Diari
d'estiu ( 8)
La
magnèsia i la gimnàstica
Caracteritzat
de Lee Marvin surto del meu despatx i baixo les escales que condueixen al saló
de casa, vull estarrufar-me en el sofà, descansar una bona estona i prendre’m
un whisky amb gel mentre contemplo, amb la ment buida i despreocupada, el
sostre pintat de blanc, la llum que penja del centre i que té una de les dues
bombetes fosa des de fa tres mesos. M'ho he guanyat, ha estat una tarda de treball
intens i vigorós.
Acabo de
llegir un parell de textos d’en Mario Bunge, un
sobre medecines alternatives i l’altre
sobre l'efecte placebo que han confirmat el que ja havia après abans i el que
el sentit comú m'ha dictat sempre.
És molt
gratificant poder llegir aquesta classe de continguts que exigeixen un
considerable esforç de raonament i seny, em sento exultant i joiós com si
hagués acabat de descobrir el component actiu de la Viagra i notés les seves conseqüències
benèfiques.
Malgrat l'alegria la meva disfressa m'obliga a conservar el cap fred i el semblant impàvid, he de
protegir-me de l'entorn amenaçador, he de mantenir distàncies de seguretat amb
els cors que tenen raons que la raó no entén.
Baixo amb facilitat
els graons, el cos recte i el port elegant sense ensopegar ni caure. A baix
m'està esperant la meva secretària, caracteritzada d'Angie Dickinson, a la que
he demanat que faci dels textos del filòsof argentí tretze còpies, vull
repartir-les entre els meus alumnes de classe, no tinc més que tretze, i a mi
ja em semblen molts.
Últimament
estic impartint un curs sobre la relació entre la magnèsia i la gimnàstica i a
l’inrevés, i tot i que no en hi ha cap fora de la similitud fonètica els meus
alumnes insisteixen a voler creure que ambdues són el mateix. Em sap greu que
pensin tal cosa, ho considero un fracàs personal i professional sense evitar
sentir al mateix temps una decepció profunda per la seva incapacitat,
estupidesa i reiteració pusil·lànime i acomodada en la ignorància. Desconec si
la dificultat per fer-me entendre, aconseguir que aprenguin i fer-los canviar
resideix en mi o en ells, encara no ho he esbrinat, però la meva experiència
m'indica que, almenys, jo no sóc l'únic culpable perquè la gent no canvia mai
ni aprèn el que no vol saber.
Sigui com
sigui lluito cada dia perquè el meu entusiasme no decreixi, i no cedeixo,
durant les vint-i-quatre hores que dura el dia, en la meva obstinació i
propòsit de professor, ensenyar el que considero que s'ha d'aprendre i fer-ho
de la manera adequada, amb els únics instruments possibles, la raó i el bon
judici sotmesos a la prova de la realitat. Només així els éssers humans
aconseguim emancipar-nos mitjanament de l'atzar i de la necessitat.
Sé que estic
en el cert, no tinc dubtes igual que no titubejo tampoc quan afirmo que la
terra no és plana; però, en moltes ocasions penso que hi ha alguna cosa que se
m'escapa, un àmbit proper i pròxim que no arribo a comprendre i que no puc
controlar. En realitat no és una cosa, és algú, és la meva secretària.
La meva
secretària és una bona noia i una excel·lent professional, però també té un
caràcter impetuós i explosiu com es pot comprovar veient el vídeo que mostro al
principi. Segons sembla, avui mateix, mentre llegia a Mario Bunge en el meu
despatx, alguna cosa li deu haver semblat malament, no sé què pot haver estat,
però és indubtable que estava molt enfadada i ho estava amb mi, i, a més, no
tenia llestes les còpies que li he demanat.
Encara que
no sigui la secretària perfecta és la meva secretària, la meva i la de ningú
més. Jo tampoc sóc el cap perfecte. Potser per això, per ambdues coses o per
algunes més, m'ha manifestat de manera molt explícita que se sent mal pagada,
infravalorada en la seva tasca i que pensa que el sou que cobra és molt baix
per el que ella val, i, ha afegit, que ja no li compensa treballar més al meu despatx.
Això m'ha
dit, però, mai hauria pensat que treballar amb mi pogués compensar o deixar de
compensar, el cas és que aquest és el llenguatge que avui s'utilitza.
No és que jo
m’hagi format, precisament, una idea clara sobre cóm ha de ser la meva
secretària, en absolut, sinó que és ella, pel que veig, la que no té dubtes
sobre cóm ha de ser el seu cap. Està clar que no sóc qui necessita, crec que
aviat em deixarà per algú que consideri més adequat per rebre d'ell les seves
ordres.
Els meus
amics m'aconsellen que m’avanci i que l'acomiadi, però no m'atreveixo, penso
que tinc alguna mena de responsabilitat amb ella, sóc de la vella escola que
creu que els caps són els que dicten les cartes a les seves secretàries o
secretaris i no a l’inrevés. A més, sé que no trobaré una igual.
Ella també
freqüenta terapeutes i metges d'aquests, xarlatans que juguen amb la necessitat
dels malalts, per a mi és un nou fracàs, una desil·lusió més que afegir a les
altres; les meves lliçons de magnèsia i de gimnàstica sembla que li entren per
una oïda per sortir-li per l'altre sense deixar cap empremta en el recorregut.
Però ningú
serveix el whisky amb gel igual que ella, amb la temperatura adequada tenint en
compte la meva personal, la del meu cos i la de l'habitació, sense oblidar
tampoc el temps que fa a l'exterior, si és humit o sec, ventós o calm. Ella
afirma en to de retret i de lament que la vaig triar només per això, per servir-me
el whisky, però no és veritat, jo crec més aviat que va ser a l'inrevés, que
ella em va triar a mi i que és ella la que necessita tenir a algú a qui servir
el whisky.
Darrerament,
per alleujar la pressió a la qual em sotmet, procuro despistar-la
disfressant-me amb alguna personalitat aliena, avui he triat la de Lee Marvin,
però ella ha contraatacat adoptant la d’Angie Dickinson. Té resposta per a tot.
Qui pot
resistir-se a l’Angie Dickinson?, Jo no, mai he pogut, la famosa actriu
nord-americana de Dakota del Nord em té robat el cor encara que sé mantenir-me
ferm i sòlid com una roca quan em cau al damunt.
Què té això a
veure amb el filòsof argentí, Mario Bunge, els meus alumnes, la magnèsia i la
gimnàstica?
No res,
absolutament no res.
No res,
excepte que cap de nosaltres, ni el Marvin ni la Dickinson , ni un
servidor ni la meva secretària, som un placebo, no hi ha dubte, no ho som.
No sé pas si
per això o per tot el contrari, per la magnèsia o per la gimnàstica, he de
reconèixer que ha passat una cosa terrible, m'he enamorat de la meva secretària.
És una gran
desgràcia perquè jo, mal que em pesi i quedi pretensiós dir-ho, sóc química
pura amb importants efectes secundaris, i ella, que també ho és, paradoxalment
necessita una altra classe d'homes, els anomenats homes placebo: éssers innocus
diluïts mil milions d' vegades en excipients inermes que ofereixen a qui els
prenen una expectativa positiva d'alguna cosa, alguna cosa que acaba per
complir-se... durant un curt període de temps, quan acaba l'efecte es
substitueix per un altre.
Jo no sóc un
ésser d’aquesta mena i la meva secretària... tampoc.
---------------------------------------
Diario de verano (8)
La magnesia y la gimnasia
Caracterizado
de Lee Marvin salgo de mi despacho y desciendo las escaleras que conducen al
salón de mi casa, quiero arrellanarme en el sofá, descansar un buen rato y
tomarme un whisky con hielo mientras contemplo, con la mente vacía y
despreocupada, el techo pintado de blanco, la lámpara que cuelga en el centro y
que tiene una de las dos bombillas fundida desde hace tres meses. Me lo he
ganado, ha sido una tarde de trabajo intenso y vigoroso.
Acabo de
leer un par de textos de Mario Bunge, uno
sobre curanderismo y el otro
sobre el efecto placebo que han confirmado lo que ya había aprendido antes y lo
que el sentido común me ha dictado siempre.
Es muy
gratificante poder leer esta clase de contenidos que requieren un considerable
esfuerzo de raciocinio y cordura, me siento exultante y jubiloso como si
hubiera acabado de descubrir el componente activo de la Viagra y notara sus
efectos benéficos.
A pesar de
ello mi disfraz me obliga a conservar la cabeza fría y el semblante impávido,
he de protegerme del entorno amenazador, he de mantener distancias de seguridad
con los corazones que tienen razones que la razón no entiende.
Desciendo
con soltura los escalones, el cuerpo recto y el porte elegante sin tropezar ni
caerme. Abajo me está esperando mi secretaria, caracterizada de Angie
Dickinson, a la que he pedido que haga de los textos del filósofo argentino trece
copias, quiero repartirlas entre mis alumnos de clase, no tengo más que trece, y
a mi ya me parecen muchos.
Últimamente
estoy impartiendo un curso sobre la relación entre la magnesia y la gimnasia y
viceversa, y aún cuando no existe ninguna fuera de la similitud fonética mis
alumnos insisten en querer creer que ambas son lo mismo. Me sabe mal que
piensen tal cosa, lo considero un fracaso personal y profesional por mi parte
sin evitar sentir al mismo tiempo una decepción profunda por su incapacidad,
estupidez y por su reiteración pusilánime y acomodaticia en la ignorancia.
Desconozco si la dificultad para hacerme entender, lograr que aprendan y
hacerlos cambiar reside en mí o en ellos, todavía no lo he averiguado, pero mi
experiencia me indica que, al menos, yo no soy el único culpable porque la
gente no cambia nunca ni aprende lo que no quiere saber.
Sea como sea
lucho cada día para que mi entusiasmo no decrezca, y no cejo, durante las
veinticuatro horas que dura el día, en mi empeño y propósito de profesor,
enseñar lo que considero que se debe aprender y hacerlo de la manera adecuada,
con los únicos instrumentos posibles, la razón y el buen juicio sometidos a la
prueba de la realidad. Sólo así los seres humanos conseguimos emanciparnos medianamente
del azar y de la necesidad.
Sé que estoy
en lo cierto, no tengo dudas como no titubeo tampoco cuando afirmo que la
tierra no es plana; sin embargo, en muchas ocasiones pienso que hay algo que se
me escapa, algo cercano y próximo que no llego a comprender y que no puedo
controlar. En realidad no es algo, es alguien, es mi secretaria.
Mi
secretaria es una buena chica y una excelente profesional, pero también tiene
un carácter impetuoso y explosivo como se puede comprobar viendo el video que
muestro al principio. Según parece, hoy mismo, mientras leía a Mario Bunge en
mi despacho, algo debe de haberle parecido mal, no sé qué puede haber sido,
pero es indudable que estaba muy enfada y lo estaba conmigo, y no tenía listas
las copias que le he pedido.
Aunque no
sea la secretaria perfecta es mi secretaria, la mía y la de nadie más. Yo
tampoco soy el jefe perfecto. Tal vez por ello, por ambas cosas o por algunas
más, me ha manifestado de manera muy explícita que se siente mal pagada,
infravalorada en su labor y que piensa que el sueldo que cobra es muy bajo para
lo que ella vale, y, ha añadido, que ya no le compensa trabajar más en mi
despacho.
Eso me ha
dicho, sin embargo, nunca pensé que trabajar conmigo pudiera compensar o dejar
de compensar, pero ése es el lenguaje que hoy se utiliza.
No es que yo
posea, precisamente, una idea clara sobre cómo ha de ser mi secretaria, en
absoluto, sino que es ella, por lo que veo, la que no tiene dudas sobre cómo ha
de ser su jefe. Está claro que no soy el que necesita, creo que pronto me
dejará por alguien que considere más adecuado para recibir de él sus órdenes.
Mis amigos
me aconsejan que me adelante y que la despida, pero no me atrevo, pienso que
tengo alguna clase de responsabilidad con ella, soy de la vieja escuela que cree
que los jefes son los que dictan las cartas a sus secretarias o secretarios y
no al revés. Además, sé que no encontraré ninguna igual.
Ella también
frecuenta curanderos y médicos de esos, curalotodo, charlatanes que juegan con
la necesidad de los enfermos; para mí es un nuevo fracaso, otra desilusión que
añadir a las demás; mis lecciones de
magnesia y de gimnasia parece que le entran por un oído para salirle por el
otro sin dejar huella en el recorrido.
Pero nadie
sirve el whisky con hielo igual que ella, con la temperatura adecuada teniendo
en cuenta la mía personal, la de mi cuerpo
y la de la habitación, sin olvidar tampoco el tiempo que hace en el
exterior, si es húmedo o seco, ventoso o calmo. Ella afirma en tono de reproche
y de lamento que la elegí solamente para eso, para servirme el whisky, pero no
es verdad, yo creo más bien que fue al revés, que ella me eligió a mí y que es ella
la que necesita tener a alguien a quien servirle el whisky.
Últimamente,
para aliviar la presión a la que me somete, procuro despistarla disfrazándome
con alguna personalidad ajena, hoy he elegido la de Lee Marvin, pero ella ha
contraatacado adoptando la de Angie
Dickinson. Tiene respuesta para todo.
¿Quién puede
resistirse a Angie Dickinson?, yo no, nunca he podido, la famosa actriz norteamericana
de Dakota del Norte me tiene robado el corazón aunque sé mantenerme firme y
sólido como una roca cuando se me viene encima.
¿Qué tiene
eso que ver con Mario Bunge, mis alumnos, la magnesia y la gimnasia?
Nada,
absolutamente nada.
Nada, excepto
que ninguno de nosotros, ni Marvin ni Dickinson, ni yo ni mi secretaria, somos
un placebo, no hay duda, no lo somos,
No sé si por
ello o por todo lo contrario, por la magnesia o por la gimnasia, debo reconocer
que ha sucedido algo terrible, me he enamorado de mi secretaria.
Es una gran
desgracia porque yo, mal que me pese y quede pretencioso decirlo, soy química
pura con importantes efectos secundarios, y ella, que también lo es, paradójicamente
necesita otra clase de hombres, los llamados hombres placebo: seres inocuos
diluidos mil millones de veces en excipientes inermes que ofrecen a quién los
toma una expectativa positiva de algo, algo que termina por cumplirse… durante
un corto periodo de tiempo, cuando finaliza el efecto se sustituye por otro.
Yo no soy de
esos y mi secretaria… tampoco.
