miércoles, 9 de septiembre de 2015

La història interminable


Algun lloc d'Àfrica. Sebastião Salgado


Diari d’estiu (18)

La historia interminable.

El 1979 Michael Ende va escriure La historia interminable, una novel·la de temàtica fantàstica que descriu la lenta però progressiva desaparició d’un món envaït per una estranya amenaça, una mena de perill sense nom que fa que els llocs i les persones desapareguin deixant un buit, un no res.

-------------------------------------

Diario de verano (18)

La historia interminable.

En 1979 Michael Ende escribió La historia interminable, una novela de temática fantástica que describe la lenta pero progresiva desaparición de un mundo invadido por una extraña amenaza, una especie de peligro sin nombre que hace que los lugares y las personas desaparezcan dejando un vacío, una nada.



Refugiats espanyols Guerra d'Espanya a Le Perthus


Emigrants espanyols anys 50


Emigrants espanyols anys 60


Patera a les costes espanyoles


Emigrants subsaharians a Melilla


Patera a les costes espanyoles

Vaixell negrer


Esclaus Congo Belga


Esclaus USA


Esclaus Àfrica



Refugiats genocidi armeni 1915-1923


Refugiats genocidi armeni 1915-1923


Refugiats alemanys 1945


Refugiats alemanys 1945


Refugiats afganesos



Refugiats afganesos



Refugiats afganesos



Refugiats afganesos



Refugiats afganesos



Refugiats afganesos


Refugiats belgues 1ª Guerra Mundial



Refugiats belgues 2ª Guerra Mundial



Refugiats guerra d'Azerbaiyan 1988


Camp de refugiats Bangla Desh 1971


Guerra de Biafra 1967



Guerra de Biafra 1967


Guerra de Bosnia 1996


Guerra de Bosnia 1996


Camps de refugiats Bulgària Segle XXI


Camps de refugiats Bulgària Segle XXI


Camps de refugiats Bulgària Segle XXI


Refugiats Guerra de Cambodia 1975


Refugiats Guatemala, diverses guerres


Refugiats Colòmbia, paramilitar, narcos i guerrilla.


Segona Guerra del Congo 1998


Segona Guerra del Congo 1998


Segona Guerra del Congo 1998


Cuba, èxode del Mariel 1980


Ellis Island emigrants


Ellis Island emigrants


Ellis Island emigrants


Ellis Island emigrants


Emigrants Equador, Sebastiao Salgao



Refugiats França, 1ª Guerra Mundial



Refugiats 1ª Guerra Mundial


Terratremol Haití 2010


Terratremol Haití


Intercanvis de població India - Pakistan 1945


Intercanvis de població India - Pakistan 1945



Pakistan, qualsevol moment



Cheyenne deportats finals segle XIX


Èxode Nez Percé 1870


Presoners cheyennes finals segle XIX


Indis canadencs



Refugiats iranians


Jueus, qualsevol època


Jueus, qualsevol època


Jueus, qualsevol època


Jueus, qualsevol època


Vaixell Èxode 1947


Jueus, qualsevol època


Jueus, qualsevol època


Refugiats Corea 1951 - 1953



Kosovo 1999


Kosovo 1999


Kosovo 1999


La Gran Depressió USA 1929


Guerra de Líbia 2011


Guerra de Mali 2014


Emigrants mexicans


Mur Berlín 1989


Terratremol Nepal 2015



Nigèria, nenes segrestades per Boko Haram 2014


Refugiats Palestins a Gaza



Refugiats Palestins 1945


Refugiats palestins 



Refugiats palestins



Refugiats palestins


Argèlia. Pieds noirs 1962


Nens polonesos refugiats 2ª Guerra mundial


Refugiats Rohingya 2015



Refugiats Rohingya 2015



Refugiats Rohingya 2015



Refugiats russos 2ª Guerra Mundial



Refugiats russos blancs, entre guerres


Refugiats utus 1994


Refugiats utus 1994


Refugiats utus 1994


Refugiats Sahara


Emigrants-refugiats subsaharians


Emigrants-refugiats subsaharians


Refugiats Síria 2015


Refugiats Síria 2015


Refugiats Somàlia 1993


Refugiats Somàlia 1993


Refugiats Somàlia 1993


Refugiats Somàlia 1993


Sri Lanka


Refugiats Sudan 2012


Refugiats Sudan 2012


Refugiats Tanzània. Sebastiao Salgao


Refugiats Tanzània. Gilles Peress


Refugiats Tibet 1950


Intercanvis de població entre Grècia i Turquia 1920


Intercanvis de població entre Grècia i Turquia 1920


Intercanvis de població entre Grècia i Turquia 1920


Vietnam, Boat people 1975


Refugiats Vietnam 1975


Refugiats Vietnam 1975


 Refugiats Vietnam 1975



Emigrants xinesos al Perú


Emigrants xinesos al Perú


Emigrants xinesos als USA


Refugiats xinesos 2ª Guerra Mundial


Refugiats xinesos Hong Kong 1962


Refugiats xinesos Hong Kong 1950


Refugiats Zaire 1994. James Nachtwey


Refugiats Zimbabwe 1979


I milions de fotografies més d'irlandesos, italians, espanyols, d'arreu...









Una multitud de refugiats espanyols travessant els carrers de Collioure, França, 1939







sábado, 5 de septiembre de 2015

Els paisatges del meu estiu.


Fideuada a Vilanova i la Geltrú, agost 2015


Diari d’estiu (17)

Els paisatges del meu estiu.

A l’Albert li agraden les pintures de l’Antoni Tapies perquè en elles hi veu coses sense nom, que encara no en tenen o que, el més probable, no n’arribin a tenir mai. Altre cosa completament diferent és l’afàsia, la individual produïda per malalties neurodegeneratives o la col·lectiva, quan un grup humà que conviu plegat perd la capacitat de posar noms a les coses i ha de fer servir paraules alienes, d’altres llengües i països, d’altres temps que ja no corresponen, paraules prestades per usurers, robades, o paraules de rebaixes, comprades de saldo en els mercats i en les fires per quatre cèntims o, igual com ara es compren els llibres, a pes. El paper pesa, el dels llibres i el dels bitllets de banc, però les paraules no, com tampoc ho fan les imatges ni els paisatges que pesen com pesen els records, però sí que tots tres, juntament amb el silenci i la nostra por que ens ofega quan veiem les allaus de refugiats que fugen de l’espant, configuren la veritable lleugeresa del ser i la insignificant condició humana.

Tenim por nosaltres com ells, els refugiats, de l’espant del que fugen?, en absolut, d’això no tenim por, ni inquietud ni tampoc preocupació, i no pas per valents, decidits o saberuts, sinó per tot el contrari, per covards i estults. La nostra por és d’una altra mena, és una por que no té nom com una pintura d’en Tapies.

Les imatges que segueixen a continuació més la primera configuren el que ha estat el paisatge del meu estiu que encara no s’ha acabat. Tot i que algunes no necessiten pas cap comentari perquè parlen per si soles he pensat que era millor posar un peu de foto com si tinguessin nom. No hi són totes, n’hi haurien d’haver més, però no he volgut fer-me el pesat com els amics quan fan un passi de fotografies de les seves vacances. Estan també desordenades perquè l’ordre no canvia pas, com en els factors d’una multiplicació, el sentit del relat, l’auca es pot llegir com a un li vingui de gust, com un TBO estripat a bocins i encolat després com un trencadís gaudinià.

Sí que cal remarcar, però, que ignoro si una fideuada té alguna cosa a veure amb l’Antoni Tàpies i la seva obra, o bé amb la lleugeresa del cos o de l’ànima que causa la seva deliciosa ingestió, ho desconec, però les rebaixes de la meva botiga, anunciades amb el simpàtic dibuix de l’Albert d’una sirena, segur que sí que estan relacionades amb les coses lleugeres que no pesen, i alhora també, encara que d’una manera similar però diferent, amb la Estació Espacial Internacional, que tot i ser un munt de ferralla no pesa més que un neutrí ni menys que una Royal Enfield, no us càpiga cap dubte.

------------------------------------------------

Diario de verano (17)

Los paisajes de mi verano.

A Albert le gustan las pinturas de Antoni Tapies porque en ellas ve cosas sin nombre, que aún no lo tienen o que, lo más probable, no lleguen a tenerlo nunca. Otra cosa completamente diferente es la afasia, la individual producida por enfermedades neurodegenerativas o la colectiva, cuando un grupo humano que convive junto pierde la capacidad de poner nombres a las cosas y tiene que usar palabras ajenas, de otras lenguas y países, de otros tiempos que ya no corresponden, palabras prestadas por usureros, robadas, o palabras de rebajas, compradas de saldo en los mercados y en las ferias por cuatro céntimos o, al igual como se compran los libros, a peso. El papel pesa, el de los libros y el de los billetes de banco, pero las palabras no, como tampoco lo hacen las imágenes ni los paisajes que pesan como pesan los recuerdos, pero sí los tres, junto con el silencio y nuestro miedo que nos ahoga cuando vemos las avalanchas de refugiados que huyen del espanto, configuran la verdadera levedad del ser y la insignificante condición humana.

¿Tenemos miedo nosotros como ellos, los refugiados, del espanto del que huyen?, en absoluto, de eso no tenemos miedo, ni inquietud ni preocupación, y no por valientes, decididos o sesudos, sino por todo lo contrario, por cobardes y estultos. Nuestro miedo es de otro tipo, es un miedo que no tiene nombre como una pintura de Tapies.

Las imágenes que siguen a continuación más la primera configuran lo que ha sido el paisaje de mi verano que aún no ha terminado. Aunque algunas no necesitan ningún comentario porque hablan por sí solas he pensado que era mejor poner un pie de foto como si tuvieran nombre. No están todas, debería de haber más, pero no he querido hacerme el pesado como los amigos cuando hacen un pase de fotografías de sus vacaciones. Están también desordenadas porque el orden no cambia, como en los factores de una multiplicación, el sentido del relato, el auca se puede leer como a uno le apetezca, como un TBO roto en pedazos y encolado después como un trencadís gaudiniano.

Sí hay que remarcar, sin embargo, que ignoro si una fideuada tiene algo que ver con Antoni Tàpies y su obra, o bien con la ligereza del cuerpo o del alma que causa su deliciosa ingestión, lo desconozco, pero las rebajas de mi tienda, anunciadas con el simpático dibujo de Albert de una sirena, seguro que sí que están relacionadas con las cosas ligeras que no pesan, al mismo tiempo también, aunque de una manera similar pero diferente, con la Estación Espacial Internacional, que a pesar de ser un montón de chatarra no pesa más que un neutrino ni menos que una Royal Enfield, no os quepa ninguna duda.





Residència Bonaire, Sanitas. Barcelona.



Platja de Calafell.



Camarots de creuer de luxe, fotografia del Periódico.



Cortines CCCB. Barcelona.



Banderes independentistes als balcons. Barcelona.



Flors al terra. Barcelona.



Biblioteca Agustí Centelles. Barcelona.



Pati CCCB. Barcelona.



Congrés dels Diputats. Madrid.



Decapitacions, estat Islàmic.



Barcelona des del Guinardó.



El cel des del meu llit.



El cel des del port de Barcelona.



Escola femenina a Gaza.



Interior de l’Estació Espacial Internacional.



Filmoteca de Catalunya. Barcelona.



Finestra de Barcelona. El Raval.



Ladach. Himachal Pradesh. India.



Grafitti al Raval. Barcelona.



Hospital Clínic. Barcelona.



L’ISIS



Jo i l’Audrey.



La Monroe de la filmoteca. Barcelona.



La piscina de l’Anna.



Refugiats en un vaixell al Mediterrani.



Mara Salvatrucha. Amèrica Central.



Tercer aniversari del Curiosity. Mart.



Medellín – Barcelona.



Mercat dominical de llibres de Sant Antoni. Barcelona.



Mercat de Sant Antoni. Barcelona.



Narcotràfic a Mèxic.



Castanyer O Fiangueiro on són dipositades les cendres de la QK



Plutó, New Horizons



Rambla del Raval. Barcelona.



Refugiats. Pròxim Orient.



Una Royal Enfield, moto del Benito. India.



Tanatori de les Corts. Barcelona.



Top manta. Barcelona.



UCI, Hospital Clínic. Barcelona.



Una sargantana a la porta de Zel.



L’Albert al tren de rodalies.



Cartell de rebaixes d’estiu a Zel.


lunes, 31 de agosto de 2015

Converses d’estiu.


Platja de Calafell 

Diari d’estiu (16)

Converses d’estiu.

Som a les acaballes de l’estiu, però fa tanta calor com al principi i les finestres romanen encara obertes de bat a bat, des d’elles se sent tot, la televisió, els orgasmes de les noies cridaneres i les converses de la gent. Per la finestra de la cuina m’arriba la de dues de les meves veïnes. Com que tenen una mica més de setanta anys i estan mig sordes parlen alt aconseguint que  tothom se n’acabi assabentant sense voler de les seves coses. Resulta que una li comenta a l’altra que li ha sortit un pretendent, un home filipí vidu amb dos fills ja grans, que se’l veu bona persona, honrat i treballador i que va amb bones intencions, que li agrada, que el troba guapot i atractiu i és una mica més jove que ella, i tot just s’acaba de jubilar, però que ella no vol complicar-se la vida, que en realitat únicament pretén tenir amb ell una relació sexual i prou, sense lligams ni compromisos; jo només vull follar! –diu –, i que aquests filipins són molt antiquats i massa tradicionals i que fins i tot li ha parlat de matrimoni per l’Església!, t’ho pots creure!, ni parlar-me!, on anirem a parar!

Quan els hi comento als meus amics que el meu barri s’ha consolidat i en bona part salvat gràcies a les famílies filipines que hi han vingut a viure no em responen i posen una cara de pòquer que no sé què amaga, i dic amaga perquè amagar amaga molt, no sé si sorpresa, estupor o una incomprensió profunda, tel·lúrica, abissal. El meu comentari no obté eco ni retorn, queda mort en un punt indeterminat i recondit del seu cervell, m’imagino que deu penetrar en un  terreny mental i emocional ignot i desèrtic, en un buit relativista, en una mena de forat que no és pas ni negre ni blanc, sinó incolor.

Abans d’ahir vam passar el dia amb una amiga catalana-francesa, filla d’uns amics dels nostres pares que van emigrar a Paris a finals de la dècada dels cinquanta del segle passat i amb la que el meu germà i jo hem continuat l’amistat que ells van iniciar. Era obligada la pregunta sobre el que es pensa a França en relació a la demanda d’independència de Catalunya d’Espanya. Pregunta que la nostra amiga ens respon tranquil·lament dient-nos que allà ningú creu que pugui arribar a ser mai possible tal cosa, la independència de Catalunya. Per què?, li demano, perquè a França es considera que Espanya no es viable sense Catalunya, així de simple i de senzill, em contesta, res complicat d’entendre ni enrevessat, no té futur.

Ahir, el diari el País, l'expresident del govern espanyol Felipe González va escriure una carta dirigida als catalans titulada A los catalanes, on més que una carta en realitat és un avís, un advertiment acompanyada de comparacions característiques amb el nazisme alemany i el feixisme italià (és curiós, no cita el feixisme espanyol que deia que "antes roja que rota"). Em recorda al Joan, un conegut, un extremeny ja jubilat d'una família veritablement "roja", tradicional votant del PSOE, suposadament culte i preparat, mestre d'escola, psicòleg i funcionari de la Diputació de Barcelona que viu aquí des de ja fa uns trenta anys amb la seva esposa catalana i que va arribar d'Extremadura per estudiar psicologia. Doncs bé, l'altre dia ens deia cridant en un dinar d'amics, enfurismat i més vermell que un tomàquet i de forma amenaçadora que ell, quan va venir de Plasencia a Barcelona, ​​va fer un viatge d'Espanya a Espanya i que l'Espanya de Barcelona amb la qual s'havia trobat a l’arribar no era pas una Espanya com la de Plasencia, per tant era una Espanya errònia i equivocada, i que amb tots aquests anys d'autonomia la falsificació s'havia agreujat, adulterant-la encara més a causa de la mala fe del nacionalisme català, dels seus polítics, amb Jordi Pujol al capdavant, i els mitjans de comunicació i propaganda afins amb l'aquiescència miserable dels diferents governs espanyols, inclòs el de FG, que intercanviaven favors il·legítims per vots al Congrés amb els nacionalistes, tractes que perjudicaven a tot Espanya, aconseguint d'aquesta manera també manipular el criteri i la voluntat dels catalans com si fóssim criatures infantils i càndides, i que, com els darrers fets i la greu deriva independentista demostraven, al final ens havíem tornat tots nosaltres completament bojos . No ho deia de broma, n’estava convençut alhora que dolorosament ofès perquè, afirmava, li havíem robat una part d'Espanya i que no ho pensava tolerar.

Fa dos dies em va telefonar la Begoña, una amiga de Donostia molt simpàtica. Durant la conversa la vaig felicitar perquè a Euskadi no ha sortit cap cas de corrupció política i que això deu ser la conseqüència d'un nivell de civisme molt més alt per part dels bascos en relació als espanyols i catalans. Al sentir-me es va posar a riure de manera descontrolada sense poder parar, reia tant que em va amoïnar. També li vaig preguntar innocentment, i ja de passada per intentar aturar el seu riure desbocat i gairebé histèric, si la Hisenda Basca sap o amaga alguna cosa que tothom hauria de saber a Espanya. Les riallades van augmentar encara més, i jo, estúpid de mi, no se’m va acudir altra cosa que demanar-li també la seva opinió sobre la proposta del líder de Ciutadanos d'eliminar els furs basc i navarrès. Reconec que va ser un error fer aquest tipus de preguntes. Hores més tard, quan ja s'havia calmat després de prendre dos valiums i tres whiskys, em va confessar que feia anys que no reia amb tantes ganes i em va donar les gràcies per la bona estona que havia passat. Ja no em vaig atrevir a preguntar-li res més, acomiadant ràpidament amb un senzill i educat agur.

El setembre serà, diuen els meteoròlegs, més fresquet, ja era hora!, vindran les tempestes, les pluges i les tronades, les meves veïnes tancaran les finestres i jo no podré escandalitzar-me amb les seves converses de septuagenàries irreverents i desvergonyides a les que no els importa ja el que pensin d’elles. 

-----------------------------------------

Diario de verano (16)

Conversaciones de verano.

Estamos en las postrimerías del verano, pero hace tanto calor como al principio y las ventanas permanecen todavía abiertas de par en par, desde ellas se oye todo, la televisión, los orgasmos de las chicas chillonas y las conversaciones de la gente. Por la ventana de la cocina me llega la de dos de mis vecinas. Como tienen algo más de setenta años y están medio sordas hablan alto consiguiendo que todo el mundo se acabe enterando sin querer de sus cosas. Resulta que una le comenta a la otra que le ha salido un pretendiente, un hombre filipino viudo con dos hijos ya mayores, que se le ve buena persona, honrado y trabajador y que va con buenas intenciones, que le gusta, que lo encuentra guapetón y atractivo y es un poco más joven que ella, y apenas se acaba de jubilar, pero que ella no quiere complicarse la vida, que en realidad únicamente pretende tener con él una relación sexual y nada más, sin ataduras ni compromisos; yo sólo quiero follar! -dice-, Y que estos filipinos son muy anticuados y demasiado tradicionales y que incluso le ha hablado de matrimonio por la Iglesia, ¡te lo puedes creer!, ¡ni hablar!, ¡a dónde iremos a parar!

Cuando les comento a mis amigos que mi barrio se ha consolidado y en buena parte salvado gracias a las familias filipinas que han venido a vivir no me responden y ponen una cara de póquer que no sé qué esconde, y digo esconde porque esconder esconde mucho, no sé si sorpresa, estupor o una incomprensión profunda, telúrica y abisal. Mi comentario no obtiene eco ni retorno, queda muerto en un punto indeterminado y recóndito de su cerebro, me imagino que debe penetrar en un terreno mental y emocional ignoto y desértico, en un vacío relativista, en una especie de agujero que no es ni negro ni blanco, sino incoloro.

Antes de ayer pasamos el día con una amiga catalana-francesa, hija de unos amigos de nuestros padres que emigraron a París a finales de la década de los cincuenta del siglo pasado y con la que mi hermano y yo hemos continuado la amistad que ellos iniciaron. Era obligada la pregunta sobre lo que se piensa en Francia en relación a la demanda de independencia de Cataluña de España. Pregunta que nuestra amiga nos responde tranquilamente diciéndonos que allí nadie cree que pueda llegar a ser nunca posible tal cosa, la independencia de Cataluña. ¿Por qué?, le pido, porque en Francia se considera que España no es viable sin Cataluña, así de simple y de sencillo, me contesta, nada complicado de entender ni enrevesado, no tiene futuro.

Ayer, en el diario el País, el ex presidente del gobierno español Felipe González escribió una carta dirigida a los catalanes titulada A los catalanes, donde más que una carta en realidad es un aviso, una advertencia acompañada de comparaciones características con el nazismo alemán y el fascismo italiano (es curioso, no cita el fascismo español que decía que "antes roja que rota"). Me recuerda a Juan, un conocido, un extremeño ya jubilado de una familia verdaderamente "roja", tradicional votante del PSOE, supuestamente culto y preparado, maestro de escuela, psicólogo y funcionario de la Diputación de Barcelona que vive aquí desde ya hace unos treinta años con su esposa catalana y que llegó de Extremadura para estudiar psicología. Pues bien, el otro día nos decía gritando en una comida de amigos, enfurecido y más rojo que un tomate y de forma amenazadora que él, cuando vino de Plasencia a Barcelona, ​​hizo un viaje de España a España y que la España de Barcelona con la que se había encontrado al llegar no era una España como la de Plasencia, por consiguiente era una España errónea y equivocada, y que con todos estos años de autonomía la falsificación se había agravado, adulterándola aún más a causa de la mala fe del nacionalismo catalán, de sus políticos, con Jordi Pujol al frente, y los medios de comunicación y propaganda afines con la aquiescencia miserable de los diferentes gobiernos españoles, incluido el de FG, que intercambiaban favores ilegítimos por votos en el Congreso con los nacionalistas, tratos que perjudicaban a toda España, consiguiendo de esta manera también manipular el criterio y la voluntad de los catalanes como si fuéramos criaturas infantiles y cándidas, y que, como muestran los últimos hechos y la grave deriva independentista, al final nos habíamos vuelto todos nosotros completamente locos. No lo afirmaba en broma, estaba convencido a la vez que dolorosamente ofendido porque, nos decía, le habíamos robado una parte de España y que no lo pensaba tolerar.

Hace dos días me llamó Begoña, una amiga de Donostia muy simpática. Durante la conversación la felicité porque en Euskadi no ha salido ningún caso de corrupción política y que esto debe de ser la consecuencia de un nivel de civismo mucho más alto por parte de los vascos en relación a los españoles y catalanes. Al oírme se puso a reír de forma descontrolada sin poder parar, reía tanto que me preocupé. También le pregunté inocentemente, y ya de paso para intentar detener su risa desbocada y casi histérica, si la Hacienda Vasca sabe o esconde algo que todo el mundo debería saber en España. Las carcajadas aumentaron aún más, y yo, estúpido de mí, no se me ocurrió otra cosa que pedirle también su opinión sobre la propuesta del líder de Ciudadanos de eliminar los fueros vasco y navarro. Reconozco que fue un error hacer este tipo de preguntas. Horas más tarde, cuando ya se había calmado después de tomar dos valium y tres whiskys, me confesó que hacía años que no se reía con tantas ganas y me dio las gracias por el buen rato que había pasado. Ya no me atreví a preguntarle nada más, despidiéndome rápidamente con un sencillo y educado agur.

Septiembre será, dicen los meteorólogos, más fresquito, ¡ya era hora!, vendrán las tormentas, las lluvias y los truenos, mis vecinas cerrarán las ventanas y yo no podré escandalizarme con sus conversaciones de septuagenarias irreverentes y desvergonzadas a las que no les importa ya lo que piensen de ellas.