domingo, 5 de julio de 2015

El joc de les diferències


Diari d’estiu (4)

El joc de les diferències.

“El primer somni no el recordo molt bé, però el meu pare era més jove que jo ho sóc ara i ens trobàvem al poble i ell em donava diners que em sembla que vaig perdre”. (Primer somni que el sheriff Bell li explica a la seva esposa al final de la pel·lícula No country for old men)

-------------------

Pier Paolo Pasolini, en el que es va conèixer com La battaglia di Valle Giulia de l’u de març del 1968, els hi va dir als estudiants que els policies que els atonyinaven en les manifestacions  eren veritables fills de pobres, exactament amb les paraules següents: “Perché i poliziotti sono figli di poveri”, sense filigranes intel·lectuals, emmarcades, això sí, en una poesia que els hi va dedicar titulada Il PCI ai giovani, El PCI als joves. El PCI era el gran Partit Comunista d’Itàlia, el Partit comunista més important de l’Europa Occidental, el del Compromís Històric amb la Democràcia Cristiana, temps convulsos aquells com ara ho són també els actuals. Però ara és possible imaginar que algú amb el prestigi que tenia PPP dediqui als joves una poesia en nom d’un partit polític per dir-los això?

Segurament si PPP fos encara viu li costaria entendre les imatges dels obrers dels serveis d’escombriaires municipals netejant les platges de Barcelona després de les revetlles de Sant Joan com si fossin el paisatge desolat d’una batalla; potser pensaria com jo que hi ha alguna cosa que no encaixa, que no lliga com una maionesa mal feta o com un argument mal exposat, malgirbat i cínic com ho és un bitllet fals, simple xerrameca, o com diuen els americans pur bullshit, merda de bou, una mena de manca de solvència generacional de pares i fills on els invisibles fils que t’enllacen amb la gent del passat s’han trencat.

Deu ser que em faig gran si és que ja no ho sóc perquè el que veig i contemplo al meu voltant més que dolent o bo em sembla, en canvi, lleig o bonic; de sobte he anat passant de l’ètica a l’estètica sense una fase d’aclimatació i de descompressió com la que han de sotmetre’s els submarinistes quan decideixen emergir de les profunditats. En qualsevol moment em poden petar les venes, les oïdes i les òrbites dels ulls i deixar-ho tot empastifat de sang i fet un fàstic.

Malgrat tot sempre hi ha coses maques que paga la pena contemplar sense anar a buscar-les lluny sinó al costat mateix de casa; la setmana passada la Ingrid, la meva proveïdora de vestits i bosses, ha tingut el seu primer fill , el Jordi, i avui precisament m’han presentat a la Julia, la filla acabada de néixer dels meus veïns filipins del replà, una parelleta molt jove que parlen un català tant bo com el meu. La nena és una preciositat, que petitona i que bonica!, quina personeta més preciosa!, com la millor de les esperances. Benvinguts Julia i Jordi!

Mentre espero, però, que d’un moment a l’altre la calor africana de l’estiu em socarrimi les neurones i em rebenti la aorta i la sang em surti pels narius, una monja benedictina, la Teresa Forcades, que es vol dedicar a la política a Catalunya i que aconsella no vacunar als fills dels altres, empren un viatge en vaixell per solidaritzar-se amb els palestins de Gaza, però a mig camí es mareja i l’han d’evacuar a corre cuita; això li passa per no prendre la famosa Biodramina, medicament de tota la vida per evitar els marejos. Ja dic, mentre la monja resa i vomita la primera llet de sa mare un nen de sis anys mor a Barcelona de diftèria per haver fet cas els seus pares dels irresponsables i miserables consells d'aquesta pertorbada amb l'argument de que com alguna de les vacunes només garanteix el 99% és millor no vacunar no sigui cas que els passi alguna cosa dolenta a les pobres criatures. I mentrestant, l’Anna Colau, l’alcaldessa de Barcelona, contracta en el seu partit, que ara sí rep subvencions públiques i ja forma part del “circuit” de l’Espanya subvencionada, al seu marit com assessor de l’Ajuntament.

El més trist és que la nova alcaldessa no sap per què la critiquen, no ho entén, segons ella no ha fet res dolent ni censurable i es pensa que la causa de la crítica és només la mala fe de l’oposició; em recorda a la pobreta Pilar Miró quan la van anomenar directora de Televisió Espanyola i li van donar una targeta White, no Black, i corrents se’n va anar a Loewe a renovar el seu armari; ho va fer amb tanta normalitat i naturalitat que, com era legalment obligat, ho va declarar tot fil per randa; hagués, però, pogut anar al Corte Inglés, però va triar Loewe, elecció que demostra que era una noia que tenia bon gust i que encara es deu estar preguntant des del més enllà què va fer malament si és que va fer malament alguna cosa. Això sí, la Colau que els té ben posats com els tenia la Miró mana amb només onze regidors d’un total de quaranta quatre com si estigués en possessió de la majoria absoluta, i els seus partidaris, ja de passada i per aprofitar l’avinentesa, es lamenten que el turisme de Barcelona sigui un turisme de masses i low cost (cosa que no és del tot certa, els creuers més luxosos del món atraquen també al seu port) com si els fills dels pobres, aquests policies que els atonyinen ara igual a ells com abans als seus pares, no tinguessin també dret a visitar Barcelona i la gent humil de la meva ciutat a llogar-los habitacions per quatre euros i a confraternitzar amb forasters i fer amics d’altres països i conèixer la meravellosa cultura popular del turisme barat, la mateixa que fèiem el meu germà i jo quan érem jovenets amb motxilla i mocador vermell al coll, teníem tan bona pinta que  les italianes guapes al veure’ns ens deien que semblàvem uns garibaldini.

En fi..., mentre em poso cotó al nas per no tacar-me la camisa de sang i semblar un garibaldino mort el meu germà Albert, que també està en plena fase de emersió aquàtica, m’escriu i a més de moltes altres coses em parla d’una pel·lícula recurrent entre nosaltres dos els darrers temps, No country for old men dels germans Joel i Ethan Cohen basada en una novel·la del Cormac McCarthy:  “...és de les millors dels Cohen, a més de l'intriga que et manté tota l'estona enganxat a la cadira retrata d'una manera molt crua el submón actual. La conversa que té al principi Chigurh, el personatge del Bardem, amb el pobre botiguer en mig del desert és tremenda: la vella innocència i confiança cara a cara amb la bogeria actual. Les escenes del circ de cotxes al mig del desert són antològiques: el noi quan arriba, els gossos morts, els mexicans estripats a trets, el moribund que li demana aigua, l'home del maletí acabat de morir a l’ombra d'un arbre, la visita de nit al desert dels capos de coll blanc amb el Bardem, les conclusions encertades que van fent més tard el sheriff Bell que interpreta Tommy Lee Jones i el seu ajudant muntats a cavall quan inspeccionen l’escena..., en fi, tot. Un dels móns lumpen dels EE.UU. i la vida quotidiana, tan semblant a qualsevol altre en qualsevol altre lloc. La desesperança de la vida. El seu gran valor que pot esfumar-se en un tres i no res. I les escenes finals amb els somnis explicats amb aquella profunda tristesa...”

Jo li contesto que té tota la raó i que juntament amb Fargo és la millor pel·lícula dels Cohen. I li pregunto i em pregunto retòricament quina diferència hi ha entre la violència d’abans i la d’ara. I em responc a mi mateix que no n’estic segur, ni tan sols si realment en hi ha de diferències i no és únicament una qüestió d’edat, de que ens fem grans i de com ens mirem les coses ara que ja no som uns nens i que no hem viscut ni patit cap guerra de primera ma. Una resposta fàcil i convencional és assenyalar que la diferència potser és una línia molt fina entre la misèria i la injustícia que du a la violència i la cobdícia que també hi porta. Però no ho sé, com ja dic, és la resposta convencional, políticament correcta, la resposta “oficial” de la psicosociologia moderna i jo no sóc ni modern ni psicosociòleg.

En les cites que encapçalen Blood meridian, una altra gran novel·la d’en Cormac McCarthy, en hi ha una d’en Paul Valery que diu: Les vostres idees són terribles i els vostres cors porucs. La vostra pietat, la vostra crueltat són absurdes, desproveïdes de calma, per no dir irresistibles. I al final us fa por la sang, cada vegada més. La sang i el temps. No puc evitar pensar que aquestes paraules van dedicades a tota la gent que celebrant les revetlles de San Juan ha embrutat les platges de la ciutat perquè els espanta la sang i el temps, però deu ser que ja no enraono correctament perquè m’han petat les venes del cap.

Blood meridian, és també terrible com les idees de les que parla Paul Valery, escrita sense treva ni compassió en un llenguatge apocalíptic i directe on hi surten personatges similars a Kurtz, el misteriós i al·lucinat protagonista de El cor de les tenebres d’en Conrad; cabdills sense ànima o amb les ànimes glaçades de peixos abissals que manen bandes d’assassins com si fossin Moisès conduint a un poble sencer darrera uns esbarzers que cremen, jutges, capitans, soldats o profetes assenyalats per l’índex de déus assedegats de sang, Baal o Tezcatlipoca. Bandes que assolen la frontera matant indis i que cobren de governadors, d’alcaldes i de la gent de bé per cabellera tallada, i quan s’acaben els indis, perquè els indis tard o d’hora s’acaben, maten mexicans, les seves cabelleres no es distingeixen de les dels indis, cabells bruts, lacis i negres com el carbó, i perquè en el fons tant és, als que paguen tan se’ls hi en fot si són indis apatxes, comanxes o “peladitos” mexicans.

Cabelleres ensangonades i pells d’óssos per a sobreviure a l’hivern i a les nits perquè en aquells deserts el fred i la foscor maten igual o millor que els propis óssos i que el sol desfermat i la claror enlluernadora del dia, per això i no pas per altra cosa es van inventar les espelmes, per marcar el camí com un fil d’Ariadna i acabar preguntant a les ombres si hi ha algú en la negror, més en allà d’on s’acaba la dèbil escalfor de les espelmes. Normalment les ombres, fora dels somnis, no responen, estan mudes com els indis sense cabellera.

A la taverna dos homes que volien comprar la pell de l'ós estaven buscant a l'amo. L'animal jeia sobre l'escenari en un immens bassal de sang. Totes les espelmes s'havien extingit excepte una que es consumia en el seu propi greix com un llum votiu. A la sala de ball un jove acompanyava al violinista seguint el compàs amb un parell de culleres que feia xocar entre els seus genolls. Les putes es contornejaven mig nues, algunes amb els pits a l'aire. Darrere del local dos homes baixaven per l’entaulat en direcció al pixador. Un tercer hi era de peu orinant en el fang. Hi ha algú dins?, va dir el primer home.” (Meridià de sang, Cormac McCarthy)

En una entrevista filmada que li van fer al Javier Bardem a propòsit de la seva excel·lent intervenció en No country for old men parla de la violència mancada de sentit i de raó que mostra el film anomenant-la explícitament: “violència sense arrels”. Si hi ha, però, em pregunto o afirmo també retòricament, una violència sense arrels cal entendre que en hi ha una altra que sí que en té d’arrels.

En una de les escenes un dels protagonistes, el sheriff Bell, va a visitar a l’Ellis, un vell amic o familiar que viu solitari en una casa al bell mig del desert i al centre del no res, paralític i antic sheriff també com ell i que un bandoler en un mal dia, però amb bona punteria, el va deixar per a la resta de la seva vida en una cadira de rodes. L’Ellis li parla al sheriff Bell de vells records, de la mort a trets de l’oncle Mac el 1909 a mans de set o vuit homes que el van anar a buscar expressament per a matar-lo. Després de disparar-li al porxo i mentre el veien morir als peus dels seus cavalls amb una bala que li perforava el pulmó un d’ells diu que va dir alguna cosa en “Injun” abans de donar mitja volta i anar-se’n deixant-lo ferit de mort en els braços  ensangonats de la seva pobra i espantada esposa, la tia Ella, que no va poder fer res per aturar l’hemorràgia .

Injun en argot vol dir dialecte indi. La història narrada a No country for old men succeeix a Texas i a Texas bàsicament hi havia comanxes. En comanxe la paraula que feien servir els comanxes per anomenar-se a sí mateixos era: Nʉmʉnʉʉ, i els comanxes parlaven una llengua anomenada numic de la gran família lingüística uto-asteca, a vegades classificada com a dialecte xoixon que parlaven els xoixons de les Rocalloses. És a dir, els que van matar a l’oncle Mac molt probablement eren comanxes, una gent que sí tenien arrels, però que estaven a punt de perdre-les. L’Ellis també li diu que aquell és un país difícil per a les persones, difícil i boig, tens al diable dins i els seus habitants no sembla que ens n’adonem.

Quan el sheriff Bell s’entrevista amb la Carla Jean, l’esposa del noi que ha robat la maleta amb els diners d’els traficants de droga que ha trobat morts al desert en la suposada baralla de bandes, ho fa per a que convenci al seu marit fugit que li cal urgentment ajuda si no vol que el mati també a ell el sicari que el persegueix i que interpreta el Bardem, per aquest motiu li explica amb l’afany de convèncer-la quan abans millor com antigament es sacrificaven els bous, amb una simple maça i un cop contundent al cap, al bell mig del front, i com un que semblava ja mort després de la bastonada es va llevar sobtadament i li va etzibar una guitza al confiat escorxador, en Charlie Walser, un conegut seu, que el va tenir que rematar a trets. Li explica aquesta anècdota per a que entengui que si amb un bou la cosa no és pas mai segura amb les persones en general ho és encara molt menys.

En un altre moment de la pel·lícula un dels personatges li confessa consternat al pobre Bell que encara ho està més de consternat per tot el que està passant a la seva jurisdicció que si fa vint anys algú li hagués dit que veuria a un noi amb els cabells tallats en forma de cresta, tenyits de verd i amb un anell al nas, s’hagués pensat que estava completament boig. Una resposta irònica, però, seria recordar-li que molts anys abans potser encara quedava algun comanxe sinó amb cabells pintats de verd sí amb la cara pintada de molts colors, i quan els comanxes es pintaven d’aquesta manera el millor que hom podia fer era fugir corrents o disparar primer per intentar preservar la pròpia cabellera i seguir donant feina honesta als perruquers i perruqueres i no als enterramorts. En aquest sentit, el noi que roba els diners, el sheriff, el seu ajudant, encara tenen a la pell restes de les pintures dels comanxes. La descripció que esmenta l’Albert de l’escena que fan el sheriff i el seu ajudant només mirant el terreny és clavada i fidel al que realment ha succeït tal i com ho faria un comanxe o algú que parlés injun.

Tot comença quan el noi descobreix el macabre espectacle i troba un rastre de sang que primer es pensa que és del cérvol al que ha disparat fallant el tret i fent fugir a tot el ramat esporuguit, però no, veu una cosa estranya que es mou entre les herbes altes que no és pas cap cérvol ferit i al mirar amb els binocles descobreix un gos que fuig coix, la sang és del gos i seguint-la de manera inversa el du a l’origen, al circ de la matança d’on ha sortit espantat el gos amb un tret de bala al cos, animal que també ha rebut la seva part en la balacera al ser un gos ensinistrat per atacar i fer mal. En aquests escenaris naturals sense concessions a l’ombra, la supervivència s’imposa com una manera de viure despietada i alhora tranquil·la i natural, com quan el noi no dona de beure al moribund mexicà que es troba dins d’una furgoneta amb el ventre rebentat, no li dona aigua perquè o no en té o si en té la conserva per a ell, el cas és que amb aigua o sense contempla tot aquell espectacle de cadàvers escampats igual que si veiés galls morts plomats a punt de ser ficats a l’olla de la iaia amb unes verduretes per acompanyar i donar color, de manera tan indiferent i distant que li permet cavil·lar amb parsimònia i fredor malgrat la solejada que cau i l’espectacle de sang que l’envolta, i deduir que aquella matança ha estat entre rivals per alguna cosa de valor. Quina cosa? Busca i ensuma com un gos caçador o com un comanxe i descobreix un rastre en les marques d’unes rodes d’algú que se n’ha anat, l’únic supervivent? Perseguint-lo, seguint el rastre també que va deixant troba efectivament aquest darrer supervivent ja mort i dessagnat a l’ombra de l’únic arbre de gairebé tot el desert i al seu costat una maleta amb molts diners. Però quan arriba a casa, una mena de rulot típica dels USA en un barri típic i ple de rulots i de la gent amb pocs recursos, carregat amb la maleta i després d’anar-se’n al llit amb la seva dona que l’ha estat esperant submisa i obedient, no pot dormir perquè sembla que o l’acaba d’atropellar una estampida de búfals paranoics o que té alguna mena de remordiment, i s’ha de llevar de nou i tornar allà, a què fer?, a donar-li aigua al moribund que abans li ha demanat mentre amb les mans s’aguantava els budells; tornar encara que això sigui una bogeria i una bestiesa, un suïcidi, tornar al desert, a l’escena de la massacre en plena nit on al final no farà altra cosa que trobar, tard o d’hora, la mort per a ell i qui sap si també més tard per a la seva esposa que no té cap culpa, o sí.

El meu germà em respon que: jo sé que hi ha una explicació més enllà de que som més adults i madurs que abans. Crec que és una suma de fets, i no sé si una manera de treure part de l'entrellat seria fer com una mena d'Història comparada. El cas és que malgrat que sempre hi ha hagut fills de puta, aquests poden créixer exponencialment en qualsevol moment en una època donada. Un cop inventat Déu ja no és pot desinventar, però un cop mort és impossible fer-lo ressuscitar.

El nostre pare sempre ens explicava fins que el va emmudir l'Alzheimer com en una ocasió a la guerra un soldat rondinaire es va anar a queixar per enèsima vegada al capità de la companyia per la poca quantitat i la mala qualitat del ranxo que repartien i com aquest capità fart de sentir-lo va treure la pistola i li va disparar un tret davant de tots, en caure malferit el soldat li va demanar clemència dient-li que tenia dona i un fill i el capità li va contestar que se li en fotia que tingués un o deu fills i tal qual el va rematar a terra.

Té raó l’Albert?, hi ha una explicació més enllà de que som més adults i madurs que abans? si és així què dimonis he de fer mentre tant trobem aquesta explicació amb la pell de l’ós que acabo de caçar?, un abric?, una catifa pel salonet?, disseco a l’ós?, regalo la pell a la Teresa Forcades o a l’Anna Colau?,  o la venc sense adobar i em menjo la carn i del greix de l’animal en faig espelmes? Algú m’ho pot dir?

-------------------

“En el segon somni estàvem travessant, el pare i jo, les muntanyes de nit i creuant aquell terrible congost, feia fred i hi havia neu al voltant. Ell m’avançava i seguia endavant sense dir-me ni tan sols una paraula al passar, anava embolicat en la seva manta amb el cap cot. Al passar vaig poder veure que portava foc dins d'una banya com es feia abans. Veia la banya perquè la flama que portava dins l’il·luminava. En el somni jo sabia que ell anava a seguir i encendre una foguera enmig d'aquella foscor i aquell fred. Sabia que quan jo arribés ell estaria allà. I ... em vaig despertar.” (Segon somni que el sheriff Bell li explica a la seva esposa al final de la pel·lícula)

-------------------

Entre la fotografia que encapçala el post i la fotografia que el clou hi ha, com en aquells jocs on calia trobar les set o vuit diferències, una de fonamental que va posar de relleu T.E. Lawrence quan uns beduins li van preguntar encuriosits i estranyats per què li agradava el desert, un lloc, deien ells, on no hi ha res.

------------------------------------------

Diario de verano (4)

El juego de las diferencias.

"El primer sueño no lo recuerdo muy bien, pero, mi padre era más joven que yo lo soy ahora y nos encontrábamos en el pueblo y él me daba dinero que me parece que perdí". (Primer sueño que el sheriff Bell le cuenta a su esposa al final de la película No country for old men)

------------------------------------------

Pier Paolo Pasolini, en lo que se conoció como La battaglia di Valle Giulia del uno de marzo de 1968, les dijo a los estudiantes que los policías que los zurraban en las manifestaciones eran verdaderos hijos de pobres, exactamente con las palabras siguientes: Perché i poliziotti sono figli di poveri”,  sin filigranas intelectuales, enmarcadas, eso sí, en una poesía que les dedicó titulada Il PCI ai giovani, El PCI a los jóvenes. El PCI era el gran Partido Comunista de Italia, el Partido comunista más importante de la Europa Occidental, del Compromiso Histórico con la Democracia Cristiana, tiempos convulsos aquellos como lo son también los actuales. ¿Pero ahora es posible imaginar que alguien con el prestigio que tenía PPP dedique a los jóvenes una poesía en nombre de un partido político para decirles eso?

Seguramente si PPP estuviera aún vivo le costaría entender las imágenes de los obreros de los servicios de basuras municipales limpiando las playas de Barcelona después de las verbenas de San Juan como si fuera el paisaje desolado de una batalla; quizás pensaría como yo que hay algo que no encaja, que no liga como una mayonesa mal hecha o como un argumento mal expuesto, desaliñado y cínico como lo es un billete falso, simple palabrería, o como dicen los americanos puro bullshit, mierda de buey, una especie de falta de solvencia generacional de padres e hijos donde los invisibles hilos que te enlazan con la gente del pasado se han roto.

Será que me hago mayor si es que ya no lo soy porque lo que veo y contemplo a mi alrededor más que malo o bueno me parece, por el contrario, feo o bonito; de repente he ido pasando de la ética a la estética sin una fase de aclimatación y de descompresión como a la que deben someterse los submarinistas cuando deciden emerger de las profundidades. En cualquier momento se me pueden reventar las venas, los oídos y las órbitas de los ojos y dejarlo todo salpicado de sangre y hecho un asco.

A pesar de todo siempre hay cosas bonitas que merece la pena contemplar sin ir a buscarlas lejos sino al lado de casa; la semana pasada Ingrid, mi proveedora de vestidos y bolsas, ha tenido su primer hijo, Jordi, y hoy precisamente me han presentado a Julia, la hija recién nacida de mis vecinos filipinos del rellano, una parejita muy joven que hablan un catalán tan bueno como el mío. La niña es una preciosidad, ¡que pequeñita y que linda!, ¡qué personita más preciosa!, como la mejor de las esperanzas. ¡Bienvenidos Julia y Jordi!

Mientras espero, sin embargo, que de un momento a otro el calor africano del verano me chamusque las neuronas y me reviente la aorta y la sangre me salga por los orificios nasales, una monja benedictina, Teresa Forcades, que quiere dedicarse a la política en Cataluña y que aconseja no vacunar a los hijos de los demás, emprende un viaje en barco para solidarizarse con los palestinos de Gaza, pero a medio camino se marea y la han de evacuar a toda prisa; eso le pasa por no tomar la famosa Biodramina, medicamento de toda la vida para evitar los mareos. Ya digo, mientras la monja reza y vomita la primera leche de su madre un niño de seis años muere en Barcelona de difteria por haber hecho caso sus padres de los irresponsables y miserables consejos de esta perturbada cuyo argumento se basa en que como alguna de las vacunas sólo garantiza el 99% es mejor no vacunar no sea caso que les ocurra algo malo a las pobres criaturas. Y entre tanto, Anna Colau, la alcaldesa de Barcelona, ​​contrata en su partido, que ahora sí recibe subvenciones públicas y ya forma parte del "circuito" de la España subvencionada, a su marido como asesor del Ayuntamiento.

Lo más triste es que la nueva alcaldesa no sabe por qué la critican, no lo entiende, según ella no ha hecho nada malo ni censurable y piensa que la causa de la crítica es sólo la mala fe de la oposición; me recuerda a la pobre Pilar Miró cuando la nombraron directora de Televisión Española y le dieron una tarjeta White, no Black, y corriendo se fue a Loewe a renovar su armario; lo hizo con tanta normalidad y naturalidad que, como era legalmente obligado, lo declaró todo punto por punto; hubiera, sin embargo, podido ir al Corte Inglés, pero eligió Loewe, elección que demuestra que era una chica que tenía buen gusto y que todavía se debe de estar preguntando desde el más allá qué hizo mal si es que hizo mal algo. Eso sí, la Colau que los tiene bien puestos como los tenía la Miró manda con sólo once concejales de un total de cuarenta y cuatro como si estuviera en posesión de la mayoría absoluta, y sus partidarios, ya de paso y para aprovechar la ocasión, se lamentan que el turismo de Barcelona sea un turismo de masas y low cost (cosa que no es del todo cierto, los cruceros más lujosos del mundo atracan también en su puerto) como si los hijos de los pobres, estos policías que los zurran ahora igual a ellos como antes a sus padres, no tuvieran también derecho a visitar Barcelona y la gente humilde de mi ciudad a alquilarles habitaciones por cuatro euros y confraternizar con forasteros y hacer amigos de otros países y conocer la maravillosa cultura popular del turismo barato, la misma que hacíamos mi hermano y yo cuando éramos jovencitos con mochila y pañuelo rojo al cuello, teníamos tan buena pinta que las italianas guapas al vernos nos decían que parecíamos unos garibaldini.

En fin..., mientras me pongo algodón en la nariz para no mancharme la camisa de sangre y parecer un garibaldino muerto, mi hermano Albert, que también está en plena fase de emersión acuática, me escribe y además de muchas otras cosas me habla de una película recurrente entre nosotros dos en los últimos tiempos, No country for old men de los hermanos Joel y Ethan Cohen basada en una novela de Cormac McCarthy: "...es de las mejores de los Cohen, además de la intriga que te mantiene todo el tiempo pegado a la silla retrata de una manera muy cruda el submundo actual. La conversación que tiene al principio Chigurh, el personaje de Bardem, con el pobre tendero en medio del desierto es tremenda: la vieja inocencia y confianza frente a frente con la locura actual. Las escenas del circo de coches en medio del desierto son antológicas: el chico cuando llega, los perros muertos, los mexicanos desgarrados a tiros, el moribundo que le pide agua, el hombre del maletín acabado de morir a la sombra de un árbol, la visita de noche en el desierto de los capos de cuello blanco con Bardem, las conclusiones acertadas que van haciendo más tarde el sheriff Bell que interpreta Tommy Lee Jones y su ayudante montados a caballo cuando inspeccionan la escena..., en fin, todo. Uno de los mundos lumpen de los EE.UU. y la vida cotidiana, tan similar a cualquier otra en cualquier otro lugar. La desesperanza de la vida. Su gran valor que puede esfumarse en un abrir y cerrar de ojos. Y las escenas finales con los sueños explicados con aquella profunda tristeza..."

Yo le contesto que tiene toda la razón y que junto con Fargo es la mejor película de los Cohen. Y le pregunto y me pregunto retóricamente qué diferencia hay entre la violencia de antes y la de ahora. Y me respondo a mí mismo que no estoy seguro, ni siquiera si realmente hay diferencias y no es únicamente una cuestión de edad, de que nos hacemos mayores y de cómo nos miramos las cosas ahora que ya no somos unos niños y que no hemos vivido ni sufrido ninguna guerra de primera mano. Una respuesta fácil y convencional es señalar que la diferencia quizás es una línea muy fina entre la miseria y la injusticia que lleva a la violencia y la codicia que también lleva. Pero no sé, como ya digo, es la respuesta convencional, políticamente correcta, la respuesta "oficial" de la psicosociología moderna y yo no soy ni moderno ni psicosociólogo.

En las citas que encabezan Blood meridian, otra gran novela de Cormac McCarthy, hay una de Paul Valery que dice: “Vuestras ideas son terribles y vuestros corazones medrosos. Vuestra piedad, vuestra crueldad son absurdas, desprovistas de calma, por no decir irresistibles. Y al final os da miedo la sangre, cada vez más. La sangre y el tiempo”. No puedo evitar pensar que estas palabras van dedicadas a toda la gente que celebrando las verbenas de San Juan ha ensuciado las playas de la ciudad porque les asusta la sangre y el tiempo, pero será que ya no razono correctamente porque me han estallado las venas de la cabeza.

Blood meridian, es también terrible como las ideas de las que habla Paul Valery, escrita sin tregua ni compasión en un lenguaje apocalíptico y directo donde salen personajes similares a Kurtz, el misterioso y alucinado protagonista de El corazón de las tinieblas de Conrad; caudillos sin alma o con las almas heladas de peces abisales que mandan bandas de asesinos como si fueran Moisés conduciendo a un pueblo entero tras unas zarzas que arden, jueces, capitanes, soldados o profetas señalados por el índice de dioses sedientos de sangre, Baal o Tezcatlipoca. Bandas que asolan la frontera matando indios y que cobran de gobernadores, de alcaldes y de gente de bien por cabellera cortada, y cuando se acaban los indios, porque los indios tarde o temprano se acaban, matan mexicanos, sus cabelleras no se distinguen de las de los indios, cabellos sucios, lacios y negros como el carbón, y porque en el fondo da igual, a los que pagan tanto les da si son indios apaches, comanches o "peladitos" mexicanos.

Cabelleras ensangrentadas y pieles de osos para sobrevivir en invierno y por las noches porque en aquellos desiertos el frío y la oscuridad matan igual o mejor que los propios osos y que el sol desbocado y la claridad deslumbrante del día, por eso y no por otra cosa se inventaron las velas, para marcar el camino como un hilo de Ariadna y acabar preguntando a las sombras si hay alguien en la negrura, más allá de donde termina el débil calor de las velas. Normalmente las sombras, fuera de los sueños, no responden, están mudas como los indios sin cabellera.

“En la taberna dos hombres que querían comprar la piel del oso estaban buscando al dueño. El animal yacía sobre el escenario en un inmenso charco de sangre. Todas las velas se habían extinguido salvo una que se consumía en su propia grasa como una lámpara votiva. En el salón de baile un joven acompañaba al violinista siguiendo el compás con un par de cucharas que hacía chocar entre sus rodillas. Las putas se contoneaban medio desnudas, algunas con los pechos al aire. Detrás del local dos hombres bajaban por el entablado en dirección al meadero. Un tercero estaba allí de pie orinando en el fango. ¿Hay alguien dentro?, dijo el primer hombre."(Meridiano de sangre, Cormac McCarthy)

En una entrevista filmada que le hicieron a Javier Bardem a propósito de su excelente intervención en No country for old men habla de la violencia carente de sentido y de razón que muestra el filme llamándola explícitamente: "violencia sin raíces". Si hay, sin embargo, me pregunto o afirmo también retóricamente, una violencia sin raíces hay que entender que hay otra que sí tiene raíces.

En una de las escenas uno de los protagonistas, el sheriff Bell, va a visitar a Ellis, un viejo amigo o familiar que vive solitario en una casa en medio del desierto y en el centro de la nada, paralítico y antiguo sheriff también como él y que un bandolero en un mal día, pero con buena puntería, lo dejó para el resto de su vida en una silla de ruedas. Ellis le habla al sheriff Bell de viejos recuerdos, de la muerte a tiros del tío Mac en 1909 a manos de siete u ocho hombres que lo fueron a buscar expresamente para matarlo. Después de dispararle en el porche y mientras lo veían morir a los pies de sus caballos con una bala que le perforaba el pulmón uno de ellos dice que dijo algo en "Injun" antes de dar media vuelta y marcharse dejándolo herido de muerte en los brazos ensangrentados de su pobre y asustada esposa, la tía Ella, que no pudo hacer nada para detener la hemorragia.

Injun en argot significa jerga o dialecto indio. La historia narrada en No country for old men sucede en Texas y en Texas básicamente había comanches. En comanche la palabra que usaban los comanches para llamarse a sí mismos era: Nʉmʉnʉʉ, y los comanches hablaban una lengua llamada numic de la gran familia lingüística uto-azteca, a veces clasificada como dialecto shoshon que hablaban los shoshones de las Rocosas. Es decir, los que mataron al tío Mac muy probablemente eran comanches, una gente que sí tenían raíces, pero que estaban a punto de perderlas. Ellis también le dice que ese es un país difícil para las personas, difícil y loco, tienes el diablo dentro y sus habitantes no parece que nos demos cuenta.

Cuando el sheriff Bell se entrevista con Carla Jean, la esposa del chico que ha robado la maleta con el dinero de los traficantes de droga que ha encontrado muertos en el desierto en la supuesta pelea de bandas, lo hace para que convenza a su marido huido que tiene que pedir urgentemente ayuda si no quiere que lo mate también a él el sicario que le persigue y que interpreta Bardem, de ahí que le cuente con el afán de convencerla cuanto antes cómo antiguamente se sacrificaban los bueyes, con una simple maza y un golpe contundente en la cabeza, en medio de la frente, y como uno que parecía ya muerto tras el bastonazo se levantó repentinamente y le espetó una coz al confiado matarife, Charlie Walser , un conocido suyo, que tuvo que rematarlo a tiros. Le cuenta esta anécdota para que entienda que si con un toro la cosa no es segura con las personas en general lo es mucho menos.

En otro momento de la película uno de los personajes le confiesa consternado al pobre Bell que aún lo está más de consternado por todo lo que está sucediendo en su jurisdicción que si hace veinte años alguien le hubiera dicho que vería a un chico con los cabellos cortados en forma de cresta, teñidos de verde y con un anillo en la nariz, se hubiera pensado que estaba completamente loco. Una respuesta irónica, sin embargo, sería recordarle que muchos años antes quizás aún quedaba algún comanche sino con cabellos pintados de verde sí con la cara pintada de muchos colores, y cuando los comanches se pintaban de esta manera lo mejor que se podía hacer era huir corriendo o disparar primero para intentar preservar la propia cabellera y seguir dando trabajo honesto a los peluqueros y peluqueras y no a los sepultureros. En este sentido, el chico que roba el dinero, el sheriff y su ayudante todavía tienen en la piel restos de las pinturas de los comanches. La descripción que menciona Albert de la escena que hacen el sheriff y su ayudante sólo mirando el terreno es clavada y fiel a lo que realmente ha sucedido tal y como lo haría un comanche o alguien que hablara Injun.

Todo comienza cuando el chico descubre el macabro espectáculo y encuentra un rastro de sangre que primero piensa que es del ciervo al que ha disparado fallando el tiro y haciendo huir a todo el rebaño asustado, pero no, ve algo extraño que se mueve entre las hierbas altas que no es ningún ciervo herido y al mirar con los prismáticos descubre un perro que huye cojo, la sangre es del perro y siguiéndola de manera inversa lo lleva al origen, al circo de la matanza de donde ha salido asustado el perro con un disparo de bala en el cuerpo, animal que también ha recibido su parte en la balacera al ser un perro adiestrado para atacar y hacer daño. En estos escenarios naturales sin concesiones a la sombra, la supervivencia se impone como una manera de vivir despiadada y a la vez tranquila y natural, como cuando el chico no da de beber al moribundo mexicano que se encuentra dentro de una furgoneta con el vientre reventado, no le da agua porque o no tiene o si tiene la conserva para él, el caso es que con agua o sin ella contempla todo aquel espectáculo de cadáveres esparcidos igual que si viera gallos muertos desplumados a punto de ser metidos en la olla de la abuela con unas verduritas para acompañar y dar color, de manera tan indiferente y distante que le permite cavilar con parsimonia y frialdad a pesar de la soleada que cae y el espectáculo de sangre que lo rodea, y deducir que aquella matanza ha sido entre rivales por algo de valor. ¿Qué cosa? Busca y huele como un sabueso cazador o como un comanche y descubre un rastro en las marcas de unas ruedas de alguien que se ha ido, ¿el único superviviente? Persiguiéndole, siguiendo el rastro que va dejando lo encuentra efectivamente ya muerto y desangrado a la sombra del único árbol de casi todo el desierto y a su lado una maleta con mucho dinero. Pero cuando llega a casa, una especie de caravana típica de los USA en un barrio típico y lleno de caravanas de gente con pocos recursos, cargado con la maleta y después de meterse en la cama con su mujer que lo ha estado esperando sumisa y obediente, no puede dormir porque parece que lo acaba de arrollar una estampida de búfalos paranoicos o que tiene algún tipo de remordimiento y se debe levantar de nuevo y volver allí, ¿a qué hacer?, a darle agua al moribundo que antes se la ha pedido mientras con las manos se sostenía las tripas; volver aunque esto sea una locura y una tontería, un suicidio, volver al desierto, a la escena de la masacre en plena noche donde al final no hará otra cosa que encontrar, tarde o temprano, la muerte para él y quién sabe si también luego para su esposa que no tiene ninguna culpa, o sí.

Mi hermano me responde que: yo sé que hay una explicación más allá de que somos más adultos y maduros que antes. Creo que es una suma de hechos, y no sé si una manera de sacar parte del entramado sería hacer como una especie de Historia comparada. El caso es que a pesar de que siempre ha habido hijos de puta, estos pueden crecer exponencialmente en cualquier momento en una época dada. Una vez inventado Dios ya no se puede desinventar, pero una vez muerto es imposible hacerlo resucitar.

Nuestro padre siempre nos contaba hasta que lo enmudeció el Alzheimer como en una ocasión en la guerra un soldado protestón se fue a quejar por enésima vez al capitán de la compañía por la poca cantidad y la mala calidad del rancho que repartían y cómo ese capitán harto de oírle sacó la pistola y le pegó un tiro delante de todos, al caer malherido el soldado le pidió clemencia diciéndole que tenía mujer y un hijo y el capitán le contestó que le daba igual que tuviera uno o diez hijos y tal cual lo remató en el suelo.

¿Tiene razón Albert?, ¿hay una explicación más allá de que somos más adultos y maduros que antes? si es así ¿qué demonios tengo que hacer mientras tanto encontramos esta explicación con la piel del oso que acabo de cazar?, ¿un abrigo?, ¿una alfombra para el saloncito?,  ¿diseco al oso?, ¿le regalo la piel a Teresa Forcades o a Anna Colau?, ¿o la vendo sin curtir y me como la carne y de la grasa del animal hago velas? ¿Alguien me lo puede decir?

-------------------

“Estábamos  atravesando, mi padre y yo, las montañas de noche y cruzando aquel terrible desfiladero, hacía frío y había nieve alrededor. Él me adelantaba y seguía adelante sin decirme ni siquiera una palabra al pasar, iba envuelto en su manta con la cabeza gacha. Al pasar pude ver que llevaba fuego dentro de un cuerno como se hacía antes. Veía el cuerno porque la llama que llevaba dentro lo iluminaba. En el sueño yo sabía que él iba a seguir y encender una hoguera en medio de aquella oscuridad y aquel frío. Sabía que cuando yo llegara él estaría allí.  Y… me desperté." (Segundo sueño que el sheriff Bell le cuenta a su esposa al final de la película)

-------------------


Entre la fotografía que encabeza el post y la fotografía que lo cierra hay, como en aquellos juegos donde había que encontrar las siete u ocho diferencias, una de fundamental que puso de relieve T.E. Lawrence cuando unos beduinos le preguntaron curiosos y extrañados por qué le gustaba el desierto, un lugar, decían ellos, donde no hay nada.


jueves, 2 de julio de 2015

L’amor és una patata.


Diari d’estiu (3)

L’amor és una patata.

La Viquipèdia ens diu que la paraula patata prové del “taíno (llengua ameríndia caribenya)  batata, que indicava el moniato o patata dolça; la paraula es va veure influïda pel quítxua  papa, amb el mateix significat”.

Són curioses les similituds dels sons universals: pa, ma i ba associats al pare, a la mare, als avis  i a les patates en moltes llengües del món; sons que s’aprenen de petit mentre memoritzes les olors corporals del teu pare i la teva mare quan et porten a coll, t’abracen i et petonegen, molt abans que aprenguis a parlar.

He comptat milers de receptes diferents de cuinar patates arreu del planeta, des de l’humil patata bullida a la popular patata fregida. Les patates han salvat a la humanitat de la fam i ens han donat com si res els plaers de cuinar-les i menjar-les, a més també de permetre fer amb elles segells improvisats si ens veiem en la necessitat de falsificar a corre-cuita un passaport o un salconduit per fugir escàpols d’algun país o circumstància adversa, tal i com ens han explicat moltes pel·lícules d’aventures.

La meva mare preparava unes delicioses patates al forn amb una vinagreta en la que no podies deixar de sucar-hi pa. Les cuinava senceres, amb tota la pell, amb uns quants talls i un rajolí d’oli per a que es fessin millor per dins, les embolicava amb paper d’alumini i el forn ben calent durant uns trenta o quaranta minuts depenent de la mida de les patates.

Les patates no tenen res a veure amb la alta cultura ni amb la cultura pop tot i que formen part d’una de les bombolles més característiques i populars dels nostres temps, la bombolla gastronòmica, la dels xefs i estrelles Michelin, al igual també que la bombolla artística de la que ningú en parla, però de la que sovint degoten notícies com la del IVAM que a més d’inflar en més d’un milió el nombre de visitants que rebia comprava obra un 1.500 % superior al preu de mercat. Em pregunto quan deuen valdre ara les col·leccions que s’emmagatzemen a les caixes fortes dels bancs, segurament ni el valor dels marcs que les contenen.

Això em recorda que un ex conseller de la Generalitat catalana cobrava les seves fraudulentes comissions entregant simplement una targeta de visita de la seva esposa que era pintora per oferir amb la més absoluta innocència la seva obra. Aneu-hi, segur que trobareu alguna cosa que us agrada –els hi deia als que havien de pagar la “mordida”–. Efectivament, anaven a l’estudi de la senyora pintora i sempre, sempre, sortien amb una peça sota el braç, una tela caríssima venuda amb la corresponent factura, l’IVA i la retenció de l’IRPF, tot legal.

Estem envoltats de bombolles que no són de sabó, l’amor és una d’elles? Les sèries llatinoamericanes podrien fer pensar que sí, però jo penso que no, per què?, perquè l’amor és, com ja hem dit, una esplèndida patata, no en tinc cap dubte, i una cosa tan bona com aquest humil tubercle no pot ser mai l’instrument de cap autoengany, oi?


Avui han vingut a visitar-me l’Aleix i la Dina, uns molt bons amics, ell és barceloní i ella d’Ekaterinburg, més enllà dels Urals. La veritat és que m’han fet enveja. Adjunto una foto al final dels tres.

-------------------------------------------

Diario de verano (3)

El amor es una patata.

Wikipedia nos dice que la palabra patata proviene del "taíno (lengua amerindia caribeña) batata, que indicaba el boniato o patata dulce; la palabra se vio influida por el quechua papa, con el mismo significado".

Son curiosas las similitudes de los sonidos universales: pa, ma y ba asociados al padre, la madre, los abuelos y a las patatas en muchas lenguas del mundo; sonidos que se aprenden de pequeño mientras memorizas los olores corporales de tu padre y de tu madre cuando te llevan a hombros, te abrazan y te besan, mucho antes de que aprendas a hablar.

He contado miles de recetas diferentes de cocinar patatas en todo el planeta, desde la humilde patata hervida a la popular patata frita. Las patatas han salvado a la humanidad del hambre y nos han dado como si nada los placeres de cocinarlas y comerlas, además también de permitir hacer con ellas sellos improvisados ​​si nos vemos en la necesidad de falsificar a toda prisa un pasaporte o un salvoconducto para huir fugitivos de algún país o circunstancia adversa, tal y como nos han contado muchas películas de aventuras.

Mi madre preparaba unas deliciosas patatas al horno con una vinagreta en la que no podías dejar de mojar pan. Las cocinaba enteras, con toda la piel, con varios cortes y un chorrito de aceite para que se hicieran mejor por dentro, las envolvía con papel de aluminio y el horno bien caliente durante unos treinta o cuarenta minutos dependiendo del tamaño de las patatas.

Las patatas no tienen nada que ver con la alta cultura ni con la cultura pop aunque forman parte de una de las burbujas más características y populares de nuestros tiempos, la burbuja gastronómica, la de los chefs y estrellas Michelin, al igual también que la burbuja artística de la que nadie habla, pero de la que a menudo gotean noticias como la del IVAM que además de inflar en más de un millón el número de visitantes que recibía compraba obra un 1500% superior al precio de mercado. Me pregunto cuándo deben valer ahora las colecciones que se almacenan en las cajas fuertes de los bancos, seguramente ni el valor de los marcos que las contienen.

Esto me recuerda que un ex consejero de la Generalidad catalana cobraba sus fraudulentas comisiones entregando simplemente una tarjeta de visita de su esposa que era pintora para ofrecer con la más absoluta inocencia su obra. Id a verla, seguro que encontraréis algo que os gusta -les decía a los que tenían que pagar la "mordida" -. Efectivamente, iban al estudio de la señora pintora y siempre, siempre, salían con una pieza debajo del brazo, una tela carísima vendida con la correspondiente factura, el IVA y la retención del IRPF, todo legal.

Estamos rodeados de burbujas que no son de jabón, ¿el amor es una de ellas? Las series latinoamericanas podrían hacer pensar que sí, pero yo pienso que no, ¿por qué?, porque el amor es, como ya hemos dicho, una espléndida patata, no tengo ninguna duda, y algo tan bueno como este humilde tubérculo no puede ser nunca el instrumento de ningún autoengaño, ¿verdad?

Hoy han venido a visitarme Aleix y Dina, unos muy buenos amigos, él es barcelonés y ella de Ekaterimburgo, más allá de los Urales. La verdad es que me han dado envidia. Adjunto una foto de los tres.


lunes, 29 de junio de 2015

Catalunya


Diari d’estiu (2)

Catalunya.

Quan vaig llegir Homage to Catalonia de George Orwell empès pel meu entusiasme juvenil vaig tenir la decepció de no trobar en cap de les seves pagines l’homenatge explícit a Catalunya que prometia el títol i que jo esperava i desitjava; en el seu lloc, en canvi, hi havia un relat detallat, una descripció elaborada i minuciosa, típicament britànica, de la seva experiència a les trinxeres aragoneses i de la seva participació també en els anomenats i famosos Fets de maig de Barcelona de 1937, una guerra civil dins de l’altra guerra civil.

Aquells fets terribles i estúpids, una guerra civil dins d’una altra guerra civil, posen en evidència i senyalen amb l’índex temible de l’acusació encertada el que José María Aznar, antic President del Govern espanyol, va gairebé profetitzar no fa pas molts mesos: que abans que es tranqués Espanya es trencaria Catalunya. Potser José María Aznar oblida, com gairebé tots els espanyols, que Espanya va ser la primera que va trencar Catalunya.

Cal recordar doncs, que uns quants segles enrere, Velázquez, el millor i més gran pintor que ha existit mai, va ser, d’acord al càrrec que ostentava dins de la Cort de Felip IV, l’encarregat d’organitzar les celebracions que van tenir lloc el 7 de novembre de 1659 a l’illa dels Faisans, al riu Bidasoa, als límits del País Basc Nord, per a festejar l’acord que va significar el Tractat dels Pirineus entre els representants de Felip IV de Castella i III d'Aragó i Lluís XIV de França, que posava fi a la Guerra dels Trenta anys i per el qual es cedia a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Tractat que va ser signat i acordat sense consultar com era obligat a les Corts Catalanes i amagant-ho oficialment fins a les Corts de Barcelona de 1702, tot i que va ser públic i notori, com era inevitable, des de 1660.

Aquest, com és evident, és un fet ja molt antic que com aigua passada no hauria de moure cap molí, o sí, però que contrasta de manera extraordinària amb la secular i tòpica reivindicació espanyola de Gibraltar que ja causa vergonya aliena i que fa que un servidor, i com jo molts altres, es senti molt més proper a un ciutadà de Perpinyà que d’un de Cadis, l’un és com un familiar i l’altre, el de Cadis, només un veí llunyà i tan aliè a mi com gairebé pot ser-ho un argentí de la Patagònia o un britànic de les illes Falkland.

Només cinquanta cinc anys després i com a final d’una altre guerra, la de Successió, es proclamava el Decret de Nova Planta on s’assimilaven els antics territoris de la Corona d’Aragó a les lleis de Castella. Amb aquest Decret el rei d’Espanya ja no tindria ni el feixuc deure ni l’obligació formal i legal de consultar a les Corts Catalanes res que tingués a veure amb Catalunya, ni tan sols com s’havia de fer o no s’havia de fer el pa amb tomàquet, perquè simplement ja no existien, havien quedat eradicades, esborrades com aquell que passa pàgina.

El Decret, però, va tenir una de les conseqüències econòmiques més paradoxals de la història ibèrica: permetre a aquests territoris –que gràcies al Decret ja eren oficial i administrativament part del nucli dur d’Espanya– comerciar amb Amèrica que fins aquell moment tenien absolutament prohibit. La paradoxa està en que aquest va ser un dels motors de la prosperitat catalana i una oportunitat que Catalunya no va deixar perdre i que es va consolidar després amb la Revolució Industrial i les conseqüències econòmiques, socials, culturals i polítiques que tot plegat va significar, entre elles la creació per Prat de la Riba de la Mancomunitat de Catalunya, el primer organisme i els fonaments de la moderna autonomia catalana que Primo de Ribera va també eradicar per donar lloc paradoxalment, anys més tard amb l’adveniment de la II República espanyola, a la restauració de la vella institució catalana d’autogovern creada l’any 1359, la Generalitat de Catalunya i que Franco també va suprimir.

Però jo em continuo preguntant insistentment on dimonis és, o què coi significa per a un britànic la paraula “homenatge” i el per què George Orwell va titular així el seu llibre on no sé veure l’homenatge a Catalunya per en lloc; penso sincerament que més li hagués valgut titular-lo Homenatge als espanyols, sobre tot després d’escriure: “Tinc molts mals records d’Espanya, però molts pocs mal records dels espanyols. (...) És indubtable que tenen una generositat, una espècie de noblesa, que no són pròpies del segle XX. Això és el que permet esperar que a Espanya fins i tot el feixisme pugui adoptar una forma relativament àmplia i tolerable. Pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita”. És, però, aquest paràgraf veritablement un elogi als espanyols o tot el contrari? Què significa que pocs espanyols posseeixen la maleïda eficiència i consistència que un estat totalitari modern necessita? El de Franco va durar quaranta anys que no és precisament poca cosa en quant a consistència i eficiència. Les democràcies no han de ser també consistents i eficients, o han de ser estables segons el que dèiem que diu i aconsella l’Equilibri de Nash?

La primera entrevista que van tenir l’Adolfo Suárez i Josep Tarradellas va ser un complet fracàs, no es van posar d’acord absolutament en res, però al sortir del Palau de la Moncloa i al tenir que respondre a les preguntes dels periodistes que l’esperaven sobre com havia anat l’entrevista amb el President del Govern espanyol, en Josep Tarradellas va respondre com un murri que molt bé, que estava molt content, que tot havia anat de manera magnífica i que s’havien posat d’acord en gairebé totes les qüestions i que l’acord era pròxim i imminent. Aquesta mentida de gat vell que va ser publicada immediatament en tots els diaris i radiada per totes les emissores va descol·locar a Suárez i d’una manera inesperada va desencallar les negociacions i va permetre que la Generalitat de Catalunya fos l’única institució republicana que fou reconeguda com a tal en la Transició gracies a un Decret que la va restablir i que va permetre a Josep Tarradellas continuar sent, dins encara de la legalitat franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cent vint-i-cinquè President de la Generalitat, un President sense poder ni pressupost, però igual que De Gaulle en la Segona Guerra Mundial amb tota la força del simbolisme d’una Institució que representava a un país.

El senyor de BallantraeThe Master of Ballantrae, és una novel·la que va escriure Robert Louis Stevenson i que va  publicar el 1888. El 1953 es va portar al cinema amb Errol Flynn i Roger Livesey en els papers principals i William Keighley en el de director, convertint-se en una de les pel·lícules d’aventures millors de la història del cinema. La narració ens parla del retorn el 1745 de  Carles Eduard Estuard a Escòcia per prendre el tron al rei Jordi II del Regne Unit de la casa de Hannover i restaurar la casa Estuard. El senyor de Ballantrae, escocès de soca-rel, veient els problemes que s’acostaven es troba en un dilema per tal de salvaguardar el patrimoni familiar que perillarà si fa una aposta equivocada i es decanta pel bàndol perdedor. Així doncs, pren una solució salomònica enviant a un dels fills a lluitar al costat de Carles Eduard Estuard i a l’altre fill a les files del rei Jordi II del Regne Unit, amb la promesa fervent dels dos germans de que el guanyador ajudarà i empararà al perdedor. És a dir, obliga als germans a prendre la solució col·laborativa en el dilema del presoner del que parlàvem en l’anterior post dedicat a Espanya. Però després les coses surten com surten perquè les persones són com són i res es pot preveure ni res és segur, un dels germans, el que es troba en el bàndol guanyador, traeix al germà que es veu obligat a fugir al Carib vivint allí fantàstiques aventures.

El restabliment de la Generalitat de Catalunya el 29 de setembre de 1977 derrogant la corresponent llei franquista de 1938 i mantenint estalvi el fil de la tradició simbòlica catalana, no només va retornar les coses a l’estat en que Franco les havia trobat al començar la guerra sinó que igualment va representar un reconeixement als quaranta anys en que la institució catalana havia perviscut en la clandestinitat gràcies a la tossuderia d’uns i als ajuts econòmics de molts altres que van impedir literalment que els Presidents de la Generalitat en l’exili es morissin de fam, ells i les seves famílies. Entre els samaritans, sorprenentment, es trobava Joan Antoni Samaranch i Torelló, el futur President del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona i falangista reconegut però que sabia, igual que ho sabia el senyor de Ballantrae, que no és bo dipositar totes les pomes en una sola cistella perquè, vulguis que no, tard o d’hora, algú haurà de curar als ferits i recompondre el desastre després de la derrota sigui quin sigui el resultat de la batalla.

No sé si la noblesa de la que parla George Orwell dels espanyols té en compte aquesta mena de qüestions, ho desconec, no puc penetrar en la ment d’aquell excel·lent escriptor i periodista britànic ja mort, però dubto que un trotskista convençut com era ell considerés noble aquesta classe de comportament i de lògica moral que, per el contrari, és fàcil de qualificar com a cínica. Més aviat penso que és tota una altre cosa, que precisament fa referència a que la noblesa hispànica ho és perquè posa sempre totes les pomes en una sola cistella, variant eficient del presoner que traeix al seu company. Per què?, perquè no han considerat que la seva existència com a poble, tribu, tropa, comunitat de veïns, o grup humà que conviu plegat, pugui estar mai en perill, ni se'ls hi passa pel cap, raó per la que el senyor José María Aznar va dir el que va dir, que abans es trencaria Catalunya que Espanya. Esperem doncs, si això és així i això acaba succeint, que Catalunya es trenca o és la mateixa Espanya la que acaba de nou trencant Catalunya com el Regne Unit ho va fer també amb Irlanda, que algú a Catalunya faci de senyor de Ballantrae i reculli els ferits i recompongui el desastre després de la derrota, sigui quin sigui el resultat de la batalla.

La raó aparent i visible que mou al fill del senyor de Ballantrae a trair al seu altre germà que ha de fugir escàpol per a salvar la vida és la cobdícia i la deslleialtat miserable, però el veritable motiu és una noia, la bonica promesa del seu germà de la que ell també està enamorat. Ja tenia raó John Nash a l’afirmar que les noies guapes sempre porten problemes!, quina és, doncs, la noia guapa dels catalans?, no ho podria assegurar, però molt em temo que nosaltres mateixos, naturalment. 

---------


Pintura de Jacques Laumosnier (1638-1715) on veiem a Felip IV i Lluís XIV acordant el Tractat dels Pirineus. Museo de Tessé. El 6 d’agost de 1660, nou mesos després d’aquestes celebracions a la illa dels Faisans i només amb 61 anys d’edat, va morir Velázquez, ja sé que això no fa al cas, però...

---------------------------------------

Diario de verano (2)

Cataluña.

Cuando leí Homage to Catalonia de George Orwell empujado por mi entusiasmo juvenil tuve la decepción de no encontrar en ninguna de sus páginas el homenaje explícito a Cataluña que prometía el título y que yo esperaba y deseaba; en su lugar, en cambio, había un relato detallado, una descripción elaborada y minuciosa, típicamente británica, de su experiencia en las trincheras aragonesas y de su participación también en los llamados y famosos Hechos de mayo de Barcelona de 1937, una guerra civil dentro de la otra guerra civil.

Aquellos hechos terribles y estúpidos, una guerra civil dentro de otra guerra civil, ponen en evidencia y señalan con el índice temible de la acusación acertada lo que José Mª Aznar, antiguo Presidente del Gobierno español, casi profetizó no hace muchos meses: que antes que se rompiera España se rompería Cataluña. Quizás Aznar olvida, como casi todos los españoles, que España fue la primera que rompió Cataluña.

Hay que recordar entonces, que varios siglos atrás, Velázquez, el mejor y más gran pintor que ha existido nunca, fue, de acuerdo al cargo que ostentaba dentro de la Corte de Felipe IV, el encargado de organizar las celebraciones que tuvieron lugar el 7 de noviembre de 1659 en la isla de los Faisanes, en el río Bidasoa, en los límites del País Vasco Norte, para festejar el acuerdo que significó el Tratado de los Pirineos entre los representantes de Felipe IV de Castilla y III de Aragón y Luis XIV de Francia, que ponía fin a la Guerra de los Treinta años y por el que se cedía a Francia el condado del Rosellón y parte del de la Cerdanya. Tratado que fue firmado y acordado sin consultar como era obligado a las Cortes Catalanas y escondiéndolo oficialmente hasta las Cortes de Barcelona de 1702, aunque fue público y notorio, como era inevitable, desde 1660.

Éste, como es evidente, es un hecho ya muy antiguo que como agua pasada no debería mover ningún molino, o sí, pero que contrasta de manera extraordinaria con la secular y tópica reivindicación española de Gibraltar que ya causa vergüenza ajena y que hace que un servidor, y como yo tantos otros, se sienta mucho más cercano a un ciudadano de Perpiñán que a uno de Cádiz, el primero es como un familiar y el otro, el de Cádiz, sólo un vecino lejano y tan ajeno a mí como casi puede serlo un argentino de la Patagonia o un británico de las islas Falkland.

Sólo cincuenta cinco años después y como final de otra guerra, la de Sucesión, se proclamaba el Decreto de Nueva Planta donde se asimilaban los antiguos territorios de la Corona de Aragón a las leyes de Castilla. Con este Decreto el rey de España ya no tendría ni el farragoso deber ni la obligación formal y legal de consultar a las Cortes Catalanas nada que tuviera que ver con Cataluña, ni siquiera cómo se debía de hacer o no el pan con tomate, porque simplemente ya no existían, habían quedado erradicadas, abolidas, borradas como aquel que pasa página.

El Decreto, sin embargo, tuvo una de las consecuencias económicas más paradójicas de la historia ibérica: permitir a estos territorios -que gracias al Decreto ya eran oficial y administrativamente parte del núcleo duro de España- comerciar con América que hasta ese momento tenían absolutamente prohibido. La paradoja está en que este fue uno de los motores de la prosperidad catalana y una oportunidad que Cataluña no dejó perder y que se consolidó después con la Revolución Industrial y las consecuencias económicas, sociales, culturales y políticas que todo ello significó, entre ellas la creación por Prat de la Riba de la Mancomunidad de Cataluña, el primer organismo y los cimientos de la moderna autonomía catalana que Primo de Ribera también abolió para dar lugar paradójicamente, años más tarde con el advenimiento de la II República española, a la restauración de la vieja institución catalana de autogobierno creada en 1359, la Generalitat de Cataluña, y que Franco también suprimió.

Pero yo me sigo preguntando insistentemente dónde demonios está, o qué diablos significa para un británico la palabra "homenaje" y el por qué George Orwell tituló así su libro donde no sé ver el homenaje a Cataluña por ninguna parte; pienso sinceramente que más le hubiera valido titularlo Homenaje a los españoles, sobre todo después de escribir: "Tengo muchos malos recuerdos de España, pero muy pocos mal recuerdos de los españoles. (...) Es indudable que tienen una generosidad, una especie de nobleza, que no son propias del siglo XX. Esto es lo que permite esperar que en España incluso el fascismo pueda adoptar una forma relativamente amplia y tolerable. Pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita". ¿Es, sin embargo, este párrafo verdaderamente un elogio a los españoles, o todo lo contrario? ¿Qué significa que pocos españoles poseen la maldita eficiencia y consistencia que un estado totalitario moderno necesita? El de Franco duró cuarenta años que no es precisamente poco en cuanto a consistencia y eficiencia. ¿Las democracias no deben ser también consistentes y eficientes, o deben ser estables según lo que decíamos que dice y aconseja el Equilibrio de Nash?

La primera entrevista que tuvieron Adolfo Suárez y Josep Tarradellas fue un completo fracaso, no se pusieron de acuerdo absolutamente en nada, pero al salir del Palacio de la Moncloa y al tener que responder a las preguntas de los periodistas que le esperaban sobre cómo había ido la entrevista con el Presidente del Gobierno, Josep Tarradellas respondió como un pícaro que muy bien, que estaba muy contento, que todo había ido de forma magnífica y que se habían puesto de acuerdo en casi todas las cuestiones y que el acuerdo era cercano e inminente. Esta mentira de gato viejo que fue publicada inmediatamente en todos los diarios y radiada por todas las emisoras descolocó a Suárez y de una manera inesperada desatascó las negociaciones y permitió que la Generalidad de Cataluña fuera la única institución republicana que fue reconocida como tal en la Transición gracias a un Decreto que la restableció y que permitió a Josep Tarradellas seguir siendo, dentro aún de la legalidad franquista del Fuero de los Españoles y los Principios del Movimiento, el cien vigésimo quinto presidente de la Generalitat, un Presidente sin poder ni presupuesto, pero al igual que De Gaulle en la Segunda Guerra Mundial con toda la fuerza del simbolismo de una Institución que representaba a un país.

El señor de Ballantrae, The Master of Ballantrae, es una novela que escribió Robert Louis Stevenson y que publicó en 1888. En 1953 se llevó al cine con Errol Flynn y Roger Livesey en los papeles principales y William Keighley en el de director, convirtiéndose en una de las películas de aventuras mejores de la historia del cine. La narración nos habla del regreso en 1745 de Carlos Eduardo Estuardo a Escocia para tomar el trono al rey Jorge II del Reino Unido de la casa de Hannover y restaurar la casa Estuardo. El señor de Ballantrae, escocés de pura cepa, viendo los problemas que se acercaban se encuentra en un dilema para salvaguardar el patrimonio familiar que peligrará si hace una apuesta equivocada y se decanta por el bando perdedor. Así pues, toma una solución salomónica enviando a uno de los hijos a luchar junto a Carlos Eduardo Estuardo y al otro hijo a las filas del rey Jorge II del Reino Unido, con la promesa ferviente de los dos hermanos de que el ganador ayudará y amparará al perdedor. Es decir, obliga a los hermanos a tomar la solución colaborativa en el dilema del prisionero del que hablábamos en el anterior post dedicado a España. Pero después las cosas salen como salen porque las personas son como son y nada se puede prever ni nada es seguro, uno de los hermanos, el que se encuentra en el bando ganador, traiciona al otro hermano que se ve obligado a huir al Caribe viviendo allí fantásticas aventuras.

El restablecimiento de la Generalidad de Cataluña el 29 de septiembre de 1977 deroga la correspondiente ley franquista de 1938 manteniendo a salvo el hilo de la tradición simbólica catalana, no sólo devolviendo las cosas al estado en que Franco las había encontrado al comenzar la guerra sino que igualmente representó un reconocimiento a los cuarenta años en que la institución catalana había pervivido en la clandestinidad gracias a la terquedad de unos y a las ayudas económicas de muchos otros que impidieron literalmente que los Presidentes de la Generalitat en el exilio se murieran de hambre, ellos y sus familias. Entre los samaritanos, sorprendentemente, se encontraba Juan Antonio Samaranch y Torelló, el futuro Presidente del COI forjador de la candidatura olímpica de Barcelona y falangista reconocido pero que sabía, al igual que lo sabía el señor de Ballantrae, que no es bueno depositar todas las manzanas en una sola canasta porque, quieras que no, tarde o temprano, alguien tendrá que curar a los heridos y recomponer el desastre tras la derrota sea cual sea el resultado de la batalla.

No sé si la nobleza de la que habla George Orwell de los españoles tiene en cuenta este tipo de cuestiones, lo desconozco, no puedo penetrar en la mente de aquel excelente escritor y periodista británico ya fallecido, pero dudo que un trotskista convencido como era él considerara noble esta clase de comportamiento y de lógica moral que, por el contrario, es fácil de calificar como cínica. Más bien pienso que es toda otra cosa, que precisamente hace referencia a que la nobleza hispánica lo es porque pone siempre todas las manzanas en una sola canasta, variante eficiente del prisionero que traiciona a su compañero. ¿Por qué?, porque no han considerado que su existencia como pueblo, tribu, tropa, comunidad de vecinos o grupo humano que convive unido, pueda estar nunca en peligro, ni se les pasa por la cabeza, por eso es por lo que el señor Aznar dijo lo que dijo, que antes se rompería Cataluña que España. Esperemos pues, si esto es así y esto acaba sucediendo, que Cataluña se rompa, o es la misma España la que termina de nuevo rompiendo Cataluña como el Reino Unido lo hizo también con Irlanda, que alguien en Cataluña haga de señor de Ballantrae y recoja los heridos y recomponga el desastre después de la derrota, sea cual sea el resultado de la batalla.

La razón aparente y visible que mueve al hijo del señor de Ballantrae a traicionar a su otro hermano que tiene que huir fugitivo para salvar la vida es la codicia y la deslealtad miserable, pero el verdadero motivo es una chica, la bella prometida de su hermano de la que él también está enamorado. ¡Ya tenía razón John Nash al afirmar que las chicas guapas siempre traen problemas!, ¿quién es, pues, la chica guapa de los catalanes?, no lo podría asegurar, pero mucho me temo que nosotros mismos, naturalmente.


Pintura de Jacques Laumosnier (1638-1715) donde vemos a Felipe IV y Luis XIV acordando el Tratado de los Pirineos. Museo de Tessé. El 6 de agosto de 1660, nueve meses después de estas celebraciones en la isla de los Faisanes y sólo con 61 años de edad, murió Velázquez, ya sé que esto no viene a cuento, pero...