jueves, 21 de enero de 2016

Art & cars


Diari d’hivern (7)

Art & cars

La fotografia que encapçala aquest post d’avui mostra dues de les feines que es realitzen al taller mecànic i de restauració, Cars by Simon, del meu amic Benito. Només veure-la vaig pensar immediatament que semblava l’obra d’un gran escultor exposada en un dels millors museus d’art contemporani, però no, és molt més.

L’art només necessita dues condicions o requisits per existir, quelcom fabricat, artificial, un objecte amb una forma, física o mental, lògica o psicològica, que es pugui copsar i descriure amb paraules: una idea, una màquina, una cançó, un pont, un dibuix..., i un artífex que alhora sigui també un espectador. No cal res més, un artefacte i un obrer conscient que la seva obra no el pertany perquè, malgrat que l’ha feta, que n’és l’autor, és aliena a ell com un fill ho és de sa mare, una cosa construïda amb l’únic fi de ser, perdó per la redundància, construïda per a ser observada per un de sol o milions.  

Avui en dia és comú l’streetart que no necessita ni galeries ni museus, ni escenari ni tarima ni quasi artistes tampoc, o, millor dit, on els artistes són anònims; així com l’anomenat art pobre, l’art fabricat de deixalles, de residus, l’art dels outsiders. Igualment l’art que fa servir objectes artístics ja acabats, obra conclosa, com a matèria primera, per fer-ne, precisament, una reinterpretació, una nova versió gairebé com si fossin els canalons de Sant Esteve que es fan de les sobres del dia de Nadal, un producte nou, original i genuí perquè l’Art, com Hisenda, és de tothom.

Els automòbils, si deixem de banda els antibiòtics i els preservatius, són sens dubte els objectes fonamentals de la civilització moderna, industrial i democràtica, els objectes que juntament amb la televisió després, i ara Internet, han posat el món al palmell de la nostra ma i que ens han permès sentir-nos lliures i amos del nostre destí. Tant és així que fins i tot les noves habilitats que exigeixen condicionen l’evolució de la nostra espècie.

Els automòbils són una obra d’art per sí mateixos, tenen totes les formes possibles, físiques i mentals, lògiques i psicològiques, visuals, auditives, oloroses i també gustatives al poder servir  de menjadors improvisats en els restaurants de carretera. Són un esport, un repte, una raó i una excusa, una diversió i un negoci, són una il·lusió. Són una joguina. Són el llit per amants pobres o ocasionals, una insuperable arma per als criminals i pels suïcides, una manera de viure i de fugir. Són una manera d’estimar, de morir i de matar.

En aquest post que enllaço, titulat Les parelles i el centrifugat, vaig acumulant imatges de parelles i de gent en automòbils vistos de front i les vaig penjant, refent-se poc a poc a mida que les trobo. ¿Què més els hi podem demanar als automòbils?

Els hi podem demanar que siguin una tela o un drap i pintar en ells el que ens doni la gana i ens vingui de gust, o un tros de paper i escriure un poema, o un simple maó i edificar un gratacels, o la muntanya d’un nou paisatge impossible, o la nostra pell per tatuar-hi el nom de la dona que estimem. Potser per tot plegat ara no tinc cotxe. 

Des de les andròmines impossibles de Leonardo passant per les primitives màquines de vapor fins ara, els kilòmetres recorreguts són incomptables, i ho són perquè ningú sap encara on comença exactament la història ni molt menys on acaba, però sí quan arrenca la cursa.

----------------------------------------- 

Diario de invierno (7)

Art & cars

La fotografía que encabeza este post de hoy muestra dos de los trabajos que se realizan en el taller mecánico y de restauración, Cars by Simon, de mi amigo Benito. Sólo verla pensé inmediatamente que parecía la obra de un gran escultor expuesta en uno de los mejores museos de arte contemporáneo, pero no, es mucho más.

El arte sólo necesita dos condiciones o requisitos para existir, algo fabricado, artificial, un objeto con una forma, física o mental, lógica o psicológica, que se pueda captar y describir con palabras: una idea, una máquina, una canción, un puente, un dibujo..., y un artífice que a la vez sea también un espectador. No hay nada más, un artefacto y un obrero consciente de que su obra no le pertenece porque, a pesar de que es el autor, es ajena a él como un hijo lo es de su madre, algo construido con el único fin de ser, perdón por la redundancia, construida para ser observada por uno solo o millones.

Hoy en día es común el streetart que no necesita ni galerías ni museos, ni escenario ni tarima ni casi artistas tampoco, o, mejor dicho, donde los artistas son anónimos; así como el llamado arte pobre, el arte fabricado de desechos, residuos, el arte de los outsiders. Igualmente el arte que utiliza objetos artísticos ya acabados, obra concluida, como materia prima, para hacer, precisamente, una reinterpretación, una nueva versión casi como si fueran los canalones de San Esteban que se cocinan de las sobras del día de Navidad, un producto nuevo, original y genuino porque el Arte, como Hacienda, es de todos.

Los automóviles, si dejamos de lado los antibióticos y los preservativos, son sin duda los objetos fundamentales de la civilización moderna, industrial y democrática, los objetos que junto con la televisión después, y ahora Internet, han puesto el mundo en la palma de nuestra mano y que nos han permitido sentirnos libres y dueños de nuestro destino. Tanto es así que incluso las nuevas habilidades que exigen condicionan la evolución de nuestra especie.

Los automóviles son una obra de arte por sí mismos, tienen todas las formas posibles, físicas y mentales, lógicas y psicológicas, visuales, auditivas, olorosas y también gustativas al poder servir de comedores improvisados ​​en los restaurantes de carretera. Son un deporte, un reto, una razón y una excusa, una diversión y un negocio, son una ilusión. Son un juguete.  Son la cama para amantes pobres u ocasionales, una insuperable arma para los criminales y los suicidas, una manera de vivir y de huir. Son una forma de amar, de morir y de matar.

En este post que enlazo, titulado Les parelles i el centrifugat, voy acumulando imágenes de parejas y de gente en automóviles vistos de frente y las voy colgando, rehaciendolo poco a poco a medida que las encuentro. ¿Qué más le podemos pedir a los automóviles?

Les podemos pedir que sean una tela o un paño y pintar en ellos lo que nos dé la gana y nos apetezca, o un trozo de papel y escribir un poema, o un simple ladrillo y edificar un rascacielos, o la montaña de un nuevo paisaje imposible, o nuestra piel para tatuar el nombre de la mujer que amamos. Quizás por todo eso ahora no tengo coche. 

Desde los trastos imposibles de Leonardo pasando por las primitivas máquinas de vapor hasta ahora, los kilómetros recorridos son incontables, y lo son porque nadie sabe todavía dónde empieza exactamente la historia ni mucho menos donde termina, pero sí cuando da comienzo la carrera.

-          Lowrider



-          Autopistes








-          Dirk Sreber


-          Lartigue


-          Harry Callahan


-          Robert Demachy



-          Robert Frank



-          W. Eugene Smith



-          Walker Evans



-          Mino White




-          Crash, Ballard






-          Test crash





-           Beetle


-          Crash and cars




-          Delahaye


-          Desballastaments




-          Girls and cars





-          Hippie and cars



-          Batman Cars


-          Cars land


-          Carlo Mollino



-          John Chamberlaine






-          Andy Warhol



-           Cars and Christmas


-           Cars and cómics  







-          Francis Picabia





-          Mojave desert cars







-          Mad Max




-          Knight rider


-          BMW




-           Pakistan cars




-          Sex and cars



-          El Peletero











------------------------------------------------------

George Barris



      Michael Furman

3 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

El diseño busca la belleza, y los dos minis así me lo parecen.
salut

Anónimo dijo...

En el meu cas els cotxes són només una referència del passat. No m'agrada conduir. No condueixo des de finals del segle passat. No tinc cotxe i he deixat caducar el carnet de conduir. No puc defugir, però, el cotxe com a referència. Una referència infantil: tinc tota la col·lecció dels cotxes miniatura de l'EKO. I una referència estètica que acaba a les pantalles de cinema als anys 60 quan la funcionalitat deixa enrere una manera d'entendre el luxe i l'emergència econòmica (com els electrodomèstics de la mateixa època, sensuals com les mestresses de casa que els anunciaven, americanes o no). Eren uns temps en què la màquina era un lloc des d'on mirar el món. Avui, la màquina s'ha tornat vulgar (en tots els sentits etimològics).

Tinc la sensació que els cotxes, en el meu cas, han deixat d'anar enlloc i són només un pont al passat.

El peletero dijo...

Tots, Enric, tenim amb els cotxes la nostra relació particular, com amb la TV, Internet o els preservatius. Jo no tinc amb ells cap d’especial, com tu ara tampoc tinc cotxe, i també fa uns anys que no condueixo, només tres o quatre i trobo ja que són masses, a mi si que m’agradava conduir, i sempre he estat un bon aficionat a les curses de cotxes; he donat la volta a Espanya per feina en multitud d’ocasions, en cotxe i en furgoneta. I també m’interessen com a fenomen clau del nostre temps i un objecte de disseny de primer ordre, a més, tinc,com has pogut llegir, un amic que restaura cotxes històrics i és una meravella veure les coses que fa.

Salut i cotxes!