares que no harían, decían ellos, otra cosa que perpetuar una vez más las formas clásicas de dominación de clases y el autoritarismo más descarado y asesino.  Los Hechos de mayo de Barcelona supusieron la derrota de esas tesis revolucionarias, de los trotskistas y de los anarquistas a manos del PSUC y la victoria de la línea política y militar dirigida por la URSS.

Así pues, ¿dónde demonios estaba el homenaje a Cataluña que yo buscaba? ¿En qué consistía? ¿Debía de ser tan sutil que no lo sabía ver ni encontrar en las más de doscientas páginas de la edición catalana a pesar de tenerlo, sin duda, ante mis propias narices? Mi amiga se estaba muriendo y yo la contemplaba morirse con un trozo de periódico arrugado entre mis dedos nerviosos mientras le cogía la mano y la llenaba de besos que seguramente ella ya no notaba ni recibía, “es difícil estar seguro de nada, salvo de lo que se ha visto en persona, y consciente o inconscientemente todo el mundo escribe desde una posición “. ¿Cuál era mi posición cuando mi corazón como el suyo latían en nuestro estómago?

George Orwell escribió el famoso 1984 y la expresión Big Brother ha hecho fortuna y ha pasado a formar parte del patrimonio cultural y lingüístico de la humanidad para referirse a una de las malévolas características del Estado moderno: su paranoia autoritaria que todo lo quiere saber de nosotros. Las recientes noticias de espionaje estadounidense y las nuevas tecnologías de la información parecen demostrar sus temores.  Por lo menos, sin embargo, nuevas variantes que continuamente van apareciendo del famoso concurso televisivo que tomó el nombre de Big Brother y el estallido de las llamadas redes sociales me hacen creer que el argumento orwelliano debe invertirse cerca de 180 grados y pensar que no es el Estado exactamente el que quiere conocer nuestras vidas sino que somos nosotros los que nos deleitamos por curiosear en casa ajena y dejar que todo el mundo entre también en la nuestra y se pasee por ella igual que si fuera la suya. “…Cualquier vida desde dentro no es más que una sucesión de derrotas”. ¿Nos podemos fiar, pues, del buen criterio de una ciudadanía que va por las calles caminando al mismo tiempo que mira compulsivamente sus smartphones con el peligro de tropezar con un perro, con una farola o unos con otros?

Al fin y al cabo, creo sinceramente que los catalanes no merecemos ningún tipo de homenaje, no hemos hecho nada digno de tan gran honor, al menos todavía no, fuera de conservar a contrapelo la lengua que nuestros padres nos legaron y con ella, con la lengua, defender una manera de describir el mundo y las consecuencias de todo tipo, políticas y administrativas también, que tal descripción conlleva.

“Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles  (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX  Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable.  Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita “  Homage to Catalonia, George Orwell

Los catalanes estamos convencidos de que esta secular ineficiencia española nos ha permitido sobrevivir porque si fuéramos, por ejemplo, ciudadanos franceses, haría mucho tiempo que de nosotros no quedaría ni nuestra sombra, Perpiñán y la Cataluña norte francesa son un buen ejemplo de la eficiencia gala.

“En la guerra de trinchera hay cinco cosas importantes : la leña, la comida, el tabaco, las velas y el enemigo.  Aquel invierno, en el frente de Zaragoza, el orden de importancia de estas cinco cosas era justamente el que he escrito: el enemigo en último lugar“.  Homage to Catalonia, George Orwell

Orwell pretende con esta frase describir una situación perentoria, dramática y de simple necesidad, de pura subsistencia, una especie de paradoja también, pero no se da cuenta de que si invirtiésemos el orden de la lista el drama se convertiría en tragedia y la paradoja en algo mucho peor.

Esta habitación de hospital es igualmente una trinchera donde ya no se hacen homenajes de ningún tipo ni listas para establecer prioridades excepto las que se derivan de aquellas que garantizan morir con dignidad.

Fuera de ello, lo que importa, lo que verdaderamente importa, no forma parte ni de este mundo ni tampoco del otro.

Yo lo sé y mi amiga ahora también lo sabe.



miércoles, 22 de enero de 2014

Lunes entre pelos (Vídeo erótico casero)


No t'acostumis
no t’has d’acostumar,
una rosa és una rosa
però una llar
no és una llar

Primer vers de Lleuger d'equipatge. Hilde Domin

------------------------------------------------------

No te acostumbres
no debes acostumbrarte,
una rosa es una rosa
pero un hogar
no es un hogar


Primer verso de Ligero de equipaje. Hilde Domin

martes, 21 de enero de 2014

La peluquera, el marido de la peluquera y el cuñado de la peluquera



For us like any other fugitive,
Like the numberless flowers that cannot number
And all the beasts that need not remember,
It is today in which we live.

Primer vers de Another Time. Wystan Hugh Auden.

-------------------------------------------------------------------------

Per a nosaltres com qualsevol altre fugitiu,
com les innombrables flors que no poden enumerar
i totes les bèsties que no necessiten recordar,
és avui on vivim.

Primer vers de Un altre temps. Wystan Hugh Auden.

----------------------------------------------------------------------------

Para nosotros como cualquier otro fugitivo,
como las innumerables flores que no pueden enumerar
y todas las bestias que no necesitan recordar,
es hoy donde vivimos.


Primer verso de Otro tiempo. Wystan Hugh Auden.

----------------------------------------------------------------------------


lunes, 20 de enero de 2014

La conxa i la perla



Les chemins qui vont à la mer
ont gardé, de notre passage,
des fleurs effeuillées et l'écho sous les arbres
de nos deux rires clairs.
Hélas des jours de bonheur,
radieuses joies envolées,
je vais sans retrouver traces dans mon coeur.
Chemins de mon amour,
je vous cherche toujours.
Chemins perdus, vous n'êtes plus
et vos échos sont sourds.
Chemins du désespoir,
chemins du souvenir,
chemins du premier jour,
divins chemins d'amour.
Si je dois l'oublier un jour,
la vie effaçant toute chose,
je veux dans mon coeur qu'un souvenir repose
plus fort que l'autre amour.
Le souvenir du chemin
Où, tremblante et toute éperdue,
un jour j'ai senti sur moi brûler tes mains.

Les chemins de l’amour. Jean Anouilh


--------------------------------

Els camins que van al mar
han guardat, del nostre pas,
flors desfullades i el ressò, sota els seus arbres,
del nostre riure clar.
Llunyans dies feliços,
radiant alegria esvaïda.
Marxo sense trobar el seu rastre en el meu cor.
Camins del meu amor,
us busco encara.
Camins perduts, ja no existiu
i els vostres ecos han emmudit.
Camins de la desesperança,
camins del record,
camins del primer dia,
Divins camins d'amor.
Si un dia he de oblidar,
doncs per fi la vida tot l’esborra,
vull que en el meu cor un record romangui
més fort que l'altre amor.
El record del camí
on, un dia
tremolosa i del tot abandonada,
vaig sentir sobre mi cremar les teves mans.

Els chemins de l'amour. Jean Anouilh

--------------------------------

Los caminos que van al mar
han guardado, de nuestro paso,
flores deshojadas y el eco, bajo sus árboles,
de nuestra risa clara.
Lejanos días felices,
radiante alegría desvanecida.
Marcho sin encontrar su rastro en mi corazón.
Caminos de mi amor,
os busco todavía.
Caminos perdidos, ya no existís
y vuestros ecos han enmudecido.
Caminos de la desesperanza,
caminos del recuerdo,
caminos del primer día,
Divinos caminos de amor.
Si un día he de olvidarle,
pues al fin la vida todo lo borra,
quiero que en mi corazón un recuerdo permanezca
más fuerte que el otro amor.
El recuerdo del camino
donde, un día
trémula y del todo abandonada,
sentí sobre mí arder tus manos.

Les chemins de l’amour. Jean Anouilh