jueves, 18 de agosto de 2016

La vida és com és i no pas d’una altra manera.

Platja de Sant Sebastià, Sitges

Diari d’estiu. (10)

La vida és com és i no pas d’una altra manera.

La fotografia que encapçala aquest text és de la platja de Sant Sebastià de Sitges, a prop de les nou del vespre un dia d’aquesta setmana.

Vaig anar a Sitges a visitar a la Joana, una cosina que fa dos anys es va sotmetre al trasplantament dels dos pulmons. Ara es troba bé, i, malgrat la medicació que ha de seguir prenent i els controls periòdics als que està sotmesa, ja fa una vida completament normal. La Joana era tota una esportista, nedadora, judoka... però la vida és com és i no pas d’una altra manera.

La Joana conviu amb una gosseta petanera adoptada que havia rebut maltractaments. El pobre animal, els primers anys, fugia quan veia algú amb un pal, com ara amb una escombra escombrant. A mi ja em coneix i no s’espanta i em busca les carícies i que li digui que és una gosseta molt guapa. 

La mare de la Joana, quan va morir, va donar el cos a la ciència, i el seu pare, mort molts anys  abans, no li va demanar pas, com sí ho va fer el pare d’un amic, que enterressin les seves cendres al costat d’un arbre on hi havia enterrat un gos, l’únic, deia el pare d’aquest amic meu, que veritablement l’havia estimat. Aquest amic explicava el fet com una simple anècdota, o com si fos una dèria d’un home vell, sense, però, extreure’n les conclusions evidents o, al menys, les que, em sembla a mi, eren i ho són, conclusions evidents i alhora doloroses i tristes per a un fill que sap que el seu pare considerava que l’havia estimat més un gos que la seva pròpia família. Però la vida és com és i no pas d’una altra manera, i els pares, com els fills, són com són.

Aquest dia, a la platja de Sant Sebastià de Sitges, hi havia un noi que li llançava una pilota a un gos, queia ben lluny dins del mar, i el gos, tot decidit i valent, l’anava a buscar nedant per entre les ones que començaven a ser altes a causa del vent; una i una altra vegada la “pescava” i la retornava al noi, esperant entusiasta anar-la a buscar de nou encara que fos a Menorca o més enllà.

Aquest és un joc que jo no puc practicar amb el meu arbre que té una manera d’entendre els jocs i les relacions entre els éssers vius d’una manera molt diferent als gossos o els humans. A les seves arrels hi ha, però, enterrada una sargantana que va conviure amb mi durant un temps; un característic drac de Barcelona que mai va empaitar tampoc cap pilota ni me’n va llançar cap a mi per a que l’empaités jo. Manteníem una relació respectuosa i,  tot i ser animals ambdós, bastant botànica també, perquè, malgrat els afectes i estimacions, la vida és com és i no pas d’una altra manera.

Demà regaré el meu arbre que fa temps que no plou i deu tenir set. 

---------------

Diario de verano. (10)

La vida es como es y no de otra manera.

La fotografía que encabeza este texto es de la playa de San Sebastián de Sitges, cerca de las nueve de la noche un día de esta semana.

Fui a Sitges a visitar a Joana, una prima que hace dos años se sometió al trasplante de los dos pulmones. Ahora se encuentra bien, y, a pesar de la medicación que debe seguir tomando y los controles periódicos a los que está sometida, hace una vida completamente normal. Joana era toda una deportista, nadadora, judoka... pero la vida es como es y no de otra manera.

Joana convive con una perrita callejera adoptada que había recibido malos tratos. El pobre animal, los primeros años, huía cuando veía a alguien con un palo, como con una escoba barriendo. A mí ya me conoce y no se asusta y me busca las caricias y que le diga que es una perrita muy guapa.

La madre de Joana, cuando murió, dio el cuerpo a la ciencia, y su padre, muerto muchos años antes, no le pidió, como sí lo hizo el padre de un amigo, que enterraran sus cenizas junto a un árbol donde había, a su vez, enterrado un perro, el único, decía el padre de este amigo mío, que verdaderamente lo había amado. Este amigo explicaba el hecho como una simple anécdota, o como si fuera una manía de un hombre viejo, sin, no obstante, extraer las conclusiones evidentes o, al menos, las que a mí me parece que lo eran y lo son, conclusiones evidentes y al tiempo dolorosas y tristes para un hijo que sabe que su padre consideraba que lo había querido más un perro que su propia familia. Pero la vida es como es y no de otra manera, y los padres, como los hijos, son como son.

Ese día, en la playa de San Sebastián de Sitges, había un chico que le lanzaba una pelota a un perro; caía lejos dentro del mar, y el perro, decidido y valiente, la iba a buscar nadando por entre las olas que empezaban a ser altas debido al viento; una y otra vez la "pescaba" y la devolvía al chico, esperando entusiasta irla a buscar de nuevo aunque fuera a Menorca o más lejos.

Este es un juego que yo no puedo practicar con mi árbol que tiene una manera de entender los juegos y las relaciones entre los seres vivos de una manera muy diferente a los perros o los humanos. En sus raíces hay, sin embargo, enterrada una lagartija que convivió conmigo durante un tiempo; un característico dragón de Barcelona que nunca persiguió pelota alguna, ni me lanzó tampoco hacia mí ninguna para que la persiguiera yo. Manteníamos una relación respetuosa y, a pesar de ser animales ambos, bastante botánica también, porque, aunque haya afectos y apegos, la vida es como es y no de otra manera.

Mañana regaré mi árbol que hace tiempo que no llueve y debe de tener sed.


7 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Teniem a casa una gosseta que vàrem anar a buscar a la protectora i tambè, cada vegada que la Nuri agafava l'escombra o el pal de la fregona, s'amagava, va tardar molt a perdre la por.
La via és com és i no com voldriem que fos, és una gran veritat, de fet, la vida, és un instant entre dos plors....

salut

Tot Barcelona dijo...

Completamente de acuerdo con el texto y el comentario posterior.
Salut

El peletero dijo...

Així és, Francesc, un llampec entre dos plors.

Salut

El peletero dijo...

Una abraçada, Miquel.

Enric H. March dijo...

No he tingut mai una relació d'aquesta mena, ni amb animals ni amb plantes. El que més s'hi acosta és una vivència infantil. A casa dels avis hi havia la Cuca, una gosa. M'explicaven que quan vaig aprendre a caminar me n'anava al seu jaç i hi dormíem plegats. Segurament, aquesta complicitat va establir vincles que no recordo més enllà del joc. El record més viu, però, era quan l'avi la treia a passejar i jo l'acompanyava per la vora de la rasa del tren de l'avinguda de Roma. El record no és el de la Cuca, que campava sola pel camí de terra, sinó el de la figura de l'avi, callada i majestuosa. Un misteri, un silenci que el va acompanyar fins que va morir i que encara ara, més de quaranta anys després de la seva mort, vaig omplint de petites certeses i supòsits.

La vida és com és i no pas d’una altra manera, cert, però encara hi ha detalls que em permeten reescriure el passat i modificar-ne la percepció.

El peletero dijo...

Sí Enric, així és, perquè reescriure el passat i modificar-ne la percepció forma part de la vida, que, tant pels animals com pels vegetals, és com és i no pas d'una altra manera.

Tot Barcelona dijo...

Xavier: Te ruego te pases por Tot.
Un abrazo