Diari de
primavera (2)
Súper Veloç.
Llegeixo en el
blog Pioneros
que gestiona l’Emilio Gil, una interessant entrada de Roberto Gamonal sobre
tipografia, i més concretament sobre el Súper
Veloç, que tot i semblar un nou súperheroi de la factoria Marvel similar al
famós Flash, només és un Tipus creat
per Esteban Trochut i el seu fill Joan el 1942.
“Després d'un lapse de temps imposat per la
Guerra Civil, reprenen la seva activitat amb nous àlbums, aquest cop titulats
NOVADAM. En el segon número publicat el 1942 es presenta el Super Tipus Veloç,
un sistema tipogràfic que havia ideat Joan Trochut format per tres col·leccions
de mòduls més altres tres suplements de 72 i 36 punts amb gairebé infinites
possibilitats de combinació que no només permetien crear lletres, sinó també
dibuixos o il·lustracions”.
L’Albert, en un
comentari seu diu que: “L'ideal productiu
del disseny es basa en la modulació, la repetició de pocs elements sincrònics
amb innombrables variables. Això ho aconsegueix el disseny objectual i el de
l'espai quan així ho desitgen perquè els elements instrumentals de què disposen
no "signifiquen", aïllats només són elements formals. Però en disseny
gràfic, que és disseny de comunicació, tant les imatges com els textos sí que
"signifiquen". No obstant això, el disseny gràfic disposa de dos
elements instrumentals essencials: l'espai gràfic i la tipografia. És per això
que el disseny tipogràfic permet tantes variables. El Tipus Super Veloç va ser
pioner i un avançat (i fins ara no superat) per la modulació que va inventar
dins de la "combinatòria" que permeten les lletres.”
Ambdós ens parlen
de infinites combinacions i d’innombrables variables amb pocs elements que
permeten crear lletres i dibuixos. Però el meu amic Xavier Pujol, en la seva
darrera crítica de Rigoletto
de Verdi que van representar al Liceu el passat 24 de març, i que ell qualifica
d’un “Rigoletto cruel”, ens diu que: “És difícil enfrontar dramàticament els grans
títols del repertori perquè cal trobar un equilibri entre la redundància i
l'extravagància, dos extrems artísticament estèrils.”
L’Institut
d’Estudis Catalans afirma que repetir consisteix en dir de nou allò que hom ja
ha dit o fer que una cosa s’esdevingui, ocorri, aparegui de nou. En canvi, la
redundància, segons l’IEC, és l’abundància excessiva, especialment de mots, i
l’acumulació d’elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris.
Sembla ser, però,
que en aquesta representació “Rigoletto
ja no es el bufó amoral i impertinent de la cort del Duc de Mantua que es
transforma en pare amantíssim de la seva filla quan entra a casa, sinó un pare
dominant, cruel i potser maltractador”. Donat els temps que corren a
ningú deu interessar ja ni explicar ni entendre la lògica ètica i dramàtica d’un
pare amantíssim i amoral alhora, i les infinites combinacions que aquests dos
simples elements poden oferir-nos per enriquir el sempre difícil sentit del
viure més que no pas el de la vida. Per què cal, doncs, representar un Rigoletto cruel?, per no ser repetitiu
ni redundant? Un Rigoletto
maltractador és extravagant? Avui en dia segurament no, és simplement mimètic. Si
és així, si és pura mimesi, què està copiant?
Sant Tomàs
d'Aquino afirmava que "un artista
concep la forma que vol representar d'acord amb l'obra d'una altra persona que
ha estat contemplada amb anterioritat", i Francastel repetia que
"la realitat de l'art són les obres,
mai els models ni les fonts d'inspiració". És a dir, i segons ells, es
copien altres obres, es copien les unes a les altres, mai el model ni la font d’inspiració,
sigui una persona o un arbre, una idea o un instant, l'expressió d'un sentiment
o el relat d'uns fets esdevinguts. Aleshores?
La resposta
potser la trobem en el comentari de l’Albert i quan Pujol ens parla de
l’espectacular escenografia creada per Michael Levine, que té un defecte no sé
si greu en aquesta difícil recerca entre la redundància i l’extravagància. “El principal problema d'aquesta
escenografia”, escriu Xavier Pujol, “tan
bella i freda és la no pertinença al tema. Aquest escenari tant podria
funcionar per a Rigoletto com per a Der Fliegende Holländer, el
proper títol que visitarà el Liceu.”
L’Albert i el meu
amic crític tenen raó, i la tenen perquè la tenen i perquè és tal com diuen que
és. I també perquè ens estem fent vells i poques coses ja no ens semblen no
redundants ni extravagants ni tampoc no mimètiques, fora, naturalment, dels
pares amantíssims i amorals alhora, i d’una tipografia que va a la velocitat de
la llum tot i tenir 75 anys.
Diario de primavera (2)
Súper Veloz.
Leo en el blog Pioneros
que gestiona Emilio Gil, una interesante entrada de Roberto Gamonal sobre
tipografía, y más concretamente sobre el Súper
Veloz, que a pesar de parecer un nuevo superhéroe de la factoría Marvel
similar al famoso Flash, sólo es un Tipo creado por Esteban Trochut y su hijo
Juan en 1942.
"Tras un lapso de
tiempo impuesto por la Guerra Civil, retoman su actividad con nuevos álbumes,
esta vez titulados NOVADAM. En el segundo número publicado en 1942 se presenta
el Super Tipo Veloz, un sistema tipográfico que había ideado Joan Trochut
formado por tres colecciones de módulos más otros tres suplementos de 72 y 36
puntos con casi infinitas posibilidades de combinación que no sólo permitían
crear letras, sino también dibujos o ilustraciones".
Albert, en un comentario suyo dice que: " El ideal productivo del diseño se basa en
la modulación, la repetición de pocos elementos sincrónicos con innumerables variables.
Eso lo consigue el diseño objetual y el del espacio cuando así lo desean porque
los elementos instrumentales de que disponen no “significan”, aislados sólo son
elementos formales. Pero en diseño gráfico, que es diseño de comunicación,
tanto las imágenes como los textos sí que “significan”. Sin embargo, el diseño
gráfico dispone de dos elementos instrumentales esenciales: el espacio gráfico
y la tipografía. Es por ello que el diseño tipográfico permite tantas
variables. El Tipo Super Veloz fue pionero y un avanzado (y hasta ahora no
superado) por la modulación que inventó dentro de la “combinatoria” que
permiten las letras."
Ambos nos hablan de infinitas combinaciones y de
innumerables variables con pocos elementos que permiten crear letras y dibujos.
Pero mi amigo Xavier Pujol, en su última crítica de Rigoletto
de Verdi que representaron en el Liceu el pasado 24 de marzo, y que él califica
de un “Rigoletto cruel”, nos dice
que: "Es difícil enfrentar
dramáticamente los grandes títulos del repertorio porque hay que encontrar un
equilibrio entre la redundancia y la extravagancia, dos extremos artísticamente
estériles."
El Institut d'Estudis Catalans afirma que repetir
consiste en decir de nuevo lo que se ha dicho o hacer que algo suceda, ocurra,
aparezca de nuevo. En cambio, la redundancia, según el IEC, es la abundancia
excesiva, especialmente de palabras, y la acumulación de elementos lingüísticos
equivalentes que no son estrictamente necesarios.
Parece ser, sin embargo, que en esta representación "Rigoletto ya no es el bufón amoral e
impertinente de la corte del Duque de Mantua que se transforma en padre
amantísimo de su hija cuando entra en casa, sino un padre dominante, cruel y
quizás maltractador". Dado los tiempos que corren a nadie debe
interesar ya ni explicar ni entender la lógica ética y dramática de un padre
amantísimo y amoral al mismo tiempo, y las infinitas combinaciones que estos
dos simples elementos pueden ofrecernos para enriquecer el siempre difícil
sentido del vivir más que el de la vida. ¿Por qué, pues, representar un Rigoletto cruel?, ¿para no ser
repetitivo ni redundante? ¿Un Rigoletto
maltractador es extravagante? Hoy en día seguramente no, es simplemente
mimético. Si es así, si es pura mímesis, ¿qué está copiando?
Santo Tomás de Aquino afirmaba que "un artista concibe la forma que quiere
representar de acuerdo con la obra de otra persona que ha sido contemplada con
anterioridad", y Francastel repetía que "la realidad del arte son las obras, nunca los modelos ni las fuentes de
inspiración". Es decir, y según ellos, se copian otras obras, se
copian unas a otras, nunca el modelo ni la fuente de inspiración, sea una
persona o un árbol, una idea o un instante, la expresión de un sentimiento o el
relato de unos hechos acaecidos. ¿Entonces?
La respuesta tal vez la encontremos en el comentario de
Albert y cuando Pujol nos habla de la espectacular escenografía creada por
Michael Levine, que tiene un defecto no sé si grave en esta difícil búsqueda
entre la redundancia y la extravagancia. "El principal problema de esta escenografía", escribe Xavier
Pujol, "tan bella y fría es la no
pertenencia al tema. Este escenario tanto podría funcionar para Rigoletto como
para Der Fliegende Holländer, el próximo título que visitará el Liceo."
Albert y mi amigo crítico tienen razón, y la tienen porque
la tienen y porque es tal como dicen que es. Y también porque estamos envejeciendo
y pocas cosas ya no nos parecen no redundantes ni extravagantes ni tampoco no miméticas,
aparte, naturalmente, de los padres amantísimos y amorales al mismo tiempo, y
de una tipografía que va a la velocidad de la luz a pesar de tener 75 años.
4 comentarios:
Ostras....me encanta la tipografía que nos representas ¡¡¡
ostras que bueno....
Salut
Sí, Miquel, es muy bonita. En el enlace de Pioneros puedes verla toda.
Salut.
He vist algunas imatges del "Rigoletto" i a mi en va semblar un muntatge bastant "minimalista", mes que fred.
Suposso que son las novas tendencias dels nous directors d´escenografia, buscan formulas inéditas.
Haurá aixecàt críticas ferotges, la "penya" habitual del Liceu es bastant conservadora davant dels experiments.
Una abraçada
Així és, Rodericus, el públic del Liceu és molt conservador, però també molt entès i reconeix sovint quan la capsa del regal està buida per molt paper lluent i llaços que dugui l'envoltori.
La qüestió és la que apunta l'Albert quan parla del significat de les imatges en l'espai adequat, i que els elements instrumentals no "signifiquen" res aïllats perquè són elements només formals. I el Xavier Pujol al considerar que una escenografia que no correspon al tema, i que val per qualsevol obra, ni és experimental ni és conservadora.
Una abraçada.
Publicar un comentario