miércoles, 26 de febrero de 2014

Peret (26-02-2008)


Fa uns dies, papa, es van sentir aquestes paraules i va sonar aquesta música en la cerimònia de la QK, ara vull que la sentis tu també, tu, la mama i ella, tots tres junts.
Viatge a Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Lletra: Poema de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba

Música: Lluis Llach






                                                  

--------------------------------------------------------------------------------------------

Viatge a Ítaca
Cuando emprendas el viaje a Ítaca,
debes rogar que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Los Lestrigones y Cíclopes,
el irado Poseidón, no temas:
son cosas que en tu camino no encontrarás,
no, nunca, si tu pensamiento se mantiene alto, si una
emoción escogida
tu espíritu y cuerpo toca a la vez.
Lestrigones y Cíclopes,
el feroz Poseidón, nunca los has de encontrar
sino los llevas contigo dentro del alma,
si no es tu alma quien los levanta ante ti.

Debes rogar que el camino sea largo,
que sean muchas las madrugadas de estío
que, con gran deleite, con qué gozo!
entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban;
que puedas detenerte en mercados fenicios
y comprar las buenas cosas que allí se exhiben,
corales y nácar, mármol y ébano
y todo tipo de delicados perfumes:
tanta abundancia como puedas de delicados perfumes;
que vayas a ciudades de Egipto, a muchas,
para aprender, y aprender de los que saben.

Mantén siempre en el corazón la idea de Ítaca.
Debes llegar, es tu destino.
Mas no fuerces en absoluto la travesía.
Es preferible que dure muchos años
y seas ya viejo cuando la isla hondees,
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino,
sin esperar que Ítaca deba darte riquezas.

Ítaca te ha dado el hermoso viaje.
Sin ella no habrías partido.
Nada más tiene que pueda ya darte.

Y si la encuentras pobre, no es que Ítaca te haya engañado.
Sabio como seguro te has hecho, con tanta experiencia,
ya habrás podido comprender qué significan las Ítacas.


sábado, 22 de febrero de 2014

Not even for the good times we had in bed together?


Diari d’hivern (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hi ha una vella llegenda amb la que s’han escrit varies novel·les i de la que s’han fet unes quantes pel·lícules i còmics, que ens relata que bona part de la revolta mexicana que va encapçalar Benito Juárez, dels indis zapoteques, advocat i jutge republicà, contra l’emperador Ferrand Maximilià, col·locat com un simple titella per Napoleó III, va ser finançada amb l’apropiació il·legal, és a dir, el robatori, del que quedava del tresor confederat en la guerra de secessió nord-americana; al voltant d’uns 500.000 dòlars, xavalla gairebé avui en dia, però una fortuna aquells anys.  És una història apassionant que jo vaig conèixer de jovenet llegint les aventures del famós Tinent Blueberry, creació de l’excel·lent guionista Charlier i dibuixat pel gran artista Jean Giraud, alies Moebius, mort recentment, deixeble de l’inoblidable i entranyable Jijé, el millor dibuixant de cavalls de la història del còmic en la gran escola del mestre dels Estats Units, Milton Caniff, i que va continuar amb un estil més sobri l’argentí Hugo Pratt i a Espanya el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto.  Benito Juárez es va revoltar contra una farsa imperial i colonial francesa, la injustícia i els abusos dels terratinents i les demandes pel cobrament de deutes a Mèxic de les metròpolis europees. Una de les seves grans frases polítiques i morals va ser: "Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret del proïsme és la pau". Aquesta sentència està inscrita i forma part de l'escut d'Oaxaca, l’Estat del mateix nom on va nàixer.  

-----------------------------------------------

Un dia, la Júlia, que havia anat a veure al Juan a la seva casa de la Ronda Sant Pau per saber si necessitava alguna cosa i vigilar, de passada, a la noia que el cuidava, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

...se’l va trobar mort al llit.

La pobre neboda, després d’avisar a l’ambulància i constatar la efectiva mort del seu oncle per una aturada cardíaca, va telefonar immediatament al seu pare per donar-li la mala noticia.

Tot just va ser dir-li: “papa, el tiet s’ha mort!”,  va sentir a l’altre punta de l’aparell un ofec i un so sec d’un cos caient, el seu pare, el germà del Joan, estava patint també en aquell precís moment un atac de cor al sentir i rebre la notícia.

Quan la Júlia a corre-cuita va arribar a casa del seu pare espantada i neguitosa se’l va trobar, efectivament, mort, estès a terra i al costat del telèfon despenjat.

En un mateix dia, gairebé al mateix instant, havia perdut a l’oncle i al pare.

Unes poques setmanes després, van saber que el testament del Joan feia únic hereu al seu germà, el Pere.

Al saber-ho, la Júlia, es va sentir molt decebuda i ofesa al mateix temps, tenia esperances de ser ella l’hereva directa del seu oncle per haver-lo cuidat, però no, el designat era el seu pare mort el mateix dia que el Joan.

El cas, però, no es va acabar aquí perquè la Júlia i el seu germà, el Jaume, sí que eren els hereus directes del seu propi pare, però el seu pare, al morir tan de repent, no havia pogut acceptar ni rebutjar l’herència del Joan. Les herències s’han d’acceptar o renunciar a elles; en les herències no hi ha només bens, també hi poden haver deutes i en moltes ocasions s’han de liquidar sota el concepte jurídic i econòmic de “a benefici d’inventari”, que no significa altre cosa que es paguen les deutes que es poden amb els bens que hi ha i el que queda, si queda alguna cosa, va a parar als hereus.

S’havia d’iniciar, doncs, en aquest cas, un procediment legal llarg i complicat que fins i tot podia comportar pagar dues vegades l’impost de successions i les plusvàlues municipals, una per la transmissió del Joan al Pere i una altra per la del Pere als seus fills. És a dir, els bens del Joan havien de passar al germà i del germà als fills, al Jaume i a la Júlia.

Però la Júlia no va voler acceptar aquesta herència que li venia de l’oncle rebotada del seu pare, la va rebutjar, com hem dit, decebuda i ressentida per no ser la hereva directa tot i que l’havia cuidat els anys posteriors al divorci; per a ella, la renúncia no era una decisió econòmica, deia, era simbòlica i ètica, i representava el preu de la seva dignitat.

Tothom creia saber que el Joan, veritablement, no tenia pas altres diners que els que he dit, ni cap altre propietat immobiliària que la vivenda familiar que compartia, no físicament, amb la seva ex dona. No hi havia ni dipòsits bancaris, ni plans de pensions privats ni accions de grans empreses ni coses d’aquesta mena, però tampoc ningú ho sabia del segur. En tot cas, la seva vida sempre havia estat senzilla i modesta encara que interessant durant els molts anys en els que havia fet d’advocat a Londres. Aquells van ser uns temps molt profitosos professionalment parlant, però que no van representar ni reportar cap benefici econòmic significativament important per a ell. Es va jubilar igual que quan va començar a fer d’advocat de jovenet, amb una ma al davant i una altra al darrera i les butxaques completament buides. Semblava difícil de creure en un home com ell i la seva suposada interessant vida, plena de llegendes i aventures legals i mercantils que vorejaven el món de la política i les altes finances.

Potser per això la advocadessa que havia representat a l’Elisabeth, la ex dona del Joan, en el divorci, una professional del dret famosa i mediàtica que parlava sovint per la radio i les televisions, una anglesa també que havia vingut a viure a Barcelona a finals dels setanta enamorada del sol de la Costa Brava, no parava de demanar a l’advocat d’ell, el meu amic EV –amb el que, feia un temps, havia tingut una relació amorosa, intensa i passional- que li mostrés el testament. I ell, l’EV, contestar-li reiteradament que com a ex dona no tenia cap dret. Ella, però, no deixava d’insistir i ell de contestar-li sempre el mateix, no!

-          Saps que no té cap dret, no pots demanar-me una cosa així, per què insisteixes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

Per què tanta insistència?

En el post passat he dit que vaig conèixer a la Julia en el despatx de l’EV. També ens trobàrem un temps després una nit d’estiu en una d’aquestes festes privades i molt exclusives que es fan a la platja. Al veure’m es va sorprendre i mig tartamudejant em va preguntar.

-          Què fas aquí?

-          El mateix que tu, li vaig respondre, prendre la fresca.

Em va somriure, em va donar l’esquena i, contornejant el cos i els braços en un inici de dansa,  va desaparèixer per entre la gent que ballava.

----------------------------------------------

A Benito Juárez  l’anomenaven “el indio”, i va ser un magnífic exemple de nadiu humil que va arribar al cim aconseguint la Presidència d’una República que va intentar salvar i restituir.  Va morir el 1872 i el va succeir Lerdo de Tejada i després Porfirio Díaz el 1876 fins el 1911 en el que va esclatar la revolució de nou, en aquest cas encapçalada pels famosos guerrillers Pancho Villa i Emiliano Zapata.

Pablo simón, en un extraordinari article a Jot Down ens fa un anàlisi profund i detallat de les característiques de la molt peculiar República Galàctica de la famosa sèrie cinematogràfica Star wars. En el seu estudi conclou que la República havia de caure inevitablement perquè era un estat fallit des del seu inici, fins i tot sense la intervenció dels malvats Sith.

Val la pena insistir que per aconseguir un règim democràtic estable i lliure, fins i tot en una galàxia molt molt llunyana, les institucions són importants. La República Galàctica va combinar el pitjor de la UE (mig federació/confederació-govern llunyà a la ciutadania), dels EE. UU. (interessos localistes dels legisladors) amb Guerra de Secessió inclosa (les Guerres Clon), de la Primera República Italiana (macrogoverns de coalició), la República de Weimar (sense disciplina partidària i executius inestables) o de la República Islàmica de l'Iran (amb un Consell Jedi a imatge del Consell de Guardians de la Revolució). Sent això així, què podíem esperar? De veritat aquest règim havia estat capaç de portar milers d'anys de llibertat i estabilitat? Bastant dubtós.La República Galàctica havia de caure, Pablo simón per Jot Down.


Sempre ens quedarà Chihuahua, Tatooine , les històries i els seus narradors, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... i les festes a la platja, aquestes festes privades i molt exclusives on la gent balla amb desconeguts com si fossin amics de tota la vida.

----------------------------------------------------------

Diario de invierno (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hay una vieja leyenda con la que se han escrito unas cuantas novelas y de la que se han hecho varias películas y cómics, que nos cuenta que buena parte de la revuelta mexicana que encabezó Benito Juárez, de los indios zapotecas, abogado y juez republicano, contra el emperador Fernando Maximiliano, colocado como un simple títere por Napoleón III, fue financiada con la apropiación ilegal, es decir, el robo, de lo que quedaba del tesoro confederado en la guerra de secesión norteamericana, alrededor de unos 500.000 dólares, calderilla casi hoy en día, pero una fortuna en aquellos años. Es una historia apasionante que yo conocí de joven leyendo las aventuras del famoso Teniente Blueberry, creación del excelente guionista Charlier y dibujado por el gran artista Jean Giraud, alias Moebius, fallecido recientemente, discípulo del inolvidable y entrañable Jijé, el mejor dibujante de caballos de la historia del cómic en la gran escuela del maestro de los Estados Unidos, Milton Caniff, y que continuó con un estilo más sobrio del argentino Hugo Pratt y en España el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto. Benito Juárez se sublevó contra una farsa imperial y colonial francesa, la injusticia y los abusos de los terratenientes y las demandas por el cobro de deudas a México de las metrópolis europeas. Una de sus grandes frases políticas y morales fue: "Entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho del prójimo es la paz". Esta sentencia está inscrita y forma parte del escudo de Oaxaca, el Estado del mismo nombre donde nació.

-----------------------------------------------

Un día, Julia, que había ido a ver Juan a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si necesitaba algo y vigilar, de paso, a la chica que lo cuidaba, al entrar con su propia llave...

... se lo encontró muerto en la cama.

La pobre sobrina, tras avisar a la ambulancia y constatar la efectiva muerte de su tío por un paro cardíaco, llamó inmediatamente a su padre para darle la mala noticia.

Apenas fue decirle: "¡papá, el tío ha muerto!", sintió en el otro extremo del aparato un ahogo y un sonido seco de un cuerpo cayendo, su padre, el hermano de Juan, estaba sufriendo también en ese preciso momento un ataque al corazón al oír y recibir la noticia.

Cuando Julia llegó a toda prisa a casa de su padre asustada y nerviosa se ​​lo encontró, efectivamente, muerto, tendido en el suelo y junto al teléfono descolgado.

En un mismo día, casi en el mismo instante, había perdido al tío y al padre.

Unas pocas semanas después, supieron que el testamento de Juan hacía único heredero a su hermano, Pedro.

Al saberlo, Julia, se sintió muy decepcionada y ofendida al mismo tiempo, tenía esperanzas de ser ella la heredera directa de su tío por haberlo cuidado, pero no, el designado era su padre muerto el mismo día que Juan.

El caso, sin embargo, no se acabó aquí porque Julia y su hermano, Jaime, sí que eran los herederos directos de su propio padre, pero su padre, al morir tan de repente, no había podido aceptar ni rechazar la herencia de Juan. Las herencias se han de aceptar o renunciar a ellas, en las herencias no hay sólo bienes, también puede haber deudas y en muchas ocasiones se liquidarán bajo el concepto jurídico y económico de "a beneficio de inventario", que no significa otra cosa que se pagan las deudas que se pueden con los bienes que hay y lo que queda, si queda algo, va a parar a los herederos.

Había que iniciar, pues, en este caso, un procedimiento legal largo y complicado que incluso podía comportar pagar dos veces el impuesto de sucesiones y las plusvalías municipales, una para la transmisión de Juan a Pedro y otra para la de Pedro a sus hijos. Es decir, los bienes de Juan debían pasar al hermano y del hermano a los hijos, a Jaime y a Julia.

Pero Julia no quiso aceptar esa herencia que le venía del tío rebotada de su padre, la rechazó, como hemos dicho, decepcionada y resentida por no ser la heredera directa a pesar de  haberlo cuidado los años posteriores al divorcio; para ella, la renuncia no era una decisión económica, decía, era simbólica y ética, y representaba el precio de su dignidad.

Todo el mundo creía saber que Juan, verdaderamente, no tenía otro dinero que los que he dicho, ni ninguna otra propiedad inmobiliaria que la vivienda familiar que compartía, no físicamente, con su ex mujer. No había ni depósitos bancarios, ni planes de pensiones privados ni acciones de grandes empresas ni cosas de este tipo, pero tampoco nadie lo sabía seguro. En todo caso, su vida siempre había sido sencilla y modesta aunque interesante durante los muchos años en los que había hecho de abogado en Londres. Aquellos fueron unos tiempos muy provechosos profesionalmente hablando, pero que no representaron ni reportaron ningún beneficio económico significativamente importante para él. Se jubiló igual que cuando empezó a hacer de abogado de jovencito, con una mano delante y otra detrás y los bolsillos completamente vacíos. Parecía difícil de creer en un hombre como él y su supuesta interesante vida, llena de leyendas y aventuras legales y mercantiles que bordeaban el mundo de la política y las altas finanzas.

Quizá por eso la abogada que había representado a Elisabeth, la ex mujer de Juan, en el divorcio, una profesional del derecho famosa y mediática que hablaba a menudo por la radio y las televisiones, una inglesa también que había venido a vivir a Barcelona a finales de los setenta enamorada del sol de la Costa Brava, no paraba de pedir al abogado de él, mi amigo EV -con lo que hacía un tiempo, había tenido una relación amorosa, intensa y pasional- que le mostrara el testamento. Y él, EV, contestarle reiteradamente que como ex mujer no tenía ningún derecho. Ella, sin embargo, no dejaba de insistir y él contestar siempre lo mismo, ¡no!

       -      Sabes que no tiene ningún derecho, no puedes pedirme algo así, ¿por qué insistes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

¿Por qué tanta insistencia?

En el post pasado he dicho que conocí a Julia en el despacho de EV. También nos encontramos un tiempo después una noche de verano en una de esas fiestas privadas y muy exclusivas que se hacen en la playa. Al verme se sorprendió y medio tartamudeando me preguntó.

- ¿Qué haces aquí?

- Lo mismo que tú, le respondí, tomar el fresco.

Me sonrió, me dio la espalda y, contorneando el cuerpo y los brazos en un inicio de danza, desapareció por entre la gente que bailaba.

----------------------------------------------

A Benito Juárez la llamaban "el indio", y fue un magnífico ejemplo de nativo humilde que llegó a la cima consiguiendo la Presidencia de una República que intentó salvar y restituir . Murió en 1872, fue sucedido por Lerdo de Tejada y luego por Porfirio Díaz en 1876 hasta el 1911 en el que estalló la revolución de nuevo, en este caso encabezada por los famosos guerrilleros Pancho Villa y Emiliano Zapata .

Pablo simón, en un extraordinario artículo en Jot Down nos hace un análisis profundo y detallado de las características de la muy peculiar República Galáctica de la famosa serie cinematográfica Star Wars. En su estudio concluye que la República debía caer inevitablemente porque era un estado fallido desde su inicio, incluso sin la intervención de los malvados Sith.

"Merece la pena insistir en que para conseguir un régimen democrático estable y libre, incluso en una galaxia muy muy lejana, las instituciones son importantes. La República Galáctica combinó lo peor de la UE (medio federación / confederación —gobierno lejano a la ciudadanía—), de los EE. UU. (intereses localistas de legisladores) con Guerra de Secesión incluida (las Guerras Clon), de la Primera República Italiana (macrogobiernos de coalición), la República de Weimar (sin disciplina partidaria y ejecutivos inestables) o de la República Islámica de Irán (con un Consejo Jedi a imagen del Consejo de Guardianes de la Revolución). Siendo esto así, ¿qué podíamos esperar? ¿De verdad este régimen había sido capaz de traer miles de años de libertad y estabilidad? Bastante dudoso." La República Galáctica tenía que caer, Pablo simón para Jot Down .

Siempre nos quedará Chihuahua, Tatooine, las historias y sus narradores, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... y las fiestas en la playa, esas fiestas privadas y muy exclusivas donde la gente baila con desconocidos como si fueran amigos de toda la vida.



sábado, 15 de febrero de 2014

No dir res



Diari d’hivern (7)

No dir res.

Jordi Graupera, filòsof català instal·lat als USA i col·laborador de la Vanguardia, ens parlava l’altre dia, en un dels seus articles, sobre les diferents maneres que hi ha de no dir res fent veure tot el contrari, que dius molt, la qüestió, afirma ell és:  “de quina manera omples temps, amb fermesa i convicció, o bé pàgines, amb estil i direcció, sense que no sembli que no estàs dient res, però sense dir exactament res de res”.

Un amic seu, rus i catedràtic de teoria política en una Universitat nord-americana, li va respondre a aquesta pregunta retòrica: de quina manera t’ho fas per no dir res i que sembli el contrari?, i ho va fer després de beure plegats, en un pub de Nova York, un munt de cervesa belga i bourbon de Kentucky, bona barreja.  El Jordi Graupera ho explica així: “El catedràtic deia que la millor manera de fer-ho és en realitat molt senzilla. Es tracta d’ampliar el context”. (...) “Com més detalls donis del context, més enrevessada, ambigua i difícil sembla la veritat a la qual no et vols o pots referir”. (...) “A més, la riquesa dels detalls fa volar la imaginació de l’audiència i provoca empatia, et fa semblar sincer i transparent”.

I, fent un considerable esforç per mantenir-se dret, va concloure dient:

“Un cop tinguis tots els detalls, endreça’ls en una narrativa, que sembli una història, una escena, manté la tensió fins al final. I aleshores ja només et queda el cop de gràcia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Deia jo en el darrer post que continuaria parlant del meu testament assassí, una història que no té cap mena de gràcia ni cap cop de gràcia tampoc, ni començament ni final però on gairebé tots acaben morts, i deia també que el que jo sé i puc explicar és molt poca cosa, quasi no res, només el que l’EV m’ha explicat que és ben poc.

Segons diu el meu amic feia sis anys que el Joan, el testador, s’havia divorciat de la seva dona, l’Elisabeth, una típica anglesa rossa de cabells lacis i esmorteïts de dents grosses, que de gran, i quan començava a ser mentalment senil, havia estat maliciosament captada per una secta llatinoamericana que creia que el món el dirigien uns extraterrestres joves, guapos i atlètics provinents de Saturn.

Feia temps,  moltíssim temps, que les coses no anaven bé en la parella, era cert i públic, conegut per tots, però la deriva sectària de l’Elisabeth havia estat la gota que havia fet vessar el got. El trencament matrimonial, doncs, havia arribat sorprenentment a les acaballes de les seves vides, quan ell en tenia ja 85 i ella 84, en aquell moment cabdal  i crucial en que molts prefereixen continuar amb una falsa i mala companyia que afrontar la duresa de la soledat. Els divorcis són molt lamentables però molt pitjor és quedar-se vidu i l’Elisabeth aviat se n’hi quedaria.

Els bens acumulats en els més de 50 anys de convivència comuna, el patrimoni i els estalvis del Joan i l’Elisabeth, consistien només en 8.000 euros al banc i un apartament, la llar familiar, compartit tot al 50% per ambdós, un pis a l’Eixample esquerra de Barcelona, una vivenda típica d’una classe mitja empobrida i envellida.

Ara, després del divorci, el pis l’ocupava ella exclusivament. El Joan se n’havia tingut que anar a un de petit i de lloguer a prop de la Ronda Sant Pau que pagava amb la seva minsa pensió de jubilat. Els diners del compte se’ls havien repartit, la meitat cadascú com pertocava. Amb estalvis tan minsos no podien ni fer-se càrrec d'una residència d’avis i les públiques estaven atapeïdes i les llistes d’espera eren interminables, semblava que als vells els hi costava morir-se per fer lloc a nous candidats a cadàver.

El matrimoni no tenia fills, així doncs, la família del Joan es limitava a un germà, el Pere, una mica més jove però gairebé tan gran com ell, i dos nebots, un noi i una noia, el Jaume i la Júlia.

El Jaume era director d’una agència bancària que vivia entre l’espasa i la paret, atabalat i pressionat per les demandes dels seus superiors i les dels seus clients. Estava casat amb una noia també directora bancària en una sucursal d’un banc de la competència. Tampoc tenien fills.

La Júlia, que ja superava els cinquanta, estava soltera. Regentava un restaurant amb una sòcia amiga seva i, segons el parer de l’EV, era una noia amb un bon fons. Jo la vaig conèixer un dia al despatx del meu amic, me la va presentar i sense gaire esforç per la meva banda em va caure bé immediatament. Ella s’acomiadava i jo arribava, però la presentació es va allargar i acabàrem fent-la petar i prenent cafè tots tres, parlant, curiosament, de la Hudson’s Bay, la famosa companyia pelletera. La Júlia tenia, de l’època en la que va viure a Londres, un amic que hi havia treballat. El món és un mocador, no cal dir-ho.

El Jaume és una altra historia, desconec el motiu, però el nebot no volia saber res de l’oncle, l’ignorava absolutament, li era igual si era viu o mort, si patia alguna malaltia o gaudia de bona salut, per a ell el seu oncle, simplement, no existia. Era una actitud radical, dràstica, estranya i poc comuna entre un oncle i el seu nebot encara que, naturalment, no impossible, a més, ningú coneixia exactament la raó d’aquest comportament que semblava sorgir d’una profunda enemistat, quasi semblava una mania que potser amagava alguna rancúnia per coses que ignoro. L’únic que se sap és que el Jaume va conviure un temps amb el Joan a Londres i es veu que d’aquella convivència no en va sortir res de bo.

La neboda, en canvi, se l’estimava i, fins on podia, el cuidava també igual que cuidava al seu pare. El Joan tenia ja 91 anys, havien passat sis del divorci i estava malalt, feia molt de temps que el Joan patia del cor.

Un dia, la Júlia, que l’havia anat a veure a casa seva de la Ronda Sant Pau per saber si li faltava o necessitava alguna cosa, i vigilar de passada a la noia que el cuidava i que pagava el Joan de la seva escurada butxaca, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

-----------------------------------------------

"Bussejant en el blanqueig de diners, he vist que hi ha molta gent aparentment honrada, és a dir, que treballa amb honradesa, però que tanca els ulls per a no veure que els diners que el financen és producte dels delictes. Hi ha tants diners que ve del narcotràfic o la prostitució que els delinqüents no donen l'abast i han d'utilitzar empreses privades per blanquejar-lo ". (...) "Hi ha escriptors de novel·la negra que diuen que ells escriuen per denunciar la doble moral de la gent que sembla bona gent i que en realitat són dolents, però això ja és història. No existeix avui la doble moral, aquells personatges que fan veure que són persones honrades i després resulta que són delinqüents. Avui tothom busca resultats sense importar amb quins mitjans. La filosofia regnant és frenopática ". Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un article de Josep Massot del 7 de febrer a compte del nou llibre d'Andreu Martín "Les escopinades dels Escarabats".

------------------------------------------------------------------------------ 

Diario de invierno (7)

No decir nada.

Jordi Graupera, filósofo catalán instalado en los USA y colaborador de la Vanguardia, nos hablaba el otro día, en uno de sus artículos, sobre las diferentes maneras que hay de no decir nada haciendo ver todo lo contrario, que dices mucho, la cuestión, afirma él es: “cómo rellenas tiempo, con firmeza y convicción, o bien páginas, con estilo y dirección, sin que no parezca que no estás diciendo nada, pero sin decir exactamente nada de nada".

Un amigo suyo, ruso y catedrático de teoría política en una Universidad norteamericana, le respondió a esta pregunta retórica: ¿cómo lo haces para no decir nada y que parezca lo contrario?, Y lo hizo después de beber juntos, en un pub de Nueva York, un montón de cerveza belga y bourbon de Kentucky, buena mezcla. Jordi Graupera lo explica así: “El catedrático decía que la mejor manera de hacerlo es en realidad muy sencilla. Se trata de ampliar el contexto”. (... ) “Cuanto más detalles proporciones del contexto, más enrevesada, ambigua y difícil parece la verdad a la que no quieres o puedes referir”. (...) “Además, la riqueza de los detalles hace volar la imaginación de la audiencia y provoca empatía, te hace parecer sincero y transparente".

Y, haciendo un considerable esfuerzo para mantenerse en pie, concluyó diciendo:

"Una vez tengas todos los detalles, ordénalos en una narrativa, que parezca una historia, una escena, mantén la tensión hasta el final. Y entonces ya sólo te queda el golpe de gracia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Decía yo en el último post que seguiría hablando de mi testamento asesino, una historia que no tiene ninguna gracia ni ningún golpe de gracia tampoco, ni comienzo ni final pero donde casi todos terminan muertos, y decía también que lo que yo sé y puedo explicar es muy poca cosa, casi nada, sólo aquello que EV me ha explicado que es bien poco.

Según dice mi amigo hacía seis años que Juan, el testador, se había divorciado de su mujer, Elisabeth, una típica inglesa rubia de cabellos lacios y mortecinos de dientes grandes, que de mayor, y cuando empezaba a ser mentalmente senil, había sido maliciosamente captada por una secta latinoamericana que creía que el mundo lo dirigían unos extraterrestres jóvenes, guapos y atléticos provenientes de Saturno.

Hacía tiempo, muchísimo tiempo, que las cosas no iban bien en la pareja, era cierto y público, conocido por todos, pero la deriva sectaria de Elisabeth había sido la gota que había colmado el vaso. La rotura matrimonial, pues, había llegado sorprendentemente al final de sus vidas, cuando él tenía ya 85 y ella 84, en ese momento crucial y crítico en el que muchos prefieren continuar con una falsa y mala compañía que afrontar la dureza de la soledad. Los divorcios son muy lamentables pero mucho peor es quedarse viudo y Elisabeth pronto se quedaría.

Los bienes acumulados en los más de 50 años de convivencia común, el patrimonio y los ahorros de Joan y Elisabeth, consistían sólo en 8.000 euros en el banco y un apartamento, el hogar familiar, compartido todo al 50 %  por ambos, un piso en el Eixample izquierdo de Barcelona, una vivienda típica de una clase media empobrecida y envejecida.

Ahora, después del divorcio, el piso lo ocupaba ella exclusivamente. Joan se había tenido que ir a uno pequeño y de alquiler cerca de la Ronda Sant Pau que pagaba con su exigua pensión de jubilado. El dinero de la cuenta se la habían repartido, la mitad cada uno como correspondía. Con ahorros tan exiguos no podían ni hacerse cargo de una residencia de ancianos y las públicas estaban llenas con listas de espera interminables, parecía que a los viejos les costaba morirse para hacer sitio a nuevos candidatos a cadáver.

El matrimonio no tenía hijos, así pues, la familia de Juan se limitaba a un hermano, Pedro, un poco más joven pero casi tan mayor como él, y dos sobrinos, un chico y una chica, Jaume y Julia.

Jaime era director de una agencia bancaria que vivía entre la espada y la pared, agobiado y presionado por las demandas de sus superiores y las de sus clientes. Estaba casado con una chica también directora bancaria en una sucursal de un banco de la competencia. Tampoco tenían hijos.

Julia, que ya superaba los cincuenta, estaba soltera. Regentaba un restaurante con una socia amiga y, a juicio de EV, era una chica con un buen fondo. Yo la conocí un día en el despacho de mi amigo, me la presentó y sin mucho esfuerzo por mi parte me cayó bien de inmediato. Ella se despedía y yo llegaba, pero la presentación se alargó y acabamos charlando y tomando café los tres, hablando, curiosamente, de la Hudson s Bay, la famosa compañía peletera. Julia tenía, de la época en la que vivió en Londres, un amigo que había trabajado en ella. El mundo es un pañuelo, no hace falta decirlo.

Jaume es otra historia, desconozco el motivo, pero el sobrino no quería saber nada del tío, lo ignoraba absolutamente, le daba igual si estaba vivo o muerto, si padecía alguna enfermedad o gozaba de buena salud, para él su tío, simplemente, no existía. Era una actitud radical, drástica, extraña y poco común entre un tío y su sobrino aunque, naturalmente, no imposible, además, nadie conocía exactamente la razón de este comportamiento que parecía surgir de una profunda enemistad, casi parecía una manía que quizás ocultaba algún rencor por cosas que ignoro. Lo único que se sabe es que Jaume convivió un tiempo con Juan en Londres y se ve que de aquella convivencia no salió nada bueno.

La sobrina, en cambio, lo quería y, hasta donde podía, lo cuidaba también igual que cuidaba a su padre. Juan tenía ya 91 años, habían pasado seis del divorcio y estaba enfermo, hacía mucho tiempo que Juan padecía del corazón.

Un día, Julia, que había ido a verlo a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si le faltaba o necesitaba algo, y vigilar de paso a la chica que lo cuidaba y que pagaba Juan de su vacío bolsillo, al entrar con su propia llave...

-----------------------------------------------

Buceando en el blanqueo de dinero, he visto que hay mucha gente aparentemente honrada, es decir, que trabaja con honradez, pero que cierra los ojos para no ver que el dinero que lo financia es producto de los delitos. Hay tanto dinero que viene del narcotráfico o la prostitución que los delincuentes no dan abasto y tienen que utilizar empresas privadas para blanquearlo”. (…) “Hay escritores de novela negra que dicen que ellos escriben para denunciar la doble moral de la gente que parece buena gente y que en realidad son malos, pero eso ya es historia. No existe hoy la doble moral, aquellos personajes que hacen ver que son personas honradas y después resulta que son delincuentes. Hoy todo el mundo busca resultados sin importar con qué medios. La filosofía reinante es frenopática”. Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un artículo de Josep Massot del 7 de febrero a cuenta del nuevo libro de Andreu Martín “Los escupitajos de los escarabajos”.




domingo, 9 de febrero de 2014

El sentit de les aromes


Diari d’hivern (6)

El sentit de les aromes.

“Els prejudicis no neixen de teories execrables. Els seus orígens són més simples. El prejudici troba sempre la seva arrel en la vida quotidiana”. Olof Palme.

El meu germà, l’Albert, a més de fer-me veure alguns errors en la traducció al castellà del darrer post (catalanades i laismes), m’ha advertit també sobre la suma de continguts que hi surten i la seva redacció, diu que no hi veu una unitat de sentit en el que he escrit, i afegeix que: “Això de la unitat ho dic perquè al ser textos i fets de diferent origen i condició, cal pensar que tots conflueixen en un punt, encara que sigui metafòric.

Té tota la raó, és el que jo pretenia i no he aconseguit, que confluïssin en un punt, el de les propietats indivises o el de les propietats a seques, però he fracassat, no conflueixen, tot s’escampa per la pàgina sense ordre. És evident, però, que per a el pare de la Lola la seva filla només era una propietat, i és evident també que pel cabdill pastun les dones no són més que propietats. L’afganès les compara a un diamant valuós pensant que formula un elogi quan en realitat és tot el contrari, és un insult, una humiliació, però ell, cal suposar, no ho sap pas, no n’és conscient. O sí.

Però... per a què volia parlar jo de les propietats indivises?, doncs a compte de l’article del senyor Trapiello i de la secular disputa o querella entre les dues visions bàsiques i enfrontades d’Espanya. Sobre Espanya em podria estendre, i parlar de la capa de pintura que necessita, però aquest no és un blog polític.

En tot cas, i en aquesta lògica endimoniada en que ens trobem què dimonis hi fa la Hilde Domin, les seves roses i les seves llars en el meu post? Què hi pinta, valgui l’expressió, Chagall?, les pintures rupestres o les tortugues carei? Què té a veure el Santo Domingo colonial amb Espanya? No en tinc ni idea, no ho sé, val a dir que no em trobo, jo tampoc, igual que Espanya, en el millor moment de la meva vida.

Les cites de Jules Verne i de l’Edgar Allan Poe intentaven ser simplement un contrapunt poètic i irònic al cinisme o a la ignorància masculina afganesa, a la fredor de la Seguretat Social i les seves cotitzacions que donen dret a una pensió o al caos assembleari de les reunions de veïns que acaben decidint democràticament que España es una unidad de destino en lo universal.

La història del testament assassí que esmentava en el passat post tampoc té a veure amb res, ni amb la poesia ni amb la política, ni amb la èpica ni amb la lírica. És només la història d’un testament, un relat que no coneix sencer ningú, els seus protagonistes no, i el meu amic EV que el va viure de ben a prop com a marmessor del testador tampoc.

El que jo sé i puc explicar d'aquest testament ho faré en el proper post, acabo el d'avui a corre-cuita, són passades ja les dues de la matinada que porta el dissabte al diumenge, i ho faig també sense cap tipus d'unitat de sentit, caòticament, esperant la misericòrdia del lector, especialment de l'Albert i la Marga, i interpretant un tros del poema Abril de la Hilde Domin a la meva manera i sense demanar-li permís perquè, la pobreta, ja està morta.

El món fa olor dolçament a ahir i a tu. Aromes que perduraran per sempre perquè quan obres la finestra totes les primaveres entren amb tu.

-------------------------------------------------

Diario de invierno (6)

El sentido de los aromas.

"Los prejuicios no nacen de teorías execrables. Sus orígenes son más simples. El prejuicio encuentra siempre su raíz en la vida cotidiana". Olof Palme.

Mi hermano, Albert, además de hacerme ver algunos errores en la traducción al español del último post (catalanadas y laísmos), me ha advertido también sobre la suma de contenidos que salen y su redacción, dice que no ve una unidad de sentido en lo que he escrito, y añade que: "Lo de la unidad lo digo porque al ser textos y hechos de diferente origen y condición, hay que pensar que todos confluyen en un punto, aunque sea metafórico”.

Tiene toda la razón, es lo que yo pretendía y no he conseguido, que confluyeran en un punto, el de las propiedades indivisas o el de las propiedades a secas, pero he fracasado, no confluyen, todo se esparce por la página sin orden. Es evidente, sin embargo, que para el padre de Lola su hija sólo era una propiedad, y es evidente también que para el caudillo pastún las mujeres no son más que propiedades. El afgano las compara a un diamante valioso pensando que formula un elogio cuando en realidad es todo lo contrario, es un insulto, una humillación, pero él, es de suponer, no lo sabe, no es consciente de ello. O sí.

Pero... ¿para qué quería hablar yo de las propiedades indivisas?, pues a cuenta del artículo del señor Trapiello y de la secular disputa o querella entre las dos visiones básicas y enfrentadas de España. Sobre España me podría extender, y hablar de la capa de pintura que necesita, pero este no es un blog político.

En todo caso, y en esta lógica endiablada en que nos encontramos ¿qué demonios hace Hilde Domin, sus rosas y sus hogares en mi post? ¿Qué pinta, valga la expresión, Chagall?, ¿las pinturas rupestres o las tortugas carey? ¿Qué tiene que ver el Santo Domingo colonial con España? No tengo ni idea, no lo sé, hay que decir, sin embargo, que no me encuentro, yo tampoco, al igual que España, en el mejor momento de mi vida.

Las citas de Julio Verne y de Edgar Allan Poe intentaban ser simplemente un contrapunto poético e irónico al cinismo o a la ignorancia masculina afgana, a la frialdad de la Seguridad Social y sus cotizaciones que dan derecho a una pensión o al caos asambleario de las reuniones de vecinos que acaban decidiendo democráticamente que España es una unidad de destino en lo universal.

La historia del testamento asesino que mencionaba en el pasado post tampoco tiene que ver con nada, ni con la poesía ni con la política ni con la épica ni con la lírica. Es sólo la historia de un testamento, un relato que no conoce entero nadie, sus protagonistas no, y mi amigo EV que vivió de cerca como albacea del testador tampoco.

Lo que yo sé y puedo contar de este testamento lo haré en el próximo post, acabo el de hoy a toda prisa, son pasadas ya las dos de la madrugada que lleva el sábado al domingo, y lo hago también sin ningún tipo de unidad de sentido, caóticamente, esperando la misericordia del lector, especialmente de Albert y Marga, e interpretando un trozo del poema Abril de Hilde Domin a mi manera y sin pedirle permiso porque, la pobrecita, ya está muerta.

El mundo huele dulcemente a ayer y a ti. Aromas que perdurarán para siempre porque cuando abres la ventana todas las primaveras entran contigo.



lunes, 3 de febrero de 2014

El Fort Confiança i les propietats indivises



Diari d’hivern. (5)

El Fort Confiança i les propietats indivises.

Hilde Domin i el seu marit, Erwin Walter Palma, van documentar fotogràficament tot el vell Santo Domingo, la ciutat colonial on es van veure obligats a anar-hi a viure fugint d’Alemanya. Ell era arqueòleg i gràcies a tot aquest magnífic i extens treball de documentació la UNESCO va declarar a la vella ciutat dominicana Patrimoni de la Humanitat el 1989. Potser per això, i per l’exili també, Hilde Domin va dir en un poema que: “una rosa és una rosa, però una llar no és una llar”.

La meva amiga Marga, comentarista excepcional d’aquest blog, em comentava, a rel d’un altre poema, en aquest cas de la Blanca Andreu, on afirmava la narradora que volia viure dins d’una pintura de Chagall, que a ella, a la Marga, li agradaria fer-ho dins d’una pintura rupestre i jo li responia que quan sigui ric i enginyer naval em construiré un submarí en forma de tortuga carei, fundaré una comuna àcrata i em faré dir Nemo com el famós capità Nemo de Jules Verne.

Les frases enigmàtiques, la poesia, els vells barris de les velles ciutats, colonials o no, les pintures, els submarins o les coves rupestres poc tenen a veure amb la realitat administrativa de les coses, dels llocs i dels drets de pertinència de cadascun d’ells.  

El meu amic EV té, com advocat, moltes bones històries de disputes pels bens i les persones, totes elles tristes i lamentables. A una d’aquestes històries l’anomeno El testament assassí perquè tothom que s’hi va veure involucrat va acabar mort de manera sobtada i sorprenent. Era una herència important?, no gens, només 8000 euros al banc i el 50% d’un pis que compartia amb la seva dona divorciada.

Divorcis i bens immobiliaris, una barreja explosiva.

Les propietats indivises li permeten al senyor Trapiello, més que els divorcis, construir una metàfora sobre la unitat d’Espanya i concloure que cap dels veïns té dret a segregar-se, igual que una ma o una cama no el tenen, per si mateixes, de separar-se del cos.

"Era evidentment un cos dur, impenetrable, i no la substància tova que forma la massa dels grans mamífers marins. Però aquest cos dur podia ser una closca ossi semblant al dels animals antediluvians, que em permetria classificar el monstre entre els rèptils amfibis, com ara les tortugues i els al·ligàtors.

Doncs bé, no. El llom negrós que em suportava era llis, brunyit, sense imbricacions. Responia als cops amb una sonoritat metàl·lica, i, per increïble que fos, semblava estar fet, què dic, estava fet amb planxes cargolades ". 200.000 llegues de viatge submarí. Jules Verne

La Lola havia treballat de jove i durant 20 anys a l’empresa del seu pare. En tot aquest temps no va deixar de demanar-li que la donés d’alta a la Seguretat Social per poder cotitzar i tenir, quan arribés el moment, una pensió de jubilació. El seu pare mai va entendre la demanda de la seva filla, no sabia de què dimonis li estava parlant, li semblava una petició estrafolària, fora de lloc i sense sentit. Era clar que l’home no tenia les eines culturals ni emocionals, ni tampoc de caràcter, per reconèixer la lògica i la suposada justícia de la demanda de la seva filla, per això també es mal fiava d’ella arribant a pensar que la seva exigència estava feta de mala fe.

Evidentment, sempre s’hi va negar.

-   Per què no em vols donar d’alta a la Seguretat Social, papa?

-   Perquè ets la meva filla, vet aquí la raó.

-   I què té a veure una cosa amb l’altre, papa?

-   Què té a veure?, ets la meva filla, que no ho entens o no ho vols entendre?

-   Però treballo i em pagues un sou encara que molt petit.

-   I?, és per a les teves despeses, per a que no vagis sense diners pel carrer.

-   Penso, papa, que si treballo m’has de donar d’alta a la Seguretat Social igual que a els altres treballadors, hi tinc dret.

-   Però si ets la meva filla!!, com em pots demanar-me una cosa així!!

-   I la meva jubilació?

-   No t’amoïnis gens per ella, no la necessites, ets la meva filla i mai et faltarà de res.

La Lola es va cansar de la negativa reiterada del seu pare, es va acomiadar i se’n va anar a treballar a una altre empresa que sí la van donar d’alta a la Seguretat Social, gràcies a això és una persona independent, digna i ara rep una pensió. El seu pare no va entendre mai aquesta decisió, fins i tot, com ja hem dit, es va ofendre, i va considerar a la seva filla com una mala persona i una cosa que anava més enllà de considerar-la una bona o mala filla, la Lola s’havia convertit, simplement, en una “no filla”, fins l’extrem d’eliminar-la del seu testament.

Em dic Arthur Gordon Pym. El meu pare era un respectable comerciant de queviures per a la marina, a Nantucket, on jo vaig néixer. El meu avi matern era procurador amb bona clientela. Home afortunat en tot, havia guanyat prou
diners especulant amb les accions del Edgarton New Bank, com es deia abans. Amb aquests i altres mitjans havia aconseguit reunir un bon capital. Crec que em volia més
que a ningú en el món, i jo esperava heretar a la seva mort la major part dels seus béns. Les aventures de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cap d’uns mesos d’entrar les tropes britàniques a Kabul en la darrera guerra a l’Afganistan, la BBC va entrevistar a un cabdill pastún. Era un home afable i molt educat. En l’entrevista, evidentment, van parlar de les dones i de la manera diferent en com eren considerades a Occident i a Afganistan. El pastún afirmava que per a ells el bé més preuat al món eren les dones, les volien i les respectaven tant que per això les amagaven i les recloïen igual que si fossin un diamant molt valuós, una joia tan preuada que no es mostra mai en públic, ans el contrari, es guarda en un cofre en el racó més secret i amagat de la casa. Tot a l’inrevés, deia el pastún, del que feu vosaltres, els occidentals, amb les vostres dones, que demostra d’una manera palmària que ni les estimeu ni les respecteu.

"Corria la nit del 17 de març de 1859, quan el fred vent de l'Àrtic bufava inclement enmig d'una terrible tempesta, com només poden imaginar els qui hagin viscut a les desèrtiques i gelades regions del cercle polar.

Incessantment queia la neu, ja gairebé gelada, tan abundant que tornava borrosos i imprecisos els contorns uniformes del paisatge, en el qual només la nota pintoresca de les construccions del Fort Confiança, posaven un senyal de vida -l'única- que constituïa aquell lloc habitat en moltes milles a la rodona". En el país de les pells, Jules Verne.

------------------------------------------------

Diario de invierno. (5)

El Fuerte Confianza y las propiedades indivisas.

Hilde Domin y su marido, Erwin Walter Palma, documentaron fotográficamente todo el viejo Santo Domingo, la ciudad colonial donde se vieron obligados a ir a vivir huyendo de Alemania. Él era arqueólogo y gracias a todo este magnífico y extenso trabajo de documentación la UNESCO declaró a la vieja ciudad dominicana Patrimonio de la Humanidad en 1989. Quizá por eso, y por el exilio también, Hilde Domin dijo en un poema que: "una rosa es una rosa, pero un hogar no es un hogar".

Mi amiga Marga, comentarista excepcional de este blog, me comentaba, a raíz de otro poema, en este caso de Blanca Andreu, donde afirmaba la narradora que quería vivir dentro de una pintura de Chagall, que a ella, a Marga, le gustaría hacerlo dentro de una pintura rupestre y yo le respondía que cuando sea rico e ingeniero naval me construiré un submarino en forma de tortuga carey, Fundaré una comuna ácrata y me haré llamar Nemo como el famoso capitán Nemo de Julio Verne.

Las frases enigmáticas, la poesía, los viejos barrios de las viejas ciudades, coloniales o no, las pinturas, los submarinos o las cuevas rupestres poco tienen que ver con la realidad administrativa de las cosas, los lugares y los derechos de pertenencia de cada uno de ellos.

Mi amigo EV tiene, como abogado, muchas buenas historias de disputas por los bienes y las personas, todas ellas tristes y lamentables. A una de estas historias la llamo El testamento asesino porque todo el que se vio involucrado terminó muerto de manera repentina y sorprendente. ¿Era una herencia importante?, ni mucho menos, sólo 8000 euros en el banco y el 50 % de un piso que compartía el fallecido con su mujer divorciada.

Divorcios y bienes inmobiliarios, una mezcla explosiva.

Las propiedades indivisas le permiten al señor Trapiello, más que los divorcios, construir una metáfora sobre la unidad de España y concluir que ninguno de los vecinos tiene derecho a segregarse, al igual que una mano o una pierna no lo tienen, por sí mismas, de separarse del cuerpo.

“Era evidentemente un cuerpo duro, impenetrable, y no la sustancia blanda que forma la masa de los grandes mamíferos marinos. Pero ese cuerpo duro podía ser un caparazón óseo semejante al de los animales antediluvianos, que me permitiría clasificar al monstruo entre los reptiles anfibios, tales como las tortugas y los aligátores.

Pues bien, no. El lomo negruzco que me soportaba era liso, bruñido, sin imbricaciones. Respondía a los golpes con una sonoridad metálica, y, por increíble que fuera, parecía estar hecho, qué digo, estaba hecho con planchas atornilla-das.” 20.000 leguas de viaje submarino. Jules Verne.


Lola había trabajado de joven y durante 20 años en la empresa de su padre. En todo este tiempo no dejó de pedirle que le diera de alta en la Seguridad Social para poder cotizar y tener, cuando llegara el momento, una pensión de jubilación. Su padre nunca entendió la demanda de su hija, no sabía de qué demonios le estaba hablando, le parecía una petición estrafalaria, fuera de lugar y sin sentido. Estaba claro que el hombre no tenía las herramientas culturales ni emocionales, ni tampoco de carácter, para reconocer la lógica y la supuesta justicia de la demanda de su hija, por eso también desconfiaba de ella llegando a pensar que su exigencia estaba hecha de mala fe.

Evidentemente, siempre se negó.

- ¿Por qué no me quieres dar de alta en la Seguridad Social, papá?

- Porque eres mi hija, he aquí la razón.

- ¿Y qué tiene que ver una cosa con la otra, papá?

- ¿Qué tiene que ver?, eres mi hija,  ¿no lo entiendes o no lo quieres entender?

- Pero trabajo y me pagas un sueldo aunque muy pequeño.

- ¿Y?, es para tus gastos, para que no vayas sin dinero por la calle.

- Pienso, papa, que si trabajo me tienes que dar de alta en la Seguridad Social al igual que a los demás trabajadores, tengo derecho.

- ¡Pero si eres mi hija!, ¡cómo puedes pedirme algo así!

- ¿Y mi jubilación?

- No te preocupes por ella, no la necesitas, eres mi hija y nunca te faltará de nada.

Lola se cansó de la negativa reiterada de su padre, se despidió y se fue a trabajar a otra empresa que sí le dieron de alta en la Seguridad Social, gracias a ello es una persona independiente, digna y ahora recibe una pensión. Su padre nunca entendió esa decisión, incluso, como ya hemos dicho, se ofendió, y consideró a su hija como una mala persona y algo que iba más allá de considerarla una buena o mala hija, Lola se había convertido simplemente en una " no hija ", hasta el extremo de eliminarla de su testamento.

“Me llamo Arthur Gordon Pym. Mi padre era un respetable comerciante de pertrechos para la marina, en Nantucket, donde yo nací. Mi abuelo materno era procurador con buena clientela. Hombre afortunado en todo, había ganado bastante dinero especulando con las acciones del Edgarton New Bank, como se llamaba antaño. Con estos y otros medios había logrado reunir un buen capital.” Las aventuras de Sir Arthur Gordon Pym, Edgard Allan Poe.

Al cabo de unos meses de entrar las tropas británicas en Kabul en la última guerra de Afganistán, la BBC entrevistó a un caudillo pastún. Era un hombre afable y muy educado. En la entrevista, evidentemente, hablaron de las mujeres y de la manera diferente en cómo eran consideradas en Occidente y en Afganistán. El pastún afirmaba que para ellos el bien más preciado en el mundo eran las mujeres, las querían y respetaban tanto que por eso las escondían y las recluían igual que si fueran un diamante muy valioso, una joya tan preciada que no se muestra jamás en público, al revés, se guarda en un cofre en el rincón más secreto y escondido de la casa. Todo lo contrario, decía el pastún, de lo que hacéis vosotros, los occidentales, con vuestras mujeres, que demuestra de una manera palmaria que ni las amáis ni las respetáis.

Corría la noche del 17 de marzo de 1859, cuando el frío viento del Ártico soplaba inclemente en medio de una terrible tempestad, como sólo pueden imaginarla quienes hayan vivido en las desérticas y heladas regiones del círculo polar.

Incesantemente caía la nieve, ya casi helada, tan abundante que volvía borrosos e imprecisos los contornos uniformes del paisaje, en el que sólo la nota pintoresca de las construcciones del Fuerte Confianza, ponían una señal de vida –la única- que constituía aquel lugar habitado en muchas millas a la redonda.” El país de las pieles. Jules Verne