viernes, 14 de julio de 2017

L'última carta



Diari d’estiu (5)

L’última carta

l’Enric Vila ens parla en el seu darrer article al Nacional.cat d’un amic seu, trist i afligit, perquè acabava d’enviar una carta seriosa i molt sentida a la seva estimada. Portant-lo a passejar el volia animar, distreure, espantar-li les cabòries i els núvols negres que descarregaven llamps i trons al seu cor d’home desorientat i ferit.  

Això m‘ha fet pensar en la cançó de Los Cucas i la famosa Última carta. Una cançó dolorosament rancuniosa i ressentida dels noranta, uns anys insòlits i gloriosos.  

Per una casualitat poètica, i des d’una ràdio vella, aquella tonada fa uns dies que va retornar del passat mentre em prenia un cafè a un bar de la Verneda tot esperant a uns amics que s’havien perdut amb el cotxe. Era un dissabte assolellat i calorós, i el dia anterior havia acomiadat, a l’aeroport de Barcelona amb un petó, a una amiga que feia deu anys que no veia.

Els amics extraviats van acabar arribant al cap d’una bona estona i d’uns quants cafès, suats i cansats de donar voltes sense sentit i discutint amb humor de qui era la responsabilitat dels errors comesos a l’hora d’agafar els camins equivocats.

La veritat és inquieta i nerviosa, tot just aconseguim, amb no pocs esforços, que romangui escassos segons enfront dels nostres ulls. Quan la contemplem, encara que sigui a través d’una cançoneta popular i adolescent, sempre acabem embargats per un estrany sentiment de revelació, d'entusiasme i de frustració també, de por i d’inquietud. La veritat és més poderosa que nosaltres, despietada com un animal, perquè si no, no és mai veritat, només complaença.

Però, com afirma l’Enric Vila, “si ens fos donat saber del cert quan tenim raó, què seria de l'amor, de l'honor i de la gràcia. I si no tinguéssim por, com podríem ser valents?

No podríem.

------------

Diario de verano (5)

La última carta

Enric Vila nos habla en su último artículo en el Nacional.cat de un amigo suyo, triste y apenado, porque acababa de enviar una carta seria y muy sentida a su amada. Llevándolo a pasear quería animarlo, distraerlo, ahuyentarle las preocupaciones y las nubes negras que descargaban rayos y truenos en su corazón de hombre desorientado y herido.

Esto me ha hecho pensar en la canción de Los Cucas y la famosa Última carta. Una canción dolorosamente rencorosa y resentida de los noventa, unos años insólitos y gloriosos.

Por una casualidad poética y desde una radio vieja, aquella tonada hace unos días que retornó del pasado mientras me tomaba un café en un bar de la Verneda esperando a unos amigos que se habían perdido con el coche. Era un sábado soleado y caluroso, y el día anterior había despedido, en el aeropuerto de Barcelona con un beso, a una amiga que hacía diez años que no veía.

Los amigos extraviados acabaron llegando al cabo de un buen rato y de unos cuantos cafés, sudados y cansados ​​de dar vueltas sin sentido y discutiendo con humor de quien era la responsabilidad de los errores cometidos al coger los caminos equivocados.

La verdad es inquieta y nerviosa, apenas conseguimos, con no pocos esfuerzos, que permanezca escasos segundos frente a nuestros ojos. Cuando la contemplamos, aunque sea a través de una cancioncita popular y adolescente, siempre acabamos embargados por un extraño sentimiento de revelación, de entusiasmo y de frustración también, de miedo y de inquietud. La verdad es más poderosa que nosotros, despiadada como un animal, porque si no, no sería nunca verdad, sólo complacencia.

Pero, como afirma Enric Vila, "si nos fuera dado saber a ciencia cierta cuando tenemos razón, ¿qué sería del amor, del honor y de la gracia? ¿Y si no tuviéramos miedo, como podríamos ser valientes? "

No podríamos.

2 comentarios:

F.PUIGCARBÓ dijo...

Missatge rebut. La por és el motor de moltes revoltes, els herois no tenen por, per això moren.
No en sabia res d'aquesta cançó ni del grup, o potser ho he oblidat.

bon dissabte.

El peletero dijo...

No, Francesc, no, el missatge no és pas aquest si és que t'he interpretat bé. Aquí ningú parla de revoltes, a no ser que la paraula sigui una metàfora de la vida de cadascú i dels negocis que ens mantenen vius o ens maten.

Tot és molt més complicat, es tracta de raons, d’amor, d’honor, de gràcia, de por i de valentia.

I de records i cartes escrites.

Bon dissabte també per a tu.