domingo, 2 de marzo de 2014

The superstition mountains


Diari d’hivern (9)

The superstition mountains.

Les muntanyes de la superstició, The superstition mountains, són una petita serralada d’Arizona, a prop d'Apache Junction  i a l’est de Phoenix, que amaga en el seu interior un laberint de barrancs, congosts i canyons que l’aigua i el vent han anat esculpint amb els anys. En l’actualitat és una zona salvatge protegida pel govern federal que aplega turisme d’escalada i esports d’aventura.

En un dels seus racons, i després d’una petita plana completament desèrtica, en la paret quasi vertical d’un penya-segat, hi ha una cova enorme característica de la zona i de la seva geologia maltractada, una veritable bóbeda natural amb una gran obertura, i en el seu interior, ben visible, un poblat abandonat. Un poblat dels indis zunis o hopis, els indis pueblo, que aprofitaven aquesta mena de coves per construir les seves ciutats que recorden arquitectònica i psicològicament Chatal Huyuk i les cases d’adob enganxades les unes amb les altres amb les obertures al sostre. L’accés era pretesament i volguda molt dificultós, però la dificultat és la que els protegia de les bandes d’apatxes que els hi robaven les collites, les criatures i les dones. A l’interior de la cova, a més, hi havia l’única cosa realment necessària en un indret com aquell, l’aigua, o al menys això és el que ens relata Charlier, el gran guionista de còmics; és possible que tot sigui mentida, però tant se val.

En la gran cova de The superstition mountains alguns expliquen, encara que ningú ho sap, que hi havia també una enorme veta d'or que va donar lloc a la famosa llegenda de la Mina d’or de l’holandès perdut. Es veu, però, que l’holandès era en realitat un alemany de nom, diuen, Jacob Waltz i que la confusió venia per la mala pronunciació americana de Deutsch convertint-la en Dutch.

La història bona per a mi és la que ens explica Charlier i dibuixa Giraud en els seus dos famosos i immillorables àlbums: La mina de l’alemany perdut i El fantasma de les bales d’or, en la que l’alemany en qüestió era un baró i es deia Werner Amadeus Von Luckner que, a mitjans del segle XIX, fugint del seus país perseguit judicialment per les moltes deutes contretes pel seu mal cap, acaba anant a parar a Espanya, on furgant en una biblioteca manxega o extremenya polsosa d’un monestir encara més polsós troba, en un manuscrit antic, una referència de la mina. No s’ho pensa dues vegades i acompanyat pel seu criat posa rumb als Estats Units per trobar-la i tornar a Europa carregat amb el més pesat dels llasts i les àncores, l’or. 

-----------------------------------

Al obrir-se el testament tothom va saber que l’herència del Joan era realment minsa i escanyolida com els hi havia dit en vida, només sumava els 4.000 euros, la meitat dels vuit mil i la meitat també de la propietat del pis amb la seva ex dona. Però les herències, com marca la llei i com ja he dit, s’han d’acceptar o renunciar davant d’un notari.

La neboda, com ja hem afirmat, ho va fer, va renunciar de forma legal per una qüestió de dignitat, però el nebot, el seu germà, no; ni va renunciar ni va acceptar, no volia saber-ne res del seu oncle ni de tota aquesta història, no volia sentir-se involucrat, per a ell el Joan no s’havia mort, simplement el seu oncle mai havia existit, “que es foti!”, contestava malcarat als requeriments de l’advocat, l’EV, que era al mateix temps el marmessor del Joan i que com a tal havia de tramitar i gestionar els seus bens per petits que fossin.

Cap dels dos nebots per raons diferents però similars volia una herència que els hi venia de forma indirecta a través del seu pare, però que el pare no havia pogut acceptar al morir-se el mateix dia. 

En tot cas calia la renuncia expressa dels dos nebots per donar un curs legal a un testament, un curs que duia, inevitablement a un final que no podia ser cap més altre que acabar en mans de l’Estat, en aquest cas de la Generalitat de Catalunya, fent-se càrrec ella al convertir-se en l’hereva i la propietària legal com passa sempre que mor gent intestada o que les herències, per mil raons, no són acceptades.

Però el nebot, com he dit, passava de tot, es feia contínuament l’orni a les súpliques per a que renunciés i això no feia més que dificultar les coses.

Així que l’EV, el marmessor, que ja sabia de feia molt de temps que el Joan tenia llogada una caixa de seguretat a un banc, va anar a veure al nebot per llançar-li un ham i fer-lo caure en un parany. Li va comunicar que havia trobat per casualitat, posant ordre en les coses del Joan, un document de lloguer d’una caixa de seguretat d’un banc.

Al saber el nebot que hi havia una caixa de seguretat se li van obrir els ulls, li van començar a fer pampallugues i li va canviar la cara, el seu rostre, normalment malhumorat i malcarat, va mudar per un de somrient i alegre; amb l’expressió facial va canviar també el seu parer i va decidir que ara sí acceptaria l’herència.

Es van iniciar, doncs, els procediments per acceptar l’herència i van anar el nebot i el marmessor, juntament amb el notari, al banc per obrir la caixa i saber què hi havia a dins, fer la relació, donar fe i quantificar-ho.

Al obrir-la van trobar només un sobre de carta amb una nota manuscrita en el seu interior que va destapar i llegir el notari en silenci.

Al llegir el notari la nota no va poder evitar posar-se a riure i li va donar al nebot, al Jaume, per a que la llegís també. La cara del nebot es va torna vermella i morada alhora per la ira i la còlera. La nota deia: “fes-te fotre”.

Ofès i sentint-se mofat i ridiculitzat, els hi va llençar el paper a la cara mentre se n’anava aïrat, però el marmessor el va aturar i li va dir que es tranquil·litzés perquè la nota, segurament, no anava dirigida a ell sinó a la ex dona del Joan, a l’Elisabeth.

Sigui com sigui, l’estratègia del marmessor no va funcionar. Al comprovar que la caixa de seguretat estava buida i gens plena de tresors, el nebot va canviar d’opinió de nou, ara, una altra vegada, no volia la herència, i va continuar fent-se pregar per renunciar-hi notarialment. Al final, però, i després d’amenaces legals i multes, ho va fer.

L’endemà de fer-ho, de renunciar per fi a l’herència, es va morir també d’un atac de cor sobtat.

Sembla mentida i sembla una solució dolenta d’un guionista mediocre i mal pagat, però és veritat, la realitat sempre supera la ficció, aquell matí, mentre esmorzava un croissant de mantega a ca l’Escribà de la Gran Via de Barcelona va patir un infart fulminant.

Era el tercer mort que havia causat aquell testament.

-----------------------

Charles Simonds és un artista nord-americà que es dedica, des de fa molt de temps, a omplir les esquerdes, el racons malmesos de les parets i els murs dels edificis de les ciutats que passen desapercebuts als ulls de qualsevol, de petites, de quasi minúscules construccions com si fossin maquetes o pessebres, cases que recorden les dels indis pueblo. Cases senzilles, humils, construïdes amb uns fonaments mentals poderosos, són mons verticals com si la llei de la gravetat funcionés per a ells d'una altra manera.

L’obra de Charles Simonds pertany al món del grafiti, aquest art plenament arquitectònic, urbà i popular, en bona part fora del sistema, aliè als museus però que, paradoxalment, els continua necessitant per certificar la seva vàlua. Sigui com sigui el vaig descobrir el 1992 en un museu, no recordo si va ser a Chicago o a San Francisco, el meu germà diu que en la segona, però jo crec que no. Del que sí estem segurs ambdós és que ell va fer, o tocar, no sé què, que va provocar que es disparessin totes les alarmes i acudissin ràpids els serveis de seguretat. Gairebé ens detenen i ens emmanillen, tothom sap com se les gasten als USA.

En una d’aquestes casetes de fang hi ha una mina d’or amagada, una mina immensa d’un or que no pesa, no ho sap ningú excepte jo, el meu germà i el Charles Simonds.

---------------------------------------------------------


Diario de invierno (9)

The Superstition mountains.

Las montañas de la superstición, The superstition mountains, son una pequeña cordillera de Arizona, cerca de Apache Junction y al este de Phoenix, que esconde en su interior un laberinto de barrancos, desfiladeros y cañones que el agua y el viento han ido esculpiendo con los años. En la actualidad es una zona salvaje protegida por el gobierno federal que atrae turismo de escalada y deportes de aventura.

En uno de sus rincones, y después de una pequeña llanura completamente desértica, en la pared casi vertical de un acantilado, hay una cueva enorme característica de la zona y de su geología maltratada, una verdadera bóveda natural con una gran apertura, y en su interior, bien visible, un poblado abandonado. Un poblado de los indios zuni o hopis, los indios pueblo, que aprovechaban este tipo de cuevas para construir sus ciudades que recuerdan arquitectónica y psicológicamente Chatal Huyuk y las casas de adobe pegadas unas con otras con las aberturas en el techo. El acceso era pretendida y queridamente muy dificultoso, pero la dificultad es la que los protegía de las bandas de apaches que les robaban las cosechas, las criaturas y las mujeres. En el interior de la cueva, además, estaba lo único realmente necesario en un lugar como aquel, el agua, o al menos eso es lo que nos relata Charlier, el gran guionista de cómics.

Pero en la gran cueva de The Superstition mountains algunos cuentan, aunque nadie lo sabe, que había también una enorme veta de oro que dio lugar a la famosa leyenda de la Mina de oro del holandés perdido. Se ve, sin embargo, que el holandés era en realidad un alemán de nombre, dicen, Jacob Waltz y que la confusión venía por la mala pronunciación americana de Deutsch convirtiéndola en Dutch.

La historia buena para mí, no obstante, es la que nos cuenta Charlier y dibuja Giraud en sus dos famosos e inmejorables álbumes : La mina del alemán perdido y El fantasma de las balas de oro, en la que el alemán en cuestión era un barón y se llamaba Werner Amadeus Von Luckner que, a mediados del siglo XIX, huyendo de su país perseguido judicialmente por las muchas deudas contraídas por su mala cabeza, acaba yendo a parar a España, donde hurgando en una biblioteca manchega o extremeña polvorienta de un monasterio aún más polvoriento todavía encuentra, en un manuscrito antiguo, una referencia de la mina. No se lo piensa dos veces y acompañado por su criado pone rumbo a los Estados Unidos para encontrar y volver a Europa cargado con el más pesado de los lastres y de las anclas, el oro.

-----------------------------------

Al abrirse el testamento todo el mundo supo que la herencia de Juan era realmente escasa y escuálida como les había dicho en vida, sólo sumaba los 4.000 euros, la mitad de los ocho mil y la mitad también de la propiedad del piso con su ex mujer. Pero las herencias, como marca la ley y como ya he dicho, se deben de aceptar o renunciar ante un notario.

La sobrina, como ya hemos afirmado, lo hizo, renunció de forma legal por una cuestión de dignidad, pero el sobrino, su hermano, no; ni renunció ni aceptó, no quería saber nada de su tío ni de toda esta historia, no quería sentirse involucrado, para él Juan no había muerto, simplemente su tío nunca había existido, "¡que se joda!", contestaba malcarado los requerimientos del abogado, EV, que era al mismo tiempo el albacea de Juan y que como tal debía tramitar y gestionar sus bienes por pequeños que fueran.

Ninguno de los dos sobrinos por razones diferentes pero similares quería una herencia que les venía de forma indirecta a través de su padre, pero el padre no había podido aceptar al morirse el mismo día.

En todo caso, era necesaria la renuncia expresa de los dos sobrinos para dar un curso legal a un testamento, un curso que llevaba inevitablemente a un final que no podía ser ningún otro que acabar en manos del Estado, en este caso de la Generalitat de Cataluña, haciéndose cargo ella al convertirse en la heredera y la propietaria legal como ocurre siempre que muere gente intestada o que las herencias, por mil razones, no son aceptadas.

Pero el sobrino, como he dicho, pasaba de todo, se hacía continuamente el loco a las súplicas para que renunciara y eso no hacía más que dificultar las cosas.

Así que EV, el albacea, que ya sabía desde hacía mucho tiempo que Juan tenía alquilada una caja de seguridad en un banco, fue a ver al sobrino para lanzarle un anzuelo y hacerlo caer en una trampa. Le comunicó que había encontrado por casualidad, poniendo orden en las cosas de Juan, un documento de alquiler de una caja de seguridad de un banco.

Al saber el sobrino que había una caja de seguridad se le abrieron los ojos, empezaron a parpadearle y le cambió la cara, su rostro, normalmente malhumorado y hosco, mudó por uno sonriente y alegre; con la expresión facial cambió también su parecer y decidió que ahora sí aceptaría la herencia.

Se iniciaron, pues, los procedimientos para aceptar la herencia y fueron el sobrino y el albacea, junto con el notario, al banco para abrir la caja y saber qué había dentro, hacer la relación, dar fe y cuantificar lo hallado.

Al abrirla encontraron sólo un sobre de carta con una nota manuscrita en su interior que destapó y leyó el notario en silencio.

Al leer el notario la nota no pudo evitar reírse y dársela al sobrino, Jaume, para que la leyera también. La cara del sobrino se volvió roja y morada a la vez por la ira y la cólera. La nota decía: "jódete".

Ofendido y sintiéndose mofado y ridiculizado, les tiró el papel a la cara mientras se iba airado, pero el albacea lo detuvo y le dijo que se tranquilizara porque la nota, seguramente, no iba dirigida a él sino a la ex mujer de Juan, a Elisabeth.

Sea como sea, la estrategia del albacea no funcionó. Al comprobar que la caja de seguridad estaba vacía y nada llena de tesoros, el sobrino cambió de opinión de nuevo, ahora, otra vez, no quería la herencia, y continuó haciéndose de rogar para renunciar notarialmente. Al final, y después de amenazas legales y multas, lo hizo.

Al día siguiente de hacerlo, de renunciar por fin a la herencia, se murió también de un ataque al corazón repentino.

Parece mentira y parece una solución mala de un guionista mediocre y mal pagado, pero es verdad, la realidad siempre supera la ficción, aquella mañana, mientras desayunaba un croissant de mantequilla en casa Escribà de la Gran Vía de Barcelona sufrió un infarto fulminante.

Era el tercer muerto que había causado aquel testamento.

-----------------------

Charles Simonds es un artista estadounidense que se dedica, desde hace mucho tiempo, a llenar las grietas, los rincones dañados de las paredes y los muros de los edificios de las ciudades que pasan desapercibidos a los ojos de cualquiera, de pequeñas, casi minúsculas construcciones como si fueran maquetas o pesebres, casas que recuerdan las de los indios pueblo. Casas sencillas, humildes, construidas con unos cimientos mentales poderosos, son mundos verticales como si la ley de la gravedad funcionara para ellos de otra manera.

La obra de Charles Simonds pertenece al mundo del graffiti, este arte plenamente arquitectónico, urbano y popular, en buena parte fuera del sistema, ajeno a los museos pero que, paradójicamente, los sigue necesitando para certificar su valía. Sea como sea lo descubrí en 1992 en un museo, no recuerdo si fue en Chicago o en San Francisco, mi hermano dice que en la segunda, pero yo creo que no. De lo que sí estamos seguros ambos es que él hizo, o tocó, no sé qué, que provocó que se dispararan todas las alarmas y acudieran rápidos los servicios de seguridad. Casi nos detienen y nos esposan, todo el mundo sabe cómo se las gastan en los USA.

En una de estas casitas de barro hay una mina de oro escondida, una mina inmensa de un oro que no pesa, no lo sabe nadie excepto yo, mi hermano y Charles Simonds.



miércoles, 26 de febrero de 2014

Ahir



Ahir

Ahir
vaig fer cinc anys
i per la tarda,
a mitja tarda,
més de mig segle
havia passat.

Avui,
es a dir, demà,
miro aquesta foto 
on tu ets columna
central
de les nostres vides.

M'he pentinat la calba
i al aixecar la mirada
ja havies volat,
volat,
amb ella.

Em calço,
colònia al clatell,
abric i gorra,
miro cap el cel
i als peus un pardal.

Es posa a donar salts
amb la seva parella
i a la butxaca
la foto em toca la mà
encesa.

Jo estic al mig
a peu de columna,
i al costat els nostres
dos amors,
Adéu, adéu siau i hola.

Per sempre, per sempre...


Albert, el fill gran d'en Peret


- - - - - - - - - 

 Ayer

Ayer
cumplí cinco años
y por la tarde,
a media tarde,
más de medio siglo 
había pasado.

Hoy,
es decir, mañana,
miro esta foto
donde tú eres columna
central
de nuestras vidas.

Me he peinado la calva
y al levantar la mirada
ya habías volado,
volado,
con ella.

Me calzo,
colonia en la nuca,
abrigo y gorra,
miro hacia el cielo
y a los pies un gorrión.

Se pone a dar saltos
con su pareja
y en el bolsillo
la foto me toca la mano
encendida.

Yo estoy en medio
a pie de columna,
y al lado, nuestros
dos amores.
Adiós, adiós y hola.

Para siempre, para siempre...

Albert, el hijo mayor de Peret


Peret (26-02-2008)


Fa uns dies, papa, es van sentir aquestes paraules i va sonar aquesta música en la cerimònia de la QK, ara vull que la sentis tu també, tu, la mama i ella, tots tres junts.
Viatge a Ítaca
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d'estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.

Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Lletra: Poema de Konstantinos Kavafis, traduït per Carles Riba

Música: Lluis Llach






                                                  

--------------------------------------------------------------------------------------------

Viatge a Ítaca
Cuando emprendas el viaje a Ítaca,
debes rogar que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de conocimiento.
Los Lestrigones y Cíclopes,
el irado Poseidón, no temas:
son cosas que en tu camino no encontrarás,
no, nunca, si tu pensamiento se mantiene alto, si una
emoción escogida
tu espíritu y cuerpo toca a la vez.
Lestrigones y Cíclopes,
el feroz Poseidón, nunca los has de encontrar
sino los llevas contigo dentro del alma,
si no es tu alma quien los levanta ante ti.

Debes rogar que el camino sea largo,
que sean muchas las madrugadas de estío
que, con gran deleite, con qué gozo!
entrarás en un puerto que tus ojos ignoraban;
que puedas detenerte en mercados fenicios
y comprar las buenas cosas que allí se exhiben,
corales y nácar, mármol y ébano
y todo tipo de delicados perfumes:
tanta abundancia como puedas de delicados perfumes;
que vayas a ciudades de Egipto, a muchas,
para aprender, y aprender de los que saben.

Mantén siempre en el corazón la idea de Ítaca.
Debes llegar, es tu destino.
Mas no fuerces en absoluto la travesía.
Es preferible que dure muchos años
y seas ya viejo cuando la isla hondees,
rico de todo lo que habrás ganado haciendo el camino,
sin esperar que Ítaca deba darte riquezas.

Ítaca te ha dado el hermoso viaje.
Sin ella no habrías partido.
Nada más tiene que pueda ya darte.

Y si la encuentras pobre, no es que Ítaca te haya engañado.
Sabio como seguro te has hecho, con tanta experiencia,
ya habrás podido comprender qué significan las Ítacas.


sábado, 22 de febrero de 2014

Not even for the good times we had in bed together?


Diari d’hivern (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hi ha una vella llegenda amb la que s’han escrit varies novel·les i de la que s’han fet unes quantes pel·lícules i còmics, que ens relata que bona part de la revolta mexicana que va encapçalar Benito Juárez, dels indis zapoteques, advocat i jutge republicà, contra l’emperador Ferrand Maximilià, col·locat com un simple titella per Napoleó III, va ser finançada amb l’apropiació il·legal, és a dir, el robatori, del que quedava del tresor confederat en la guerra de secessió nord-americana; al voltant d’uns 500.000 dòlars, xavalla gairebé avui en dia, però una fortuna aquells anys.  És una història apassionant que jo vaig conèixer de jovenet llegint les aventures del famós Tinent Blueberry, creació de l’excel·lent guionista Charlier i dibuixat pel gran artista Jean Giraud, alies Moebius, mort recentment, deixeble de l’inoblidable i entranyable Jijé, el millor dibuixant de cavalls de la història del còmic en la gran escola del mestre dels Estats Units, Milton Caniff, i que va continuar amb un estil més sobri l’argentí Hugo Pratt i a Espanya el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto.  Benito Juárez es va revoltar contra una farsa imperial i colonial francesa, la injustícia i els abusos dels terratinents i les demandes pel cobrament de deutes a Mèxic de les metròpolis europees. Una de les seves grans frases polítiques i morals va ser: "Entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret del proïsme és la pau". Aquesta sentència està inscrita i forma part de l'escut d'Oaxaca, l’Estat del mateix nom on va nàixer.  

-----------------------------------------------

Un dia, la Júlia, que havia anat a veure al Juan a la seva casa de la Ronda Sant Pau per saber si necessitava alguna cosa i vigilar, de passada, a la noia que el cuidava, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

...se’l va trobar mort al llit.

La pobre neboda, després d’avisar a l’ambulància i constatar la efectiva mort del seu oncle per una aturada cardíaca, va telefonar immediatament al seu pare per donar-li la mala noticia.

Tot just va ser dir-li: “papa, el tiet s’ha mort!”,  va sentir a l’altre punta de l’aparell un ofec i un so sec d’un cos caient, el seu pare, el germà del Joan, estava patint també en aquell precís moment un atac de cor al sentir i rebre la notícia.

Quan la Júlia a corre-cuita va arribar a casa del seu pare espantada i neguitosa se’l va trobar, efectivament, mort, estès a terra i al costat del telèfon despenjat.

En un mateix dia, gairebé al mateix instant, havia perdut a l’oncle i al pare.

Unes poques setmanes després, van saber que el testament del Joan feia únic hereu al seu germà, el Pere.

Al saber-ho, la Júlia, es va sentir molt decebuda i ofesa al mateix temps, tenia esperances de ser ella l’hereva directa del seu oncle per haver-lo cuidat, però no, el designat era el seu pare mort el mateix dia que el Joan.

El cas, però, no es va acabar aquí perquè la Júlia i el seu germà, el Jaume, sí que eren els hereus directes del seu propi pare, però el seu pare, al morir tan de repent, no havia pogut acceptar ni rebutjar l’herència del Joan. Les herències s’han d’acceptar o renunciar a elles; en les herències no hi ha només bens, també hi poden haver deutes i en moltes ocasions s’han de liquidar sota el concepte jurídic i econòmic de “a benefici d’inventari”, que no significa altre cosa que es paguen les deutes que es poden amb els bens que hi ha i el que queda, si queda alguna cosa, va a parar als hereus.

S’havia d’iniciar, doncs, en aquest cas, un procediment legal llarg i complicat que fins i tot podia comportar pagar dues vegades l’impost de successions i les plusvàlues municipals, una per la transmissió del Joan al Pere i una altra per la del Pere als seus fills. És a dir, els bens del Joan havien de passar al germà i del germà als fills, al Jaume i a la Júlia.

Però la Júlia no va voler acceptar aquesta herència que li venia de l’oncle rebotada del seu pare, la va rebutjar, com hem dit, decebuda i ressentida per no ser la hereva directa tot i que l’havia cuidat els anys posteriors al divorci; per a ella, la renúncia no era una decisió econòmica, deia, era simbòlica i ètica, i representava el preu de la seva dignitat.

Tothom creia saber que el Joan, veritablement, no tenia pas altres diners que els que he dit, ni cap altre propietat immobiliària que la vivenda familiar que compartia, no físicament, amb la seva ex dona. No hi havia ni dipòsits bancaris, ni plans de pensions privats ni accions de grans empreses ni coses d’aquesta mena, però tampoc ningú ho sabia del segur. En tot cas, la seva vida sempre havia estat senzilla i modesta encara que interessant durant els molts anys en els que havia fet d’advocat a Londres. Aquells van ser uns temps molt profitosos professionalment parlant, però que no van representar ni reportar cap benefici econòmic significativament important per a ell. Es va jubilar igual que quan va començar a fer d’advocat de jovenet, amb una ma al davant i una altra al darrera i les butxaques completament buides. Semblava difícil de creure en un home com ell i la seva suposada interessant vida, plena de llegendes i aventures legals i mercantils que vorejaven el món de la política i les altes finances.

Potser per això la advocadessa que havia representat a l’Elisabeth, la ex dona del Joan, en el divorci, una professional del dret famosa i mediàtica que parlava sovint per la radio i les televisions, una anglesa també que havia vingut a viure a Barcelona a finals dels setanta enamorada del sol de la Costa Brava, no parava de demanar a l’advocat d’ell, el meu amic EV –amb el que, feia un temps, havia tingut una relació amorosa, intensa i passional- que li mostrés el testament. I ell, l’EV, contestar-li reiteradament que com a ex dona no tenia cap dret. Ella, però, no deixava d’insistir i ell de contestar-li sempre el mateix, no!

-          Saps que no té cap dret, no pots demanar-me una cosa així, per què insisteixes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

Per què tanta insistència?

En el post passat he dit que vaig conèixer a la Julia en el despatx de l’EV. També ens trobàrem un temps després una nit d’estiu en una d’aquestes festes privades i molt exclusives que es fan a la platja. Al veure’m es va sorprendre i mig tartamudejant em va preguntar.

-          Què fas aquí?

-          El mateix que tu, li vaig respondre, prendre la fresca.

Em va somriure, em va donar l’esquena i, contornejant el cos i els braços en un inici de dansa,  va desaparèixer per entre la gent que ballava.

----------------------------------------------

A Benito Juárez  l’anomenaven “el indio”, i va ser un magnífic exemple de nadiu humil que va arribar al cim aconseguint la Presidència d’una República que va intentar salvar i restituir.  Va morir el 1872 i el va succeir Lerdo de Tejada i després Porfirio Díaz el 1876 fins el 1911 en el que va esclatar la revolució de nou, en aquest cas encapçalada pels famosos guerrillers Pancho Villa i Emiliano Zapata.

Pablo simón, en un extraordinari article a Jot Down ens fa un anàlisi profund i detallat de les característiques de la molt peculiar República Galàctica de la famosa sèrie cinematogràfica Star wars. En el seu estudi conclou que la República havia de caure inevitablement perquè era un estat fallit des del seu inici, fins i tot sense la intervenció dels malvats Sith.

Val la pena insistir que per aconseguir un règim democràtic estable i lliure, fins i tot en una galàxia molt molt llunyana, les institucions són importants. La República Galàctica va combinar el pitjor de la UE (mig federació/confederació-govern llunyà a la ciutadania), dels EE. UU. (interessos localistes dels legisladors) amb Guerra de Secessió inclosa (les Guerres Clon), de la Primera República Italiana (macrogoverns de coalició), la República de Weimar (sense disciplina partidària i executius inestables) o de la República Islàmica de l'Iran (amb un Consell Jedi a imatge del Consell de Guardians de la Revolució). Sent això així, què podíem esperar? De veritat aquest règim havia estat capaç de portar milers d'anys de llibertat i estabilitat? Bastant dubtós.La República Galàctica havia de caure, Pablo simón per Jot Down.


Sempre ens quedarà Chihuahua, Tatooine , les històries i els seus narradors, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... i les festes a la platja, aquestes festes privades i molt exclusives on la gent balla amb desconeguts com si fossin amics de tota la vida.

----------------------------------------------------------

Diario de invierno (8)

Not even for the good times we had in bed together?

Hay una vieja leyenda con la que se han escrito unas cuantas novelas y de la que se han hecho varias películas y cómics, que nos cuenta que buena parte de la revuelta mexicana que encabezó Benito Juárez, de los indios zapotecas, abogado y juez republicano, contra el emperador Fernando Maximiliano, colocado como un simple títere por Napoleón III, fue financiada con la apropiación ilegal, es decir, el robo, de lo que quedaba del tesoro confederado en la guerra de secesión norteamericana, alrededor de unos 500.000 dólares, calderilla casi hoy en día, pero una fortuna en aquellos años. Es una historia apasionante que yo conocí de joven leyendo las aventuras del famoso Teniente Blueberry, creación del excelente guionista Charlier y dibujado por el gran artista Jean Giraud, alias Moebius, fallecido recientemente, discípulo del inolvidable y entrañable Jijé, el mejor dibujante de caballos de la historia del cómic en la gran escuela del maestro de los Estados Unidos, Milton Caniff, y que continuó con un estilo más sobrio del argentino Hugo Pratt y en España el gran Jesús Blasco, el creador de Cuto. Benito Juárez se sublevó contra una farsa imperial y colonial francesa, la injusticia y los abusos de los terratenientes y las demandas por el cobro de deudas a México de las metrópolis europeas. Una de sus grandes frases políticas y morales fue: "Entre los individuos, como entre las naciones, el respeto al derecho del prójimo es la paz". Esta sentencia está inscrita y forma parte del escudo de Oaxaca, el Estado del mismo nombre donde nació.

-----------------------------------------------

Un día, Julia, que había ido a ver Juan a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si necesitaba algo y vigilar, de paso, a la chica que lo cuidaba, al entrar con su propia llave...

... se lo encontró muerto en la cama.

La pobre sobrina, tras avisar a la ambulancia y constatar la efectiva muerte de su tío por un paro cardíaco, llamó inmediatamente a su padre para darle la mala noticia.

Apenas fue decirle: "¡papá, el tío ha muerto!", sintió en el otro extremo del aparato un ahogo y un sonido seco de un cuerpo cayendo, su padre, el hermano de Juan, estaba sufriendo también en ese preciso momento un ataque al corazón al oír y recibir la noticia.

Cuando Julia llegó a toda prisa a casa de su padre asustada y nerviosa se ​​lo encontró, efectivamente, muerto, tendido en el suelo y junto al teléfono descolgado.

En un mismo día, casi en el mismo instante, había perdido al tío y al padre.

Unas pocas semanas después, supieron que el testamento de Juan hacía único heredero a su hermano, Pedro.

Al saberlo, Julia, se sintió muy decepcionada y ofendida al mismo tiempo, tenía esperanzas de ser ella la heredera directa de su tío por haberlo cuidado, pero no, el designado era su padre muerto el mismo día que Juan.

El caso, sin embargo, no se acabó aquí porque Julia y su hermano, Jaime, sí que eran los herederos directos de su propio padre, pero su padre, al morir tan de repente, no había podido aceptar ni rechazar la herencia de Juan. Las herencias se han de aceptar o renunciar a ellas, en las herencias no hay sólo bienes, también puede haber deudas y en muchas ocasiones se liquidarán bajo el concepto jurídico y económico de "a beneficio de inventario", que no significa otra cosa que se pagan las deudas que se pueden con los bienes que hay y lo que queda, si queda algo, va a parar a los herederos.

Había que iniciar, pues, en este caso, un procedimiento legal largo y complicado que incluso podía comportar pagar dos veces el impuesto de sucesiones y las plusvalías municipales, una para la transmisión de Juan a Pedro y otra para la de Pedro a sus hijos. Es decir, los bienes de Juan debían pasar al hermano y del hermano a los hijos, a Jaime y a Julia.

Pero Julia no quiso aceptar esa herencia que le venía del tío rebotada de su padre, la rechazó, como hemos dicho, decepcionada y resentida por no ser la heredera directa a pesar de  haberlo cuidado los años posteriores al divorcio; para ella, la renuncia no era una decisión económica, decía, era simbólica y ética, y representaba el precio de su dignidad.

Todo el mundo creía saber que Juan, verdaderamente, no tenía otro dinero que los que he dicho, ni ninguna otra propiedad inmobiliaria que la vivienda familiar que compartía, no físicamente, con su ex mujer. No había ni depósitos bancarios, ni planes de pensiones privados ni acciones de grandes empresas ni cosas de este tipo, pero tampoco nadie lo sabía seguro. En todo caso, su vida siempre había sido sencilla y modesta aunque interesante durante los muchos años en los que había hecho de abogado en Londres. Aquellos fueron unos tiempos muy provechosos profesionalmente hablando, pero que no representaron ni reportaron ningún beneficio económico significativamente importante para él. Se jubiló igual que cuando empezó a hacer de abogado de jovencito, con una mano delante y otra detrás y los bolsillos completamente vacíos. Parecía difícil de creer en un hombre como él y su supuesta interesante vida, llena de leyendas y aventuras legales y mercantiles que bordeaban el mundo de la política y las altas finanzas.

Quizá por eso la abogada que había representado a Elisabeth, la ex mujer de Juan, en el divorcio, una profesional del derecho famosa y mediática que hablaba a menudo por la radio y las televisiones, una inglesa también que había venido a vivir a Barcelona a finales de los setenta enamorada del sol de la Costa Brava, no paraba de pedir al abogado de él, mi amigo EV -con lo que hacía un tiempo, había tenido una relación amorosa, intensa y pasional- que le mostrara el testamento. Y él, EV, contestarle reiteradamente que como ex mujer no tenía ningún derecho. Ella, sin embargo, no dejaba de insistir y él contestar siempre lo mismo, ¡no!

       -      Sabes que no tiene ningún derecho, no puedes pedirme algo así, ¿por qué insistes?

-          She´s my client, she doesn´t stop asking, she is a real pain and completely mad, but I still don´t know how to say “no”. It wouldn´t cost you anything, though, my darling...

-          I´ve already said “no”.

-          Not even for the good times we had in bed together?

-          No!!

¿Por qué tanta insistencia?

En el post pasado he dicho que conocí a Julia en el despacho de EV. También nos encontramos un tiempo después una noche de verano en una de esas fiestas privadas y muy exclusivas que se hacen en la playa. Al verme se sorprendió y medio tartamudeando me preguntó.

- ¿Qué haces aquí?

- Lo mismo que tú, le respondí, tomar el fresco.

Me sonrió, me dio la espalda y, contorneando el cuerpo y los brazos en un inicio de danza, desapareció por entre la gente que bailaba.

----------------------------------------------

A Benito Juárez la llamaban "el indio", y fue un magnífico ejemplo de nativo humilde que llegó a la cima consiguiendo la Presidencia de una República que intentó salvar y restituir . Murió en 1872, fue sucedido por Lerdo de Tejada y luego por Porfirio Díaz en 1876 hasta el 1911 en el que estalló la revolución de nuevo, en este caso encabezada por los famosos guerrilleros Pancho Villa y Emiliano Zapata .

Pablo simón, en un extraordinario artículo en Jot Down nos hace un análisis profundo y detallado de las características de la muy peculiar República Galáctica de la famosa serie cinematográfica Star Wars. En su estudio concluye que la República debía caer inevitablemente porque era un estado fallido desde su inicio, incluso sin la intervención de los malvados Sith.

"Merece la pena insistir en que para conseguir un régimen democrático estable y libre, incluso en una galaxia muy muy lejana, las instituciones son importantes. La República Galáctica combinó lo peor de la UE (medio federación / confederación —gobierno lejano a la ciudadanía—), de los EE. UU. (intereses localistas de legisladores) con Guerra de Secesión incluida (las Guerras Clon), de la Primera República Italiana (macrogobiernos de coalición), la República de Weimar (sin disciplina partidaria y ejecutivos inestables) o de la República Islámica de Irán (con un Consejo Jedi a imagen del Consejo de Guardianes de la Revolución). Siendo esto así, ¿qué podíamos esperar? ¿De verdad este régimen había sido capaz de traer miles de años de libertad y estabilidad? Bastante dudoso." La República Galáctica tenía que caer, Pablo simón para Jot Down .

Siempre nos quedará Chihuahua, Tatooine, las historias y sus narradores, Milton Caniff, Hugo Prat, Joseph Gilliain Jijé, Gean Giraud, Jesús Blasco... y las fiestas en la playa, esas fiestas privadas y muy exclusivas donde la gente baila con desconocidos como si fueran amigos de toda la vida.



sábado, 15 de febrero de 2014

No dir res



Diari d’hivern (7)

No dir res.

Jordi Graupera, filòsof català instal·lat als USA i col·laborador de la Vanguardia, ens parlava l’altre dia, en un dels seus articles, sobre les diferents maneres que hi ha de no dir res fent veure tot el contrari, que dius molt, la qüestió, afirma ell és:  “de quina manera omples temps, amb fermesa i convicció, o bé pàgines, amb estil i direcció, sense que no sembli que no estàs dient res, però sense dir exactament res de res”.

Un amic seu, rus i catedràtic de teoria política en una Universitat nord-americana, li va respondre a aquesta pregunta retòrica: de quina manera t’ho fas per no dir res i que sembli el contrari?, i ho va fer després de beure plegats, en un pub de Nova York, un munt de cervesa belga i bourbon de Kentucky, bona barreja.  El Jordi Graupera ho explica així: “El catedràtic deia que la millor manera de fer-ho és en realitat molt senzilla. Es tracta d’ampliar el context”. (...) “Com més detalls donis del context, més enrevessada, ambigua i difícil sembla la veritat a la qual no et vols o pots referir”. (...) “A més, la riquesa dels detalls fa volar la imaginació de l’audiència i provoca empatia, et fa semblar sincer i transparent”.

I, fent un considerable esforç per mantenir-se dret, va concloure dient:

“Un cop tinguis tots els detalls, endreça’ls en una narrativa, que sembli una història, una escena, manté la tensió fins al final. I aleshores ja només et queda el cop de gràcia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Deia jo en el darrer post que continuaria parlant del meu testament assassí, una història que no té cap mena de gràcia ni cap cop de gràcia tampoc, ni començament ni final però on gairebé tots acaben morts, i deia també que el que jo sé i puc explicar és molt poca cosa, quasi no res, només el que l’EV m’ha explicat que és ben poc.

Segons diu el meu amic feia sis anys que el Joan, el testador, s’havia divorciat de la seva dona, l’Elisabeth, una típica anglesa rossa de cabells lacis i esmorteïts de dents grosses, que de gran, i quan començava a ser mentalment senil, havia estat maliciosament captada per una secta llatinoamericana que creia que el món el dirigien uns extraterrestres joves, guapos i atlètics provinents de Saturn.

Feia temps,  moltíssim temps, que les coses no anaven bé en la parella, era cert i públic, conegut per tots, però la deriva sectària de l’Elisabeth havia estat la gota que havia fet vessar el got. El trencament matrimonial, doncs, havia arribat sorprenentment a les acaballes de les seves vides, quan ell en tenia ja 85 i ella 84, en aquell moment cabdal  i crucial en que molts prefereixen continuar amb una falsa i mala companyia que afrontar la duresa de la soledat. Els divorcis són molt lamentables però molt pitjor és quedar-se vidu i l’Elisabeth aviat se n’hi quedaria.

Els bens acumulats en els més de 50 anys de convivència comuna, el patrimoni i els estalvis del Joan i l’Elisabeth, consistien només en 8.000 euros al banc i un apartament, la llar familiar, compartit tot al 50% per ambdós, un pis a l’Eixample esquerra de Barcelona, una vivenda típica d’una classe mitja empobrida i envellida.

Ara, després del divorci, el pis l’ocupava ella exclusivament. El Joan se n’havia tingut que anar a un de petit i de lloguer a prop de la Ronda Sant Pau que pagava amb la seva minsa pensió de jubilat. Els diners del compte se’ls havien repartit, la meitat cadascú com pertocava. Amb estalvis tan minsos no podien ni fer-se càrrec d'una residència d’avis i les públiques estaven atapeïdes i les llistes d’espera eren interminables, semblava que als vells els hi costava morir-se per fer lloc a nous candidats a cadàver.

El matrimoni no tenia fills, així doncs, la família del Joan es limitava a un germà, el Pere, una mica més jove però gairebé tan gran com ell, i dos nebots, un noi i una noia, el Jaume i la Júlia.

El Jaume era director d’una agència bancària que vivia entre l’espasa i la paret, atabalat i pressionat per les demandes dels seus superiors i les dels seus clients. Estava casat amb una noia també directora bancària en una sucursal d’un banc de la competència. Tampoc tenien fills.

La Júlia, que ja superava els cinquanta, estava soltera. Regentava un restaurant amb una sòcia amiga seva i, segons el parer de l’EV, era una noia amb un bon fons. Jo la vaig conèixer un dia al despatx del meu amic, me la va presentar i sense gaire esforç per la meva banda em va caure bé immediatament. Ella s’acomiadava i jo arribava, però la presentació es va allargar i acabàrem fent-la petar i prenent cafè tots tres, parlant, curiosament, de la Hudson’s Bay, la famosa companyia pelletera. La Júlia tenia, de l’època en la que va viure a Londres, un amic que hi havia treballat. El món és un mocador, no cal dir-ho.

El Jaume és una altra historia, desconec el motiu, però el nebot no volia saber res de l’oncle, l’ignorava absolutament, li era igual si era viu o mort, si patia alguna malaltia o gaudia de bona salut, per a ell el seu oncle, simplement, no existia. Era una actitud radical, dràstica, estranya i poc comuna entre un oncle i el seu nebot encara que, naturalment, no impossible, a més, ningú coneixia exactament la raó d’aquest comportament que semblava sorgir d’una profunda enemistat, quasi semblava una mania que potser amagava alguna rancúnia per coses que ignoro. L’únic que se sap és que el Jaume va conviure un temps amb el Joan a Londres i es veu que d’aquella convivència no en va sortir res de bo.

La neboda, en canvi, se l’estimava i, fins on podia, el cuidava també igual que cuidava al seu pare. El Joan tenia ja 91 anys, havien passat sis del divorci i estava malalt, feia molt de temps que el Joan patia del cor.

Un dia, la Júlia, que l’havia anat a veure a casa seva de la Ronda Sant Pau per saber si li faltava o necessitava alguna cosa, i vigilar de passada a la noia que el cuidava i que pagava el Joan de la seva escurada butxaca, a l’entrar amb la seva pròpia clau...

-----------------------------------------------

"Bussejant en el blanqueig de diners, he vist que hi ha molta gent aparentment honrada, és a dir, que treballa amb honradesa, però que tanca els ulls per a no veure que els diners que el financen és producte dels delictes. Hi ha tants diners que ve del narcotràfic o la prostitució que els delinqüents no donen l'abast i han d'utilitzar empreses privades per blanquejar-lo ". (...) "Hi ha escriptors de novel·la negra que diuen que ells escriuen per denunciar la doble moral de la gent que sembla bona gent i que en realitat són dolents, però això ja és història. No existeix avui la doble moral, aquells personatges que fan veure que són persones honrades i després resulta que són delinqüents. Avui tothom busca resultats sense importar amb quins mitjans. La filosofia regnant és frenopática ". Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un article de Josep Massot del 7 de febrer a compte del nou llibre d'Andreu Martín "Les escopinades dels Escarabats".

------------------------------------------------------------------------------ 

Diario de invierno (7)

No decir nada.

Jordi Graupera, filósofo catalán instalado en los USA y colaborador de la Vanguardia, nos hablaba el otro día, en uno de sus artículos, sobre las diferentes maneras que hay de no decir nada haciendo ver todo lo contrario, que dices mucho, la cuestión, afirma él es: “cómo rellenas tiempo, con firmeza y convicción, o bien páginas, con estilo y dirección, sin que no parezca que no estás diciendo nada, pero sin decir exactamente nada de nada".

Un amigo suyo, ruso y catedrático de teoría política en una Universidad norteamericana, le respondió a esta pregunta retórica: ¿cómo lo haces para no decir nada y que parezca lo contrario?, Y lo hizo después de beber juntos, en un pub de Nueva York, un montón de cerveza belga y bourbon de Kentucky, buena mezcla. Jordi Graupera lo explica así: “El catedrático decía que la mejor manera de hacerlo es en realidad muy sencilla. Se trata de ampliar el contexto”. (... ) “Cuanto más detalles proporciones del contexto, más enrevesada, ambigua y difícil parece la verdad a la que no quieres o puedes referir”. (...) “Además, la riqueza de los detalles hace volar la imaginación de la audiencia y provoca empatía, te hace parecer sincero y transparente".

Y, haciendo un considerable esfuerzo para mantenerse en pie, concluyó diciendo:

"Una vez tengas todos los detalles, ordénalos en una narrativa, que parezca una historia, una escena, mantén la tensión hasta el final. Y entonces ya sólo te queda el golpe de gracia”. Maneres de no dir res. Jordi Graupera.

Decía yo en el último post que seguiría hablando de mi testamento asesino, una historia que no tiene ninguna gracia ni ningún golpe de gracia tampoco, ni comienzo ni final pero donde casi todos terminan muertos, y decía también que lo que yo sé y puedo explicar es muy poca cosa, casi nada, sólo aquello que EV me ha explicado que es bien poco.

Según dice mi amigo hacía seis años que Juan, el testador, se había divorciado de su mujer, Elisabeth, una típica inglesa rubia de cabellos lacios y mortecinos de dientes grandes, que de mayor, y cuando empezaba a ser mentalmente senil, había sido maliciosamente captada por una secta latinoamericana que creía que el mundo lo dirigían unos extraterrestres jóvenes, guapos y atléticos provenientes de Saturno.

Hacía tiempo, muchísimo tiempo, que las cosas no iban bien en la pareja, era cierto y público, conocido por todos, pero la deriva sectaria de Elisabeth había sido la gota que había colmado el vaso. La rotura matrimonial, pues, había llegado sorprendentemente al final de sus vidas, cuando él tenía ya 85 y ella 84, en ese momento crucial y crítico en el que muchos prefieren continuar con una falsa y mala compañía que afrontar la dureza de la soledad. Los divorcios son muy lamentables pero mucho peor es quedarse viudo y Elisabeth pronto se quedaría.

Los bienes acumulados en los más de 50 años de convivencia común, el patrimonio y los ahorros de Joan y Elisabeth, consistían sólo en 8.000 euros en el banco y un apartamento, el hogar familiar, compartido todo al 50 %  por ambos, un piso en el Eixample izquierdo de Barcelona, una vivienda típica de una clase media empobrecida y envejecida.

Ahora, después del divorcio, el piso lo ocupaba ella exclusivamente. Joan se había tenido que ir a uno pequeño y de alquiler cerca de la Ronda Sant Pau que pagaba con su exigua pensión de jubilado. El dinero de la cuenta se la habían repartido, la mitad cada uno como correspondía. Con ahorros tan exiguos no podían ni hacerse cargo de una residencia de ancianos y las públicas estaban llenas con listas de espera interminables, parecía que a los viejos les costaba morirse para hacer sitio a nuevos candidatos a cadáver.

El matrimonio no tenía hijos, así pues, la familia de Juan se limitaba a un hermano, Pedro, un poco más joven pero casi tan mayor como él, y dos sobrinos, un chico y una chica, Jaume y Julia.

Jaime era director de una agencia bancaria que vivía entre la espada y la pared, agobiado y presionado por las demandas de sus superiores y las de sus clientes. Estaba casado con una chica también directora bancaria en una sucursal de un banco de la competencia. Tampoco tenían hijos.

Julia, que ya superaba los cincuenta, estaba soltera. Regentaba un restaurante con una socia amiga y, a juicio de EV, era una chica con un buen fondo. Yo la conocí un día en el despacho de mi amigo, me la presentó y sin mucho esfuerzo por mi parte me cayó bien de inmediato. Ella se despedía y yo llegaba, pero la presentación se alargó y acabamos charlando y tomando café los tres, hablando, curiosamente, de la Hudson s Bay, la famosa compañía peletera. Julia tenía, de la época en la que vivió en Londres, un amigo que había trabajado en ella. El mundo es un pañuelo, no hace falta decirlo.

Jaume es otra historia, desconozco el motivo, pero el sobrino no quería saber nada del tío, lo ignoraba absolutamente, le daba igual si estaba vivo o muerto, si padecía alguna enfermedad o gozaba de buena salud, para él su tío, simplemente, no existía. Era una actitud radical, drástica, extraña y poco común entre un tío y su sobrino aunque, naturalmente, no imposible, además, nadie conocía exactamente la razón de este comportamiento que parecía surgir de una profunda enemistad, casi parecía una manía que quizás ocultaba algún rencor por cosas que ignoro. Lo único que se sabe es que Jaume convivió un tiempo con Juan en Londres y se ve que de aquella convivencia no salió nada bueno.

La sobrina, en cambio, lo quería y, hasta donde podía, lo cuidaba también igual que cuidaba a su padre. Juan tenía ya 91 años, habían pasado seis del divorcio y estaba enfermo, hacía mucho tiempo que Juan padecía del corazón.

Un día, Julia, que había ido a verlo a su casa de la Ronda Sant Pau para saber si le faltaba o necesitaba algo, y vigilar de paso a la chica que lo cuidaba y que pagaba Juan de su vacío bolsillo, al entrar con su propia llave...

-----------------------------------------------

Buceando en el blanqueo de dinero, he visto que hay mucha gente aparentemente honrada, es decir, que trabaja con honradez, pero que cierra los ojos para no ver que el dinero que lo financia es producto de los delitos. Hay tanto dinero que viene del narcotráfico o la prostitución que los delincuentes no dan abasto y tienen que utilizar empresas privadas para blanquearlo”. (…) “Hay escritores de novela negra que dicen que ellos escriben para denunciar la doble moral de la gente que parece buena gente y que en realidad son malos, pero eso ya es historia. No existe hoy la doble moral, aquellos personajes que hacen ver que son personas honradas y después resulta que son delincuentes. Hoy todo el mundo busca resultados sin importar con qué medios. La filosofía reinante es frenopática”. Andreu Martín, La Vanguardia de Barcelona, en un artículo de Josep Massot del 7 de febrero a cuenta del nuevo libro de Andreu Martín “Los escupitajos de los escarabajos”.