Diari de tardor (9)
Un sol poble.
Els andalusos, com els castellans, els extremenys o els murcians, són, amb
les diferències naturals que hi ha en qualsevol societat moderna, civilitzada i
contemporània, un sol poble. Igual que els gallecs, els asturians, els
aragonesos o càntabres, com els portuguesos també, per citar-ne només uns quans
que habiten la península. Tot i ser diversos social,econòmica i políticament,
tots ells són un sol poble. No sabria dir-ho dels valencians ni tampoc dels
navarresos o bascos, ho ignoro. Però sí sé que els catalans no som un sol
poble. No ho som des de fa molt de temps, com a mínim des de fa 80 anys.
Tots plegats tenim el dret a considerar-nos catalans, ciutadans de
Catalunya amb els mateixos drets i deures, però no som un sol poble. No ho som
com no ho eren tampoc, o no ho són ni ho han estat altres societats, l’algeriana
colonial amb la cohabitació de berebers i peus negres, la sud-africana, la finlandesa
amb una població de parla sueca i un partit suec que reivindica la reunificació
amb Suècia... La llista, crec, seria interminable.
Que ningú se senti molest per les meves paraules perquè sempre és millor la
veritat que les suposicions, la realitat que la fantasia per més políticament
necessària que sia. La convivència no es construeix amb neutralitat amnèsica
com alguns reclamen.
Com diu Joan Margarit: “per tenir
casa hi ha que guanyar la guerra”.
------------------------------
Diario de otoño (9)
Un solo pueblo.
Los andaluces, como los
castellanos, los extremeños o los murcianos, son, con las diferencias naturales
que hay en cualquier sociedad moderna, civilizada y contemporánea, un solo
pueblo. Al igual que los gallegos, los asturianos, los aragoneses o cántabros,
como los portugueses también, por citar sólo unos cuantos que habitan la
península. A pesar de los contrastes sociales, económicos y políticos, todos
ellos son un solo pueblo. No sabría decirlo de los valencianos ni tampoco de los
navarros o vascos, lo ignoro. Pero sí sé que los catalanes no somos un solo
pueblo. No lo somos desde hace mucho tiempo, al menos desde hace 80 años.
Todos tenemos el derecho a
considerarnos catalanes, ciudadanos de Cataluña con los mismos derechos y
deberes, pero no somos un solo pueblo. No lo somos como no lo eran tampoco, o
no lo son ni lo han sido otras sociedades, la argelina colonial con la
cohabitación de bereberes y pies negros, la sudafricana, la finlandesa con una
población de habla sueca y un partido sueco que reivindica la reunificación con
Suecia... la lista, creo, sería interminable.
Que nadie se sienta molesto
por mis palabras porque siempre es mejor la verdad que las suposiciones, la
realidad que la fantasía por más políticamente necesaria que sea. La
convivencia no se construye con neutralidad amnésica como algunos reclaman.
Como dice Joan Margarit: “para tener casa hay que ganar la guerra”.
No hay comentarios:
Publicar un comentario