sábado, 13 de agosto de 2016

Calaix de sastre

Llàgrimes de Sant Llorenç

Diari d’estiu (9)

Calaix de sastre.

Fa cinc anys era a Balboa amb la Qk, amics i família, contemplant caure les llàgrimes de Sant Llorenç. El Raúl i la Mercè van dur, fins i tot, un telescopi amb el que vam poder veure Júpiter i Andròmeda. Semblàvem uns vells hippies amb les flors marcides però plens d’il·lusió.

Avui, en canvi, sóc a casa, a Barcelona, prenent-me uns dies de descans que no pas de vacances, anant a dormir tard però dormint vuit hores seguides, fent migdiada, nedant a la piscina del gimnàs i passant llargues estones a la biblioteca Agustí Centelles que hi ha al Centre Teresa Pàmies, gaudint del silenci i de la seva refrescant temperatura artificial que em fa reviure. Fa un any va morir la Loli, l’esposa del Toni, i avui m’han comunicat la mort del Marc, el millor President que ha tingut el Gremi de Pelleters, un noi jove i ple d’entusiasme. El dissabte tenim l’enterrament.

A la biblioteca  he descobert una revista nordamericana de fotografia, Vision & Justice. En ella llegeixo que la seva editora, la Sarah Lewis, diu: “In 1926, my grandfather was expelled in the eleventh grade in New York City for asking where African Americans were in the history books. He refused to accept what the teacher told him, that African Americans had done nothing to merit inclusion. He was expelled for his so-called impertinence. His pride was so wounded that he never went back to high school. Instead, he went on to become a jazz musician and a painter, inserting images of African Americans in scenes where he thought they should—and knew they did—exist. The endeavor to affirm the dignity of human life cannot be waged without pictures, without representational justice. This, he knew.

Tota la premsa es fa ressò de la batalla d’Àlep, descrivint el caos de les múltiples faccions combatents i el pantà d’interessos contraposats i mesquins que es lliuren a la guerra de Síria. També que la gent es queixa dels turistes excepte quan ells mateixos fan de turista, i que moltes noies consideren la indumentària islamista i l’occidental al voleibol platja com equivalents, i que ambdues reflecteixen per igual la mateixa mena de masclisme i patriarcat. Xavier Aldecoa ens recorda que la guerra ha tornat al Sudan del Sud i amb ella la fam. “Aliza John sosté delicada el cap del seu fill, Jal Puok, que la mira amb els ulls fixos i plora amb la boca oberta. De tant en tant, Aliza descansa el mentó sobre el palmell de la mà i l’observa. Callada. L’intenta donar llet, però Jal, que té un any i pesa quatre quilos -com un nadó grassonet a Espanya-, la vomita i el líquid li descendeix per la galta fins a unes nafres al coll”. I l’Antoni Puigverd es pregunta retòricament com és que malgrat les vacances i els bens del nostre món ric la gent està tant irritada, nerviosa i esverada? La cosa ve a compte d’un article de l’Enric Vila que comenta que l’us de la pornografia digital fa perdre habilitats socials, tot i que el periodista del Nacional.cat ho faci servir per parlar del racisme en un text complicat i laberíntic com tots el seus. Qui no és pas complicat ni laberíntic és en Francesc Serés al País parlant de literatura catalana i adonant-se que d’entrada té la partida perduda per 6 a 1. Qui no la vol tenir perduda fent de bufó a la Cort dels Borbons és en Albert Boadella, el Iu Forn ens explica com s’ho fa aquest xicot, el Boadella, per no perdre cap partida.  

En Tomás Alcoverro està en un altre nivell i ens parla en el seu blog de La Vanguardia de les llibreries de Beirut i dels cristians francòfons, “aquests llevantins que vivien a Egipte, a Turquia i es van refugiar al Líban després de guerres, revolucions i genocidis. La família de l’Antoine, de l’Emile i del Pierre Naufal, oriünda de Mersin i Adana, va abandonar Turquia per establir-se a Baabdat, poble de la muntanya cristiana, i va fundar després la llibreria Antoine. La seva àvia coneixia el francès, el turc, el grec, l'àrab, l'armeni, exemple d'aquesta identitat llevantina que s'esvaeix”.

Qui també s’esvaeix d’una manera completament anormal i enigmàtica és l’estrella KIC 8462852, anomenada igualment estrella de Tabby, en honor de Tabetha Boyajian, una de les astrònomes que la va descobrir. L’estrella de Tabby es va fer famosa no fa molt per les variacions estrafolàries que presenta la seva lluminositat, i ara, a més, s’acaba de provar també que va perdent anòmalament brillantor a un ritme del 0,341 % per any.

Sí, és cert, menjo, bec cerveses, dormo, nedo, les llàgrimes de Sant Llorenç cauen i el món s’esvaeix mentre els calaixos de sastre s’omplen desordenadament i la Qk em somriu des d’alguna estrella llunyana envoltada de planetes, de meteors i cometes que llampeguejen en mig d’un cel negre.   




 Llibreria Antoine, Beirut, durant i després de la guerra


Diario de verano (9)

Cajón de sastre.

Hace cinco años me encontraba en Balboa con Qk, amigos y familia, contemplando caer las lágrimas de San Lorenzo. Raúl y Mercé llevaron, incluso, un telescopio con el que pudimos ver Júpiter y Andrómeda. Parecíamos unos viejos hippies con las flores marchitas pero llenos de ilusión.

Hoy, en cambio, estoy en casa, en Barcelona, ​​tomándome unos días de descanso que no de vacaciones, yendo a dormir tarde pero durmiendo ocho horas seguidas, haciendo la siesta, nadando en la piscina del gimnasio y pasando largos ratos en la biblioteca Agustí Centelles que hay en el CentroTeresa Pàmies, disfrutando del silencio y de su refrescante temperatura artificial que me hace revivir. Hace un año murió Loli, la esposa de Toni, y hoy me han comunicado la muerte de Marc, el mejor Presidente que ha tenido el Gremi de Pelleters, un chico joven y lleno de entusiasmo. El sábado tenemos el funeral.

En la biblioteca he descubierto una revista norteamericana de fotografía, Vision & Justice. En ella leo que su editora, Sarah Lewis, dice: In 1926, my grandfather was expelled in the eleventh grade in New York City for asking where African Americans were in the history books. He refused to accept what the teacher told him, that African Americans had done nothing to merit inclusion. He was expelled for his so-called impertinence. His pride was so wounded that he never went back to high school. Instead, he went on to become a jazz musician and a painter, inserting images of African Americans in scenes where he thought they should—and knew they did—exist. The endeavor to affirm the dignity of human life cannot be waged without pictures, without representational justice. This, he knew.

Toda la prensa se hace eco de la batalla de Alepo, describiendo el caos de las múltiples facciones combatientes y el pantano de intereses contrapuestos y mezquinos que se enfrentan en la guerra de Siria. También que la gente se queja de los turistas excepto cuando ellos mismos hacen de turista, y que muchas mujeres consideran la indumentaria islamista y la occidental en el voleibol playa como equivalentes, y que ambas reflejan por igual la misma especie de machismo y patriarcado. Xavier Aldecoa nos recuerda que la guerra ha vuelto a Sudán del Sur y con ella el hambre. "Aliza John sostiene delicada la cabeza de su hijo, Jal Puok, que la mira con los ojos fijos y llora con la boca abierta. De vez en cuando, Aliza descansa el mentón sobre la palma de la mano y le observa. Callada. Le intenta dar leche, pero Jal, que tiene un año y pesa cuatro kilos —como un recién nacido regordete en España—, la vomita y el líquido le desciende por la mejilla hasta unas llagas en el cuello". Y Antoni Puigverd se pregunta retóricamente ¿cómo es que a pesar de las vacaciones y los bienes de nuestro mundo rico la gente está tan irritada, nerviosa y asustada? La cosa viene a cuenta de un artículo de Enric Vila que comenta que el uso de la pornografía digital hace perder habilidades sociales, aunque el periodista del Nacional.cat lo use para hablar del racismo en un texto complicado y laberíntico como todos los suyos. Quien no es complicado ni laberíntico es Francesc Serés en el País hablando de literatura catalana y dándose cuenta que de entrada tiene la partida perdida por 6 a 1. Quien no la quiere tener perdida haciendo de bufón en la Corte de los Borbones es Albert Boadella, Iu Forn nos cuenta cómo hace este muchacho, Boadella, para no perder ninguna partida.

Tomás Alcoverro se encuentra en otro nivel y nos habla en su blog de La Vanguardia de las librerías de Beirut y de los cristianos francófonos, "estos levantinos que vivían en Egipto, en Turquía y se refugiaron en Líbano tras guerras, revoluciones y genocidios. La familia de Antoine, Emile y Pierre Naufal, oriunda de Mersin y Adana, abandonó Turquía para establecerse en Baabdat, pueblo de la montaña cristiana, y fundó después la librería Antoine. Su abuela conocía el francés, el turco, el griego, el árabe, el armenio, ejemplo de esta identidad levantina que se desvanece".

Quien también se desvanece de una manera completamente anormal y enigmática es la estrella KIC 8462852, llamada igualmente estrella de Tabby, en honor de Tabetha Boyajian, una de las astrónomas que la descubrió. La estrella de Tabby se hizo famosa no hace mucho por las variaciones estrafalarias que presenta su luminosidad, y ahora, además, se acaba de probar también que va perdiendo anormalmente brillo a un ritmo del 0,341% por año.

Sí, es cierto, como, bebo cervezas, duermo, nado, las lágrimas de San Lorenzo caen y el mundo se desvanece mientras los cajones de sastre se llenan desordenadamente y Qk me sonríe desde alguna estrella lejana rodeada de planetas, de meteoros y cometas que relampaguean en medio de un cielo negro.

6 comentarios:

Francesc Puigcarbó dijo...

Un calaix ple i molt interessant Alcoverro coneix molt bé el que passa allí, sempre procuro llegir els seus articles.
De les llàgrimes de sant Llorenç en parlava amb un de Burgos que em deia les havia vist. Jo les vaig veure a l'Estany amb 9 anys, el cel estaba entatxonat d'estrelles mentre anàven caient les perseidas, era meravellós, clar quer a l'Estany seixanta anys enrere hi havia zero contaminació lumínica.

Tot Barcelona dijo...

Hace no más de diez años, en el cerro San Cristobal (Guadalajara) a 1.100 metros de altitud, pude verlas con total nitidez.
Desde aquel entonces no las he vuelto a observar, no es porque no desee hacerlo, es porque ya he optado por no salir de casa el mes de agosto.
Me encuentro a gusto en Barcelona, huyendo, claro está, de los lugares Disneyworld.

Ayer, precisamente, comentaba con Mayte lo rápido y fugaz de nuestro trayecto, y lo banal de la mayoría de nuestras acciones, y me vino a la cabeza de forma fulminante las palabras del Papa : No he visto jamás un camión de mudanzas detrás de un cortejo fúnebre.

¡Cuánta razón ¡

Enric H. March dijo...

El món s'esvaeix al mateix ritme que nosaltres alentim, metafòricament el pas. De conduir el vehicle mirant endavant com el paisatge corre veloç com el nostre desig d'anar més enllà passem a mirar quiets per la finestra, com a passatgers, el paisatge llunyà i persistent, com els records. I resulta especialment trist comprovar com s'ha esvaït el món de l'àvia dels Naufal, aquella polifonia de veus, aquell punt d'encontre, aquella cruïlla, aquell mercat on convergia la vida.

El peletero dijo...

Gràcies, Francesc. Així és, veure les llàgrimes de Sant Llorenç en bones condicions atmosfèriques és un gran espectacle. I amb nou anys com tu!!!, quina meravella.

Alcoverro és un dels grans periodistes que encara queden de la vella escola, i que malgrat estar ja retirat, continua enviant-nos cròniques d’aquells països per intentar entendre una miqueta el que allà passa. Jo sempre el llegeixo, a més, m’agrada molt la seva manera d’escriure, senzilla, clara i precisa.

El peletero dijo...

Tienes toda la razón, Miquel, casi todo lo que hacemos es banal y el trayecto es fugaz, pero sólo casi. Y tiene razón el Papa también con esa retranca argentina, ningún camión de mudanzas ha seguido nunca a un cortejo fúnebre, nadie se lleva nada, pero todos dejan un hueco, un espacio vacío que nadie más puede llenar.

Nadie se marcha con algo en las manos o en los bolsillos, pero a los que se quedan algo les falta, antes había algo que ahora ya no está.

Un abrazo, Miquel.

El peletero dijo...

Sí Enric, el món de l’avia dels Naufal s’ha esvaït completament, ara ja només és una relíquia, una resta arqueològica que sura de la pols del camí. Aquell món ningú el plora excepte els seus nets, homes com l’Alcoverro, i alguns com nosaltres que, al menys, sabem que va existir. Mols l’ignoren i el desconeixen i d’altres el neguen, com saps prou bé.

“Aquella polifonia de veus, aquell punt d'encontre, aquella cruïlla, aquell mercat on convergia la vida”, ha deixat d’existir. Però cap paisatge, per llunyà que sigui, és persistent, tot es mou, res és estàtic, tot canvia, com les mateixes llàgrimes de Sant Llorenç ens demostren cada agost.