martes, 15 de noviembre de 2016

Les llunes pastores


Diari de tardor (16)

Les llunes pastores.

Aquesta passada nit s’ha pogut contemplar al cel la súper lluna, la lluna més grossa dels darrers 68 anys, exactament des del 26 de gener del 1948.

Però jo no vull parlar de súper llunes, sinó de les llunes pastores. Per això he començat posant en l’encapçalament una fotografia de finals de l’octubre del 2013. En ella es veu a la QK i a les seves amigues, la Raquel, la Fifi i la Mari Mar. Havien anat a sopar a la Moncloa i es van trobar amb l’Anna Duato amb la que es van fer aquesta fotografia. La Qk és la més petitona de les cinc i ja no li quedaven més de tres mesos de vida. S’ha de destacar que la Moncloa on van sopar les quatre no era ni és pas el palauet on viu l’actual President del Govern espanyol, el Sr. Mariano Rajoy, sinó un restaurant de Cacabelos que hi ha al Bierzo, a la província de Lleó.

La QK em va dir que l’Anna Duato va estar molt simpàtica i propera, tal i com demostra ser en els papers que interpreta i en les diferents vegades que l’han entrevistat. Ara, però, sembla ser que l’Hisenda espanyola li demana comptes per uns impostos no degudament declarats.

La fotografia no té més història, o sí. Té la història d’abans i la de després i la de cada una de les cinc dones que surten en ella. Jo només conec, i la conec a mitges, la història de la QK, per això de vegades la veig en coses que no són ella però que me la recorden.

El vídeo que també incloc al final d’aquestes paraules està fet amb imatges reals de la sonda Cassini que en aquest moments està orbitant Saturn i fotografiant els seus anells i unes petites llunes que es mouen entre ells de manera dissimulada i quasi imperceptible. Es diuen les llunes pastores per la seva capacitat d’influir gravitatòriament, com si fossin gossos d’atura amb les ovelles que vigilen i cuiden, en els anells i els materials dels que estan formats. Són petitones comparades amb les altres del sistema Solar i amb l’espectacular Saturn, però el seu poder és molt gran, elles han anat dibuixant amb paciència i gràcia els anells que ara veiem.

No fan més d’uns pocs kilòmetres però provoquen alteracions que es capten i es distingeixen amb un  simple telescopi d’aficionat des de la Terra mateixa qualsevol nit clara i sense lluna, súper o normal. Elles van i venen i els anells s’acosten o s’allunyen de manera falsament capriciosa al seu pas, es creen separacions, tirabuixons, franges buides o pics de molts kilòmetres d’alçada quan els anells de promig només fan deu metres. Igual que les ovelles quan el gos les guia per dur-les a casa.

El vídeo és misteriós i enigmàtic perquè no està digitalment tractat, sembla una filmació de cinema mut, antiga, on hi ha tantes ombres com punts de llum, Sembla una pel·lícula artesanal, mal feta, mal muntada, mig surrealista i onírica com de vegades ho són els somnis quan els somiem en blanc i negre.

Però la fotografia del principi és en color i no descolorirà mai. En ella també hi som tots els altres que no hi sortim, en algun raconet, en algun plec de la roba de la QK i de les seves amigues hi ha tot un món i un munt de gent esperant que algú les guiï per tornar a casa.






Diario de otoño (16)

Las lunas pastoras.

Esta pasada noche se ha podido contemplar en el cielo la súper luna, la luna más grande de los últimos 68 años, exactamente desde el 26 de enero de 1948.

Pero yo no quiero hablar de súper lunas, sino de las lunas pastoras. Por eso he empezado poniendo en el encabezamiento una fotografía de finales de octubre de 2013. En ella se ve a QK y a sus amigas, Raquel, Fifi y Mari Mar. Habían ido a cenar a la Moncloa y se encontraron con Anna Duato con la que se hicieron esta fotografía. Qk es la más bajita de las cinco y ya no le quedaban más de tres meses de vida. Se debe destacar que la Moncloa donde cenaron las cuatro no era ni es el palacete donde vive el actual Presidente del Gobierno, el Sr. Mariano Rajoy, sino un restaurante de Cacabelos que hay en el Bierzo, en la provincia de León.

QK me dijo que Anna Duato estuvo muy simpática y cercana, tal y como demuestra ser en los papeles que interpreta y en las diferentes veces que la han entrevistado. Sin embargo, ahora, parece ser que la Hacienda española le pide cuentas por unos impuestos no debidamente declarados.

La fotografía no tiene más historia, o sí. Tiene la historia de antes y la de después y la de cada una de las cinco mujeres que salen en ella. Yo sólo conozco, y la conozco a medias, la historia de QK, por eso a veces la veo en cosas que no son ella pero que me la recuerdan.

El vídeo que también incluyo al final de estas palabras está hecho con imágenes reales de la sonda Cassini que en este momento está orbitando Saturno y fotografiando sus anillos y unas pequeñas lunas que se mueven entre ellos de manera disimulada y casi imperceptible. Se llaman las lunas pastoras por su capacidad de influir gravitatoriamente, como si fueran perros pastores con las ovejas que vigilan y cuidan, en los anillos y los materiales de los que están formados. Son pequeñitas comparadas con las otras del sistema Solar y con el espectacular Saturno, pero su poder es muy grande, ellas han ido dibujando con paciencia y gracia los anillos que ahora vemos.

No hacen más de unos pocos kilómetros pero provocan alteraciones que se captan y se distinguen con un simple telescopio de aficionado desde la Tierra misma cualquier noche clara y sin luna, súper o normal. Ellas van y vienen y los anillos se acercan o se alejan de manera falsamente caprichosa a su paso, se crean separaciones, tirabuzones, franjas vacías o picos de muchos kilómetros de altura cuando los anillos de promedio sólo hacen diez metros. Al igual que las ovejas cuando el perro las guía para llevarlas a casa.

El vídeo es misterioso y enigmático porque no está digitalmente tratado, parece una filmación de cine mudo, antigua, donde hay tantas sombras como puntos de luz, Parece una película artesanal, mal hecha, mal montada, medio surrealista y onírica como a veces lo son los sueños cuando los soñamos en blanco y negro.

Pero la fotografía del principio es en color y no se descolorará  nunca. En ella también nos encontramos todos los demás que no salimos. En algún rinconcito, en algún pliegue de la ropa de QK y de sus amigas está todo un mundo y un montón de gente esperando que alguien les guíe para regresar a casa.

6 comentarios:

Tot Barcelona dijo...

Lo dicho anteriormente, EL PELETERO.
Los recuerdos si son buenos, dos veces buenos.
Una abraçada molt forta.
Com sempre, salut.

El peletero dijo...

Gràcies Miquel.

Una abraçada.

Rodericus dijo...

Cacabelos, un lloc preciós, com tot el Bierzo. Terra del camí de Sant Jaume.

Una abraçada.

El peletero dijo...

I tant, Rodericus, una comarca preciosa tota ella. I la Moncloa un restaurant on es menja la mar de bé. Cada estiu els camins s'omplen de peregrins, amb fe o sense, que fan el famós camí de Sant Jaume o de Santiago.

Una abraçada.

Rodericus dijo...

Aixó de la fé, está en franc retrocés.

Aquest estiu he estat a O Cebreiro, el "sostre" del camí. He vist com el lloc ha anat canviant las últimas décadas

Cada vegada es sembla més a un circ. Peró pot-ser que amb sort, a algúns del que fan el camí per seguir la moda s´els enganxi una mica de la mística dels llocs que travessan. I tornin a casa amb una dimensió mes humana de la vida.

Una abraçada.

El peletero dijo...

Tens tota la raó, Rodericus, el camí s'ha convertit en una "rambla", en un passeig a la moda. De vegades no hi ha res pitjor que tenir èxit.

En relació a la fe cadascú té la seva i poca cosa més es pot dir fora d'esmentar la hipocresia habitual en aquestes i en altres qüestions morals i ètiques. Aquesta dimensió mística de la que parles també és un petit circ de la transcendència i de l'espiritualitat.

Una abraçada.