sábado, 16 de enero de 2016

Let's rock!



Diari d’hivern (6)

Let’s Rock!

El diable ens recorda que quan Adam va veure a Eva va exclamar: Madam, I’m Adam, pronunciant de manera espontània el primer palíndrom de la història. També que aquella fou una època caracteritzada, precisament, perquè la gent parlava amb palíndroms com a l’òpera els personatges parlen cantant, que el vent era musical i que totes les coses semblaven un mirall, que el Paradís ho era perquè res canviava, ni començava ni acabava, i res era diferent perquè tot era indiferent i simètric com un palíndrom. Però el diable, fins i tot quan diu la veritat, menteix. 

El silenci és sens dubte el palíndrom més curt, igual que, com deia Borges, la línia és el laberint perfecte. Per aquesta raó la fletxa del temps és un concepte físic, creat per Arthur Stanley Eddington, que assenyala el caràcter direccional del temps, que el passat sempre és anterior al futur que inexorablement ve després, i que entre l’un i l’altre s’ubica el present que ningú sap exactament què dimonis és. Això, en bona part, és una ximpleria i cap novetat, a més de ser una obvietat tan evident que és sabuda de manera innata per la immensa majoria de la gent, persones, plantes i animals, que posseeixen una memòria raonable.

El que no és ni obvi ni tampoc evident ni cap ximpleria, és el significat de “memòria raonable”, concepte que de moment ningú ha pogut definir amb precisió, excepte afirmar que el requisit previ per tenir una memòria raonable és la consciencia de saber que el temps va del passat al futur, i no que el requisit previ per a que el temps vagi del passat al futur sigui tenir una memòria raonable. És a dir, la neuropsicologia és conseqüència de la física i no a l’inrevés, circumstància aquesta que implica importants conseqüències al tenir que enfrontar la mort.

A l’arribar a aquest punt ens n’adonem espantats de l’asimetria que es deriva de tot plegat i que és conseqüència d’aquesta corrent fluvial inaturable gràcies a la qual la realitat és plena de successos i esdeveniments, de música, de coses que canvien i es belluguen, d’éssers que van i venen, i tornen, i que al tornar mai ho fan al mateix lloc com sí que ho fan els bumerangs.

La mort és un d’aquests retorns no se sap cap a on ni tampoc des d'on, fenomen igualment evident i que de tan sabut i obvi molts ignoren perquè ho obliden o perquè no paren prou atenció. En conclusió, la realitat que flueix no és pas cap palíndrom que es pugui llegir en qualsevol direcció significant sempre el mateix. La realitat és una història que té principi, final i sentit de lectura.

En aquests tres vídeos que emmarquen el post d’avui en les dues versions, catalana i castellana, que mai són exactament iguals, veiem al diable del que parlàvem al començament intentant fer trampes amb palíndroms i conversant amb Adam que aquí es fa dir Dale Cooper, un inspector de policia que està investigant la mort d’una noia molt popular al seu poble. És un diable que està acompanyat d’Eva o de la seva cosina, la misteriosa cosina del diable que s’assembla a la morta, una xicota que guarda molts secrets i a la que de vegades se li dobleguen els braços cap enrere segons ella mateixa ens explica. El diable, tot just a l’arribar o a l’anar-se’n, ens anuncia que té una bona notícia que no ens acaba d’explicar. També ens indica que d’allà d’on ve els ocells canten una bonica cançó i que sempre hi ha música a l’aire. Però no és cert, no sempre hi ha música a l’aire, bé, en realitat no en hi ha mai, tot és silenciós, estimada Eva, perquè, has de saber i no oblidar-te’n mai, que el diable, fins i tot quan diu la veritat, menteix. És a dir, la música és cosa nostra i no pas de la meteorologia ni de l’atmosfera ni molt menys del diable. 

¡kcoR s’tel



Diario de invierno (6)

Let’s Rock!

El diablo nos recuerda que cuando Adán vio a Eva exclamó: Madam, I'm Adam, pronunciando de manera espontánea el primer palíndromo de la historia. También que aquella fue una época, precisamente, caracterizada porque la gente hablaba con palíndromos como en la ópera los personajes hablan cantando, que el viento era musical y que todas las cosas parecían un espejo, que el Paraíso lo era porque nada cambiaba, ni empezaba ni terminaba, y nada era diferente porque todo era indiferente y simétrico como un palíndromo. Pero el diablo, incluso cuando dice la verdad, miente.

El silencio es sin duda el palíndromo más corto, al igual que, como decía Borges, la línea es el laberinto perfecto. Por esta razón la flecha del tiempo es un concepto físico, creado por Arthur Stanley Eddington, que señala el carácter direccional del tiempo, que el pasado siempre es anterior al futuro que inexorablemente viene después, y que entre uno y otro se ubica el presente que nadie sabe exactamente qué demonios es. Esto, en buena parte, es una tontería y ninguna novedad, además de ser una obviedad tan evidente que es sabida de manera innata por la inmensa mayoría de la gente, personas, plantas y animales, que posean una memoria razonable.

Lo que no es ni obvio ni evidente ni ninguna tontería, es el significado de "memoria razonable", concepto que por el momento nadie ha podido definir con precisión, excepto afirmar que el requisito previo para tener una memoria razonable es la conciencia de saber que el tiempo va del pasado al futuro, y no que el requisito previo para que el tiempo vaya del pasado al futuro sea tener una memoria razonable. Es decir, la neuropsicología es consecuencia de la física y no al revés, circunstancia ésta que implica importantes consecuencias al tener que enfrentar la muerte.

Al llegar a este punto observamos asustados la asimetría que se deriva de todo ello y que es consecuencia de esta corriente fluvial imparable gracias a la cual la realidad está llena de sucesos y eventos, de música, de cosas que cambian y se mueven, de seres que van y vienen, que vuelven, y que al volver nunca lo hacen al mismo lugar como sí que lo hacen los boomerangs.

La muerte es uno de esos retornos hacia no se sabe dónde ni tampoco desde dónde, fenómeno igualmente evidente y que de tan sabido y obvio muchos lo ignoran, bien porque lo olvidan o porque no paran suficiente atención. En conclusión, la realidad que fluye no es ningún palíndromo que se pueda leer en cualquier dirección significando siempre lo mismo. La realidad es una historia que tiene principio, final y sentido de lectura.

En estos tres vídeos que enmarcan el post de hoy en las dos versiones, la catalana y la castellana, que nunca son exactament iguales, vemos al diablo del que hablábamos al principio intentando hacer trampas con palíndromos y conversando con Adán que aquí se hace llamar Dale Cooper, un inspector de policía que está investigando la muerte de una chica muy popular en su pueblo. Es un diablo que está acompañado de Eva o de su prima, la misteriosa prima del diablo que se parece a la muerta, una muchacha que guarda muchos secretos y a la que a veces se le doblan los brazos hacia atrás según ella misma nos cuenta. El diablo, apenas al llegar o al irse, nos anuncia que tiene una buena noticia que no nos acaba de explicar. También nos indica que de allí de donde viene los pájaros cantan una bonita canción y que siempre hay música en el aire. Pero no es cierto, no siempre hay música en el aire, bueno, en realidad no la hay nunca, todo es silencioso, querida Eva, porque, debes saber y no olvidarte nunca, que el diablo, incluso cuando dice la verdad, miente. Es decir, la música es cosa nuestra y no de la meteorología ni de la atmósfera ni mucho menos del diablo. 

¡kcoR s’tel


3 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

"...que el diablo, incluso cuando dice la verdad, miente..." Ya sabes que no sólo el diablo lo hace...No hay más que mirar en derredor y poner los ojos en La Ciudadela..
Salut

Anónimo dijo...

Déu i el diable es van intercanviant el principi i el final del temps segons aquest anar esdevenint pren consciència. Perquè temps i consciència no es poden separar. I aquest binomi és la música, que pot ser un concert de Bach o un fil musical d'ascensor. Però sens dubte la música és nostra.

El peletero dijo...

Exacte, Enric, temps i consciència no es poden separar perquè la segona és conseqüència de la primera. La pregunta, doncs, és què dimonis passa amb la consciència quan som expulsats del temps.

També tens raó quan dius que aquest binomi és la música, i la pregunta torna a ser similar com jo mateix apunto al final del post. Fora del temps tot és silenciós.