La hemeroteca peletera
La pantera
“Cincuenta metros escasos es la superficie del piso que ocupa Xavier Oliver, experto en organizar fiestas y muy conocido por los exuberantes montajes con los que acostumbra a sorprender a sus clientes y amigos. Xavier tiene, además, una vena de gran cocinero que le impulsa a preparar elaborados platos hasta para treinta invitados. Es asimismo un ávido lector que posee una biblioteca de 1.600 ejemplares. Le gusta coleccionar objetos de arte y pintura y él mismo es también autor de óleos y dibujos. Siente un especial interés por los temas florales, afición que repercute en su gusto por las plantas naturales y las flores que no faltan nunca en su casa.” (“Grandes ideas para pisos pequeños”, Tere Piera. La Vanguardia de Barcelona, domingo 19 de enero de 1992)
------------------------------------------------------------------
En diverses ocasions he manifestat que a la meva nova casa, en la que en realitat ja vaig viure fa un temps, tinc cinc taules, quatre rectangulars i una rodona, quatre de fusta i una de marbre. A elles caldria afegir una de petita que havia oblidat, una taula de centre, quadrada i de vidre.
A la de marbre, que és de color rosa, l’anomeno la meva pantera rosa, la raó és el color, naturalment, però també perquè és fina i suau, al mateix temps que té uns preciosos ulls de felina que esgarrapen més que miren .
La meva pantera és una paradoxa poètica com la meva estimada bàscula que vaig regalar, pesa molt, però menys que tot el pes que pot suportar.
Algun dia es trencarà abans el terra que la taula, arrossegant-me amb ella a l’infern, i apareixeré a casa del veí a l’hora del dinar o del sopar, per això sempre tinc a punt una ampolla de vi, per si d’un cas i perquè mai se sap quan la terra se t’empassarà o et convidaran a una festa que no podràs rebutjar.
El meu dilema, però, no és ni gastronòmic ni d’urbanitat com es deia abans, entre altres coses perquè el pis de sota està, de moment, buit a l’espera d’unes obres que no acaben mai i d’algú que l’habiti. La meva veritable disjuntiva és estètica, quin objecte decoratiu col·loco a sobre d’una taula gran de marbre rosa?
Una pantera de peluix del mateix color seria kistch i estaria fora de lloc.
He pensat, però, que pot ser adequat alguna cosa lleugera i transparent, gairebé invisible, difícil d’il·luminar i veure, una mena de gerro de vidre.
Crec tenir la peça adequada, una obra original del famós arquitecte finlandès Alvar Aalto, un dels primers objectes que va dissenyar, una icona del disseny nòrdic, tan imaginatiu com pràctic, que extreu dels materials naturals les més poètiques formes i els més confortables mobles i objectes de parament i també decoratius (per cert, que tot objecte decoratiu és sempre un objecte simbòlic, però aquesta és ja una altra història que no és el moment ara d’explicar), un objecte que Finlàndia ven, des de fa moltíssim temps, com souvenir als turistes amb més motiu i sentit que els barrets mexicans que es venen a Espanya que també són un símbol de la seva personalitat i dels turistes que la visiten i del que esperen trobar-hi.
D’ell tinc a casa dos de gairebé iguals, una peça alta - la de la fotografia - similar a un gerro i una altra baixa que em recorda a un cendrer gran.
A la meva taula de marbre rosa, sense dubte, li convé més la alta.
Per què?
Perquè el pla horitzontal de la taula també pesa visualment massa i necessita una mena de torxa o un arbre que la delimiti, que l’elevi una mica, que li doni un centre i que aquest centre permeti mirar-la. Un vòrtex o una deu.
Michel Pastoreau ens explica en el seu "El vestit del diable. Una història de les ratlles i els teixits ratllats "que en l’Edat Mitjana els ulls humans prestaven molta atenció a la materialitat i l’estructura de les superfícies que poden classificar-se en tres grans categories: el llis, el sembrat i el ratllat. I que les dues últimes poden expressar-se en nombroses variants, una d’elles és l’escaquejat o la superfície amb clapes, el clapejat.
Del llis ens diu que és rar per la dificultat tècnica d’aconseguir-lo, del sembrat que està ben considerat, que en el fons és un llis dens, format per ... una superfície monocroma sobre la qual s’han col·locat, a intervals regulars, unes petites figures, geomètriques o preses del repertori dels blasons, punts, anells, estrelles, creus, trèvols, lliris, que expressaven gairebé sempre alguna cosa solemne i majestuosa.
També podem llegir que ... el clapejat és un sembrat irregular on les petites figures no només estan disposades, d’una manera desordenada, sinó que també tenen una forma irregular, motius diformes o senzilles taques. D’aquesta manera donen una sensació de desordre, confusió i transgressió. (...) Sobre els cossos dels homes o dels animals, les clapes serveixen, en efecte, per donar una idea de pilositat, d’impuresa o malaltia.
El ratllat, en canvi, és el contrari del llis i de les clapes i sovint s’oposa. Però també és una altra cosa, una superfície rimada, dinàmica, narrativa, que indica una acció, el pas d’un estat a un altre.
En francès antic al llis l’anomenaven ple i les ratlles no són una forma, són una estructura. "
En record a la meva joventut m’agrada rememorar que el meu ull captava i diferenciava amb naturalitat i facilitat les taques de les panteres, del lleopard i les del ocelot, les del guepard i les de qualsevol gat que fos salvatge, però aquests eren altres temps, ara els diables s’han petrificat a la meva taula de marbre i el pecat ha desaparegut de la meva vida encara que no del meu cor.
La meva taula és, per tant, una superfície plena de clapes, l’avantsala de la mort i l’infern, és la cara de la pústula, la pell del escrofulós, de la pesta bubònica i de la lepra, és la superfície, afirma Michel Pastoreau , que representa la decadència, i l’alteració de l’ordre social, de fet, assegura l’autor francès, a les imatges, els dimonis i les criatures satàniques sovint estan plenes de clapes.
Per això el gerro d'Alvar Aalto hauria de guarir-la i revifar-la al ordenar-la amb un eix i un cor, i donar-li així una mena de origen, un melic, un rastre més que una forma, una estructura. No exactament un nom, però sí, almenys, un lloc.
Per què?
Perquè el pla horitzontal de la taula també pesa visualment massa i necessita una mena de torxa o un arbre que la delimiti, que l’elevi una mica, que li doni un centre i que aquest centre permeti mirar-la. Un vòrtex o una deu.
Michel Pastoreau ens explica en el seu "El vestit del diable. Una història de les ratlles i els teixits ratllats "que en l’Edat Mitjana els ulls humans prestaven molta atenció a la materialitat i l’estructura de les superfícies que poden classificar-se en tres grans categories: el llis, el sembrat i el ratllat. I que les dues últimes poden expressar-se en nombroses variants, una d’elles és l’escaquejat o la superfície amb clapes, el clapejat.
Del llis ens diu que és rar per la dificultat tècnica d’aconseguir-lo, del sembrat que està ben considerat, que en el fons és un llis dens, format per ... una superfície monocroma sobre la qual s’han col·locat, a intervals regulars, unes petites figures, geomètriques o preses del repertori dels blasons, punts, anells, estrelles, creus, trèvols, lliris, que expressaven gairebé sempre alguna cosa solemne i majestuosa.
També podem llegir que ... el clapejat és un sembrat irregular on les petites figures no només estan disposades, d’una manera desordenada, sinó que també tenen una forma irregular, motius diformes o senzilles taques. D’aquesta manera donen una sensació de desordre, confusió i transgressió. (...) Sobre els cossos dels homes o dels animals, les clapes serveixen, en efecte, per donar una idea de pilositat, d’impuresa o malaltia.
El ratllat, en canvi, és el contrari del llis i de les clapes i sovint s’oposa. Però també és una altra cosa, una superfície rimada, dinàmica, narrativa, que indica una acció, el pas d’un estat a un altre.
En francès antic al llis l’anomenaven ple i les ratlles no són una forma, són una estructura. "
En record a la meva joventut m’agrada rememorar que el meu ull captava i diferenciava amb naturalitat i facilitat les taques de les panteres, del lleopard i les del ocelot, les del guepard i les de qualsevol gat que fos salvatge, però aquests eren altres temps, ara els diables s’han petrificat a la meva taula de marbre i el pecat ha desaparegut de la meva vida encara que no del meu cor.
La meva taula és, per tant, una superfície plena de clapes, l’avantsala de la mort i l’infern, és la cara de la pústula, la pell del escrofulós, de la pesta bubònica i de la lepra, és la superfície, afirma Michel Pastoreau , que representa la decadència, i l’alteració de l’ordre social, de fet, assegura l’autor francès, a les imatges, els dimonis i les criatures satàniques sovint estan plenes de clapes.
Per això el gerro d'Alvar Aalto hauria de guarir-la i revifar-la al ordenar-la amb un eix i un cor, i donar-li així una mena de origen, un melic, un rastre més que una forma, una estructura. No exactament un nom, però sí, almenys, un lloc.
Un interior.
Un gerro d’aquesta classe no pot, naturalment, contenir flors, ni naturals ni artificials ni marcides, ha d’estar buit, ha de ser només una presència tènue, vacant. Una singularitat.
Un gerro d’aquesta classe no pot, naturalment, contenir flors, ni naturals ni artificials ni marcides, ha d’estar buit, ha de ser només una presència tènue, vacant. Una singularitat.
Un atribut.
Els contrastos, per cert, són sempre benvinguts, oportuns i enriquidors, en decoració, en literatura i en les arts en general, en la vida també. Combinar mobles vells amb altres avantguardistes dóna bons resultats, cortines blanques de cotó gruixut amb llums clàssiques d’oficina dels anys setanta, fredes com a secretàries rosses fredes. Una prestatgeria de vidre il·luminada al costat d’un maniquí de sastre fet servir com si fos una moderna Venus de Milo. Un sol mexicà i un fraret irlandès de les illes Faroe. Una mudança i un sepeli, una butaca papallona fent parella amb una cadira giratòria. Un tucà al costat d’una coctelera antiga.
Un paisatge de l’escola paisatgística d'Olot al costat de no res.
Els meus amics diuen que de la mudança n’estic treien molt de suc, ells, que són persones pràctiques, afirmen que m’està donant un bon profit, tenen raó, una mudança és una font inesgotable d’ensenyaments i paradoxes, en relació a un mateix i als altres que t’observen perplexes sense comprendre exactament ni els matisos ni les tonalitats de les taques. Per ells una mudança és només una mudança. Un d’ells fins i tot ha pogut veure amb els seus propis ulls, un any i mig després de la primera i sis anys més tard de dues anteriors, com en tres mesos he hagut de finalitzar un parell més, i gairebé hauria pogut comptar, si no s’hagués marejat i desmaiat al contemplar-les, les muntanyes de bosses industrials plenes de tot allò que m’he vist obligat a abandonar que no a tirar. Podria també, si volgués, posar-me cursi i dir que la vida és una mudança, però no ho diré. I no ho diré perquè no sé de què dimonis ens mudem encara que si sé que per sobreviure ens hem de mudar constantment.
Sembla que fugim. Sembla que fugi.
L’altre dia van sortir d’una caixa els meus cassets, qui escolta cassets avui en dia? Només aquells que conserven el reproductor adequat i l’oïda dins del cervell i no al pavelló auditiu. La música és com la fotografia, a la majoria, en realitat, els agrada més la joguina que el joc, però encara que el mitjà sigui el missatge la forma no és mai l’estructura ni una taca tampoc és una ratlla.
Els contrastos, per cert, són sempre benvinguts, oportuns i enriquidors, en decoració, en literatura i en les arts en general, en la vida també. Combinar mobles vells amb altres avantguardistes dóna bons resultats, cortines blanques de cotó gruixut amb llums clàssiques d’oficina dels anys setanta, fredes com a secretàries rosses fredes. Una prestatgeria de vidre il·luminada al costat d’un maniquí de sastre fet servir com si fos una moderna Venus de Milo. Un sol mexicà i un fraret irlandès de les illes Faroe. Una mudança i un sepeli, una butaca papallona fent parella amb una cadira giratòria. Un tucà al costat d’una coctelera antiga.
Un paisatge de l’escola paisatgística d'Olot al costat de no res.
Els meus amics diuen que de la mudança n’estic treien molt de suc, ells, que són persones pràctiques, afirmen que m’està donant un bon profit, tenen raó, una mudança és una font inesgotable d’ensenyaments i paradoxes, en relació a un mateix i als altres que t’observen perplexes sense comprendre exactament ni els matisos ni les tonalitats de les taques. Per ells una mudança és només una mudança. Un d’ells fins i tot ha pogut veure amb els seus propis ulls, un any i mig després de la primera i sis anys més tard de dues anteriors, com en tres mesos he hagut de finalitzar un parell més, i gairebé hauria pogut comptar, si no s’hagués marejat i desmaiat al contemplar-les, les muntanyes de bosses industrials plenes de tot allò que m’he vist obligat a abandonar que no a tirar. Podria també, si volgués, posar-me cursi i dir que la vida és una mudança, però no ho diré. I no ho diré perquè no sé de què dimonis ens mudem encara que si sé que per sobreviure ens hem de mudar constantment.
Sembla que fugim. Sembla que fugi.
L’altre dia van sortir d’una caixa els meus cassets, qui escolta cassets avui en dia? Només aquells que conserven el reproductor adequat i l’oïda dins del cervell i no al pavelló auditiu. La música és com la fotografia, a la majoria, en realitat, els agrada més la joguina que el joc, però encara que el mitjà sigui el missatge la forma no és mai l’estructura ni una taca tampoc és una ratlla.
La diferència està en jugar o en jugar-se-la.
La marca assenyala, nomena, delimita, acull i exclou, estigmatitza com enalteix, per això he pensat que la transparència discreta i educada d’un vidre ondulant com el mar i els sentiments era la manera més respectuosa i amable de marcar a la meva pantera, fer-la meva i donar-li la vida, un lloc i un temps, perquè faci després el que li vingui de gust fer amb ella.
Això és l’amor.
O no.
La clau són les roses i les flors en general, elles marquen també la manera de mirar, oberta i alegre, però a casa no hi ha ni flors ni festes, no m’agrada cuinar ni tampoc convidar a ningú a sopar.
Ja tinc les cortines planxades amb la vora acabada de cosir a la mida adequada, demà les penjaré, tres blanques i una beix de cotó i una altra més de lli d’un discret gris blavós. Les cinc llises, sis si compto la vermella de la banyera. Llises, com ha de ser, dues fulles que s’obrin per la meitat i deixin entreveure el verd de les venecianes que hi ha al darrere, i el sol quan es fa de nit.
No, no crec que això sigui l’amor.
La marca assenyala, nomena, delimita, acull i exclou, estigmatitza com enalteix, per això he pensat que la transparència discreta i educada d’un vidre ondulant com el mar i els sentiments era la manera més respectuosa i amable de marcar a la meva pantera, fer-la meva i donar-li la vida, un lloc i un temps, perquè faci després el que li vingui de gust fer amb ella.
Això és l’amor.
O no.
La clau són les roses i les flors en general, elles marquen també la manera de mirar, oberta i alegre, però a casa no hi ha ni flors ni festes, no m’agrada cuinar ni tampoc convidar a ningú a sopar.
Ja tinc les cortines planxades amb la vora acabada de cosir a la mida adequada, demà les penjaré, tres blanques i una beix de cotó i una altra més de lli d’un discret gris blavós. Les cinc llises, sis si compto la vermella de la banyera. Llises, com ha de ser, dues fulles que s’obrin per la meitat i deixin entreveure el verd de les venecianes que hi ha al darrere, i el sol quan es fa de nit.
No, no crec que això sigui l’amor.
------------------------------------------------------------------
La pantera.
En varias ocasiones he manifestado que en mi nueva casa, en la que en realidad ya viví hace un tiempo, tengo cinco mesas, cuatro rectangulares y una redonda, cuatro de madera y una de mármol. A ellas debería añadir una pequeña que había olvidado, una mesa de centro, cuadrada y de cristal.
A la de mármol, que es de color rosa, la llamo mi pantera rosa, la razón es el color, naturalmente, pero también porque es fina y suave, a la vez que posee unos preciosos ojos de felina que arañan más que miran.
Mi pantera es una paradoja poética igual que mi querida báscula que regalé, pesa mucho, pero menos que todo el peso que puede soportar encima.
Algún día se romperá antes el suelo que la mesa, arrastrándome a mí con ella al infierno, y apareceré en casa del vecino a la hora del almuerzo o de la cena, por ello siempre tengo lista una botella de vino, por si acaso y porque nunca se sabe cuando la tierra se te va a tragar o a uno lo van a invitar a una fiesta que no va a poder rechazar.
Mi dilema, sin embargo, no es ni gastronómico ni de urbanidad como se decía antes, entre otras cosas porque el piso de abajo está, de momento, vacío, a la espera de unas obras que no terminan nunca y de alguien que lo habite. Mi verdadera disyuntiva es estética, ¿qué adorno decorativo coloco encima de una mesa grande de mármol rosa?
Una pantera de peluche del mismo color sería kistch y estaría fuera de lugar.
He pensado, no obstante, que puede ser adecuado algo ligero y transparente, liviano, casi invisible, difícil de iluminar y ver, una especie de jarrón de cristal.
Creo tener la pieza adecuada, una obra original del famoso arquitecto finlandés Alvar Aalto, uno de los primeros objetos que diseñó, un icono del diseño nórdico, tan imaginativo como práctico, que saca de los materiales naturales las más poéticas formas y los más confortables muebles y objetos de menaje y también decorativos (por cierto, todo objeto decorativo es siempre un objeto simbólico, pero esta ya es otra historia que no es el momento de contar ahora), un objeto que Finlandia vende, desde hace muchísimo tiempo, como souvenir a los turistas con más motivo y sentido que los sombreros mejicanos que se venden en España que, sin embargo, también son un símbolo de su personalidad y de los turistas que la visitan y de lo que estos esperan encontrar.
De él poseo en casa dos casi iguales, una pieza alta –la que aparece en la fotografía- similar a un jarrón y otra baja que me recuerda a un cenicero grande.
A mi mesa de mármol rosa, sin duda, le conviene más la alta.
¿Por qué?
Porque el plano horizontal de la mesa también pesa visualmente demasiado y necesita algo parecido a una antorcha o a un árbol que la delimite, que la eleve un poco, que le de un centro y que ese centro permita mirarla. Un vórtice o un manantial.
Michel Pastoreau nos cuenta en su “El vestido del diablo. Una historia de las rayas y los tejidos rayados” que en la Edad Media los ojos humanos prestaban mucha atención a la materialidad y a la estructura de las superficies que pueden clasificarse en tres grandes categorías: el liso, el sembrado y el rayado. Y que las dos últimas pueden expresarse en numerosas variantes, una de ellas es el escaqueado o la superficie con clapas.
Del liso nos dice que es raro por la dificultad técnica de conseguirlo, del sembrado que está bien considerado, que en el fondo es un liso denso, formado por... una superficie monocroma sobre la cual se han colocado, a intervalos regulares, unas pequeñas figuras, geométricas o tomadas del repertorio de los blasones, puntos, anillos, estrellas, cruces, tréboles, lirios, que expresaban casi siempre algo solemne y majestuoso.
También podemos leer que... las clapas es un sembrado irregular donde las pequeñas figuras no solamente están dispuestas, de una manera desordenada, si no que también tienen una forma irregular, motivos diformes o sencillas manchas. De esta manera dan una sensación de desorden, confusión y trasgresión. (…) Sobre los cuerpos de los hombres o de los animales, las clapas sirven, en efecto, para dar una idea de pilosidad, de impureza o enfermedad.
El rayado, en cambio, es lo contrario del liso y de las clapas y a menudo se opone. Pero también es otra cosa, una superficie rimada, dinámica, narrativa, que indica una acción, el paso de un estado a otro.
En francés antiguo al liso lo llamaban lleno y las rayas no son una forma, son una estructura.”
En recuerdo de mi juventud me gusta rememorar que mi ojo captaba y diferenciaba con naturalidad y facilidad las manchas de las panteras, del leopardo y las del ocelote, las del guepardo y las de cualquier gato que fuera salvaje, pero esos eran otros tiempos, ahora aquellos diablos se han petrificado en mi mesa de mármol y el pecado ha desaparecido de mi vida auque no de mi corazón.
Mi mesa es, por tanto, una superficie llena de clapas, la antesala de la muerte y del infierno, es la cara de la pústula, la piel del escrofuloso, de la peste bubónica y de la lepra, es la superficie, afirma Michel Pastoreau, que representa la decadencia, y la alteración del orden social, de hecho, asegura el autor francés, en las imágenes, los demonios y las criaturas satánicas a menudo están llenas de clapas.
Por ello el jarrón de Alvar Aalto debería sanarla, reavivarla al ordenarla con un eje y un corazón, y darle así algo parecido a un origen, un ombligo, un rastro más que una forma, una estructura. No exactamente un nombre, pero sí, al menos, un lugar.
Un interior.
Un jarrón de esa clase no puede, naturalmente, contener flores, ni naturales ni artificiales ni marchitas, ha de estar vacío, debe ser solamente una presencia tenue, vacante. Una singularidad.
Un atributo.
Los contrastes, dicho sea de paso, son siempre bienvenidos, oportunos y enriquecedores, en decoración, en literatura y en las artes en general, en la vida también. Combinar muebles viejos con otros vanguardistas da buenos resultados, cortinas blancas de algodón grueso con lámparas clásicas de oficina de los años setenta, frías como secretarias rubias frías. Una estantería de cristal iluminada al lado de un maniquí de sastre usado como si fuera una moderna Venus de Milo. Un sol mejicano y un frailecillo irlandés de las islas Faroe. Una mudanza y un sepelio, un sillón mariposa haciendo pareja con una silla giratoria. Un tucán junto a una coctelera antigua.
Un paisaje de la escuela paisajística de Olot al lado de nada.
Mis amigos dicen que la mudanza me está dando para mucho, ellos, que son personas prácticas, afirman que le estoy sacando un buen partido, tienen razón, una mudanza es una fuente inagotable de enseñanzas y paradojas, en relación a uno mismo y a los otros que te observan perplejos sin comprender exactamente ni los matices ni las tonalidades de las manchas. Para ellos una mudanza es solamente una mudanza. Uno incluso ha podido ver con sus propios ojos, un año y medio después de la primera y seis años más tarde de otras dos, cómo en tres meses he tenido que finalizar un par más, y casi habría podido contar, si no se hubiese mareado y desmayado al contemplarlas, las montañas de bolsas industriales llenas de todo aquello que me he visto obligado a abandonar que no a tirar. Podría también, si quisiera, ponerme cursi y decir que la vida es una mudanza, pero no lo diré. Y no lo diré porque no sé de qué demonios nos mudamos aunque si sé que para sobrevivir nos hemos de mudar constantemente.
Parece que huimos. Parece que huya.
El otro día salieron de una caja mis cassetes, ¿Quién escucha cassetes hoy en día? Solamente aquellos que conservan el reproductor adecuado y el oído dentro del cerebro y no en el pabellón auditivo. La música es como la fotografía, a la mayoría, en realidad, les gusta más el juguete que el juego, pero aunque el medio sea el mensaje la forma no es nunca la estructura ni una mancha tampoco es una raya.
La diferencia está en jugar o en jugársela.
La marca señala, nombra, delimita, acoge y excluye, estigmatiza igual que enaltece, por ello he pensado que la transparencia discreta y educada de un cristal ondulante como el mar y los sentimientos era la manera más respetuosa y amable de marcar a mi pantera, hacerla mía y darle la vida, un lugar y un tiempo, para que haga después lo que le apetezca con ella.
Eso es el amor.
O no.
La clave son las rosas y las flores en general, ellas marcan también la manera de mirar, abierta y alegre, pero en mi casa no hay ni flores ni fiestas, no me gusta cocinar ni tampoco invitar a nadie a cenar.
Ya tengo las cortinas planchadas con el dobladillo recién cosido en su justa medida, mañana las colgaré, tres blancas y una beige de algodón y otra más de lino de un discreto gris azulado. Las cinco lisas, seis si cuento la roja de la bañera. Lisas, como debe ser, dos hojas que se abran por la mitad y dejen entrever el verde de las venecianas que hay detrás, y el sol cuando anochece.
No, no creo que eso sea el amor.
