martes, 25 de octubre de 2016

Significat incert


Diari de tardor (10)

Significat incert.

A Espanya s’acaba de produir el segon cop d’Estat de la seva història recent. El primer va ser el de Tejero, una coça directa al ventre d’una mare embarassada que va provocar que la criatura naixés amb greus malformacions. Tothom afirma que aquell cop va fracassar i que ho va fer en el ridícul més absolut . A mi em sembla que no obstant el ridícul cert, la realitat fou la contraria. El seu èxit dissimulat i solapat, quasi invisible i ocultat, va ser alhora notori i palmari, un èxit que ha condicionat l’esdevenidor del país fins avui.

El segon l’acabem de viure ara, també en directe com aquell. No ha estat un cop circumscrit en el si exclusivament del PSOE, no. Tampoc ha estat un de militar i a la clàssica manera, o a la turca, on el cop es trobava en el contracop. En realitat ha estat un cop de buròcrates, de lobbistes de partit, que sumirà a tots plegats, com el primer, en el ridícul i la vergonya.

En aquest cas, però, la situació em recorda l’intent de conservar en vida a Franco malgrat la seva malaltia. Ara farà quaranta-un  anys, el van voler mantenir artificialment, perllongar la seva agonia i aquella vida que l’home ja havia perdut de forma irreversible, el dictador i el Règim que va fundar. Entovat i endollat a màquines, elles vivien per ell, creant un veritable monstre de “Franconstein”. Ara volen fer el mateix en la que s’anomena segona restauració. Què passarà?, ho ignoro, el significat d’alguns fets tarda en arribar, és cert, però acaba fent-ho inexorablement.

Però el meu ornitòleg musical em parla d’altres coses ben diferents. M’explica la tècnica del cant i els noms que rep cada xiulada i les puntuacions que mereixen en els concursos. Jo em faig un embolic i no l’acabo d’entendre, és molt professional i no deu ser gaire fàcil distingir un re bemoll major d’un do sostingut en una cadernera soprano. És de Vic i em parla del maquis i del Massana, una mena de Robin Hood que robava als rics per donar-ho a una causa que ningú sabia quina era. I que una vegada, amb tota la sang freda del món, va estar prenent unes copes amb la Guardia  civil sense que ells sabessin qui era, per acabar deixant-los al final, quan estaven ben beguts, una targeta de visita a sota d’un got. Es diu Jordi i té vuitanta anys i m’explica que està ben fotut, no sé què vol donar-me a entendre. Ho diu amb un to enigmàtic que em deixa en la incertesa i jo no pregunto.

Un amic em telefona per dir-me que li acaben de diagnosticar una gammapatia monoclonal de significat incert. Li pregunto què és i no m’ho sap explicar o jo no sé entendre’l. Amb un nom així, tan imponent sembla una cosa greu, però això de significat incert és estrany, quasi un dubte existencial. M’acaba dient que no s’amoïna mentre el significat continuï essent incert.

A l’arribar a casa busco per Internet i trobo que el terme de gammapatía monoclonal de significat incert (GMSI) es refereix a la presència en excés d'immunoglobulines, o anticossos, substàncies que produeixen les cèl·lules plasmàtiques de la medul·la i que circulen per la sang amb l'objectiu de defensar l'individu, atacant tota matèria estranya que entri en l'organisme. La seva presència excessiva ha d'indicar l'existència d'un mieloma múltiple (un tipus de càncer a la sang), amiloïdosi primària, macroglobulinemia de Waldenström o malaltia de les cadenes pesades. No obstant això en el cas d'una GMSI no es donen els criteris analítics ni els símptomes per al diagnòstic d'aquestes malalties, d'aquí les dues últimes paraules: “significat incert”.

Segons sembla la prevalença de la GMSI és considerable en la població d'edat avançada, observant-se en més de l'1% dels individus majors de 60 anys i en més de 5% dels majors de 80 anys. Segons diversos estudis, el 12%, 25% i 30% dels pacients amb GMSI evolucionen a mieloma múltiple als 10, 20 i 25 anys, respectivament.

Un amic m’escriu i entre bromes em reconeix que quan parla amb la seva ex novia per telèfon aprofita per respondre correus endarrerits, i jo, en la meva resposta, li reconec també que quan parlo amb alguna amiga de la que no diré el nom agafo el plomall i aprofito igualment per anar traient la pols dels mobles.  Per què fem aquestes coses?, pobres noies i amigues nostres, elles no es mereixen la nostra desatenció. O sí, ho ignoro, en tot cas no m’ho vull preguntar per no conèixer la resposta que potser no m’agradi saber.


----------------------------------------

Diario de otoño (10)

Significado incierto.

En España se acaba de producir el segundo golpe de Estado de su historia reciente. El primero fue el de Tejero, una coz directa en el vientre de una madre embarazada que provocó que la criatura naciera con graves malformaciones. Todo el mundo afirma que aquel golpe fracasó y que lo hizo en el ridículo más absoluto. A mí me parece que no obstante el ridículo cierto, la realidad fue la contraria. Su éxito disimulado y solapado, casi invisible y ocultado, fue  a la vez notorio y palmario, un éxito que ha condicionado el futuro del país hasta la fecha.

El segundo lo acabamos de vivir ahora, también en directo como aquél. No ha sido un golpe circunscrito en el seno exclusivo del PSOE, no. Tampoco ha sido uno militar y a la clásica manera, o a la turca, donde el golpe se encontraba en el contragolpe. En realidad ha sido un golpe de burócratas, de lobbistas de partido, que sumirá a todos, como el primero, en el ridículo y la vergüenza.

En este caso, sin embargo, la situación me recuerda el intento de conservar en vida a Franco a pesar de su enfermedad. Ahora hará cuarenta y un años, lo quisieron mantener artificialmente, prolongar su agonía y aquella vida que el hombre ya había perdido de forma irreversible, el dictador y el Régimen que fundó. Entubado y enchufado a máquinas, ellas vivían por él, creando un verdadero monstruo de "Franconstein". Ahora quieren hacer lo mismo en la que se denomina segunda restauración. ¿Qué pasará?, lo ignoro, el significado de algunos hechos tarda en llegar, es cierto, pero acaba haciéndolo inexorablemente.

Pero mi ornitólogo musical me habla de otras cosas muy diferentes. Me cuenta la técnica del canto y los nombres que recibe cada silbido y las puntuaciones que merecen en los concursos. Yo me hago un lío y no lo acabo de entender, es muy profesional y no debe ser muy fácil distinguir un re bemol mayor de un do sostenido en un jilguero soprano. Es de Vic y me habla del maquis y de Massana, una especie de Robin Hood que robaba a los ricos para darlo a una causa que nadie sabía cuál era. Y que una vez, con toda la sangre fría del mundo, estuvo tomando unas copas con la Guardia civil sin que ellos supieran quién era, para acabar dejándoles al final, cuando estaban bien bebidos, una tarjeta de visita debajo de un vaso. Se llama Jordi y tiene ochenta años y me cuenta que está bien jodido, no sé qué quiere darme a entender. Lo dice con un tono enigmático que me deja en la incertidumbre y yo no pregunto.

Un amigo me llama para decirme que le acaban de diagnosticar una gammapatía monoclonal de significado incierto. Le pregunto qué es y no me lo sabe explicar o yo no sé entenderlo. Con un nombre así, tan imponente parece algo grave, pero esto de significado incierto es extraño, casi una duda existencial. Me acaba diciendo que no se preocupa mientras el significado siga siendo incierto.

Al llegar a casa busco por Internet y encuentro que el término de gammapatías monoclonales de significado incierto (GMSI) se refiere a la presencia en exceso de inmunoglobulinas, o anticuerpos, sustancias que producen las células plasmáticas de la médula y que circulan por la sangre con el objetivo de defender al individuo, atacando toda materia extraña que entre en el organismo. Su presencia excesiva debe indicar la existencia de un mieloma múltiple (un tipo de cáncer en la sangre), amiloidosis primaria, macroglobulinemia de Waldenström o enfermedad de las cadenas pesadas. Sin embargo en el caso de una GMSI no se dan los criterios analíticos ni los síntomas para el diagnóstico de estas enfermedades, de ahí las dos últimas palabras: significado incierto.

Al parecer la prevalencia de la GMSI es considerable en la población de edad avanzada, observándose en más del 1% de los individuos mayores de 60 años y en más de 5% de los mayores de 80 años. Según diversos estudios, el 12%, 25% y 30% de los pacientes con GMSI evolucionan a mieloma múltiple a los 10, 20 y 25 años, respectivamente.

Un amigo me escribe y entre bromas me reconoce que cuando habla con su ex novia por teléfono aprovecha para responder correos atrasados, ​​y yo, en mi respuesta, le reconozco también que cuando hablo con alguna amiga de la que no voy a decir el nombre cojo el plumero y aprovecho igualmente para ir sacando el polvo de los muebles. ¿Por qué hacemos estas cosas?, pobres chicas y amigas nuestras, ellas no se merecen nuestra desatención. O sí, lo ignoro, en todo caso no me lo quiero preguntar para no conocer la respuesta que quizás no me guste saber.

jueves, 20 de octubre de 2016

La vida pop



Diari de tardor (9)

La vida pop

Cap història és pròpia encara que sigui privada, cada una d’elles s’escampa i flueix com l’aigua i el diner que tampoc és mai propietat d’un mateix, contínuament busquen una sortida com si fugissin d’alguna cosa. Només és nostre el temps que tot i ser compartit és com la mort, únic i inalienable, o com les corbates de cuiro que també són úniques i unipersonals.

Abans d’ahir al dematí em va venir una senyora que no va trigar ni dos segons a dir-me que era viuda, que feia set mesos que havia perdut al seu marit al que va estar cuidant durant tres anys. Es va interessar per unes armilles que tinc a l’aparador. Tenen una estructura molt simple, sense costures, el patró és quasi circular amb dos forats només per a passar els braços, i res més. Cauen molt bé, però són cares. No li va importar, me’n va comprar una i em va dir que anar de compres és l’única cosa que la consola i que l’anima a sortir de casa.

Això em va recordar una anècdota de l’Andy Warhol quan va escriure que una vegada que es trobava molt deprimit va anar a comprar a Bloomingdale’s i va sortir nou, refet, carregat de bosses plenes de coses, útils i inútils, esperançat, animat i positiu, amb ganes altre volta de viure amb entusiasme la vida.

Però ahir a la tarda cap el tard, va entrar un noi que no amagava ni podia amagar estar atabalat. Volia fer-li un regal a la seva novia i no sabia què; em va dir que ella és molt especial i que  no està mai contenta. Jo vaig intentar aconsellar-lo, ensenyar-li coses, bosses, motxilles, mocadors, boines, bufandes, ponxos, anells, polseres... Tot eren dubtes, no estava segur de res. Li vaig dir que si a ella no li agradava ho podia bescanviar per qualsevol altre cosa. Però ni així. No va trigar a parlar-me d’ell, en realitat no venia a comprar cap regal.

Em va explicar que està estudiant disseny en una escola privada, que els estudis són cars i que la seva família era molt modesta, que tot anava a compte dels seus pares, que amb gran esforç li ho pagaven, però que en quan pugui treballar enseguida els pensava reintegrar els diners que hi estan posant, i com estarà molt ben preparat trobarà feina aviat i guanyarà el suficient, que els hi vol tornar tot l'esforç que estan fent. Que no els demana mai més cèntims que els imprescindibles, que no va mai a festes, que no surt, que es queda a casa, etc. Però..., que la seva novia sempre vol anar de festa, que és un turment, sobre tot quan van de shopping, mai està contenta, que donen mil voltes, que s'emprova uns pantalons a mil llocs, que després torna per tornar a emprovar-se'ls, “ara m’agrada, ara no, ara sí, ara tampoc”. Que tremola cada vegada que l'ha d'acompanyar...

Ha estat com una vomitada. Jo l’he escoltat tranquil i li he dit sense embuts que aquesta novia que té no li convé i que el millor que pot fer és no regalar-li res i enviar-la a fer punyetes, i que en tot cas a qui li ha de comprar una cosa és a ell mateix. S’ha quedat en silenci, mut, i jo he posat una mica de música, exactament Bill Evans i el seu àlbum Time remebered.

I què em recomanes?, m’ha preguntat tímidament després d’escoltar les primeres notes del piano. Una corbata de cuiro negre, li he contestat com si res. Però si jo no he fet servir mai corbates, m’ha replicat suaument. Doncs ja és hora que comencis, li he tornat a respondre mentre li ensenyava una.




Diario de otoño (9)

La vida pop

Ninguna historia es propia aunque sea privada, cada una de ellas se extiende y fluye como el agua y el dinero que tampoco es nunca propiedad de uno mismo, continuamente buscan una salida como si huyeran de algo. Sólo es nuestro el tiempo que a pesar de ser compartido es como la muerte, único e inalienable, o como las corbatas de cuero que también son únicas y unipersonales.

Antes de ayer por la mañana me vino una señora que no tardó ni dos segundos en decirme que era viuda, que hacía siete meses que había perdido a su marido al que estuvo cuidando durante tres años. Se interesó por unos chalecos que tengo en el escaparate. Tienen una estructura muy simple, sin costuras, el patrón es casi circular con dos agujeros sólo para pasar los brazos, y nada más. Caen muy bien, pero son caros. No le importó, me compró uno y me dijo que ir de compras es lo único que la consuela y que la anima a salir de casa.

Esto me recordó una anécdota de Andy Warhol cuando escribió que una vez que se encontraba muy deprimido fue a comprar a Bloomingdale's y salió nuevo, rehecho, cargado de bolsas llenas de cosas, útiles e inútiles, esperanzado, animado y positivo, con ganas otra vez de vivir con entusiasmo la vida.

Pero ayer por la tarde, entró un chico que no ocultaba ni podía esconder estar agobiado. Quería hacerle un regalo a su novia y no sabía qué; me dijo que ella es muy especial y que no está nunca contenta. Yo intenté aconsejarle, enseñarle cosas, bolsos, mochilas, pañuelos, boinas, bufandas, ponchos, anillos, pulseras... Todo eran dudas, no estaba seguro de nada. Le dije que si a ella no le gustaba lo podía cambiar por cualquier otra cosa. Pero ni así. No tardó en hablar de él, en realidad no venía a comprar ningún regalo.

Me explicó que está estudiando diseño en una escuela privada, que los estudios son caros y que su familia era muy modesta, que todo iba a cuenta de sus padres, que con gran esfuerzo se lo pagaban, pero que en cuanto pueda trabajar les pensaba reintegrar enseguida el dinero que están poniendo, y como estará muy bien preparado encontrará trabajo pronto y ganará lo suficiente, que les quiere devolver todo el esfuerzo que están haciendo. Que no les pide nunca más dinero que el imprescindible, que nunca va a fiestas, que no sale, que se queda en casa, etc. Pero..., que su novia siempre quiere ir de fiesta, que es un tormento, sobre todo cuando van de shopping, nunca está contenta, que dan mil vueltas, que se prueba un pantalón en mil lugares, que luego vuelve para volver a probárselo, "ahora me gusta, ahora no, ahora sí, ahora tampoco". Que tiembla cada vez que debe acompañarla...

Ha sido como una vomitada. Yo lo he escuchado tranquilo y le he dicho sin rodeos que esa novia que tiene no le conviene y que lo mejor que puede hacer es no regalarle nada y enviarla a la porra, y que en todo caso a quien le ha de comprar algo es a él mismo. Se ha quedado en silencio, mudo, y yo he puesto un poco de música, exactamente Bill Evans y su álbum Time remebered.

¿Y qué me recomiendas?, me ha preguntado tímidamente después de escuchar las primeras notas del piano. Una corbata de cuero negro, le he contestado como si nada. Pero si yo no he utilizado nunca corbatas, me ha replicado suavemente. Pues ya es hora de que empieces, le he vuelto a responder mientras le enseñaba una.




lunes, 17 de octubre de 2016

La creu de Koroliov.



Diari de tardor (8)

La creu de Koroliov.

La setmana passada va venir el Benito per dur-me un plat Faro que m’ha regalat simplement perquè li ha vingut de gust. El darrer dilluns va passar l’Adela amb el seu únic ronyó que no li acaba de funcionar del tot bé. El dimecres vaig felicitar a la Pilar, una noia que veu el que molts no veiem. El dijous va venir el Xavier amb el carro de la compra, el dia abans s’havia empassat tot el diluvi que va caure venint de Palafrugell. Més tard, al migdia, vaig dinar amb el Quique i la conversa va girar, naturalment, al voltant del Kyle. El divendres al dematí em van venir a visitar la Maria i la seva mare Nuri, i per la tarda em va telefonar el Lluís que acaba de tornar de Romania de conèixer a la seva sogra. I avui diumenge he quedat amb l’Aleix i uns amics seus per prendre una negra a la Moritz de la Ronda i al vespre he telefonat al Jordi sempre enfeinat.

En l’anterior post feia menció a la que a mi em semblava era una bonica paradoxa poètica, la dels canals de Mart de Giovanni Schiaparelli i de Carl Sagan, inexistents els primers i necessaris els segons. Bonica perquè lligava el passat amb el futur tancant el cercle de l’atzar i la necessitat que sempre sembla estar obert.

Però la menció que em va fer Rodericus en el seu comentari sobre la inexistència d’aigua líquida per culpa de la rarificada atmosfera del planeta em va obligar a reconèixer que Sagan segurament no deia tota la veritat, que la ocultava sense enganyar-se a sí mateix, i que ho feia per a destacar que quan la necessitat s’alia amb la imaginació de vegades aconsegueix que la ficció superi a la realitat i no a la inversa com sempre passa; donant entendre d’aquesta manera que l’atzar, tot allò que és possible, també pot arribar a ser contingent, és a dir, tan possible com alhora necessari.

És cert, a Mart hi ha molta aigua, però no pas líquida a causa d’aquesta tènue i lleugera atmosfera a la que li manca la suficient pressió. Per què?, perquè els vents solars l’arrosseguen i se l’enduen més enllà, debilitant-la i enrarint-la cada vegada més. La dinamo interna de Mart s’ha aturat, el seu nucli de ferro s’ha refredat i ja no és capaç de mantenir un camp magnètic que protegeixi a Mart de la radiació solar. Si en alguna ocasió una espècie animal o vegetal és prou competent per desenvolupar una tecnologia que permeti reescalfar el nucli de ferro congelat d’un planeta, la necessitat de terraformar-lo serà aleshores inexistent o trivial, tal vegada només un exercici per estudiants, un fenomen únicament contingent, tan possible com innecessari ja.

Era Carl Sagan, doncs, un simple xarlatà que parlava sense mentir al no conèixer tota la veritat?, en absolut, ell era un poeta que no ignorava la veritat perquè sabia la relació que hi ha entre el que és necessari i el que és possible. Com ho sabia igualment Serguei Pàvlovitx Koroliov, un dels pares de l’astronàutica soviètica, que tampoc ignorava que de vegades la fletxa del temps va a l’inrevés i que el futur pot arribar a canviar totalment el passat.

Per això Koriolov va ser un personatge desconegut fins la seva mort, i per això a punt va estar de morir a causa d’una de les nombroses purgues dels anys trenta, que el van arribar a condemnar a treballar en les infernals mines d’or de Kolyma. Per això va perdre a un munt d’amics assassinats per Stalin i, sorprenentment,un temps després, va arribar a treballar amb un dels enginyers que l’havia denunciat.

I, sens dubte, aquesta va ser també la raó de que els seus famosos llançadors Soyuz realitzin a l’espai un dels més bells passos de ball, pas de ball conegut popularment com La Creu de Koriolov, al desprendre’s els acceleradors de la primera fase, i que aviat passarà a ser una cosa del passat com sempre ho han estat els canals de Mart i els passos de ball, els amics que em regalen Faros simplement perquè els hi ve de gust, els ronyons espatllats, els diluvis universals, les persones amb un tercer ull, les mares amb Alzheimer, els fills adoptats amb problemes, el amics enfeinats i les sogres romaneses que desconeixen la bona cervesa negra de la Moritz.

Jo i l'Aleix ahir diumenge a la Moritz

Diario de otoño (8)

La cruz de Koroliov.

La semana pasada vino Benito para traerme un plato Faro que me ha regalado simplemente porque le ha apetecido. El lunes pasó Adela con su único riñón que no le acaba de funcionar del todo bien. El miércoles felicité a Pilar, una chica que ve lo que muchos no vemos. El jueves vino Xavier con el carro de la compra, el día antes se había tragado todo el diluvio que cayó viniendo de Palafrugell. Más tarde, al mediodía, comí con Quique y la conversación giró, naturalmente, alrededor de Kyle. El viernes por la mañana me vinieron a visitar María y su madre Nuri, y por la tarde me llamó Lluís que acaba de regresar de Rumania de conocer a su suegra. Y hoy domingo he quedado con Aleix y unos amigos suyos para tomar una negra en la Moritz de la Ronda y por la noche he llamado a Jordi siempre ajetreado.

En el anterior post hacía mención a la que a mí me parecía era una bonita paradoja poética, la de los canales de Marte de Giovanni Schiaparelli y de Carl Sagan, inexistentes los primeros y necesarios los segundos. Bonita porque ligaba el pasado con el futuro cerrando el círculo del azar y la necesidad que siempre parece estar abierto.

Pero la mención que me hizo Rodericus en su comentario sobre la inexistencia de agua líquida por culpa de la rarificada atmósfera del planeta me obligó a reconocer que Sagan seguramente no decía toda la verdad, que la ocultaba sin engañarse a sí mismo, y que lo hacía para destacar que cuando la necesidad se alía con la imaginación a veces consigue que la ficción supere a la realidad y no a la inversa como siempre sucede; dando entender de este modo que el azar, todo aquello que es posible, también puede llegar a ser contingente, es decir, tan posible como a la vez necesario.

Es cierto, en Marte hay mucha agua, pero no líquida debido a esta tenue y ligera atmósfera a la que le falta la suficiente presión. ¿Por qué?, porque los vientos solares la arrastran y se la llevan más allá, debilitándola y enrareciéndola cada vez más. La dinamo interna de Marte se ha detenido, su núcleo de hierro se ha enfriado y ya no es capaz de mantener un campo magnético que proteja a Marte de la radiación solar. Si en alguna ocasión una especie animal o vegetal es suficientemente competente para desarrollar una tecnología que permita recalentar el núcleo de hierro congelado de un planeta, la necesidad de terraformarlo será entonces inexistente o trivial, tal vez sólo un ejercicio para estudiantes, un fenómeno únicamente contingente, tan posible como innecesario ya.

¿Era Carl Sagan, pues, un simple charlatán que hablaba sin mentir al no conocer toda la verdad?, en absoluto, él era un poeta que no ignoraba la verdad porque sabía la relación que existe entre lo necesario y lo que es posible. Como lo sabía igualmente Serguéi Pávlovich Koroliov, uno de los padres de la astronáutica soviética, que tampoco ignoraba que a veces la flecha del tiempo va al revés y que el futuro puede llegar a cambiar totalmente el pasado.

Por ello Koriolov fue un personaje desconocido hasta su muerte, y por ello a punto estuvo de morir a causa de una de las numerosas purgas de los años treinta, que llegaron a condenarlo a trabajar en las infernales minas de oro de Kolyma. Por eso perdió a un montón de amigos asesinados por Stalin y, sorprendentemente, un tiempo después, llegó a trabajar con uno de los ingenieros que lo había denunciado.

Y, sin duda, esta fue también la razón de que sus famosos lanzadores Soyuz realicen en el espacio uno de los más bellos pasos de baile, paso de baile conocido popularmente como La Cruz de Koriolov, al desprenderse los aceleradores de la primera fase, y que pronto pasará a ser una cosa del pasado como siempre lo han sido los canales de Marte y los pasos de bailes, los amigos que me regalan Faros simplemente porque les apetece, los riñones estropeados, los diluvios universales, las personas con un tercer ojo, las madres con Alzheimer, los hijos adoptados con problemas, los amigos ajatreados y las suegras rumanas que desconocen la buena cerveza negra de la Moritz.


miércoles, 12 de octubre de 2016

El passat, el present i el futur.


Diari de tardor (7)

El passat, el present i el futur.

La imatge que encapçala aquestes paraules què és?, un gelat de maduixa?, un ou ferrat desfet i barrejat amb una mica de tomàquet?, una simple pintura abstracta? Com saber-ho?

Segons és comunament acceptat i ens explica la Viquipèdia, la intel·ligència és la capacitat de pensar, entendre, raonar, assimilar, elaborar informació i utilitzar l'ús de la lògica. També és la capacitat per resoldre problemes. Se sap igualment que la intel·ligència està lligada a diverses competències afegides, com ara són la facultat de rebre informació, la memòria i la disposició d’emmagatzemar-la per després establir relacions. I a moltes altres més lligades al caràcter de les persones, com ara la imaginació, la perseverança, la modèstia, la valentia, l’optimisme, la resiliència, l’empatia, etc. i una de molt important, el sentit de l’humor i la habilitat per saber-lo expressar íntimament i en públic, de paraula o per escrit.

No obstant, i malgrat tot això que és comunament acceptat, sembla ser que aquestes aptituds esmentades són en sí mateixes abstractes com la imatge del principi, massa difuses, imprecises i vagues, subjectives, i no acoten de manera clara l’objecte a definir, i en conseqüència no el descriuen ni el representen de manera suficient, les seves vores es difuminen en un sfumato excessiu i boirós.

L’essència i el cim del bon sentit de l’humor és riure-se’n d’un mateix. Però la intel·ligència és també la capacitat que hom té de saber enganyar i mentir. És a dir, la de conèixer la veritat per mostrar-la o ocultar-la a conveniència segons es vulgui alterar o restaurar l’equilibri. Quin equilibri? La resposta depèn de cadascú, però normalment consisteix en l’equilibri entre el principi i el final, entre el passat, el present i el futur, propis o aliens. Equilibri que molts han cregut veure desxifrant les entranyes de coloms, o en el devenir dels estels en la gran volta celestial.

Sigui com sigui quina mena d’humor hi ha en el que acabo de dir?, cap ni un, un text, he de reconèixer, veritablement avorrit i ensopit. Així doncs, com es lliga l’humor, la auto paròdia, la ironia i el sarcasme amb la mentida i la voluntat d’enganyar sense enganyar-se a un mateix? Ho ignoro, però se m’ha acut referir-me a Sheldon Cooper, el protagonista principal de la sèrie The Big Bang Theory.

Sheldon Cooper és un arquetip humà comú, un maldestre social molt intel·ligent, però incapaç de captar les ironies i el sarcasme. No sap llegir els rostres ni entra línies, ni entén tampoc els acudits, i és tan estúpid i borinot que considera a la majoria dels humans estúpids i borinots. Una variant simplificada, còmica i eternament adolescent entre Ludwig Wittgenstein i el senyor Spock, el famós personatge vulcanià de la sèrie Star Trek.

Malgrat la seva intel·ligència, ni Sheldon Cooper ni Wittgenstein ni Spock, matemàtics, físics, filòsofs  i astronautes de renom, haguessin estat capaços de descobrir, per exemple, els  cèlebres canals de Mart que sí van saber veure amb una enorme perspicàcia i “visió”els grans astrònoms Schiaparelli i Percival Lowell.

Però... em direu, si a Mart no hi ha canals!, Schiaparelli i Lowell se’ls van inventar o van creure fantàsticament que hi eren! Bé, és cert, no hi ha canals, però hi ha aigua, i com afirmava de manera magistral el malaguanyat i mai prou estimat Carl Sagan, la major part de l’aigua marciana és als pols i quan la humanitat precisi o tingui la capacitat i la voluntat de terraformar el planeta veí, necessitarà construir canals per transportar l’aigua líquida dels pols a les regions equatorials.

El que uneix, sense relació de causa i efecte, Schiaparelli, Lowell i Sagan no sé com qualificar-ho, però segur que té a veure amb el principi i el final, amb passat, el present i el futur de tots nosaltres i el seu equilibri.

Pd. La imatge és el casquet austral marcià, per cortesia de l’ESA, l’Agència de l’espai europea i de G. Neukum i Bill Dunford.

-----------------------------------

Diario de otoño (7)

El pasado, el presente y el futuro.

¿La imagen que encabeza estas palabras qué es?, ¿un helado de fresa?, ¿un huevo frito deshecho y mezclado con un poco de tomate?, ¿una simple pintura abstracta? ¿Cómo saberlo?

Según es comúnmente aceptado y nos cuenta la Wikipedia, la inteligencia es la capacidad de pensar, entender, razonar, asimilar, elaborar información y utilizar el uso de la lógica. También es la capacidad para resolver problemas. Se sabe igualmente que la inteligencia está ligada a varias competencias añadidas, como son la facultad de recibir información, la memoria y la disposición de almacenarla para después establecer relaciones. Y muchas otras más ligadas al carácter de las personas, tales como la imaginación, la perseverancia, la modestia, la valentía, el optimismo, la resiliencia, la empatía, etc. y una muy importante, el sentido del humor y la habilidad para saberlo expresar íntimamente y en público, de palabra o por escrito.

No obstante, y a pesar de todo esto que es comúnmente aceptado, parece ser que estas aptitudes mencionadas son en sí mismas abstractas como la imagen del principio, demasiado difusas, imprecisas y vagas, subjetivas, y no acotan de manera clara el objeto a definir, y en consecuencia no lo describen ni lo representan de manera suficiente, sus bordes se difuminan en un sfumato excesivo y brumoso.

La esencia y la cima del buen sentido del humor es reírse de uno mismo. Pero la inteligencia es también la capacidad que se tiene de saber engañar y mentir. Es decir, la de conocer la verdad para mostrarla u ocultarla a conveniencia según se quiera alterar o restaurar el equilibrio. ¿Qué equilibrio? La respuesta depende de cada uno, pero normalmente consiste en el equilibrio entre el principio y el final, entre el pasado, el presente y el futuro, propios o ajenos. Equilibrio que muchos han creído ver descifrando las entrañas de palomas, o en el devenir de las estrellas en la gran bóveda celeste.

Sea como sea ¿qué tipo de humor hay en lo que acabo de decir?, ninguno, un texto, reconozco, verdaderamente aburrido y soso. Sin embargo, ¿cómo se liga el humor, la auto parodia, la ironía y el sarcasmo con la mentira y la voluntad de engañar sin engañarse a uno mismo? Lo ignoro, pero se me ocurre referirme a Sheldon Cooper, el protagonista principal de la serie The Big Bang Theory.

Sheldon Cooper es un arquetipo humano común, un torpe y un patoso social muy inteligente, pero incapaz de captar las ironías y el sarcasmo. No sabe leer los rostros ni entre líneas, ni entiende tampoco los chistes, y es tan estúpido y asno que considera a la mayoría de los humanos estúpidos y asnos. Una variante simplificada, cómica y eternamente adolescente entre Ludwig Wittgenstein y el señor Spock, el famoso personaje vulcaniano de la serie Star Trek.

A pesar de su inteligencia, ni Sheldon Cooper ni Wittgenstein ni Spock, matemáticos, físicos, filósofos y astronautas de renombre, hubieran sido capaces de descubrir, por ejemplo, los célebres canales de Marte que sí supieron ver con una enorme perspicacia y "visión "los grandes astrónomos Schiaparelli y Percival Lowell.

Pero... me diréis, ¡si en Marte no hay canales!, ¡Schiaparelli y Lowell se los inventaron o creyeron fantásticamente que los había! Bueno, es cierto, no hay canales, pero hay agua, y como afirmaba de manera magistral el malogrado y nunca suficientemente querido Carl Sagan, la mayor parte del agua marciana se encuentra en los polos y cuando la humanidad precise o tenga la capacidad y la voluntad de terraformar el planeta vecino, necesitará construir canales para transportar el agua líquida de los polos a las regiones ecuatoriales.

Lo que une, sin relación de causa y efecto, Schiaparelli, Lowell y Sagan no sé cómo calificarlo, pero seguro que tiene que ver con el principio y el final, con el pasado, el presente y el futuro de todos nosotros y su equilibrio.

Pd. La imagen es el casquete austral marciano, por cortesía de la ESA, la Agencia del espacio europea y de G. Neukum y Bill Dunford.

domingo, 9 de octubre de 2016

Making-of



Diari de tardor (6)

Making-of

La veritable història és la història de com es fan les coses, de quins han estat els processos per arribar al present des d’aquell remot passat; quines van ser les raons per iniciar el camí, per començar i per continuar caminant. Quines han estat les tècniques, els mecanismes i quines les persones que els han dut a terme, els entrebancs i els fracassos i perquè, si és el cas, s’ha esborrat la seva memòria. I també perquè nosaltres volem recuperar-la.

El making-of és una història en petit i, com ens diu la Wiquipèdia, tot un gènere en sí mateix que ja permet ara escriure la seva pròpia història i relatar el making-of del making-of del making-of...

Els que hem treballat amb les mans sabem -com deia en Johan Cruyff dels peus i del futbol-, que les mans no són més que la forma externa de les nostres neurones i que ordenen el pensament d’una manera molt peculiar i suggerent.

A l’Albert li ha arribat aquest vídeo que han fet uns amics d’uns amics id’uns amics, i ell, entusiasta com és, me l’ha enviat a mi, i jo, que m’adormia de petit veient-lo dibuixar portades de llibres per a Dopesa i Planeta, l’ensenyo aquí.

L’Albert em diu: “És un viatge en el temps. Però si jo els expliqués... 

La repromàster aquesta va ser una benedicció quan va arribar, abans totes les reproduccions es feien a través del laboratori fotogràfic: negatius 9x12 i copia si per exemple es tractava de "imatges ploma" en blanc i negre.

També quan van sortir els transferibles a color, sinó es tenia que pintar amb gouache. I l'aparició del Fax semblava un miracle. I encara abans, la fotocomposició, que va durar i es va solapar amb la repromàster. I encara més endarrere el que va suposar l'aparició de Letraset; jo vaig començar retolant absolutament a ma alçada o amb regla i cartabó i plomilla i pinzell i tiralínies i compàs i després amb rotring... Aquelles lletres transferibles semblaven un miracle que convertien l'aigua en vi.

I encara molt més endarrere, no hi havia fotocomposició, els textos ens els composaven els caixistes i nosaltres els enganxàvem amb molta cura perquè només et donaven dues proves... i si es gastaven o t’equivocaves, tenies que rascar treien capes de la part del darrera del cartró, que prèviament havies humitejat  per poder recuperar la còpia impresa del text...

Jo encara he conegut les còpies en ciclostil..., de color blau, de repent van aparèixer les fotocopiadores, i llavors ja baixàvem a la botiga de la cantonada a fer-ne

El disseny gràfic, el disseny de comunicació visual d'avui dia segueix sent en el fons bàsicament el mateix, amb les noves tecnologies només han canviat les eines per fer-ho més fàcil, més ràpid, més precís i de més qualitat tècnica.”

Ara hauria d’explicar el making-of d’aquest curt text d’avui, és a dir, com l’he escrit, per què, on han estat les correccions, els dubtes i les certeses, les preguntes, les comes posades o tretes a canvi de punts i comes, quantes revisions n’he fet, quan temps he trigat, quins començaments he descartat i quins finals diferents tenia previstos, quina quantitat de malenconia hi volia posar, quant d’orgull i de satisfacció, o si desitjava que fos una simple descripció i un seguit de dades fredes, però per fer-ho tindria que explicar la meva vida, la de l’Albert i la dels pares, i això a més de ser impossible no pot ser, i no pot ser-ho perquè no fa el cas, i no fa el cas perquè algunes coses no formen part d’eixe món.

-------------------------------

Diario de otoño (6)

Making-of

La verdadera historia es la historia de cómo se hacen las cosas, de cuáles han sido los procesos para llegar al presente desde aquel remoto pasado; cuáles fueron las razones para iniciar el camino, para empezar y para continuar caminando. Cuáles han sido las técnicas, los mecanismos y cuáles las personas que los han llevado a cabo, los obstáculos y los fracasos y por qué, si es el caso, se ha borrado su memoria. Y también el por qué nosotros queremos recuperarla.

El making-of es una historia en pequeño y, como nos dice la Wikipedia, todo un género en sí mismo que ya permite ahora escribir su propia historia y relatar el making-of del making-of del making-of ...

Los que hemos trabajado con las manos sabemos -como decía Johan Cruyff de los pies y del fútbol-, ​​que las manos no son más que la forma externa de nuestras neuronas y que ordenan el pensamiento de una manera muy peculiar y sugerente.

A Albert le ha llegado este vídeo que han hecho unos amigos de unos amigos de unos amigos y él, entusiasta como es, me lo ha enviado, y yo, que me dormía de pequeño viéndole dibujar portadas de libros para Dopesa y Planeta, lo enseño aquí.

Albert me dice: "Es un viaje en el tiempo. Pero si yo les contara...

La repromáster fue una bendición cuando llegó, antes todas las reproducciones se hacían a través del laboratorio fotográfico: negativos 9x12 y copia si por ejemplo se trataba de "imágenes pluma" en blanco y negro.

También cuando salieron los transferibles a color, de lo contrario se tenía que pintar con gouache. Y la aparición del Fax pareció un milagro. Y aún antes, la fotocomposición, que duró y se solapó con la repromáster. Y aún más atrás lo que supuso la aparición de Letraset; yo empecé rotulando absolutamente a mano alzada o con regla y cartabón y plumilla y pincel y tiralíneas y compás y después con rotring... Aquellas letras transferibles parecían un milagro que convertían el agua en vino.

Y aún mucho más atrás, no había fotocomposición, los textos nos los componían los cajistas y nosotros los pegábamos con mucho cuidado porque sólo te daban dos pruebas... y si se gastaban o equivocabas, tenías que rascar para sacar capas de la parte trasera del cartón que previamente habías humedecido y poder recuperar la copia impresa del texto...

Yo todavía he conocido las copias en ciclostil..., de color azul, de repente aparecieron las fotocopiadoras, y entonces ya bajábamos a la tienda de la esquina para hacerlas.


El diseño gráfico, el diseño de comunicación visual de hoy en día sigue siendo en el fondo básicamente lo mismo, con las nuevas tecnologías sólo han cambiado las herramientas para hacerlo más fácil, más rápido, más preciso y de más calidad técnica”. 

Ahora debería explicar el making-of de este corto texto de hoy, es decir, de cómo lo he escrito, por qué, dónde han estado las correcciones, las dudas y las certezas, las preguntas, las comas puestas o quitadas a cambio de puntos y comas, cuántas revisiones he hecho, cuánto tiempo he tardado, qué comienzos he descartado y cuáles finales diferentes tenía previstos, qué cantidad de melancolía quería poner, cuanto de orgullo y de satisfacción, o si deseaba que fuera una simple descripción con una serie de datos fríos, pero para ello tendría que contar mi vida, la de Albert y la de nuestros padres, y esto además de ser imposible no puede ser, y no puede serlo porque no hace al caso, y no hace al caso porque algunas cosas no forman parte de este mundo.

jueves, 6 de octubre de 2016

I vaig pensar que m’havia mort



Diari de tardor (5)

I vaig pensar que m’havia mort

Abans d’ahir va venir l’home que m’engrassa les guies de les reixes metàl·liques de l’entrada de la botiga. Passa un cop al més i li dono cinc euros cada vegada.

És una persona que gairebé viu el límit de la subsistència. Sobreviu amb aquesta feina anant de botiga en botiga per Barcelona oferint els seus serveis i competint amb els cents que fan el mateix. També rep 400 euros mensuals que li donen els serveis socials. Quantitat aquesta amb la que, diu, no pot pagar ni l’habitació que té llogada, però que l’amo no el fa fora per per pura caritat cristiana, aquestes paraules ha fet servir.

Però, al complir els seixanta-un, aquesta ajuda social se li acaba i el passen directament a la jubilació. Afirma que cobrarà uns nou-cents euros perquè en el passat havia cotitzat durant trenta set anys. Està la mar de content, “em donaran més del doble del que em donen ara!”, ha exclamat satisfet.

Em va confessar que tot just cobri la primera mensualitat agafarà un autocar i se n’anirà a veure a la seva germana que viu a un poble de Burgos. “Fa molt anys que no ens veiem, és més gran que jo i no està molt fina de salut, no sé exactament què té, però alguna cosa no gaire bona li passa”.

Mentre conversava amb ell em va visitar també una amiga meva, professora d’Institut, que, casualitats de la vida, venia per dir-me molt contenta i cofoia que era el seu primer dia de jubilada amb seixanta anys.  Havia acabat de complir els seixanta el passat dia 26 de setembre, però que havia esperat a treballar fins el dia tres perquè si treballava encara que fos només un dia del mes la Generalitat li pagava sencer, i que, naturalment, valia la pena aprofitar-ho. Li he contestat per inèrcia que sí, que faltaria més, o hi tant! També m’ha dit que per celebrar el seu seixanta aniversari, la jubilació i tot plegat, se n’anava amb el seu marit i la seva filla que viu a Londres, preparant el seu doctorat, de viatge a Nova York. 

Al vespre vaig anar com sempre al gimnàs, a nedar a la piscina. A l’acabar em va venir de gust prendre’m una sauna de vapor. La sauna és una habitació petita on es prega silenci rigorós. Les parets són blanques, al sostre hi ha unes llumetes petitones, uns punts de llum que canvien de color, i tot està completament envaït pel vapor perfumat amb eucaliptus. A l’interior de la sauna hi havia només una noia o una senyora, no sé, no la vaig poder veure bé degut a la boira, estàvem ella i jo sols.

Tot va ser seure’m al banc que vaig començar a sentir un soroll estrany que s’assemblava a una respiració intensa, com si aquella noia estigués aspirant profundament i sonora el vapor. Però no, allò eren sanglots, la dona  estava plorant. Primer tímidament, després desconsoladament i de manera manifesta. Li vaig preguntar si plorava, no em va respondre. Després que si es trobava bé, que si li passava alguna cosa. Em va respondre que tenia una pena molt gran. No sabia què dir-li, ni què fer tampoc, no la coneixia de res. Li vaig preguntar si la podia ajudar, si li molestava la meva presencia, si volia que me n’anés. Em va respondre que no, que la disculpés, que la que se n’havia d’anar era ella. I així ho va fer, entre plors va obrir la porta i se’n va anar.

Al sortir em vaig capbussar a la piscina per baixar la temperatura del cos. Submergit del tot, aguantant la respiració, contemplava el blau lluminós i difós de l’aigua i les ombres d’uns essers que anaven i venien i que semblaven volar com ocells o ratpenats, qui sap si àngels o dimonis, i vaig pensar que m’havia mort. 

----------------------------------------

Diario de otoño (5)

Y pensé que me había muerto

Antes de ayer vino el hombre que me engrasa las guías de las rejas metálicas de la entrada de la tienda. Pasa una vez al mes y le doy cinco euros.

Es una persona que casi vive al límite de la subsistencia. Sobrevive con este trabajo yendo de tienda en tienda por Barcelona ofreciendo sus servicios y compitiendo con los cientos que hacen lo mismo. También recibe 400 euros mensuales que le dan los servicios sociales. Cantidad ésta con la que, dice, no puede pagar ni la habitación que tiene alquilada, pero que el dueño no lo echa por pura caridad cristiana, estas palabras ha usado.

Sin embargo, al cumplir los sesenta y uno, esta ayuda social se le acaba y lo pasan directamente a la jubilación. Afirma que cobrará unos novecientos euros porque en el pasado había cotizado durante treinta y siete años. Está la mar de contento, "¡me darán más del doble de lo que me dan ahora!", Exclamó satisfecho.

Me confesó que apenas cobre la primera mensualidad se subirá a un autocar y se irá a ver a su hermana que vive en un pueblo de Burgos. "Hace muchos años que no nos vemos, es mayor que yo y no está fina de salud, no sé exactamente qué tiene, pero algo no muy bueno le pasa".

Mientras conversaba con él me visitó también una amiga mía, profesora de Instituto, que, casualidades de la vida, venía para decirme muy contenta y satisfecha que era su primer día de jubilada con sesenta años. Había acabado de cumplir los sesenta el pasado día 26 de septiembre, pero que había esperado a trabajar hasta el día tres porque si trabajaba aunque fuera sólo un día del mes la Generalitat se lo pagaba entero, y que, naturalmente, valía la pena aprovecharlo. Le he respondido por inercia que sí, que faltaría más, ¡y tanto! También me ha dicho que para celebrar su sesenta aniversario, la jubilación y todo ello, se iba con su marido y su hija que vive en Londres,, preparando su doctorado, de viaje a Nueva York.

Por la noche fui como siempre al gimnasio, a nadar a la piscina. Al terminar me apeteció tomarme una sauna de vapor. La sauna es una habitación pequeña donde se ruega silencio riguroso. Las paredes son blancas, en el techo hay unas lucecitas pequeñas, unos puntos de luz que cambian de color y todo está completamente invadido por el vapor perfumado con eucalipto. En el interior de la sauna había sólo una chica o una señora, no sé, no la pude ver bien debido a la niebla, estábamos ella y yo solos.

Todo fue sentarme en el banco que empecé a oír un ruido extraño que se parecía a una respiración intensa, como si aquella chica estuviera aspirando profunda y sonoramente el vapor. Pero no, eran sollozos, la mujer estaba llorando. Primero tímidamente, luego desconsoladamente y de manera manifiesta. Le pregunté si lloraba, no me respondió. Después que si se encontraba bien, que si le pasaba algo. Me respondió que tenía una pena muy grande. No sabía qué decirle, ni qué hacer tampoco, no la conocía de nada. Le pregunté si la podía ayudar, si le molestaba mi presencia, si quería que me fuera. Me respondió que no, que la disculpara, que la que se tenía que ir era ella. Y así lo hizo, entre llantos abrió la puerta y se fue.

Al salir me zambullí en la piscina para bajar la temperatura del cuerpo. Sumergido del todo, aguantando la respiración, contemplaba el azul luminoso y difuso del agua y las sombras de unos seres que iban y venían y que parecían volar como pájaros o murciélagos, quién sabe si ángeles o demonios, y pensé que me había muerto.

lunes, 3 de octubre de 2016

La cadernera dins de la gàbia.


Diari de tardor (4)

La cadernera dins de la gàbia.

El meu ornitòleg musical segueix a la cantonada de Villarroel amb les seves gàbies i els seus ocells que canten aliens a tot.

Ahir al vespre, una amiga colombiana em va escriure avergonyida pel no que acabava de triomfar en el referèndum que hi havia hagut al seu país per ratificar l’acord de pau signat, feia pocs dies, pel govern i les FARC. Estava trista, decebuda i espantada també. La seva vergonya, em confessava, era per les víctimes. I em deia que no sabia què dir-li al seu fill, un adolescent, que havia participat amb entusiasme com a voluntari per defensar el sí.

Unes poques hores més tard, en canvi, m’escrivia una altre amiga, també colombiana, eufòrica pel resultat. Argumentant que havia triomfat la justícia i la raó, que estava orgullosa dels seus compatriotes colombians que no tenien por ni al mateix President de la República.

Un altre amic, català, m’escriu avui molt esvarat després de veure els darrers esdeveniments en el Partit socialista, i em diu que: “Després d'una dictadura de quaranta anys, la transició ha estat una enganyifa que fa esgarrifances només de pensar-hi. No hi ha res més, absolutament res més que la oligarquia de la partitocràcia al servei del poder i el diner. Quina presa de pel, quina trampa històrica, quina porqueria. I ara, com ens els trèiem del damunt?, com desempallegar-nos d’aquesta escòria que ha arrelat en tota una societat, tant que ja forma part del seu cos? Els catalans tenim un projecte per fer-ho, però costarà sang, suor i llàgrimes. La oligarquia, amb la coalició de la reacció de tots colors que s'està preparant, ja ha començat a posar en marxa tota la maquinària. Però nosaltres, els catalans, també tenim la nostra oligarquia pròpia, nascuda ara i la que ja ve de la transició i de les entranyes del més pur franquisme. A més de les mires curtes dels antisistema  i de cert puritanisme catalí i a vegades l'aire de sagristia i kumbaià”.

Què li puc respondre? Què els hi he de contestar a les meves amigues colombianes? Què li dic a una i què a l’altra?

Aquesta tarda m’ha entrat a la botiga un senyor gran, correctament vestit, però una mica desarreglat, molt educat, que m’ha preguntat amb timidesa si estaria interessat en comprar una botella de vi negre del Priorat que duia en una bossa. Li he respòs que no, que no estava interessat. S’ha disculpat molt correctament, i amb la mateixa timidesa amb la que s’ha presentat se n’ha anat. Segurament deu estar venent coses de casa per intentar sobreviure. O no, però avui tenia jo l’ànima ploranera i m’he imaginat el pitjor.

A la meva primera amiga colombiana li he dit en relació al seu fill que aquesta serà una bona lliçó pel noi, que aprendrà que en la vida i en la política no es suficient ni la raó ni la justícia per guanyar. Per això, segurament, el meu ornitòleg musical planta les seves gàbies d’ocells al carrer i s’asseu a escoltar els seus cants d’esquena al món.

-----------------------------------

Diario de otoño (4)

El jilguero dentro de la jaula.

Mi ornitólogo musical sigue en la esquina de Villarroel con sus jaulas y sus pájaros que cantan ajenos a todo.

Anoche, una amiga colombiana me escribió avergonzada por el no que acababa de triunfar en el referéndum que había habido en su país para ratificar el acuerdo de paz firmado, hacía pocos días, por el gobierno y las FARC. Estaba triste, decepcionada y asustada también. Su vergüenza, me confesaba, era para las víctimas. Y me decía que no sabía qué decirle a su hijo, un adolescente, que había participado con entusiasmo como voluntario para defender el sí.

Unas pocas horas más tarde, en cambio, me escribía otra amiga, también colombiana, eufórica por el resultado. Argumentando que había triunfado la justicia y la razón, que estaba orgullosa de sus compatriotas colombianos que no tenían miedo ni al mismo Presidente de la República.

Otro amigo, catalán, me escribe hoy muy alterado tras ver los últimos acontecimientos en el Partido socialista, y me dice que: "Después de una dictadura de cuarenta años, la transición ha sido un engaño que produce escalofríos sólo de pensar en ello. No hay nada más, absolutamente nada más que la oligarquía de la partidocracia al servicio del poder y el dinero. Qué tomadura de pelo, qué trampa histórica, qué porquería. Y ahora, ¿cómo nos los sacamos de encima?, ¿cómo deshacernos de esta escoria que ha arraigado en toda una sociedad, tanto que ya forma parte de su cuerpo? Los catalanes tenemos un proyecto para hacerlo, pero costará sangre, sudor y lágrimas. La oligarquía, con la coalición de la reacción de todos los colores que se está preparando, ya ha empezado a poner en marcha toda la maquinaria. Pero nosotros, los catalanes, también tenemos nuestra propia oligarquía, nacida ahora y la que ya viene de la transición y de las entrañas del más puro franquismo. Además de las miras cortas de los anti sistema y de cierto puritanismo catalán y en ocasiones el aire de sacristía y kumbayá".

¿Qué le puedo responder? ¿Qué les tengo que contestar a mis amigas colombianas? ¿Qué le digo a una y qué a la otra?

Esta tarde me ha entrado en la tienda un señor mayor, correctamente vestido, pero un poco desarreglado, muy educado, que me ha preguntado con timidez si estaría interesado en comprar una botella de vino tinto del Priorat que llevaba en una bolsa. Le he respondido que no, que no estaba interesado. Se ha disculpado muy correctamente, y con la misma timidez con la que se ha presentado se ha ido. Seguramente debe de estar vendiendo cosas de casa para intentar sobrevivir. O no, pero hoy tenía yo el alma llorona y me he imaginado lo peor.

A mi primera amiga colombiana le he dicho en relación a su hijo que esta será una buena lección para el chico, que aprenderá que en la vida y en la política no es suficiente ni la razón ni la justicia para ganar. Por eso, seguramente, mi ornitólogo musical planta sus jaulas de pájaros en la calle y se sienta a escuchar sus cantos de espaldas al mundo.

miércoles, 28 de septiembre de 2016

El present



Diari de tardor (3)

El present.

Arran d’un apunt de l’Enric March sobre el zoològic de Barcelona i la nostàlgia que desperta en gent de la nostra generació, li comentava en el seu blog que recordava amb molta enyorança les meves visites de petit al Zoo, visites, però, que van desaparèixer amb el vent que llavors bufava i que ara el vent que ens despentina és un altre de molt diferent. També li deia que no sabia si em podia permetre la nostàlgia o la malenconia. I li acabava reconeixent que no, que no me la podia permetre.

Ell em responia que molts dels altres comentaris anaven en aquest mateix sentit. I que era molt difícil dissociar l'experiència infantil dels sentiments o les raons que imperen avui. Acabava per dir que el mateix passa amb els animals del circ. 

És cert, és molt difícil dissociar l'experiència infantil dels sentiments o les raons que imperen avui, ho estem veient constantment els darrers temps, i molt més recentment aquests darrers dies amb la polèmica desfermada amb el pregó del Javier Pérez Andújar.

Hi hagut opinions de tots els colors, cadascú defensant la seva pròpia experiència infantil i deixant clar als ulls de tothom aquesta dificultat per dissociar-la del present. Fins l’extrem que començo a posar en dubte amb temor la conclusió que hi ha implícita en una frase que va pronunciar Francisco Tomás y Valiente: "Ningú té mentalitat de revenja, ningú té mentalitat de venjança, però no ens enganyem, ningú té mentalitat d'oblit".

En Gregorio Luri ens diu, entre d’altres coses, que: “Javier no va fer un elogi de la cultura popular sinó de la cultura de la seva infància, adolescència i joventut, per això l'elogi s'acaba en els anys 80. Al meu parer -sens dubte criticable- va fer un elogi de la seva educació sentimental. Tenia tot el dret de fer-ho. I ho va fer, efectivament, de manera literàriament molt digna i, per descomptat, molt emotiva.

També ens parla d’uns vencedors, i en la demanda que li fa un lector en un comentari per a que especifiqui quin són aquests perdedors ens diu: “El que venç és sempre el present i, per descomptat, qui té l'habilitat de gestionar no tant el present com les representacions que el present elabora de si mateix. El vençut és sempre la malenconia.”

Va ser el pregó del JPA el pregó d’un vençut? Per què el vençut és sempre la malenconia?, perquè en la voluntat ferma de no oblidar, mai ens en recordem de res?, és això?

Aquests dies la cosa ha derivat fins a l’extrem de dir, com bé destaca l’Iu Forn, que “L'independentisme és burgès i l’antifranquisme és d'esquerres”. Per això esmenta una cita que cal tenir present i que jo també transcriuré sencera aquí: “A Catalunya, els elements reaccionaris del catalanisme, sovint aixequen la bandera de les reivindicacions catalanes, en un sentit nacionalista. I quan més soroll fan és en els moments en què es produeix un fet social de ressonància, talment com si cerquessin la intervenció de les autoritats de l'Estat espanyol per abatre els treballadors catalans. Nosaltres, ho dic ací a Madrid, i si convé també a Barcelona, som i serem contraris a aquests senyors que pretenen monopolitzar la política catalana, no per assolir la llibertat de Catalunya, sinó per poder defensar millor els seus interessos de classe i sempre amatents a malmetre les reivindicacions del proletariat català. I jo us puc assegurar que aquests reaccionaris que s'autoanomenen catalanistes el que més temen és el redreçament nacional de Catalunya, en el cas que Catalunya no els restés sotmesa. I com que saben que Catalunya no és un poble mesell, ni tan sols intenten deslligar la política catalana de l'espanyola. En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m'escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d'independitzar Catalunya de l'Estat espanyol, els primers i potser els únics que s'oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”. (Noi del Sucre, arenga de l’octubre del 1919 a l’Ateneu de Madrid)

L’Iu Forn ens diu que el debat no és pas nou i que ja està fet. Però jo ho dubto, està realment fet? Sembla ser que no, al menys el que no està és acabat.

Enric Hernández, de el Periódico de Catalunya, destaca que JPA “Cronista suburbial, va narrar des de la riba del Besòs amb semblant escepticisme l'embadaliment de la Barcelona postolímpica, el transversal classisme d'una Catalunya aburgesada i les recents exhibicions de l'independentisme anat a més.” I a continuació que ell, el JPA: “encarna aquella molesta Catalunya castellanoparlant que no desfila quan ho hauria de fer i a sobre vota el que no ha de votar.

Sobre el que la gent vota o ha de votar jo no soc ningú per opinar, com acostumen a fer molts, però només recordaré el que ja ens recorda l’Iu Forn quan ens recomana que ens fixem quins han estat els barris que van fer alcalde de Badalona a Xavier García Albiol.

Tot plegat ens demostra que el debat, efectivament, no està pas acabat, però la que sí que està acabada, segons molts assenyalen, és aquella Catalunya obrerista. Com també ens ho diu José Rodríguez a L’Endavant, en el seu article, El cliché charna. Després de recordar a Candel i a Marsé afirma:

“No entiendo los pregones que vuelven y vuelven a reivindicar esa Barcelona que hoy ya no existe. No entiendo esa construcción simbó­lica que no interpela a la inmensa mayoría de los que hoy estamos vivos porqué hace tiempo que la hemos abandonado. No entiendo esos artículos anclándose en una falsa nostalgia. (…) La maleta de cartón ya se la ha comido la humedad, la épica obrerista asociada a un grupo étnico huele a naftalina. Nos dificulta a los que somos hijos de esa inmigración a no poder ser lo que queramos ser. Genera unos clichés del catalán burgués y del español obrero que hoy ya no representan nuestra sociedad si es que alguna vez la han representado.

Jo tampoc vull opinar sobre quins són els clixés català burgès i espanyol obrer, però sí citar a l’Antoni Puigvert quan li recorda a JPA que: “Per Andújar, a vegades, el reconeixement dels seus implica menyspreu dels altres, dels que ara protagonitzen el relat oficial de la catalanitat. Sovint és injust, quan parla de la Catalunya que no és la seva. La seva visió de la llengua catalana és molt reduccionista (un clixé que prové del primer Marsé, i que també Cercas aplica a Las leyes de la frontera): els burgesos parlen català; i els pobres castellà. Però, fins i tot aquest distanciament (ressentiment?) de Pérez Andújar és significatiu. Revela que la pretensió independentista del catalanisme actual no aconsegueix crear vincles d’empatia amb una part substancial de la societat catalana”.

Sincerament, i pel que a mi respecta, he trobat a faltar un pregó que ens parlés del present. ¿Per què?, perquè tot i que conec el meu passat, el futur que m’agradaria que fos, i una lleugera idea de quin és el meu present personal, no estic tot segur de quin és el present de tots. Modestament reconec que no ho sé, tinc dubtes.  


El present són les famílies filipines i pakistaneses de la Ronda de Sant Antoni i del Raval que s’han convertit en els meus veïns?, el present és la nova misèria que veiem arreu?, el present és la gent que dorm al carrer?, el present és la imatge de Pedro Sánchez absolutament sol davant del perill, com el famós El sheriff chiquito, que es todo un gallito, de  Martz-Schmidt, negant-se a investir al que ell mateix ha qualificat com a indecent? El present és el senyor Rajoy imitant algun dels malvats que sortien a les aventures del Capitán Trueno? El present és un referèndum que qui sap si trencaria Espanya, però que la revestiria de dignitat? El present és el soroll de les bombes que esclaten mentre ens arriben milers de refugiats? El present és també la desbandada que s’està preparant davant de la inevitable fallida de la Segona Transició?

Ho ignoro, però sí sé que el present són encara moltes més coses que les que acabo d’esmentar. Com succeeix amb el passat i el futur, tots tenim el nostre present, però, sens dubte, el present són les persones, totes elles sumades, i encara que em sàpiga greu i m’ompli de malenconia i nostàlgia he d’acceptar que el present ja no són els animals del circ i aviat tampoc ho seran els zoològics.  Amb aquesta realitat tinc que fer compatible la meva experiència infantil amb els sentiments i les raons que imperen avui.


------------------------------------------------


Diario de otoño (3)

El presente.

A raíz de un apunte de Enric March sobre el zoológico de Barcelona y la nostalgia que despierta en gente de nuestra generación, le comentaba en su blog que recordaba con mucha añoranza mis visitas de pequeño al Zoo, visitas, sin embargo, que desaparecieron con el viento que entonces soplaba, y que ahora el viento que nos despeina es otro muy diferente. También le decía que no sabía si me podía permitir la nostalgia o la melancolía. Y le acababa reconociendo que no, que no me la podía permitir.

El me respondía que muchos de los otros comentarios iban en este mismo sentido. Y que era muy difícil disociar la experiencia infantil de los sentimientos o las razones que imperan hoy. Terminaba por decir que lo mismo ocurre con los animales del circo.

Es cierto, es muy difícil disociar la experiencia infantil de los sentimientos o las razones que imperan hoy, lo estamos viendo constantemente en los últimos tiempos y mucho más recientemente estos últimos días con la polémica desatada con el pregón de Javier Pérez Andújar.

Ha habido opiniones de todos los colores, cada uno defendiendo su propia experiencia infantil y dejando claro a los ojos de todos esta dificultad para disociarla del presente. Hasta el extremo de que empiezo a poner en duda con temor la conclusión que hay implícita en una frase que pronunció Francisco Tomás y Valiente: "Nadie tiene mentalidad de revancha, nadie tiene mentalidad de venganza, pero no nos engañemos, nadie tiene mentalidad de olvido".

Gregorio Luri nos dice, entre otras cosas, que: "Javier no hizo un elogio de la cultura popular sino de la cultura de su infancia, adolescencia y juventud, por eso el elogio acaba en los años 80. En mi opinión -sin duda criticable- hizo un elogio de su educación sentimental. Tenía todo el derecho de hacerlo. Y lo hizo, efectivamente, de manera literariamente muy digna y, por supuesto, muy emotiva."

También nos habla de unos vencedores, y en la demanda que le hace un lector en un comentario para que especifique quiénes son estos perdedores nos dice: "El que vence es siempre el presente y, por supuesto, quien tiene la habilidad de gestionar no tanto el presente como las representaciones que el presente elabora de sí mismo. El vencido es siempre la melancolía."

¿Fue el pregón de JPA el pregón de un vencido? ¿Por qué el vencido es siempre la melancolía?, ¿porque en la voluntad firme de no olvidar, nunca nos acordamos de nada?, ¿es eso?

Estos días la cosa ha derivado hasta el extremo de decir, como bien destaca Iu Forn, que "El independentismo es burgués y el antifranquismo es de izquierdas". Por ello menciona una cita que hay que tener presente y que yo también transcribiré entera aquí: "En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista. Y cuando más ruido hacen es en los momentos en que se produce un hecho social de resonancia, como si buscasen la intervención de las autoridades del Estado español para abatir a los trabajadores catalanes. Nosotros, lo digo aquí en Madrid, y si conviene también en Barcelona, ​​somos y seremos contrarios a estos señores que pretenden monopolizar la política catalana, no para alcanzar la libertad de Cataluña, sino para poder defender mejor sus intereses de clase y siempre dispuestos a dañar las reivindicaciones del proletariado catalán. Y yo os puedo asegurar que estos reaccionarios que se autodenominan catalanistas lo que más temen es la recuperación nacional de Cataluña, en el caso de que Cataluña no les quedara sometida. Y como saben que Cataluña no es un pueblo leproso, ni siquiera intentan desligar la política catalana de la española. En cambio, nosotros, los trabajadores, como sea que con una Cataluña independiente no perderíamos nada, al contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo. Estad seguros, amigos madrileños que me escucháis, que si algún día se hablara seriamente de independizar Cataluña de España, los primeros y quizás los únicos que se opondrían a la libertad nacional de Cataluña, serían los capitalistas de la Liga regionalista y del Fomento del Trabajo Nacional". (Noi del Sucre, arenga de octubre de 1919 en el Ateneo de Madrid)

Iu Forn nos dice que el debate no es nuevo y que ya está hecho. Pero yo lo dudo, ¿está realmente hecho? Parece ser que no, al menos lo que no está es terminado.

Enrique Hernández, del Periódico de Cataluña, destaca que JPA "Cronista suburbial, narró desde la orilla del Besòs con semejante escepticismo el embeleso de la Barcelona post-olímpica, el transversal clasismo de una Cataluña aburguesada y las recientes exhibiciones del independentismo ido a más."Y a continuación que él, JPA: "encarna aquella molesta Cataluña castellanohablante que no desfila cuando debería hacerlo y encima vota lo que no debe votar".

Sobre lo que la gente vota o debe votar yo no soy nadie para opinar, como suelen hacer muchos, pero sólo recordaré lo que ya nos recuerda Iu Forn cuando nos recomienda que nos fijemos cuáles han sido los barrios que hicieron alcalde de Badalona a Xavier García Albiol.

Todo ello nos demuestra que el debate, efectivamente, no está acabado, pero la que sí está terminada, según muchos señalan, es aquella Cataluña obrerista. Como también nos lo cuenta José Rodríguez en L’Endavant, en su artículo, El cliché Charna. Tras recordar a Candel y a Marsé afirma:

“No entiendo los pregones que vuelven y vuelven a reivindicar esa Barcelona que hoy ya no existe. No entiendo esa construcción simbó­lica que no interpela a la inmensa mayoría de los que hoy estamos vivos porqué hace tiempo que la hemos abandonado. No entiendo esos artículos anclándose en una falsa nostalgia. (…) La maleta de cartón ya se la ha comido la humedad, la épica obrerista asociada a un grupo étnico huele a naftalina. Nos dificulta a los que somos hijos de esa inmigración a no poder ser lo que queramos ser. Genera unos clichés del catalán burgués y del español obrero que hoy ya no representan nuestra sociedad si es que alguna vez la han representado.

Yo tampoco quiero opinar sobre cuáles son los clichés catalán burgués y español obrero, pero sí citar a Antoni Puigvert cuando le recuerda a JPA que: "Para Andújar, a veces, el reconocimiento de los suyos implica menosprecio de los demás, de los que ahora protagonizan el relato oficial de la catalanidad. A menudo es injusto, cuando habla de la Cataluña que no es la suya. Su visión de la lengua catalana es muy reduccionista (un cliché que proviene del primer Marsé, y que también Cercas aplica en Las leyes de la frontera): los burgueses hablan catalán; y los pobres castellano. Pero incluso este distanciamiento (¿resentimiento?) De Pérez Andújar es significativo. Revela que la pretensión independentista del catalanismo actual no consigue crear vínculos de empatía con una parte sustancial de la sociedad catalana".

Sinceramente, y por lo que a mí respecta, he echado en falta un pregón que nos hablara del presente. ¿Por qué?, porque aunque conozco mi pasado, el futuro que me gustaría que fuera, y una ligera idea de cuál es mi presente personal, no estoy completamente seguro de cuál es el presente de todos. Modestamente reconozco que no lo sé, tengo dudas.

¿El presente son las familias filipinas y paquistaníes de la Ronda de San Antonio y del Raval que se han convertido en mis vecinos?, ¿el presente es la nueva miseria que vemos en todas partes?, ¿el presente es la gente que duerme en la calle?, ¿el presente es la imagen de Pedro Sánchez absolutamente solo ante el peligro, como el famoso El sheriff chiquito, que es todo un gallito, de Martz-Schmidt, negándose a investir al que él mismo ha calificado como indecente? ¿El presente es el señor Rajoy imitando alguno de los malvados que salían en las aventuras del Capitán Trueno? ¿El presente es un referéndum que quien sabe si rompería España, pero que la revestiría de dignidad? ¿El presente es el ruido de las bombas que estallan mientras nos llegan miles de refugiados? ¿El presente es también la desbandada que se está preparando ante la inevitable quiebra de la Segunda Transición?


Lo ignoro, pero sí sé que el presente son todavía muchas más cosas que las que acabo de mencionar. Como sucede con el pasado y el futuro, todos tenemos nuestro presente, pero, sin duda, el presente son las personas, todas ellas sumadas, y aunque me duela y me llene de melancolía y nostalgia tengo que aceptar que el presente ya no son los animales del circo y pronto tampoco lo serán los zoológicos. Con esta realidad tengo que hacer compatible mi experiencia infantil con los sentimientos y las razones que imperan hoy.