Diari d'estiu. (1)
La primera llei
de Newton
La
primera llei de Newton afirma que si no es fa res, res no passa.
A molts els agradaria que succeís el segon sense fer cas
del primer, però això és impossible, i ho és perquè sempre acaba per passar alguna
cosa quan alguna cosa fem per poc que sigui, quelcom que acaba per afectar-nos
de manera inevitable. Els nostres actes tenen, invariablement, conseqüències
que no podem eludir.
Sense fer gairebé res movem muntanyes, amb solament dues
cames caminem, encara que només pensem que no hem de pensar provoquem
esdeveniments que ens és impossible controlar mai del tot.
El futur és fill del present i del present no en tenim ni
idea.
La por al desconegut ens predisposa a la inacció, al
dubte, a la por, i ens sotmet d'una manera natural i ineludible a aquesta
famosa primera llei del físic britànic: no fer res perquè res no passi.
Però el simple aleteig d'una parpella és capaç d'aixecar
la pols dels deserts de Mart.
Un amic molt estimat acaba de trencar-se el canell de la mà
esquerra, té una feina de risc, molt física, ha de manipular màquines i motors,
peces pesades de metall, però això no és l'important.
L'important és que la seva novia l’ha enviat a passeig,
ha donat per finalitzada la seva relació
amorosa fent servir un argument inapel·lable.
La noia diu que ja no està disposada a seguir trobant-se
amb ell, cada mes o mes i mig, a meitat de camí d'on tots dos viuen –viuen separats per una considerable distància quilomètrica- perquè això l’obliga a ella a tenir que
renunciar, perdre, o deixar de guanyar, el que guanya al seu treball habitual en
els escassos dos o tres dies que dediquen a estar junts.
Val a dir que no cobra cap sou i sí per feina feta i que,
a més, l'obliga especialment els caps de setmana i dies festius que és quan
aprofitaven per a veure’s. Ell, naturalment, està disposat a buscar
alternatives, ella, pel que es veu, no, l’economia mana. Ella té un fill i es
pensa que els diners que deixa de guanyar els hi pren al nen.
La noia no és que guanyi molt tampoc, només 300 euros,
100 al dia, pèrdua a la qual s'ha de sumar les despeses inherents al viatge.
Calculo que, entre una cosa i l'altra, el perjudici monetari arriba als 400
euros cada quatre o sis setmanes, i això que s'estalviaven l'hotel perquè
s'allotjaven a casa d'un conegut que els deixvaa la seva vivenda. I sortir
tampoc és que sortissin molt perquè es passen, es passaven, la majoria del
temps tancats a l'habitació.
"Així m'ho ha
comunicat, així de senzill i de clar, així funcionen les coses, noi" -m'ha
dit el meu amic molt abatut-.
No negaré que m'ha sorprès el fet en sí i la senzillesa
del seu argument, ha estat una exposició econòmica irrebatible, però no vull,
malgrat al meu comprensible i lògic desencís i tristor pel meu amic, posar-me
dramàtic ni confondre les parpelles ni les pestanyes amb les ales d'una
papallona, són dues coses que no tenen, ni tindran, mai res a veure. O sí.
He pensat que si algun dia el meu amic decideix
convertir-se en gigoló i acompanyant de senyores necessitades d'assistència
masculina ara ja sap quina ha de ser la seva tarifa de serveis, menys de 400
euros per un cap de setmana, ho trobo massa barat, el meu amic té bona planta i
és un home amb una excel·lent conversa. Aquesta noia no sap el que es fa, però
demanar explicacions raonables als cocodrils femella del Serengueti –el éssers
més semblants de l’univers a les dones humanes-
ja sé que és una tasca inútil.
Ningú hauria d'ignorar, però, quant valen en diners els
seus serveis sexuals, perquè valer, sens dubte, alguna cosa valen en diners,
euros, dòlars o francs suïssos, tant se val. Pocs homes arriben a saber-ho a la
seva vida, ell, gràcies a la sinceritat de la seva novia, sí.
"Els calçotets
de cuir negre amb cremallera al centre que et vaig fer -li he recordat- poden encara ser-te útils per a altres
ocasions futures, oi?, Pensa que així funcionen les coses, noi, no
t'entristeixis, mai se sap què ens pot oferir la vida i molt més en els temps
que corren tan necessitats i canviants com les cares de la lluna ".
Però la primera Llei de Newton no afirma exactament el
que he dit al principi. En realitat diu que si no es fa res no passa res
diferent al que ja està passant perquè sempre està succeint alguna cosa, sigui
el que sigui, i això que passa segueix passant sense canvis fins que algú
intervé, llavors, quan ho fa, tot canvia, per bé o per mal tot és diferent.
A partir d'aquí entrem en el món de la segona llei de
Newton.
El diner, mal que ens pesi, és el millor invent de la
humanitat després del sistema mètric decimal, per això té tants detractors,
perquè és una brusca, però eficaç manera de mesurar també a les persones. El
meu amic mai havia tingut tan clar el significat de la vida fins ara, aquest
significat tan difícil de descobrir i que gairebé mai ningú aconsegueix
esbrinar. Només el descobrim quan el valor, el cost i el preu de les coses
coincideixen i això, gràcies a la hipocresia de les persones, rares vegades
passa excepte quan es té la fortuna d'haver gaudit d’una novia tan sincera com
la del meu estimat amic.
Li he dit, per consolar-lo, que treballa massa, em
recorda al meu pare i al seu caràcter emprenedor, però que està perdent, com li
va passar també al meu pare, perspectiva, a ell també li manca com a mi el seu
optimisme que, en canvi, ha heretat el meu germà i no pas jo.
En molts casos no sabem veure més enllà dels nostres
propis nassos, per això és bo i necessari també prendre distància, sortir,
viatjar i veure el món des de fora, mirar la nostra pròpia casa des del balcó
dels veïns d’enfront que no paren de tafanejar. És l'única manera de no trencar-se
ni el canell ni el cap, ni, molt menys tampoc, el cor. És el que ha de fer el
meu amic: “fot el camp per un temps”,
li he aconsellat.
La Wikipedia ens
diu que: "es denomina EVA (Activitat
Extra Vehicular en català o Extra Vehicular Activity, en anglès) a les
operacions realitzades per un astronauta fora de l'entorn d'una nau, d'una
estació espacial o mòdul de descens."
Sembla que el recentment descobert planeta HD 189733b és
també blau com la Terra i que hi plou vidre com si fossin les llàgrimes de les
llums del Ciuco Gutiérrez. En realitat és una espècie de Júpiter calent amb una
temperatura superior als mil graus, cobert per núvols de silicats i sodi que li
confereixen el seu color.
Les representacions artístiques que d'ell s'han realitzat
l’han pintat amb un blau intens, un
neptunià profund, però està mancat absolutament d’oceans i de cavallets de mar.
Orbita al voltant d'una estrella de la qual ha rebut el seu nom, a la constel·lació
de la guineu (Vulpecula) a l'hemisferi nord.
Parlant d'oceans cal esmentar que la sonda Curiosity ha
complert ja (el 6 d'agost) el seu primer any a Mart, i amb aquest aniversari lluny
de casa ha finalitzat l'exploració de Yelowknife Bay, o també: la Badia del
Ganivet groc, que tampoc conté al seu interior cap porció d'aigua ni salada ni
dolça per on navegar, però que sí que ha permès provar que en un llunyà passat
la va tenir amb un PH neutre, condició indispensable per ser habitada per
peixos platejats i cavallets de mar, anomenats també hipocamps.
Ara, la sonda robòtica, s'adreça cauta, però
impertorbable, als contraforts de la Muntanya Aeolis, una regió rica en
minerals. Aeolis va ser també un territori occidental d'Àsia Menor a les ribes
del Egeu en els temps en què els fills dels grecs van forjar una manera de
veure el món que ens ha portat a batejar amb els seus noms parts de l'Univers.
Corren mals temps, la NASA no sap on va, no tenen
pressupost, i els russos encara ignoren si val la pena o no anar a la Lluna, a
fer què?, es pregunten bevent-se una botella de vodka. Els xinesos van a la
seva, aprenen a caminar després d'haver gatejat durant segles. L'única
exploració possible actualment és en òrbita baixa, els costos són molt menors i
la radiació és tolerable. Més enllà, els pobres astronautes no suportarien un
any sencer a Mart, es fregirien a foc lent i el metall, el simple metall, encara
no protegeix del sol com ho fa un para-sol de colors.
“Així funcionen
les coses, noi, caldrà esperar per viatjar a Tità”, li he repetit de nou al meu amic que ja porta la mà enguixada i que creu
que una maledicció bíblica el persegueix per la seva mala sort.
No és mala sort, li dic, són les maleïdes lleis de Newton
que aconsegueixen trencar-nos les articulacions quan volem acariciar les nines robòtiques
de metall o els cocodrils femella del Serengueti, sembla que tenen una inèrcia
i una massa tant grans per a nosaltres que ni les simples pestanyes d’uns ulls
les poden, ni tan sols, alterar.
---------------------------------------------------------------
Diario de verano. (1)
La primera ley de Newton
La primera Ley de Newton
afirma que si no se hace nada, nada ocurre.
A
muchos les gustaría que ocurriese lo segundo sin hacer caso de lo primero, pero
eso es imposible, y lo es porque siempre acaba por pasar algo cuando algo
hacemos por poco que sea,algo que acaba por afectarnos de manera
inevitable.Nuestros actos tienen, invariablemente, consecuencias que no podemos
eludir.
Sin
hacer casi nada movemos montañas, con solamente dos piernas caminamos, aunque
sólo pensemos que no debemos pensar provocamos eventos que nos es imposible
controlar del todo.
El
futuro es hijo del presente y del presente no tenemos ni idea.
El
miedo a lo desconocido nos predispone a la inacción, a la duda, al miedo, y nos
somete de una manera natural e ineludible a esta famosa primera ley del físico
británico: no hacer nada para que nada ocurra.
Pero el
simple aleteo de un párpado es capaz de levantar el polvo de los desiertos de
Marte.
Un
amigo muy querido acaba de romperse la muñeca de su mano izquierda, tiene un
trabajo de riesgo, muy físico, ha de manipular máquinas y motores, piezas
pesadas de metal, pero eso no es lo importante.
Lo
importante es que su novia lo ha enviado a paseo, ha dado por finalizada su
relación amorosa usando un argumento inapelable.
La
chica dice que ya no está dispuesta a seguir encontrándose con él, cada mes o
mes y medio, a mitad de camino de donde ambos viven -viven separados por una considerable
distancia kilométrica- porque eso la obliga a ella a tener que renunciar, perder,
o dejar de ganar, lo que gana en su trabajo habitual en los escasos dos o tres
días que dedican a estar juntos.
Cabe
decir que no cobra ningún sueldo y sí por trabajo hecho y que, además, la
obliga especialmente los fines de semana y días festivos, que es cuando
aprovechaban para verse. Él, naturalmente, está dispuesto a buscar
alternativas, ella, por lo que se ve, no, la economía manda. Ella tiene un hijo
y piensa que el dinero que deja de ganar se lo quita al pequeño.
No es
que gane mucho tampoco, apenas 300 euros, 100 al día, pérdida a la que debe
sumar los gastos inherentes al viaje. Calculo que, entre una cosa y la otra, el
perjuicio monetario alcanza los 400 euros cada cuatro o seis semanas, y eso que
se ahorraban el hotel porque se alojaban en casa de un conocido que les prestaba
su vivienda. Y salir tampoco es que salieran mucho porque se pasan, se pasaban,
la mayoría del tiempo encerrados en la habitación.
“Así me lo ha comunicado, así de sencillo y
de claro, así funcionan las cosas, muchacho” –me ha dicho muy abatido-.
No voy
a negar que me ha sorprendido el hecho en sí y la llaneza de su argumento, ha
sido una exposición económica irrebatible, pero no quiero, a pesar de mi
comprensible y lógico desencanto y tristeza por mi amigo, ponerme dramático ni
confundir los párpados ni las pestañas con las alas de una mariposa. Son dos
cosas que no tienen, ni tendrán, nada que ver. O sí.
He
pensado que si algún día decide convertirse en gigoló y acompañante de señoras
necesitadas de asistencia masculina ahora ya sabe cuál debe ser su tarifa de
servicios, menos de 400 euros por un fin de semana, lo encuentro demasiado
barato. Mi amigo tiene buena planta y es un hombre con una excelente
conversación. Esta chica no sabe lo que se hace, pero pedir explicaciones
razonables a los cocodrilos hembra del Serengueti -los seres más parecidos del
universo a las mujeres humanas- ya sé que es una tarea inútil.
Nadie
debería ignorar, sin embargo, cuánto valen en dinero sus servicios sexuales,
porque valer, sin duda, algo valen en dinero, euros, dólares o francos suizos,
tanto da.
Pocos
hombres llegan a saberlo en su vida, él, gracias a la sinceridad de su novia,
sí.
“Los calzoncillos de cuero negro con
cremallera en el centro que te hice -le he recordado- pueden todavía serte útiles para otras ocasiones futuras, ¿no?, piensa
que así funcionan las cosas, muchacho, no te entristezcas, nunca se sabe qué
nos puede deparar la vida y mucho más en los tiempos que corren tan necesitados
y cambiantes como las fases de la luna”.
Pero la
primera Ley de Newton no afirma exactamente lo que he dicho al principio. En
realidad dice que si no se hace nada no ocurre nada diferente a lo que ya está
ocurriendo porque siempre está sucediendo algo, sea lo que sea, y eso que ocurre sigue ocurriendo sin cambios
hasta que alguien hace algo al respecto, entonces, cuando lo hace, todo cambia,
para bien o para mal todo es diferente.
A
partir de ahí entramos en el mundo de la segunda ley de Newton.
El
dinero, mal que nos pese, es el mejor invento de la humanidad después del
sistema métrico decimal, por eso tiene tantos detractores, porque es una
brusca, pero eficaz manera de medir también a las personas. Mi amigo nunca
había tenido tan claro el significado de la vida hasta ahora, ése significado
tan difícil de descubrir y que casi nunca nadie consigue averiguar. Solamente
lo descubrimos cuando el valor, el coste y el precio de las cosas coinciden y
eso, gracias a la hipocresía de las personas, raras veces ocurre salvo cuando
se tiene la fortuna de haber disfrutado de una novia tan sincera como la de mi
querido amigo.
Le he
dicho, para consolarlo, que trabaja demasiado, me recuerda a mi padre y a su
carácter emprendedor, pero que está perdiendo, como le sucedió también a mi
padre, perspectiva, mi amigo también carece de su optimismo que ha heredado mi
hermano y no yo.
En
muchos casos no sabemos ver más allá de nuestras propias narices, por eso es bueno y necesario tomar
distancia, salir, viajar y ver el mundo desde fuera, mirar nuestra propia casa
desde el balcón de los vecinos de enfrente que no paran de fisgar. Es la única
manera de no rompernos ni la muñeca ni la cabeza, ni, mucho menos tampoco, el
corazón. Es lo que debe hacer: “lárgate
por un tiempo”, le he aconsejado.
La Wikipedia nos
dice que: “se denomina EVA (Actividad Extra-Vehicular en
castellano o Extra Vehicular Activity, en inglés) a las operaciones realizadas
por un astronauta fuera
del entorno de una nave, de una estación espacial o módulo de descenso.”
Parece
ser que el recién descubierto planeta HD 189733b es también azul como la Tierra
y que en él llueve cristal como si fueran las lágrimas de las lámparas de Ciuco
Gutiérrez. En realidad es una especie de Júpiter caliente con una temperatura
superior a los mil grados y cubierto por nubes de silicatos y sodio que le
confieren su color.
Las
representaciones artísticas que de él se han realizado lo han pintado con un
azul intenso, un neptuniano profundo, pero carece absolutamente de mares y de
caballitos de mar. Orbita alrededor de una estrella de la que ha recibido su
nombre, en la constelación del zorro (Vulpecula) en el hemisferio norte.
Hablando
de océanos hay que mencionar que la sonda Curiosity ha cumplido ya (el 6 de
agosto) su primer año en Marte, y con ése aniversario, por así decir, lejos de
casa, ha finalizado la exploración de Yelowknife Bay, o también: la Bahía del
Cuchillo amarillo, que tampoco contiene en su interior ninguna porción de agua
ni salada ni dulce por donde navegar, pero que sí ha permitido probar que en un
lejano pasado la poseyó con un PH neutro, condición indispensable para ser
habitada por peces plateados y caballitos de mar, llamados también hipocampos.
Ahora,
la sonda robótica, se dirige cauta, pero imperturbable, a las estribaciones del
Monte Aeolis, una región rica en minerales. Aeolis fue también un territorio
occidental de Asia Menor a las orillas del Egeo en los tiempos en los que los
hijos de los griegos forjaron una manera de ver el mundo que nos ha llevado a
bautizar con sus nombres partes del Universo.
Corren
malos tiempos, la NASA no sabe a dónde va, no tienen presupuesto, y los rusos
todavía no saben si vale la pena o no ir a la Luna, ¿para hacer qué?, se
preguntan bebiéndose una botella de vodka. Los chinos van a la suya, aprenden a
caminar después de haber gateado durante siglos. La única exploración posible
actualmente es en órbita baja, los costes son mucho menores y la radiación es
tolerable. Más allá, los pobres astronautas no soportarían un año en Marte, se
freirían a fuego lento y el metal, el simple metal, todavía no protege del sol
como lo hace una sombrilla de colores.
“Así funcionan las cosas, muchacho, habrá que esperar para viajar a Titán”,
le he repetido de nuevo a mi amigo que ya lleva la mano enyesada y que cree que
una maldición bíblica le persigue por su mala suerte.
No es
mala suerte, le digo, son las malditas leyes de Newton que consiguen rompernos
las articulaciones cuando queremos acariciar a las muñecas robóticas de metal o
a los cocodrilos hembra del Serengueti,
parece ser que su inercia y su masa son demasiado grandes para nosotros que ni
las simples pestañas de unos ojos las pueden, siquiera, alterar.
