Diari d’estiu (5)
L’última carta
l’Enric Vila ens parla en el seu darrer article al
Nacional.cat
d’un amic seu, trist i afligit, perquè acabava d’enviar una carta seriosa i
molt sentida a la seva estimada. Portant-lo a passejar el volia animar,
distreure, espantar-li les cabòries i els núvols negres que descarregaven llamps
i trons al seu cor d’home desorientat i ferit.
Això m‘ha fet pensar en la cançó de Los Cucas i la famosa Última carta. Una cançó dolorosament rancuniosa
i ressentida dels noranta, uns anys insòlits i gloriosos.
Per una casualitat poètica, i des d’una ràdio
vella, aquella tonada fa uns dies que va retornar del passat mentre em
prenia un cafè a un bar de la Verneda tot esperant a uns amics que s’havien
perdut amb el cotxe. Era un dissabte assolellat i calorós, i el dia anterior
havia acomiadat, a l’aeroport de Barcelona amb un petó, a una amiga que feia deu
anys que no veia.
Els amics extraviats van acabar arribant al cap d’una
bona estona i d’uns quants cafès, suats i cansats de donar voltes sense sentit
i discutint amb humor de qui era la responsabilitat dels errors comesos a l’hora
d’agafar els camins equivocats.
La veritat és inquieta i nerviosa, tot just
aconseguim, amb no pocs esforços, que romangui escassos segons enfront dels
nostres ulls. Quan la contemplem, encara que sigui a través d’una cançoneta
popular i adolescent, sempre acabem embargats per un estrany sentiment de
revelació, d'entusiasme i de frustració també, de por i d’inquietud. La veritat és més poderosa que nosaltres, despietada com un animal, perquè si no, no és mai veritat,
només complaença.
Però, com afirma l’Enric Vila, “si ens fos donat saber del cert quan tenim
raó, què seria de l'amor, de l'honor i de la gràcia. I si no tinguéssim
por, com podríem ser valents?”
No podríem.
------------
Diario
de verano (5)
La
última carta
Enric
Vila nos habla en su último artículo en el Nacional.cat de un amigo suyo, triste y apenado, porque acababa de
enviar una carta seria y muy sentida a su amada. Llevándolo a pasear quería
animarlo, distraerlo, ahuyentarle las preocupaciones y las nubes negras que
descargaban rayos y truenos en su corazón de hombre desorientado y herido.
Esto
me ha hecho pensar en la canción de Los Cucas y la famosa Última carta. Una canción dolorosamente rencorosa y resentida de
los noventa, unos años insólitos y gloriosos.
Por
una casualidad poética y desde una radio vieja, aquella tonada hace unos días
que retornó del pasado mientras me tomaba un café en un bar de la Verneda esperando a unos amigos que se habían perdido con el coche. Era un sábado soleado
y caluroso, y el día anterior había despedido, en el aeropuerto de Barcelona
con un beso, a una amiga que hacía diez años que no veía.
Los
amigos extraviados acabaron llegando al cabo de un buen rato y de unos cuantos
cafés, sudados y cansados de dar vueltas sin sentido y discutiendo con humor
de quien era la responsabilidad de los errores cometidos al coger los caminos
equivocados.
La
verdad es inquieta y nerviosa, apenas conseguimos, con no pocos esfuerzos, que
permanezca escasos segundos frente a nuestros ojos. Cuando la contemplamos, aunque
sea a través de una cancioncita popular y adolescente, siempre acabamos
embargados por un extraño sentimiento de revelación, de entusiasmo y de
frustración también, de miedo y de inquietud. La verdad es más poderosa
que nosotros, despiadada como un animal, porque si no, no sería nunca verdad,
sólo complacencia.
Pero,
como afirma Enric Vila, "si nos
fuera dado saber a ciencia cierta cuando tenemos razón, ¿qué sería del amor, del
honor y de la gracia? ¿Y si no tuviéramos miedo, como podríamos ser valientes?
"
No
podríamos.
2 comentarios:
Missatge rebut. La por és el motor de moltes revoltes, els herois no tenen por, per això moren.
No en sabia res d'aquesta cançó ni del grup, o potser ho he oblidat.
bon dissabte.
No, Francesc, no, el missatge no és pas aquest si és que t'he interpretat bé. Aquí ningú parla de revoltes, a no ser que la paraula sigui una metàfora de la vida de cadascú i dels negocis que ens mantenen vius o ens maten.
Tot és molt més complicat, es tracta de raons, d’amor, d’honor, de gràcia, de por i de valentia.
I de records i cartes escrites.
Bon dissabte també per a tu.
Publicar un comentario