viernes, 29 de enero de 2016

Iconografia comparada.


Diari d’hivern (9)

Iconografia comparada.

Ernst H. Gombrich citava a "La imatge i l'ull" a Max Liebermann que recordava al seu torn a un vell professor seu que deia que "el que no es pot pintar de memòria no es pot pintar". És a dir, només aconseguim reconèixer allò que som capaços de recordar i que ja vam percebre en un altre moment de la nostra vida i que configura, en la part que li correspon, el nostre coneixement primordial.

La Viquipèdia ens explica que una de les característiques principals dels insectes és el seu exosquelet, que no és pas altra cosa que una cutícula quitinosa que recobreix el cos dels insectes i altres artròpodes. L'exosquelet conté components rígids i resistents que compleixen un conjunt de funcions: protecció, excreció, suport, alimentació, percepció; en els insectes terrestres, actua també com una barrera per a evitar la dessecació. Segons el registre fòssil, l'exosquelet va aparèixer per primera vegada durant el Cambrià, fa uns 550 milions d'anys, i la seva evolució ha estat clau per a la radiació adaptativa i la conquesta de gairebé tota mena de nínxols ecològics per part dels artròpodes en general i dels insectes en concret.

En la Viquipèdia també podem llegir que la disciplina científica que estudia els insectes s'anomena entomologia, nom que prové del terme grec έντομον "insecte" (etimològicament "en seccions"). I que, per tant, el cos dels insectes està format per tres regions principals o tagmes: el cap, el tòrax i l'abdomen, recobertes per aquest exosquelet quitinós del que parlàvem al principi.

Roscosmos (en rus Роскосмос), l’Agència espacial russa, aviat jubilarà la Soyuz, que, tot i no haver arribat mai a la lluna, és la nau tripulada més popular, més longeva i més eficaç en aquests inicis de la que haurà de ser en el futur la llarga aventura d’exploració de l’espai. Amb un disseny típicament rus, pràctic i eclèctic, sense concessions a l’estètica, la Soyuz ha aconseguit tenir una fesomia pròpia i un perfil característic que li han atorgat personalitat, identitat i una perenne presència en l’imaginari col·lectiu, al menys en el dels amants de l’astronàutica; la Soyuz ha estat una veritable pionera que, com una bona mare, ha portat als seus fills al ventre per parir-los sans i estalvis, en òrbita o retornant-los a la Terra, a casa, després d’haver vist un munt d’aurores i postes de sol cada dia.

Mikel Dufrenne, en el seu article Pintar sempre, de la Revued’Esthetique de l’any 1976 afirmava que el nostre és un món inacabat, “en estat naixent i que encara que s’obstinés la imaginació no aconseguiria acabar-lo. (...) El que se'ns apareix és una aurora: el aparèixer d'una aparició que mai franqueja el llindar de la realitat”.

Ara, la realitat és que les noves naus que s’estan projectant no tenen cap, ni tòrax ni abdomen, bàsicament el cap i el tòrax se’n fos en una sola cosa que em sona haver vist en alguna banda, però que no he aconseguit recordar exactament ni a on ni com ni quan, fora del gall aquell que matàvem per Nadal tallant-li el cap, i que després, mentre es dessagnava, semblava ressuscitar posant-se dret, i caminant per la casa amb el cap penjant i deixant-t’ho tot perdut de sang com les postes de sol els dies que l’atmosfera és tan espessa que només podria travessar-la una Soyuz valenta i coratjosa amb tres fills dins dels seu ventre. 



Diario de invierno (9)

Iconografía comparada.

Ernst H. Gombrich citaba en “La imagen y el ojo” a Max Liebermann que recordaba a su vez a un viejo profesor suyo que decía que "lo que no se puede pintar de memoria no se puede pintar". Es decir, sólo conseguimos reconocer lo que somos capaces de recordar y que ya percibimos en otro momento de nuestra vida y que configura, en la parte que le corresponde, nuestro conocimiento primordial.

La Wikipedia nos cuenta que una de las características principales de los insectos es su exoesqueleto, que no es otra cosa que una cutícula quitinosa que recubre el cuerpo de los insectos y otros artrópodos. El exoesqueleto contiene componentes rígidos y resistentes que cumplen un conjunto de funciones: protección, excreción, soporte, alimentación, percepción; en los insectos terrestres, actúa también como una barrera para evitar la desecación. Según el registro fósil, el exoesqueleto apareció por primera vez durante el Cámbrico, hace unos 550 millones de años, y su evolución ha sido clave para la radiación adaptativa y la conquista de casi todo tipo de nichos ecológicos por parte de los artrópodos en general y de los insectos en concreto.

En la Wikipedia también podemos leer que la disciplina científica que estudia los insectos se denomina entomología, nombre que proviene del término griego έντομον "insecto" (etimológicamente "en secciones"). Y que, por tanto, el cuerpo de los insectos está formado por tres regiones principales o tagmas: la cabeza, el tórax y el abdomen, recubiertas por este exoesqueleto quitinoso del que hablábamos al principio.

Roscosmos (en ruso Роскосмос), la Agencia espacial rusa, pronto jubilará a la Soyuz, que, a pesar de no haber llegado a la luna, es la nave tripulada más popular, más longeva y más eficaz en estos inicios de la que deberá ser en el futuro la larga aventura de exploración del espacio. Con un diseño típicamente ruso, práctico y ecléctico, sin concesiones a la estética, la Soyuz ha conseguido tener una fisonomía propia y un perfil característico que le han otorgado personalidad, identidad y una perenne presencia en el imaginario colectivo, al menos en el de los amantes de la astronáutica; la Soyuz ha sido una verdadera pionera que, como una buena madre, ha llevado a sus hijos en el vientre para parirlos sanos y salvos, en órbita o devolviéndolos a la Tierra, a casa, después de haber visto un montón de auroras y puestas de sol cada día.

Mikel Dufrenne, en su artículo Pintar siempre, de la Revue de Esthetique de 1976 afirmaba que el nuestro es un mundo inacabado, "en estado naciente y que aunque se empeñara la imaginación no conseguiría terminarlo. (...) Lo que nos aparece es una aurora: el aparecer de una aparición que nunca franquea el umbral de la realidad”.

Ahora, la realidad es que las nuevas naves que se están proyectando no tienen cabeza, ni tórax ni abdomen, básicamente la cabeza y el tórax se han fundido en una sola cosa que me suena haber visto en alguna parte, pero que no he conseguido recordar exactamente ni dónde ni cómo ni cuándo, fuera del gallo aquel que matábamos en Navidad cortándole la cabeza, y que después, mientras se desangraba, parecía resucitar poniéndose de pie, y caminando por la casa con la cabeza colgando y dejándolo todo perdido de sangre como las puestas de sol los días en que la atmósfera es tan espesa que sólo podría atravesarla una Soyuz valiente y valerosa con tres hijos dentro de su vientre.


6 comentarios:

Miquel dijo...

Una de las cosas que si me gustaron cuando fui a Valencia es el museo que tienen en la Ciudad esa del diseño.
Habían varios trajes de cosmonautas, uno del Gagarin, la caja de la perra Laika, los sistemas de envasado al vacío de las comidas de los cosmonautas; una copia de la cápsula del Gagarin cuando dió las vueltas a la Tierra; los prototipos del Spunik 1 y 2...
Habrías de mirarlo, si es que te agrada esto del espacio, porque no te desilusionarás.
Un abrazo

Enric H. March dijo...

Potser també ens podríem preguntar per què tenien forma d'insecte i no d'ocell, per exemple. En tot cas, més enllà de la jubilació crec que es pot constatar una pèrdua generalitzada pel fenomen de la conquesta de l'espai (i de l'imaginari dividit entre cosmonautes i astronautes). El cinema s'ha fet seu l'espai i la realitat espacial. El canvi és profund. Amb l'imaginari Soyuz es posarà punt i final a una manera d'entendre la construcció del món i del Viatge a les estrelles.

El peletero dijo...

Cuando vaya a Valencia, Miquel, seguro que iré a visitarlo. Muchas gracias.

El peletero dijo...

Al comparar les Soyuz amb un insecte estic fent precisament això, preguntar-me retòricament perquè tenien una forma molt similar dividida en tres seccions.
Com ja deia a casa teva, la tria entre cosmonauta o astronauta és una vella polèmica en el món de l’astronàutica o la cosmonàutica. La cosa no és baladí, aquí s’enfronten, en aquestes dues paraules, tota una manera de fer i tota una mitologia diferent que configuren imaginaris dispars.

Enric H. March dijo...

Gens baladí. T'adjunto dos vells apunts que volen explicar aquell context.

Viatge a l'espai dels herois. Viatge a la terra dels homes

Paradisos artificials

El peletero dijo...

Gràcies Enric.