viernes, 21 de abril de 2017

Espanya bis (i dos)


Diari de primavera (5)

Espanya bis ( y 2)


Ja fa temps que està de moda la teoria dels jocs, i més darrerament i molt especialment John Nash a rel de la pel·lícula A beatiful Mind que sobre la seva vida va interpretar Russell Crowe l’any 2001.

En el famós Equilibri de Nash hi ha una primera interpretació popular amb la decisió d’uns nois que volen enamorar a unes noies  que consisteix en acordar descartar a la més guapa per evitar així el conflicte entre ells i continuar sent amics; però la definició formal ve a dir que una solució estable -resultat de la interacció d’uns actors en un determinat terreny de joc- no té per què ser eficient; és a dir, la noia guapa és la eficiència, les altres són l’estabilitat, la manca de conflicte.

Estable i eficient semblen a priori conceptes complementaris o bé que un ha de ser la conseqüència de l’altre, però la realitat ens demostra que no ho són pas. El cas més notori i trist és el de les guerres on es busca l’eficiència en forma de “victòria” a canvi o en lloc d’estabilitat, de cessions mútues i de pactes, i on al final irònicament  i sarcàstica, s’assoleix una estabilitat en forma de “pau” a compte de malmetre ineficientment i tràgica ingents quantitats de recursos materials i, el pitjor de tot, vides humanes. Espanya confon la pau amb la derrota de l’enemic? Ambdues són sinònims per a ella?

En els darrers temps s’han tret a col·lació als diaris aquestes qüestions en relació a les negociacions que la UE va mantenir amb Grècia, i les que ara encetarà amb el Regne Unit arran del Brexit, fent evident que la situació recorda el Dilema del presoner que fins i tot ha donat lloc a diversos concursos televisius arreu del món com si fossin experiments psicològics relatius a l’etologia humana. El Brexit ha posat de nou sobre la taula Gibraltar i el famosíssim Tractat d’Utrecht del 1713. Signat només 54 anys després d’un altre Tractat, el dels Pirineus, que als espanyols, sembla ser i dit a la castellana manera: “les importa una higa”. Al menys, els britànics, que ens van abandonar com a rates per la famosa roca que sa majestat borbònica els hi va regalar a canvi de que retiressin el suport militar als catalans, van tenir la gentilesa d’anomenar Catalan Bay a una badia gibraltarenya que havia estat conquerida per una companyia de 400 infants catalans, valencians i balears el 1704 i comandada per George Rooke.

El dilema del presoner descriu a dos presos que han de decidir si col·laboren entre sí o no. Col·laborar significa que no es delataran l’un a l’altre i que en conseqüència seran condemnats ambdós només a un any de presó. Però si un delata a l’altre, el delator sortirà lliure i el delatat, en canvi, serà condemnat a tres anys de presó. Però si els dos es delaten mútuament la pena de presó arribarà només als dos anys. Aquest dilema també esquematitza el joc de peses i contrapeses que es tenen en compte a l’hora de prendre decisions quan són diversos els actors, la situació normal és que podem controlar les nostres decisions que afecten als altres, però no les decisions dels altres que ens afecten a nosaltres. En el cas dels presoners la decisió habitual i comuna és la de NO col·laborar i delatar-se mútuament perquè prefereixen trair-se i acceptar dos anys de presó que assumir el risc que et traeixin i acabar pagant-ne tres d’anys, la desconfiança s’imposa fent que la teva traïció contraresti la seva. Està clar que Espanya no traeix a ningú, o sí; a cap persona o grup en concret, o sí; en tot cas és gairebé segur que Espanya és fidel a sí mateixa i als seus tabús que la fan eficient i alhora inestable.

Quins són, doncs, els tabús espanyols que garanteixen el que ells consideren eficient?, què ha de fer Espanya per continuar sent Espanya? Seguir reclamant Gibraltar? Espanya pensa que si deixés votar als catalans per decidir el seu futur es trairia a sí mateixa?, per què pensa aquesta cosa tan absurda? De què té por, de qui desconfia? Desconec la resposta, però la pregunta no és en absolut errada ni baladí i l’única hipòtesi que se m’acut és que tem alguna cosa que ignora. Si no fos així comprendria de manera meridiana i natural que la independència de Catalunya també l’afavoriria a ella perquè la independència d’una seria alhora la independència de l’altra.

--------------------------------------------------

Aquest és un mapa de l’Espanya de l’any 1854 on apareixen dibuixades i podem llegir en els títols quatre Espanyes: la foral, la uniforme i purament constitucional,  la incorporada i assimilada i la colonial. 35 anys després la colonial ja no existia i 160 anys més tard la uniforme s’ha menjat gairebé a l’assimilada. (Font: La Vanguardia de Barcelona)

---------------------------------------------------

Diario de primavera (5)

España bis (y 2)

Ya hace tiempo que está de moda la teoría de los juegos, y más últimamente y muy especialmente John Nash a raíz de la película A beatiful Mind que sobre su vida interpretó Russell Crowe en 2001.


En el famoso Equilibrio de Nash hay una primera interpretación popular con la decisión de unos chicos que quieren enamorar a unas chicas que consiste en acordar descartar a la más guapa para evitar así el conflicto entre ellos y seguir siendo amigos; pero la definición formal viene a decir que una solución estable -resultado de la interacción de unos actores en un determinado terreno de juego- no tiene por qué ser eficiente, es decir, la chica guapa es la eficiencia, las otras son la estabilidad, la falta de conflicto.

Estable y eficiente parecen a priori conceptos complementarios o bien que uno debe ser la consecuencia del otro, pero la realidad nos demuestra que no lo son. El caso más notorio y triste es el de las guerras donde se busca la eficiencia en forma de "victoria" a cambio o en lugar de estabilidad, de cesiones mutuas y de pactos, y donde al final irónica y sarcásticamente, se logra una estabilidad en forma de "paz" a cuenta de dañar ineficiente y trágicamente ingentes cantidades de recursos materiales y, lo peor de todo, vidas humanas. ¿España confunde la paz con la derrota del enemigo? ¿Ambas son sinónimos para ella?

En los últimos tiempos se han sacado a colación en los periódicos estas cuestiones en relación a las negociaciones que la UE mantuvo con Grecia, y las que ahora empezará con el Reino Unido a raíz del Brexit, haciendo evidente que la situación recuerda el Dilema del prisionero que incluso ha dado lugar a varios concursos televisivos en todo el mundo como si fueran experimentos psicológicos relativos a la etología humana.

El Brexit ha puesto de nuevo sobre la mesa Gibraltar y el famosísimo Tratado de Utrecht de 1713. Firmado sólo 54 años después de otro Tratado, el de los Pirineos, que a los españoles, parece ser y dicho a la castellana manera: "les importa una higa". Al menos, los británicos, que nos abandonaron como ratas por la famosa roca que su majestad borbónica les regaló a cambio de que retiraran el apoyo militar a los catalanes, tuvieron la gentileza de llamar Catalán Bay a una bahía gibraltareña que había sido conquistada por una compañía de 400 infantes catalanes, valencianos y baleares en 1704 y comandada por George Rooke.

El dilema del prisionero describe a dos presos que deben decidir si colaboran entre sí o no. Colaborar significa que no se delatarán el uno al otro y que en consecuencia serán condenados ambos sólo a un año de prisión. Pero si uno delata al otro, el delator saldrá libre y el delatado, en cambio, será condenado a tres años de prisión. Pero si los dos se delatan mutuamente la pena de prisión llegará sólo a los dos años.

Este dilema también esquematiza el juego de pesos y contrapesos que se tienen en cuenta a la hora de tomar decisiones cuando son varios los actores; la situación normal es que podemos controlar nuestras decisiones que afectan a los demás, pero no las decisiones de los demás que nos afectan a nosotros. En el caso de los prisioneros la decisión habitual y común es la de NO colaborar y delatarse mutuamente porque prefieren traicionarse y aceptar dos años de cárcel que asumir el riesgo de que te traicionen y terminar pagando tres años, la desconfianza se impone haciendo que tu traición contrarreste la suya. Está claro que España no traiciona a nadie, o sí; a ninguna persona o grupo en concreto, o sí; en todo caso es casi seguro que España es fiel a sí misma y a sus tabús que la hacen eficiente y al mismo tiempo inestable.

¿Cuáles son, pues, los tabúes españoles que garantizan lo que ellos consideran eficiente?, ¿qué debe hacer España para seguir siendo España? ¿Seguir reclamando Gibraltar? ¿España piensa que si dejara votar a los catalanes para decidir su futuro se traicionaría a sí misma?, ¿por qué piensa esa cosa tan absurda? ¿De qué tiene miedo, de quién desconfía? Desconozco la respuesta, pero la pregunta no es en absoluto errada ni baladí y la única hipótesis que se me ocurre es que teme algo que ignora. Si no fuera así comprendería de manera meridiana y natural, como quien no quiere la cosa, que la independencia de Cataluña también la favorecería a ella porque la independencia de una seria a la vez la independencia de la otra.

--------------------------------------------------

Este es un mapa de la España de 1854 donde aparecen dibujadas y podemos leer en los títulos cuatro Españas: la foral, la uniforme y puramente constitucional, la incorporada y asimilada y la colonial. 35 años después la colonial ya no existía y 160 años más tarde la uniforme ya se ha comido casi a la asimilada. (Fuente: La Vanguardia de Barcelona)


jueves, 20 de abril de 2017

Espanya bis



Diari de primavera (4)

Espanya bis (1 de 2)

(Aquest és un text ja publicat l’estiu del 2015 i ara lleugerament modificat)

Felip II va afirmar després de la derrota de la seva Armada Invencible enfront de la britànica que no havia enviat als seus vaixells a lluitar contra els elements. Potser per aquesta raó, anys més tard, la Regent Maria Cristina, en nom de l’Alfons XIII que encara era menor d’edat, sí va enviar les naus de fusta de l’Armada espanyola a lluitar contra els elements personificats en els moderns creuers nord americans a la badia de Manila i a la batalla naval de Santiago de Cuba on es van perdre les penúltimes possessions colonials de l’Imperi espanyol. La darrera, com tothom recorda, va ser el Sàhara Occidental on ningú sap contra què van lluitar els espanyols si és que ho van fer; si contra el seu passat, contra la sorra o contra el temor a sí mateixos encarnat en un assassí moribund al Palau del Pardo i un Príncep del que és millor no dir res aquí.

Qualsevol coneix que en la presa de decisions els components emocionals són normalment tan determinants que gairebé sempre enfosqueixen el necessari i obligat anàlisi de la informació de la realitat, la veritable matèria primera sobre la que s’han d’avaluar les diferents alternatives existents o, en tot cas, definir-ne de noves.  Igual que la resposta a les següents i habituals preguntes en aquests casos: Què volem? Per què ho volem? Com ho demanem? Què estem disposats a fer per aconseguir-ho? Fins on estem disposats a arribar? Què estem disposats a cedir? A oferir? A sacrificar? És a dir, una anàlisi de cost/benefici.

Sobre les emocions i sentiments de l’Espanya anterior i posterior al 1898 se n’ha parlat molt, així com de la famosa generació que va viure aquella pèrdua igual que si fos la mort d’un fill o la amputació de la pròpia ma. També ha omplert rius de tinta la conseqüent nova i vella Espanya que en va sortir del trauma i que va donar lloc al final d’aquell procés històric a la depauperació i esgotament de la primera Restauració borbònica, a la dictadura de Primo de Rivera, a la II República, a la Guerra civil i el seu corol·lari de 40 anys de franquisme. Valgui, però, l’apunt exclusivament subjectiu, de que Espanya no ha aprés la lliçó que d’aquella tragèdia se n’hauria de desprendre segons el meu humil i modest parer, repetint de nou tots els vells i fatals errors de llavors. Per què? Tal vegada la resposta és que Espanya no pot ni sap fer altra cosa que enviar els seus vaixells a lluitar contra els elements, les tempestes marines o la sorra del desert; a evangelitzar nadius o contra màquines que ella no ha inventat i que desconeix, batalles que de vegades perd estúpidament i que de vegades guanya estúpidament; entre una estupidesa i l’altra, més estupidesa encara, morts i pobresa, misèria moral i menyspreu pel que s’ignora com deia Machado que feia Castella. Les coses són encara realment així?, Espanya està intel·lectual, cultural i emocionalment, en les seves elits i en la seva plebs, incapacitada per a, per exemple, haver creat una Commonwealth?

També segons el meu humil i modest parer, em temo que sí, absolutament incapacitada. Per això tal vegada no entenen que molts catalans vulguin la independència de Catalunya, precisament, per deixar de ser independentistes. És una llauna ser independentista i nacionalista, les coses més lletges que hom pot ser en aquest món segons afirmen els que no necessiten ser-ho. Quan un té un Estat que el recolza ja no necessita ni ser independentista ni nacionalista com diuen molts espanyols que no són ells. 

----------------------------------------

Diario de primavera (4)

España bis (1 de 2)

(Este es un texto ya publicado el verano de 2015 y ahora ligeramente modificado)

Felipe II afirmó tras la derrota de su Armada Invencible frente a la británica que no había enviado a sus barcos a luchar contra los elementos. Quizás por esta razón, años más tarde, la Regente María Cristina, en nombre del Alfonso XIII que aún era menor de edad, sí envió las naves de madera de la Armada española a luchar contra los elementos personificados en los modernos cruceros norteamericanos en la bahía de Manila y a la batalla naval de Santiago de Cuba donde se perdieron las penúltimas posesiones coloniales del Imperio español. La última, como todo el mundo recuerda, fue el Sahara Occidental donde nadie sabe contra qué lucharon los españoles; si contra su pasado, contra la arena o contra el temor a sí mismos encarnado en un asesino moribundo en el Palacio del Pardo y un Príncipe del que es mejor no decir nada aquí.

Cualquiera conoce que en la toma de decisiones los componentes emocionales son normalmente tan determinantes que casi siempre oscurecen el necesario y obligado análisis de la información de la realidad, la verdadera materia prima sobre la que se han de evaluar las diferentes alternativas existentes o, en todo caso, definir otras nuevas. Al igual que la respuesta a las siguientes y habituales preguntas en estos casos: ¿Qué queremos? ¿Por qué lo queremos? ¿Cómo lo pedimos? ¿Qué estamos dispuestos a hacer para conseguirlo? ¿Hasta dónde estamos dispuestos a llegar? ¿Qué estamos dispuestos a ceder? ¿A ofrecer? ¿A sacrificar? Es decir, un análisis de coste / beneficio.

Sobre las emociones y sentimientos de la España anterior y posterior al 1898 se ha hablado mucho, así como de la famosa generación que vivió aquella pérdida igual que si fuera la muerte de un hijo o la amputación de la propia mano. También ha llenado ríos de tinta la consecuente nueva y vieja España que salió del trauma y que dio lugar al final de aquel proceso histórico a la depauperación y agotamiento de la primera Restauración borbónica, a la dictadura de Primo de Rivera,  a la II República, la Guerra Civil y a su corolario de 40 años de franquismo. Valga, sin embargo, el apunte exclusivamente subjetivo de que España no ha aprendido la lección que de aquella tragedia se debería desprender según mi humilde y modesto juicio, repitiendo de nuevo todos los viejos y fatales errores de entonces. ¿Por qué? Tal vez la respuesta es que España no puede ni sabe hacer otra cosa que enviar sus barcos a luchar contra los elementos, las tormentas marinas o la arena del desierto; a evangelizar nativos o contra máquinas que ella no ha inventado y que desconoce, batallas que a veces pierde estúpidamente y que a veces gana estúpidamente; entre una estupidez y la otra, más estupidez aún, muertes y pobreza, miseria moral y desprecio por lo que se ignora como decía Machado que hacía Castilla. ¿Las cosas son todavía realmente así?, ¿España está intelectual, cultural y emocionalmente, en sus élites y en su plebe, incapacitada para, por ejemplo, haber creado una Commonwealth?

También según mi humilde y modesto parecer, me temo que sí, absolutamente incapacitada. Por eso tal vez no entienden que muchos catalanes quieran la independencia de Cataluña, precisamente, para dejar de ser independentistas. Es una lata ser independentista y nacionalista, las cosas más feas que se pueden ser en este mundo según afirman los que no necesitan serlo. Cuando uno tiene un Estado que lo apoya ya no necesita ni ser independentista ni nacionalista como dicen muchos españoles que no son ellos. 


viernes, 7 de abril de 2017

The fact-checkers



Diari de primavera (3)

The fact-checkers

No fa pas gaire, em vaig inventar un llibre d’Aristòtil, Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, del que extreia una cita (no és molt assenyat vendre’s el cotxe per comprar gasolina), que, per descomptat, era completament falsa. El meu fake, crec, era evident i la seva intenció, evident també, només irònica, però... qui sap si algú se la va prendre al peu de la lletra. Ho hauria d’haver esmentat en el text?

És famosa una anècdota de Fania Pascal, amiga de Wittgenstein, quan relata en: Wittgenstein: A Personal Memoir que: M’acabaven d'extirpar les amígdales i em trobava a l’Evelyn Nursing Home amb l'ànim per terra. Llavors va telefonar Wittgenstein per saber com em trobava. Amb un grunyit li digué: "Estic com un gos al que acaben d'atropellar". I ell va respondre amb desgrat: "Tu no tens ni idea de com se sent un gos atropellat". Indubtablement Wittgenstein era un bromista sense sentit de l'humor, una cosa sempre molt penosa i desagradable. Ell no sabia entendre que la seva amiga únicament tractava de fer una hipèrbole, una simple metàfora. Jo no sóc pas ni en cap cas el filòsof austríac , però l’altre dia una amiga també (ai las! de les amigues), conversant sobre els homes em va dir que tots, recalcant els “tots”, som uns nens que no creixem mai. Com que tinc molt respecte per la meva amiga i el seus punts de vista sobre les coses, dedueixo que deu conèixer a tots els homes de la terra, els vius i els morts, així que la propera vegada que parli amb ella li demanaré com s’ho ha fet per tenir tracte amb tants. 

Sigui com sigui, i a banda de les hipèrboles i metàfores que fan les nostres amigues, és un fet massa repetit trobar en els diaris i en la web, blogs i comentaris, fotografies de personatges que no encaixen amb aquells que el text fa referència. Persones a les que se’ls atribueix mèrits que no tenen. Mapes que tampoc concorden amb els països o les zones comentades. Dades equivocades, cites errònies, transcripcions sense esmentar l’origen, plagis descarats, fonts inventades o gens contrastades, etc. El món de les pseudo ciències i el de les medecines alternatives són l’exponent més clar i vergonyós, no sent pas altra cosa que una tirallonga inacabable de mentides i falsedats de gran èxit social, tant que, fins i tot, les Universitats més prestigioses els inclouen en els seus plans d’estudis perquè fan augmentar les matriculacions.

El passat 25 de marc, al National.cat, Jordi Graupera ens parlava dels fact-checkers aprofitant que va fer una visita al New Yorker. Val la pena llegir tot l’article i transcriure aquí aquesta llarga cita sencera:

El procés d’edició de The New Yorker és una de les llegendes de l’ofici: unifica l’estil, i fa dels textos, vestits cenyits. El text també passa a mans del departament de fact-checkers. Els fact-checkers comproven que les dades que apareixen a l’article siguin correctes (noms, dates, i d’altres fets, com ara: és cert que la llei que cites diu el que dius que diu?), també comproven que les cites que hi has posat siguin veritat, és a dir, tornen a trucar les teves fonts i els pregunten si és cert i precís el que n’has dit, o et demanen la gravació de la conversa, si és el cas. A The New Yorker, a més, segons ens explica Parker, fan part del reporterisme. Busquen més fonts, més declaracions, més cites, més material, o bé truquen per comprovar interpretacions i fets generals, i t’ho fan arribar per a enriquir l’article. “Ja no sé què faria si hagués d’escriure sense aquesta xarxa de seguretat. És el gran luxe d’escriure aquí”. Després, el text passa als lingüistes, que hi passen el seu rasclet. Com a referència, cal dir que als mitjans catalans no existeixen ni els editors ni els fact-checkers. En alguns casos, hi ha una mica d’edició, però sempre és de manera informal i no forma part del procés. Algunes excepcions a notar són Jot Down, on sí n’hi ha, o El món d’ahir, on hi ha un diàleg amb l’editor, però en cap cas el nivell de detall i treball que hi ha en l’equip d’edició de la New Yorker i els mitjans anglo-saxons en general. Quan un editor et truca normalment és per parlar de censura. Una vegada, en un dinar amb executius d’un grup de comunicació espanyol, em van preguntar què canviaria si només pogués canviar una cosa dels mitjans del grup. I vaig dir: un departament de fact-checkers. Es van escandalitzar. Tampoc no els va convèncer que els expliqués que a una amiga que treballava de fact-checker al New York Times li havia tocat més d’una vegada corregir les dades de les columnes del Nobel Paul Krugman.” 

----------------------------

Diario de primavera (3)

The fact-checkers

No hace mucho, me inventé un libro de Aristóteles, Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, del que extraía una cita (no es muy sensato venderse el coche para comprar gasolina), que, por supuesto, era completamente falsa. Mi fake, creo, era evidente y su intención, evidente también, sólo irónica, pero... quién sabe si alguien se la tomó al pie de la letra. ¿Lo debería haber mencionado en el texto?

Es famosa una anécdota de Fania Pascal, amiga de Wittgenstein, cuando relata en: Wittgenstein: A Personal Memoir que: me acababan de extirpar las amígdalas y me encontraba en el Evelyn Nursing Home con el ánimo por el suelo. Entonces telefoneó Wittgenstein para saber cómo me encontraba. Con un gruñido le dije: "Estoy como un perro al que acaban de atropellar". Y él respondió con desagrado: "Tú no tienes ni idea de cómo se siente un perro atropellado". Indudablemente Wittgenstein era un bromista sin sentido del humor, algo siempre muy penoso y desagradable. Él no sabía entender que su amiga únicamente trataba de hacer una hipérbole, una simple metáfora. Yo no soy en ningún caso el filósofo austriaco, pero el otro día una amiga también (¡ay de las amigas!), conversando sobre los hombres me dijo que todos, haciendo hincapié en "todos", somos unos niños que no crecemos nunca. Como tengo mucho respeto por mi amiga y sus puntos de vista sobre las cosas, deduzco que debe conocer a todos los hombres de la tierra, a los vivos y a los muertos, así que la próxima vez que hable con ella le pediré cómo se lo ha hecho para tener trato con tantos.

Sea como sea, y aparte de las hipérboles y metáforas que hacen nuestras amigas, es un hecho demasiado repetido encontrar en los diarios y en la web, blogs y comentarios, fotografías de personajes que no encajan con aquellos que el texto hace referencia. Personas a las que se les atribuye méritos que no tienen. Mapas que tampoco concuerdan con los países o las zonas comentadas. Datos equivocados, citas erróneas, transcripciones sin mencionar el origen, plagios descarados, fuentes inventadas o nada contrastadas, etc. El mundo de las pseudo ciencias y el de las medicinas alternativas son el exponente más claro y vergonzoso, no siendo otra cosa que una retahíla interminable de mentiras y falsedades de gran éxito social, tanto que, incluso, las Universidades más prestigiosas los incluyen en sus planes de estudios porque hacen aumentar las matriculaciones.

El pasado 25 de marzo, en el National.cat, Jordi Graupera nos hablaba de los fact-checkers aprovechando que hizo una visita al New Yorker. Vale la pena leer todo el artículo y transcribir aquí esta larga cita entera:

"El proceso de edición de The New Yorker es una de las leyendas del oficio: unifica el estilo, y hace de los textos, vestidos ceñidos. El texto también pasa a manos del departamento de fact-checkers. Los fact-checkers comprueban que los datos que aparecen en el artículo son correctos (nombres, fechas, y otros hechos, como: ¿es cierto que la ley que citas dice lo que dices que dice?) También comprueban que las citas que has puesto sean verdad, es decir, vuelven a llamar a tus fuentes y les preguntan si es cierto y preciso lo que has dicho, o te piden la grabación de la conversación, en su caso. En The New Yorker, además, según nos cuenta Parker, hacen parte del reporterismo. Buscan más fuentes, más declaraciones, más citas, más material, o bien llaman para comprobar interpretaciones y hechos generales, y te lo hacen llegar para enriquecer el artículo. "Ya no sé qué haría si tuviera que escribir sin esta red de seguridad. Es el gran lujo de escribir aquí”. Después, el texto pasa a los lingüistas, que pasan su rastrillo. Como referencia, hay que decir que  en los medios catalanes no existen ni los editores ni los fact-checkers. En algunos casos, hay un poco de edición, pero siempre es de manera informal y no forma parte del proceso. Algunas excepciones a notar son Jot Down, donde sí hay, o El mundo de ayer, donde hay un diálogo con el editor, pero en ningún caso el nivel de detalle y trabajo que encontramos en el equipo de edición de New Yorker y los medios anglosajones en general. Cuando un editor te llama normalmente es para hablar de censura. Una vez, en una comida con ejecutivos de un grupo de comunicación español, me preguntaron qué cambiaría si sólo pudiera cambiar algo de los medios del grupo. Y dije: un departamento de fact-checkers. Se escandalizaron. Tampoco los convenció que les explicara que a una amiga que trabajaba de fact-checker en el New York Times le había tocado más de una vez corregir los datos de las columnas del Nobel Paul Krugman."

jueves, 30 de marzo de 2017

Súper Veloç.


Diari de primavera (2)

Súper Veloç.

Llegeixo en el blog Pioneros que gestiona l’Emilio Gil, una interessant entrada de Roberto Gamonal sobre tipografia, i més concretament sobre el Súper Veloç, que tot i semblar un nou súperheroi de la factoria Marvel similar al famós Flash, només és un Tipus creat per Esteban Trochut i el seu fill Joan el 1942.

Després d'un lapse de temps imposat per la Guerra Civil, reprenen la seva activitat amb nous àlbums, aquest cop titulats NOVADAM. En el segon número publicat el 1942 es presenta el Super Tipus Veloç, un sistema tipogràfic que havia ideat Joan Trochut format per tres col·leccions de mòduls més altres tres suplements de 72 i 36 punts amb gairebé infinites possibilitats de combinació que no només permetien crear lletres, sinó també dibuixos o il·lustracions”.

L’Albert, en un comentari seu diu que: “L'ideal productiu del disseny es basa en la modulació, la repetició de pocs elements sincrònics amb innombrables variables. Això ho aconsegueix el disseny objectual i el de l'espai quan així ho desitgen perquè els elements instrumentals de què disposen no "signifiquen", aïllats només són elements formals. Però en disseny gràfic, que és disseny de comunicació, tant les imatges com els textos sí que "signifiquen". No obstant això, el disseny gràfic disposa de dos elements instrumentals essencials: l'espai gràfic i la tipografia. És per això que el disseny tipogràfic permet tantes variables. El Tipus Super Veloç va ser pioner i un avançat (i fins ara no superat) per la modulació que va inventar dins de la "combinatòria" que permeten les lletres.”

Ambdós ens parlen de infinites combinacions i d’innombrables variables amb pocs elements que permeten crear lletres i dibuixos. Però el meu amic Xavier Pujol, en la seva darrera crítica de Rigoletto de Verdi que van representar al Liceu el passat 24 de març, i que ell qualifica d’un “Rigoletto cruel”, ens diu que: “És difícil enfrontar dramàticament els grans títols del repertori perquè cal trobar un equilibri entre la redundància i l'extravagància, dos extrems artísticament estèrils.”

L’Institut d’Estudis Catalans afirma que repetir consisteix en dir de nou allò que hom ja ha dit o fer que una cosa s’esdevingui, ocorri, aparegui de nou. En canvi, la redundància, segons l’IEC, és l’abundància excessiva, especialment de mots, i l’acumulació d’elements lingüístics equivalents que no són estrictament necessaris.

Sembla ser, però, que en aquesta representació “Rigoletto ja no es el bufó amoral i impertinent de la cort del Duc de Mantua que es transforma en pare amantíssim de la seva filla quan entra a casa, sinó un pare dominant, cruel i potser maltractador”. Donat els temps que corren a ningú deu interessar ja ni explicar ni entendre la lògica ètica i dramàtica d’un pare amantíssim i amoral alhora, i les infinites combinacions que aquests dos simples elements poden oferir-nos per enriquir el sempre difícil sentit del viure més que no pas el de la vida. Per què cal, doncs, representar un Rigoletto cruel?, per no ser repetitiu ni redundant? Un Rigoletto maltractador és extravagant? Avui en dia segurament no, és simplement mimètic. Si és així, si és pura mimesi, què està copiant?

Sant Tomàs d'Aquino afirmava que "un artista concep la forma que vol representar d'acord amb l'obra d'una altra persona que ha estat contemplada amb anterioritat", i Francastel repetia que "la realitat de l'art són les obres, mai els models ni les fonts d'inspiració". És a dir, i segons ells, es copien altres obres, es copien les unes a les altres, mai el model ni la font d’inspiració, sigui una persona o un arbre, una idea o un instant, l'expressió d'un sentiment o el relat d'uns fets esdevinguts. Aleshores?

La resposta potser la trobem en el comentari de l’Albert i quan Pujol ens parla de l’espectacular escenografia creada per Michael Levine, que té un defecte no sé si greu en aquesta difícil recerca entre la redundància i l’extravagància. “El principal problema d'aquesta escenografia”, escriu Xavier Pujol, “tan bella i freda és la no pertinença al tema.  Aquest escenari tant podria funcionar per a Rigoletto com per a Der Fliegende Holländer, el proper títol que visitarà el Liceu.” 

L’Albert i el meu amic crític tenen raó, i la tenen perquè la tenen i perquè és tal com diuen que és. I també perquè ens estem fent vells i poques coses ja no ens semblen no redundants ni extravagants ni tampoc no mimètiques, fora, naturalment, dels pares amantíssims i amorals alhora, i d’una tipografia que va a la velocitat de la llum tot i tenir 75 anys.


Diario de primavera (2)

Súper Veloz.

Leo en el blog Pioneros que gestiona Emilio Gil, una interesante entrada de Roberto Gamonal sobre tipografía, y más concretamente sobre el Súper Veloz, que a pesar de parecer un nuevo superhéroe de la factoría Marvel similar al famoso Flash, sólo es un Tipo creado por Esteban Trochut y su hijo Juan en 1942.

"Tras un lapso de tiempo impuesto por la Guerra Civil, retoman su actividad con nuevos álbumes, esta vez titulados NOVADAM. En el segundo número publicado en 1942 se presenta el Super Tipo Veloz, un sistema tipográfico que había ideado Joan Trochut formado por tres colecciones de módulos más otros tres suplementos de 72 y 36 puntos con casi infinitas posibilidades de combinación que no sólo permitían crear letras, sino también dibujos o ilustraciones".

Albert, en un comentario suyo dice que: " El ideal productivo del diseño se basa en la modulación, la repetición de pocos elementos sincrónicos con innumerables variables. Eso lo consigue el diseño objetual y el del espacio cuando así lo desean porque los elementos instrumentales de que disponen no “significan”, aislados sólo son elementos formales. Pero en diseño gráfico, que es diseño de comunicación, tanto las imágenes como los textos sí que “significan”. Sin embargo, el diseño gráfico dispone de dos elementos instrumentales esenciales: el espacio gráfico y la tipografía. Es por ello que el diseño tipográfico permite tantas variables. El Tipo Super Veloz fue pionero y un avanzado (y hasta ahora no superado) por la modulación que inventó dentro de la “combinatoria” que permiten las letras."

Ambos nos hablan de infinitas combinaciones y de innumerables variables con pocos elementos que permiten crear letras y dibujos. Pero mi amigo Xavier Pujol, en su última crítica de Rigoletto de Verdi que representaron en el Liceu el pasado 24 de marzo, y que él califica de un “Rigoletto cruel”, nos dice que: "Es difícil enfrentar dramáticamente los grandes títulos del repertorio porque hay que encontrar un equilibrio entre la redundancia y la extravagancia, dos extremos artísticamente estériles."

El Institut d'Estudis Catalans afirma que repetir consiste en decir de nuevo lo que se ha dicho o hacer que algo suceda, ocurra, aparezca de nuevo. En cambio, la redundancia, según el IEC, es la abundancia excesiva, especialmente de palabras, y la acumulación de elementos lingüísticos equivalentes que no son estrictamente necesarios.

Parece ser, sin embargo, que en esta representación "Rigoletto ya no es el bufón amoral e impertinente de la corte del Duque de Mantua que se transforma en padre amantísimo de su hija cuando entra en casa, sino un padre dominante, cruel y quizás maltractador". Dado los tiempos que corren a nadie debe interesar ya ni explicar ni entender la lógica ética y dramática de un padre amantísimo y amoral al mismo tiempo, y las infinitas combinaciones que estos dos simples elementos pueden ofrecernos para enriquecer el siempre difícil sentido del vivir más que el de la vida. ¿Por qué, pues, representar un Rigoletto cruel?, ¿para no ser repetitivo ni redundante? ¿Un Rigoletto maltractador es extravagante? Hoy en día seguramente no, es simplemente mimético. Si es así, si es pura mímesis, ¿qué está copiando?

Santo Tomás de Aquino afirmaba que "un artista concibe la forma que quiere representar de acuerdo con la obra de otra persona que ha sido contemplada con anterioridad", y Francastel repetía que "la realidad del arte son las obras, nunca los modelos ni las fuentes de inspiración". Es decir, y según ellos, se copian otras obras, se copian unas a otras, nunca el modelo ni la fuente de inspiración, sea una persona o un árbol, una idea o un instante, la expresión de un sentimiento o el relato de unos hechos acaecidos. ¿Entonces?

La respuesta tal vez la encontremos en el comentario de Albert y cuando Pujol nos habla de la espectacular escenografía creada por Michael Levine, que tiene un defecto no sé si grave en esta difícil búsqueda entre la redundancia y la extravagancia. "El principal problema de esta escenografía", escribe Xavier Pujol, "tan bella y fría es la no pertenencia al tema. Este escenario tanto podría funcionar para Rigoletto como para Der Fliegende Holländer, el próximo título que visitará el Liceo." 

Albert y mi amigo crítico tienen razón, y la tienen porque la tienen y porque es tal como dicen que es. Y también porque estamos envejeciendo y pocas cosas ya no nos parecen no redundantes ni extravagantes ni tampoco no miméticas, aparte, naturalmente, de los padres amantísimos y amorales al mismo tiempo, y de una tipografía que va a la velocidad de la luz a pesar de tener 75 años.

viernes, 24 de marzo de 2017

Ximple és el que fa ximpleries.




Diari de primavera (1)

Ximple és el que fa ximpleries.

Jo pensava que un dels perills més grans del món, d’ara i de sempre, eren els il·lustrats despòtics i els dèspotes il·lustrats, aquesta mena de gent saberuda i suposadament lletrada, aficionada a l’alta cultura que no pot evitar donar-nos la pallissa sobre el bon gust, el bé i el mal o a l’inrevés, és a dir, sobre el mal, el bé i el mal gust. Però no, estava equivocat, després de llegir un article a l’Endavant me n’he adonat que els veritablement perillosos són el personatges Verbal Kint, com el que interpretava Kevin Spacey a la pel·lícula The usual suspects. Un paio que es feia passar per mig idiota i absolutament beneit i atemorit als ulls de qualsevol, fins i tot de la pròpia policia que l’havia detingut i a la que explicava una història completament falsa d’un imaginari gàngster anomenat Keyser Söze. La policia s’empassava sencera la bola i el deixava en llibertat i sense càrrecs. Segons Biel Figueras, l’autor de l’article, Verbal Kint ens recorda molt a un Presidente del Gobierno de España al que tothom menysté per ignorant, ximple i babau, però que en el fons amaga a una persona que supera a tota la resta en intel·ligència i astúcia. Existeix veritablement Keyser Söze o és només un invent de Verbal Kint? Naturalment que sí, Verbal Kint és Keyser Söze, amb aquest nom o amb un altre perquè, com tots sabem, el nom no fa la cosa.

I com no la fa, imitar ara a Verbal Kint se’n diu fer una Infanta, és a dir, quedar davant de tothom com una absoluta talossa ignorant. És curiós, en els temps que vivim de reivindicació dels drets de les dones, totes les que han aparegut al judici pel Cas Palau, esposes, germanes i filles, han fet una Infanta i s’han quedat tan contentes. En aquest judici també s’ha demostrat la relació que els rics mantenen amb el diner, una relació despreocupada i desinhibida, només calia sentir a les filles del senyor Millet quan parlaven del seu casori al comentar amb un somriure d’absoluta innocència i candor que mai de la vida se’ls hagués acudit preguntar quant costava el seu vestit ni tota aquella festassa.

Una cosa similar a la “no pregunta” que els japonesos es deuen fer sobre les seves despeses de defensa donat que no tenen exèrcit, exèrcit propi, vull dir. Exèrcit, aquesta mena de cosa tabú que exaspera la pulcra i càndida virtut de les ànimes puritanes progressistes de casa nostra quan algú intenta parlar de la qüestió en una futura República catalana. Comento això del Japó perquè el passat dia 17 de març el Japó va posar en òrbita el IGS Radar 5 (Information Gathering 5 o 情報収集衛星レーダ5号機), un satèl·lit espia des de la seva base de Yoshinobu a Tanegashima. Qui vulgui conéixer els detalls els trobarà en l’enllaç anterior. Només remarcar que malgrat dur el número 5 de sèrie és el quart de l’actual família de satèl·lits espia japonesos de nova generació. És a dir, Japó no té exèrcit, però sí satèl·lits espia. Naturalment, els japonesos no han de donar explicacions a ningú, potser només als americans que els hi fan de mercenaris a canvi d’alguna cosa, suposo. Però també, i com diu Salvador Cardús a l’Ara, als japonesos moderns, allunyats com els rics d’avui en dia de la pirateria dels seus avantpassats amb la que van fer les actuals grans fortunes, els hi deu passar el mateix que a les filles adinerades, que no s’han d’amoïnar pels diners ni fer preguntes impertinents al seu pare, com, per exemple: “Per què un nord-americà pot celebrar el Dia de la Independència i no ser independentista? Per què un espanyol o un francès poden clamar a favor del patriotisme i alhora abominar els nacionalistes catalans i bretons?” I la resposta: “qui té un estat que salvaguardi la independència de la nació pot deixar de ser independentista. I qui té una pàtria reconeguda pot deixar de ser nacionalista”. És a dir, pot deixar de ser totes aquestes coses dolentes però mai a la vida no pot deixar de tenir satèl·lits espia. Si ho fes, algú li podria vendre alguna història falsa com Verbal Kint a la policia o Garbo (el famós espía català), a Hitler, i això seria imperdonable i una ximpleria, perquè, com deia Forrest Gump, “ximple és el que fa ximpleries”, una cosa molt similar a la que un dia va dir Joan Sales referida als catalans quan va afirmar que: "Els catalans fem l'imbècil des de fa cinc-cents anys. Però no per això hem de deixar de ser catalans. L'únic que hem de fer és deixar de fer l'imbècil.



Diario de primavera (1)

Tonto es el que hace tonterías.

Yo pensaba que uno de los peligros más grandes del mundo, de ahora y de siempre, eran los ilustrados despóticos y los déspotas ilustrados, este tipo de gente sesuda y supuestamente letrada, aficionada a la alta cultura que no puede evitar darnos la paliza sobre el buen gusto, el bien y el mal o al revés, es decir, sobre el mal, el bien y el mal gusto. Pero no, estaba equivocado, después de leer un artículo en l’Endavant  me he dado cuenta que los verdaderamente peligrosos son los personajes Verbal Kint, como el que interpretaba Kevin Spacey en la película The usual suspects. Un tipo que se hacía pasar por medio idiota y absolutamente tonto y atemorizado a los ojos de cualquiera, incluso de la propia policía que lo había detenido y a la que contaba una historia completamente falsa de un imaginario gánster llamado Keyser Söze. La policía se tragaba entera la trola y lo dejaba en libertad y sin cargos. Según Biel Figueras, el autor del artículo, Verbal Kint nos recuerda mucho a un Presidente del Gobierno de España al que todo el mundo desprecia por ignorante, tonto y bobo, pero que en el fondo esconde a una persona que supera a todos los demás en inteligencia y astucia. ¿Existe verdaderamente Keyser Söze o es sólo un invento de Verbal Kint? Naturalmente que sí, Verbal Kint es Keyser Söze, con este nombre o con otro porque, como todos sabemos, el nombre no hace la cosa.

Y como no la hace, imitar ahora a Verbal Kint se llama hacer una Infanta, es decir, quedar delante de todos como una absoluta estúpida ignorante. Es curioso, en los tiempos que vivimos de reivindicación de los derechos de las mujeres, todas las que han aparecido en el juicio por el Caso Palau, esposas, hermanas e hijas, han hecho una Infanta y se han quedado tan contentas. En este juicio también se ha demostrado la relación que los ricos mantienen con el dinero, una relación despreocupada y desinhibida, sólo había que oír a las hijas del señor Millet cuando hablaban de su boda al comentar con una sonrisa de absoluta inocencia y candor que nunca jamás se les hubiera ocurrido preguntar cuánto costaba su vestido ni toda aquella fiesta.

Algo similar a la "no pregunta" que los japoneses se deben hacer sobre sus gastos de defensa dado que no tienen ejército, ejército propio, quiero decir. Ejército, este tipo de cosa tabú que exaspera la pulcra y cándida virtud de las almas puritanas progresistas de aquí cuando alguien intenta hablar de la cuestión en una futura República catalana. Comento esto de Japón porque el pasado día 17 de marzo Japón puso en órbita el IGS Radar 5 (Information Gathering 5 o 情報収集衛星レーダ5号機), un satélite espía desde su base de Yoshinobu en Tanegashima. Quien quiera conocer los detalles los encontrará en el enlace anterior. Sólo destacar que a pesar de llevar el número 5 de serie es el cuarto de la actual familia de satélites espía japoneses de nueva generación. Es decir, Japón no tiene ejército, pero sí satélites espía. Naturalmente, los japoneses no tienen que dar explicaciones a nadie, tal vez sólo a los americanos que les hacen de mercenarios a cambio de algo, supongo. Pero también, y como dice Salvador Cardús en el Ara, los japoneses modernos, alejados como los ricos de hoy en día de la piratería de sus antepasados ​​con la que hicieron las actuales grandes fortunas, les debe pasar lo mismo que a las hijas adineradas, que no tienen que preocuparse por el dinero ni hacer preguntas impertinentes a su padre, como, por ejemplo: "¿por qué un norteamericano puede celebrar el Día de la Independencia y no ser independentista? ¿Por qué un español o un francés pueden clamar a favor del patriotismo y a la vez abominar los nacionalistas catalanes y bretones?" Y la respuesta: "quien tiene un estado que salvaguarde la independencia de la nación puede dejar de ser independentista. Y quien tiene una patria reconocida puede dejar de ser nacionalista". Es decir, puede dejar de ser todas estas cosas malas pero nunca en la vida no puede dejar de tener satélites espía. Si lo hiciera, alguien le podría vender alguna historia falsa como Verbal Kint a la policía o Garbo (el famoso espía catalán), a Hitler, y eso sería imperdonable y una tontería, porque, como decía Forrest Gump, "tonto es el que hace tonterías", algo muy similar a lo que un día dijo Joan Sales referida a los catalanes cuando afirmó que: "los catalanes hacemos el imbécil desde hace quinientos años. Pero no por ello debemos dejar de ser catalanes. Lo único que tenemos que hacer es dejar de hacer el imbécil."


sábado, 18 de marzo de 2017

Vendre’s el cotxe per comprar gasolina.

Saturn i el seu hexàgon del pol nord fotografiat per la Cassini (Nasa)


Diari d’hivern (15)

Vendre’s el cotxe per comprar gasolina.

Els gats tricolors acostumen a ser gairebé sempre femelles, i els blancs amb els ulls blaus sords. En els mars de Tità, el nitrogen sura cap a la superfície provocant unes bombolles gegantines que dificultaran perillosament els futurs vaixells que solquin els seus misteriosos abismes de metà líquid, caldrà anar en compte. Si aconseguim oblidar la terrible pudor a pet de vaca que deu fer tot el satèl·lit podrem contemplar a la sonda Cassini estavellar-se voluntàriament contra Saturn en una impressionant i dramàtica cloenda a la seva missió anomenada Grand Finale. Mentre tant, aquest tros de ferralla humana segueix enviant-nos un luxuriant reguitzell de magnífiques fotografies de tot l’entorn saturnià, impagables durant dècades fins que no hi torni una altra sonda per enlluernar-nos de nou amb l’espectacle del pare de Júpiter il·luminat pel sol. Llarguíssim camí ha estat el de la petita Cassini que ha de acabar suïcidant-se per saber alguna cosa veritable de l’autèntic senyor dels anells. Un trist i necessari sacrifici que gairebé em recorda la famosa dita d’Aristòtil en la seva cèlebre obra Caminar a peu és cansat,  Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, on el filòsof grec ja deixava clar que no era molt assenyat vendre’s el cotxe per comprar gasolina, frase que ha fet fortuna pel seu enginy graciós a més de ser certa .

Però aquesta pràctica, la de vendre’s el cotxe per comprar gasolina, tot i que sembli estrany, és comuna i habitual quan la gent vol saber grans veritats o bé es troba en una situació de necessitat, ambdues coses són similars i intercanviables. Jo, que ja he fet fallida econòmica dues vegades i mitja, sé de què parlo. Busquem desesperadament temps o metres quan ja no ens queda ni un segon ni tampoc un pam més enllà de la punta dels nostres peus descalços. És aleshores quan es posa a ploure i te n’adones que el sastre que et perseguia per cobrar el que li deus t’ha embargat el paraigües i no saps si ets el protagonista d’una pel·lícula de ciència ficció al que la pluja li neteja les llàgrimes o bé un habitant de Venus que ha d’entomar estoicament la seva característica pluja d’àcid sulfúric.  

Sigui com sigui, cada generació, o cada dues, es ven el cotxe per comprar gasolina, o l’ase per comprar alfals. El temps de memòria històrica no arriba més enllà d’aquestes dues generacions. Cada època es nova, el món comença cada vegada perquè el món s'estrena en cada persona, sempre és nou i per encetar.

Aquesta és la cosa, Aristòtil fou un gran filòsof, els gats tricolors acostumen a ser gairebé sempre femelles, i els blancs amb els ulls blaus sords. I d’aquí a pocs dies serà primavera.

 Saturn, Tità i les ombres dels anells sobre Saturn, fotografiats per la Cassini (Nasa)


Diario de invierno (15)

Venderse el coche para comprar gasolina.

Los gatos tricolores suelen ser casi siempre hembras, y los blancos con los ojos azules sordos. En los mares de Titán, el nitrógeno flota hacia la superficie provocando unas burbujas gigantescas que dificultarán peligrosamente los futuros barcos que surquen sus misteriosos abismos de metano líquido, habrá que ir con cuidado. Si conseguimos olvidar el terrible hedor a pedo de vaca que debe hacer el satélite podremos contemplar a la sonda Cassini estrellarse voluntariamente contra Saturno en una impresionante y dramática conclusión a su misión llamada Grand Finale. Mientras tanto, este pedazo de chatarra humana sigue enviando un lujuriante reguero de magníficas fotografías de todo el entorno saturnino, impagables durante décadas hasta que no vuelva otra sonda para deslumbrarnos de nuevo con el espectáculo del padre de Júpiter iluminado por el sol. Larguísimo camino ha sido el de la pequeña Cassini que debe terminar suicidándose para saber algo verdadero del auténtico señor de los anillos. Un triste y necesario sacrificio que casi me recuerda el famoso dicho de Aristóteles en su célebre obra Caminar a pie es cansado, Το περπάτημα με τα πόδια είναι κουρασμένα, donde el filósofo griego ya dejaba claro que no era muy sensato venderse el coche para comprar gasolina, frase que ha hecho fortuna por su ingenio gracioso además de ser cierta.

Pero esta práctica, la de venderse el coche para comprar gasolina, aunque parezca extraño, es común y habitual cuando la gente quiere saber grandes verdades o bien se encuentra en una situación de necesidad, ambas cosas son similares e intercambiables. Yo, que ya he quebrado económicamente dos veces y media, sé de qué hablo. Buscamos desesperadamente tiempo o metros cuando ya no nos queda ni un segundo ni un palmo más allá de la punta de nuestros pies descalzos. Es entonces cuando empieza a llover y te das cuenta que el sastre que te perseguía para cobrar lo que le debes te ha embargado el paraguas y no sabes si eres el protagonista de una película de ciencia ficción al que la lluvia le limpia las lágrimas o un habitante de Venus que debe de asumir estoicamente su característica lluvia de ácido sulfúrico.

Sea como sea, cada generación, o cada dos, se vende el coche para comprar gasolina, o el asno para comprar alfalfa. El tiempo de memoria histórica no llega más allá de estas dos generaciones. Cada época es nueva, el mundo comienza cada vez porque el mundo se estrena en cada persona, siempre es nuevo y para desflorar.

Esta es la cosa, Aristóteles fue un gran filósofo, los gatos tricolores suelen ser casi siempre hembras, y los blancos con los ojos azules sordos. Y dentro de pocos días será primavera.

lunes, 13 de marzo de 2017

La temptació del dèspota.




Diari d’Hivern (14)

La temptació del dèspota.

L’Institut d’Estudis Catalans afirma que el dèspota és una persona que exercint l’autoritat imposa la seva voluntat tirànicament, opressivament i brutalment. Però el dèspota també és un ésser humà amb desitjos i anhels com qualsevol persona que vol prosperar a la vida i ser algú de profit. I, com tothom també, amb petites o grans febleses que amaguen secretes temptacions. O no.

Quina és la temptació més substancial del dèspota, aquella amb la que somia dia i nit? Que li riguin els acudits?  Que l’obeeixin i que no li portin la contrària? Que l’estimin com a un pare?, o, en canvi, que li tinguin por seguint la recomanació aquella de Maquiavel que aconsellava al Príncep que és molt millor que la gent et temi que no pas t’estimi. En The Godfather Part II, de Francis Ford Coppola, hi ha una escena que respon a aquesta pregunta.

Cap el final de la pel·lícula, el consegliere de Michael, Tom Hagen, s’entrevista amb el traïdor Frank Pentangeli en una base militar on l’FBI el té reclòs per protegir-lo a l’haver acceptat ser un testimoni de la fiscalia en contra dels Corleone. Hagen, sabent que Pentangeli és un aficionat a la història, li recorda com les famílies dels homes d’honor instal·lats a Amèrica s’han organitzat al vell estil romà. Això li permet suggerir-li que donada la traïció que ha comés el millor que pot fer és suïcidar-se igual que ho feien els romans després d'un complot fallit contra l'emperador, i salvar així a la seva família de la venjança mortal dels Corleone. Em fa gràcia el recurs historicista que li permet a Hagen dissimular el seu cinisme assassí i revestir la seva amenaça de matar a tota la família de Pentangeli amb un raonament suposadament il·lustrat.

El món actual és ple de dèspotes, en tenim de tots colors i mides. El nou i recent súper malvat de la galàxia Marvel, Donald Trump, podria ser-ne un. Però amb ell al menys tenim una cosa segura, que donat el seu evident mal gust no alliçonarà a la població sobre el bon gust. Com a fastigós capitalista tampoc ens dictarà quant i què hem de consumir o quins programes de televisió hem de veure. I com segurament no té ni la més remota idea de qui eren els antics romans tampoc apel·larà als clàssics ni pretendrà que llegim La Guerra de les Galies de Juli César, ni se li acudirà dir allò tant habitual de panem et circenses referit a la suposada alienació de la gent quan fa coses que no ens agrada que facin. 

Molts dèspotes i demòcrates disfressats fan continues apel·lacions a una història mal apresa i pitjor païda. Amb Trump no tenim aquest perill perquè, simplement, l’importa menys que no res la història, la pintura, la música, la literatura i les seves lliçons, i el que no es té après tampoc es pot tenir paït. És a dir, Trump serà un milionari ignorant, analfabet i molt, molt perillós, potser un tirà, però en cap cas serà un dèspota il·lustrat, això tenim guanyat. Efectivament, sí, la resposta a la pregunta del principi és precisament aquesta: la temptació del dèspota és la de convertir-se en un  presumptuós dèspota il·lustrat. Pregunta a la que, si més no, es pot donar la volta com a un mitjó: quina és la temptació d’un il·lustrat? Quin és el somni secret i humit de molta gent saberuda, ben o malintencionada, que fantasiegen cada nit amb una platònica república ideal? La resposta és obvia.

Pentangeli es va suïcidar al cap de pocs dies tallant-se les venes a la banyera com un senador romà qualsevol mentre es fumava un magnífic havà, tot i que segurament sabia que els seus orígens eren més grecs que no pas llatins o àrabs. Pentangeli és un cognom preciós de claríssima etimologia hel·lènica,  πέντε αγγέλους, que em permetria acabar d’una manera erudita, il·lustrada i presumptuosa si sabés qui dimonis són aquests cinc angelets, però, malauradament, no en tinc ni idea.



 Diario de Invierno (14)

La tentación del déspota.

El Institut d’Estudis Catalans afirma que el déspota es una persona que ejerciendo la autoridad impone su voluntad tiránicamente, opresivamente y brutalmente. Pero el déspota también es un ser humano con deseos y anhelos como cualquier persona que quiere prosperar en la vida y ser alguien de provecho. Y, como todo el mundo también, con pequeñas o grandes debilidades que esconden secretas tentaciones. O no.

¿Cuál es la tentación más substancial del déspota, aquella con la que sueña día y noche? ¿Que le rían los chistes? ¿Que le obedezcan y que no le lleven la contraria? ¿Que le quieran como a un padre?, o, en cambio, que le tengan miedo siguiendo la recomendación de Maquiavelo que aconsejaba al Príncipe que es mucho mejor que la gente te tema que no te quiera. En The Godfather Part II, de Francis Ford Coppola, hay una escena que responde a esta pregunta.

Hacia el final de la película, el consegliere de Michael, Tom Hagen, se entrevista con el traidor Frank Pentangeli en una base militar donde el FBI lo tiene recluido para protegerlo al haber aceptado ser un testimonio de la fiscalía en contra de los Corleone. Hagen, sabiendo que Pentangeli es un aficionado a la historia, le recuerda cómo las familias de los hombres de honor instaladas en América se han organizado al viejo estilo romano. Esto le permite sugerirle que dada la traición que ha cometido lo mejor que puede hacer es suicidarse igual que lo hacían los romanos tras un complot fallido contra el emperador, y salvar así a su familia de la venganza mortal de los Corleone. Me hace gracia el recurso historicista que le permite a Hagen disimular su cinismo asesino y revestir su amenaza de matar a toda la familia de Pentangeli con un razonamiento supuestamente ilustrado.

El mundo actual está lleno de déspotas, los tenemos de todos los colores y tamaños. El nuevo y reciente súper malvado de la galaxia Marvel, Donald Trump, podría ser uno de ellos. Pero con él al menos tenemos una cosa segura, que dado su evidente mal gusto no aleccionará a la población sobre el buen gusto. Como asqueroso capitalista tampoco nos dictará cuánto y qué debemos consumir o qué programas de televisión hemos de ver. Y como seguramente no tiene ni la más remota idea de quién eran los antiguos romanos tampoco apelará a los clásicos ni pretenderá que leamos La Guerra de las Galias de Julio César, ni se le ocurrirá decir aquello tan habitual de panem et circenses referido a la supuesta alienación de la gente cuando hace cosas que no nos gusta que hagan.

Muchos déspotas y demócratas disfrazados hacen continuas apelaciones a una historia mal aprendida y peor digerida. Con Trump no hay este peligro porque, simplemente, le importa menos que nada la historia, la pintura, la música, la literatura y sus lecciones, y lo que no se tiene aprendido tampoco se puede tener digerido. Es decir, Trump será un millonario ignorante, analfabeto y muy, muy peligroso, quizás un tirano, pero en ningún caso será un déspota ilustrado, eso tenemos ganado. Efectivamente, sí, la respuesta a la pregunta del principio es precisamente esta: la tentación del déspota es la de convertirse en un presuntuoso déspota ilustrado. Pregunta a la que, sin embargo, se le puede dar la vuelta como un calcetín: ¿cuál es la tentación de un ilustrado? ¿Cuál es el sueño secreto y húmedo de mucha gente sesuda, bien o malintencionada, que fantasean cada noche con una platónica república ideal? La respuesta es obvia.

Pentangeli se suicidó a los pocos días cortándose las venas en la bañera como un senador romano cualquiera mientras se fumaba un magnífico habano, aunque seguramente sabía que sus orígenes eran más griegos que no latinos o árabes. Pentangeli es un apellido precioso de clarísima etimología helénica, πέντε αγγέλους, que me permitiría terminar de una manera erudita, ilustrada y presuntuosa si supiera quién demonios son estos cinco angelitos, pero, desgraciadamente, no tengo ni idea.