El peletero

miércoles, 9 de septiembre de 2015

La història interminable

Algun lloc d'Àfrica. Sebastião Salgado

Diari d’estiu (18)

La historia interminable.

El 1979 Michael Ende va escriure La historia interminable, una novel·la de temàtica fantàstica que descriu la lenta però progressiva desaparició d’un món envaït per una estranya amenaça, una mena de perill sense nom que fa que els llocs i les persones desapareguin deixant un buit, un no res.

-------------------------------------

Diario de verano (18)

La historia interminable.

En 1979 Michael Ende escribió La historia interminable, una novela de temática fantástica que describe la lenta pero progresiva desaparición de un mundo invadido por una extraña amenaza, una especie de peligro sin nombre que hace que los lugares y las personas desaparezcan dejando un vacío, una nada.

Refugiats espanyols Guerra d'Espanya a Le Perthus

Emigrants espanyols anys 50

Emigrants espanyols anys 60

Patera a les costes espanyoles

Emigrants subsaharians a Melilla

Patera a les costes espanyoles

Vaixell negrer

Esclaus Congo Belga

Esclaus USA

Esclaus Àfrica

Refugiats genocidi armeni 1915-1923

Refugiats alemanys 1945

Refugiats afganesos

Refugiats belgues 1ª Guerra Mundial

Refugiats belgues 2ª Guerra Mundial

Refugiats guerra d'Azerbaiyan 1988

Camp de refugiats Bangla Desh 1971

Guerra de Biafra 1967

Guerra de Bosnia 1996

Camps de refugiats Bulgària Segle XXI

Refugiats Guerra de Cambodia 1975

Refugiats Guatemala, diverses guerres

Refugiats Colòmbia, paramilitar, narcos i guerrilla.

Segona Guerra del Congo 1998

Cuba, èxode del Mariel 1980

Ellis Island emigrants

Emigrants Equador, Sebastiao Salgao

Refugiats França, 1ª Guerra Mundial

Refugiats 1ª Guerra Mundial

Terratremol Haití 2010

Terratremol Haití

Intercanvis de població India - Pakistan 1945

Pakistan, qualsevol moment

Cheyenne deportats finals segle XIX

Èxode Nez Percé 1870

Presoners cheyennes finals segle XIX

Indis canadencs

Refugiats iranians

Jueus, qualsevol època

Vaixell Èxode 1947

Jueus, qualsevol època

Refugiats Corea 1951 - 1953

Kosovo 1999

La Gran Depressió USA 1929

Guerra de Líbia 2011

Guerra de Mali 2014

Emigrants mexicans

Mur Berlín 1989

Terratremol Nepal 2015

Nigèria, nenes segrestades per Boko Haram 2014

Refugiats Palestins a Gaza

Refugiats Palestins 1945

Refugiats palestins

Argèlia. Pieds noirs 1962

Nens polonesos refugiats 2ª Guerra mundial

Refugiats Rohingya 2015

Refugiats russos 2ª Guerra Mundial

Refugiats russos blancs, entre guerres

Refugiats utus 1994

Refugiats Sahara

Emigrants-refugiats subsaharians

Refugiats Síria 2015

Refugiats Somàlia 1993

Sri Lanka

Refugiats Sudan 2012

Refugiats Tanzània. Sebastiao Salgao

Refugiats Tanzània. Gilles Peress

Refugiats Tibet 1950

Intercanvis de població entre Grècia i Turquia 1920

Vietnam, Boat people 1975

Refugiats Vietnam 1975

Emigrants xinesos al Perú

Emigrants xinesos als USA

Refugiats xinesos 2ª Guerra Mundial

Refugiats xinesos Hong Kong 1962

Refugiats xinesos Hong Kong 1950

Refugiats Zaire 1994. James Nachtwey

Refugiats Zimbabwe 1979

I milions de fotografies més d'irlandesos, italians, espanyols, d'arreu...

Una multitud de refugiats espanyols travessant els carrers de Collioure, França, 1939

sábado, 5 de septiembre de 2015

Els paisatges del meu estiu.

Fideuada a Vilanova i la Geltrú, agost 2015

Diari d’estiu (17)

Els paisatges del meu estiu.

A l’Albert li agraden les pintures de l’Antoni Tapies perquè en elles hi veu coses sense nom, que encara no en tenen o que, el més probable, no n’arribin a tenir mai. Altre cosa completament diferent és l’afàsia, la individual produïda per malalties neurodegeneratives o la col·lectiva, quan un grup humà que conviu plegat perd la capacitat de posar noms a les coses i ha de fer servir paraules alienes, d’altres llengües i països, d’altres temps que ja no corresponen, paraules prestades per usurers, robades, o paraules de rebaixes, comprades de saldo en els mercats i en les fires per quatre cèntims o, igual com ara es compren els llibres, a pes. El paper pesa, el dels llibres i el dels bitllets de banc, però les paraules no, com tampoc ho fan les imatges ni els paisatges que pesen com pesen els records, però sí que tots tres, juntament amb el silenci i la nostra por que ens ofega quan veiem les allaus de refugiats que fugen de l’espant, configuren la veritable lleugeresa del ser i la insignificant condició humana.

Tenim por nosaltres com ells, els refugiats, de l’espant del que fugen?, en absolut, d’això no tenim por, ni inquietud ni tampoc preocupació, i no pas per valents, decidits o saberuts, sinó per tot el contrari, per covards i estults. La nostra por és d’una altra mena, és una por que no té nom com una pintura d’en Tapies.

Les imatges que segueixen a continuació més la primera configuren el que ha estat el paisatge del meu estiu que encara no s’ha acabat. Tot i que algunes no necessiten pas cap comentari perquè parlen per si soles he pensat que era millor posar un peu de foto com si tinguessin nom. No hi són totes, n’hi haurien d’haver més, però no he volgut fer-me el pesat com els amics quan fan un passi de fotografies de les seves vacances. Estan també desordenades perquè l’ordre no canvia pas, com en els factors d’una multiplicació, el sentit del relat, l’auca es pot llegir com a un li vingui de gust, com un TBO estripat a bocins i encolat després com un trencadís gaudinià.

Sí que cal remarcar, però, que ignoro si una fideuada té alguna cosa a veure amb l’Antoni Tàpies i la seva obra, o bé amb la lleugeresa del cos o de l’ànima que causa la seva deliciosa ingestió, ho desconec, però les rebaixes de la meva botiga, anunciades amb el simpàtic dibuix de l’Albert d’una sirena, segur que sí que estan relacionades amb les coses lleugeres que no pesen, i alhora també, encara que d’una manera similar però diferent, amb la Estació Espacial Internacional, que tot i ser un munt de ferralla no pesa més que un neutrí ni menys que una Royal Enfield, no us càpiga cap dubte.

------------------------------------------------

Diario de verano (17)

Los paisajes de mi verano.

A Albert le gustan las pinturas de Antoni Tapies porque en ellas ve cosas sin nombre, que aún no lo tienen o que, lo más probable, no lleguen a tenerlo nunca. Otra cosa completamente diferente es la afasia, la individual producida por enfermedades neurodegenerativas o la colectiva, cuando un grupo humano que convive junto pierde la capacidad de poner nombres a las cosas y tiene que usar palabras ajenas, de otras lenguas y países, de otros tiempos que ya no corresponden, palabras prestadas por usureros, robadas, o palabras de rebajas, compradas de saldo en los mercados y en las ferias por cuatro céntimos o, al igual como se compran los libros, a peso. El papel pesa, el de los libros y el de los billetes de banco, pero las palabras no, como tampoco lo hacen las imágenes ni los paisajes que pesan como pesan los recuerdos, pero sí los tres, junto con el silencio y nuestro miedo que nos ahoga cuando vemos las avalanchas de refugiados que huyen del espanto, configuran la verdadera levedad del ser y la insignificante condición humana.

¿Tenemos miedo nosotros como ellos, los refugiados, del espanto del que huyen?, en absoluto, de eso no tenemos miedo, ni inquietud ni preocupación, y no por valientes, decididos o sesudos, sino por todo lo contrario, por cobardes y estultos. Nuestro miedo es de otro tipo, es un miedo que no tiene nombre como una pintura de Tapies.

Las imágenes que siguen a continuación más la primera configuran lo que ha sido el paisaje de mi verano que aún no ha terminado. Aunque algunas no necesitan ningún comentario porque hablan por sí solas he pensado que era mejor poner un pie de foto como si tuvieran nombre. No están todas, debería de haber más, pero no he querido hacerme el pesado como los amigos cuando hacen un pase de fotografías de sus vacaciones. Están también desordenadas porque el orden no cambia, como en los factores de una multiplicación, el sentido del relato, el auca se puede leer como a uno le apetezca, como un TBO roto en pedazos y encolado después como un trencadís gaudiniano.

Sí hay que remarcar, sin embargo, que ignoro si una fideuada tiene algo que ver con Antoni Tàpies y su obra, o bien con la ligereza del cuerpo o del alma que causa su deliciosa ingestión, lo desconozco, pero las rebajas de mi tienda, anunciadas con el simpático dibujo de Albert de una sirena, seguro que sí que están relacionadas con las cosas ligeras que no pesan, al mismo tiempo también, aunque de una manera similar pero diferente, con la Estación Espacial Internacional, que a pesar de ser un montón de chatarra no pesa más que un neutrino ni menos que una Royal Enfield, no os quepa ninguna duda.