domingo, 20 de agosto de 2017
La ciutat
Diari d'estiu (12)
Η ΠΟΛΙΣ
Η ΠΟΛΙΣ
Είπες· «Θα πάγω σ’ άλλη
γη, θα πάγω σ’ άλλη θάλασσα.
Μια πόλις άλλη θα βρεθεί καλλίτερη από αυτή.
Κάθε προσπάθεια μου μια καταδίκη είναι γραφτή·
κ’ είν’ η καρδιά μου — σαν νεκρός — θαμένη.
Ο νους μου ως πότε μες στον μαρασμόν αυτόν θα μένει.
Όπου το μάτι μου γυρίσω, όπου κι αν δω
ερείπια μαύρα της ζωής μου βλέπω εδώ,
που τόσα χρόνια πέρασα και ρήμαξα και χάλασα.»
Καινούριους τόπους δεν θα βρεις, δεν θάβρεις άλλες θάλασσες.
Η πόλις θα σε ακολουθεί. Στους δρόμους θα γυρνάς
τους ίδιους. Και στες γειτονιές τες ίδιες θα γερνάς·
και μες στα ίδια σπίτια αυτά θ’ ασπρίζεις.
Πάντα στην πόλι αυτή θα φθάνεις. Για τα αλλού — μη ελπίζεις—
δεν έχει πλοίο για σε, δεν έχει οδό.
Έτσι που τη ζωή σου ρήμαξες εδώ
στην κώχη τούτη την μικρή, σ’ όλην την γη την χάλασες.
Μια πόλις άλλη θα βρεθεί καλλίτερη από αυτή.
Κάθε προσπάθεια μου μια καταδίκη είναι γραφτή·
κ’ είν’ η καρδιά μου — σαν νεκρός — θαμένη.
Ο νους μου ως πότε μες στον μαρασμόν αυτόν θα μένει.
Όπου το μάτι μου γυρίσω, όπου κι αν δω
ερείπια μαύρα της ζωής μου βλέπω εδώ,
που τόσα χρόνια πέρασα και ρήμαξα και χάλασα.»
Καινούριους τόπους δεν θα βρεις, δεν θάβρεις άλλες θάλασσες.
Η πόλις θα σε ακολουθεί. Στους δρόμους θα γυρνάς
τους ίδιους. Και στες γειτονιές τες ίδιες θα γερνάς·
και μες στα ίδια σπίτια αυτά θ’ ασπρίζεις.
Πάντα στην πόλι αυτή θα φθάνεις. Για τα αλλού — μη ελπίζεις—
δεν έχει πλοίο για σε, δεν έχει οδό.
Έτσι που τη ζωή σου ρήμαξες εδώ
στην κώχη τούτη την μικρή, σ’ όλην την γη την χάλασες.
ΚΩΝΣΤΑΝΤΙΝΟΣ Π. ΚΑΒΑΦΗΣ
La ciutat
Has dit:”Me n’aniré en una altra terra,
me n’aniré en una altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una sentència que em
condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins una
tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i pertot on miro
veig de la meva vida aquí les negres runes,
aquí on he passat
tants anys
i he devastat i he fet
destrossa”.
Uns nous indrets, no
els trobaràs,
no trobaràs, no, unes
altres mars.
La ciutat, on tu vagis
anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en
aquestes mateixes
cases et sortiran els
cabells blancs.
Sempre serà en aquesta
ciutat que arribaràs.
Cap a uns altres llocs,
no ho esperis,
no hi ha vaixell
per’tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la
destrossa.
Konstandinos Kavafis (traducció de Carles
Riba)
---------------------------------
La ciudad
Dijiste: “Iré a otra
tierra, iré a otro mar;
buscaré una ciudad
mejor que ésta;
son un fracaso todos
mis esfuerzos,
y está mi corazón sin
vida,
como un cadáver. ¿Hasta
cuándo
entre estas sombras
vagará mi espíritu?
Adonde vuelvo los ojos
sólo veo
las ruinas de mi vida,
tantos años
que aquí pasé, perdí y
destruí.”
No hallarás otras
tierras ni otros mares.
La ciudad irá contigo a
donde vayas.
Errarás por las mismas
calles; en los mismos
suburbios y en las
mismas
casas, irás
envejeciendo.
Siempre llegarás a esta
ciudad. Para
otro sitio -es inútil
que aguardes-
no hay barco ni hay
camino para ti.
Al arruinar tu vida en
esta angosta
esquina de la tierra,
en todo
el mundo la destruiste.
Konstantinos Kavafis. Treducción de José
María Álvarez
sábado, 19 de agosto de 2017
Petita festa
Diari d'estiu (11)
Petita festa
Petita festa
(Li Po (Li Bai)- Musicat per Toti Soler)
Prenc un flascó de vi
i entre les flors bevia.
Som tres: la
lluna, jo
i l'ombra que em
seguia.
No sap beure, per sort,
la lluna, bona amiga,
i a la meva ombra mai
la set no
l'angunia.
Quan canto, veus
ací
la lluna que
s'ho mira;
quan em poso a dansar,
l'ombra em fa companyia.
Quan s'acaba el
festí,
els convidats no
em fugen:
veus ací una
tristor
que mai no l'he
coneguda.
Si me'n torno al
casal,
em segueix
l'ombra muda,
i una mica més
lluny
m'acompanya la
lluna.
Traducció de
Marià Manent a Bevent el sol al clar de
lluna.
-----------------------------------
花 间 一 壶 酒 ,独 酌 无 相 亲 。
举 杯 邀 明 月 ,对 影 成 三 人 。
月 既 不 解 饮 , 影 徒 随 我 身 。
暂 伴 月 将 影 , 行 乐 须 及 春 。
我 歌 月 徘 徊 ,我 舞 影 零 乱 。
醒 时 相 交 欢 ,醉 后 各 分 散 。
永 结 无 情 游 , 相 期 邈 云 汉 。
-----------------------------------
yuè xià dú zhuó ( qí yī )
huā jiān yī hú jiǔ ,dú zhuó wú xiāng qīn 。
jǔ bēi yāo míng yuè ,duì yǐng
chéng sān rén 。
yuè
jì bù jiě yǐn ,yǐng tú suí wǒ shēn 。
zàn bàn yuè jiāng yǐng ,xíng lè xū jí chūn 。
wǒ gē yuè pái huái ,wǒ wǔ yǐng
líng luàn 。
xǐng shí xiāng jiāo huān ,zuì hòu gè
fēn sǎn 。
yǒng jié wú qíng yóu ,xiāng qī miǎo
yún hàn 。
-----------------------------------
The Little Fete
I take a bottle of wine and I go to drink it
among the flowers.
We are always three -
counting my shadow and my friend the shimmering
moon.
Happily the moon knows nothing of drinking,
and my shadow is never thirsty.
When I sing, the moon listens to me in silence.
When I dance, my shadow dances too.
After all festivities the guests must depart;
This sadness I do not know.
When I go home,
the moon goes with me and my shadow follows me.
By J.C. Cooper
By J.C. Cooper
domingo, 13 de agosto de 2017
Sonet CXXXVIII
Diari d'estiu (10)
Sonnet CXXXVIII
Sonnet CXXXVIII
William Shakespeare
When my love swears that she is made of truth,
I do believe her, though I know she lies,
That she might think me some untutored youth,
Unlearnèd in the world’s false subtleties.
Thus vainly thinking that she thinks me young,
Although she knows my days are past the best,
Simply I credit her false-speaking tongue:
On both sides thus is simple truth suppressed.
But wherefore says she not she is unjust?
And wherefore say not I that I am old?
Oh, love’s best habit is in seeming trust,
And age in love loves not to have years told.
Therefore I lie with her and she with me,
And in our faults by lies we flattered be.
-----------------
Quan la meva estimada jura que no menteix
la crec, encara que sé que això no és pas cert,
així em creu ingenu adolescent
i en mundanes argúcies inexpert.
Creient en va que ella em creu mosso
tot i que sap del curs dels meus anys
li dono fe al seu llavi mentider
Com que per banda i banda hi ha enganys.
Però per què no em diu ella que menteix
i per què no li dic jo que sóc vell?
Perquè és d'amor costum fer apariència
i en l'amor la vellesa és mal consell.
Per tant, en la mentida i amb ella jec
i a tots dos la mentida ens dóna afalac.
-----------------
Cuando mi amada jura que no miente
le creo, aunque sé que eso no es cierto,
así me cree ingenuo adolescente
en mundanas argucias inexperto.
Creyendo en vano que ella me cree mozo
aunque sabe del curso de mis años
le doy fe a su labio mentiroso
conque por ambos lados hay engaños.
Mas ¿por qué no me dice ella que miente
y por qué no le digo que soy viejo?
Porque es de amor costumbre fe aparente
y en amor la vejez es mal consejo.
En la mentira yo con ella yago
y a ambos la mentira nos da halago.
viernes, 11 de agosto de 2017
Un gos, un bai i una tòrtora.
Túnel de Bracons
Diari d'estiu (9)
Un gos, un bai i una tòrtora.
------------------------
La generació egoista
En tots els fòrums econòmics, adverteixen que aquesta serà la primera generació després de la Segona Guerra Mundial que deixarà als fills un món pitjor que el que va heretar dels pares. Al meu entendre, el fort creixement demogràfic, les conseqüències del canvi climàtic i la substitució del treball humà per la robòtica, que ens arribarà a tots, visquem a Barcelona o a Sydney, ens portaran a ser la generació de la rectificació. Sense rectificació no hi haurà pensions, ni societat del benestar, ni inversió en la millora educativa, ni tampoc impuls a la innovació i la ciència. El turisme salvatge dominarà la nostra vida econòmica i cultural, i el populisme, suposadament compassiu, liquidarà tot canvi que afecti el seu lideratge basat en la por. Sense rectificació, la ciutat oberta assumirà la forma de ciutat fortalesa, capaç de deixar fora tot allò que fos sospitós de poder canviar la societat. La nostra generació, aquells que vam néixer durant els anys seixanta, a poc a poc, gairebé sense adonar-nos-en, ens hem instal·lat, sota pues d’eriçó que ens defensin de tota eventualitat, en una comoditat que ha afectat la nostra capacitat d’anàlisi fins a eliminar-ne qualsevol mena de pensament crític. Si no rectifiquem el nostre model de vida per canviar hàbits adquirits, les generacions futures els descriuran com a vicis.
L’estiu i el seu ritme lent ens permet deixar de cavalcar al llom d’un temps quotidià desbocat; és un bon moment per girar els ulls cap al mirall trencat en el qual, sense saber-ho, ens hem estat mirant, i adonar-nos que tenim una obligació moral i cívica amb el futur. Hem de recuperar la voluntat, instrument indispensable per a tot canvi, amb la qual els nostres pares van forjar el seu impuls de canvi, i oposar-la a la resignació que caracteritza la nostra generació. La nostra generació sembla haver abandonat tot camp de batalla. David Thoreau en la seva obra Walden o la vida als boscos escrivia: “Fa temps vaig perdre un gos, un bai i una tórtora, i encara en segueixo el rastre”.
Nosaltres hem abandonat, fa temps, tota esperança de trobar el rastre del que vam perdre, resignant-nos a acceptar que tot està escrit. Encara estem en condicions de deixar enrere una generació egoista i convertir-nos en una generació que va saber rectificar a temps.
FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017
La Vall del Silenci, el Bierzo
Diario de verano (9)
Un perro, un bayo y una tórtola.
------------------------
La generación egoísta
En todos los foros económicos, advierten que esta será la primera generación tras la Segunda Guerra Mundial que dejará a los hijos un mundo peor que el que heredó de sus padres. En mi opinión, el fuerte crecimiento demográfico, las consecuencias del cambio climático y la sustitución del trabajo humano por la robótica, que nos alcanzará a todos, vivamos en Barcelona o en Sydney, nos llevarán a ser la generación de la rectificación. Sin rectificación no habrá pensiones, ni sociedad del bienestar, ni inversión en la mejora educativa, ni tampoco impulso a la innovación y la ciencia. El turismo salvaje dominará nuestra vida económica y cultural, y el populismo, supuestamente compasivo, liquidará todo cambio que afecte a su liderazgo basado en el miedo. Sin rectificación, la ciudad abierta asumirá la forma de ciudad fortaleza, capaz de dejar fuera todo aquello sospechoso de poder cambiar la sociedad. Nuestra generación, aquellos que nacimos durante los años sesenta, poco a poco, casi sin darnos cuenta, nos hemos instalado, bajo púas de erizo que nos defiendan de toda eventualidad, en una comodidad que ha afectado nuestra capacidad de análisis hasta eliminar de ella cualquier asomo de pensamiento crítico. Si no rectificamos nuestro modelo de vida para cambiar hábitos adquiridos, las generaciones futuras los describirán como vicios.
El verano y su ritmo lento nos permite dejar de cabalgar a lomos de un tiempo cotidiano desbocado; es un buen momento para volver los ojos hacia el espejo roto en el que, sin saberlo, nos hemos estado mirando, y percatarnos de que tenemos una obligación moral y cívica con el futuro. Debemos recuperar la voluntad, instrumento indispensable para todo cambio, con la que nuestros padres forjaron su impulso de cambio, y oponerla a la resignación que caracteriza a nuestra generación. Nuestra generación parece haber abandonado todo campo de batalla. David Thoreau en su obra Walden o la vida en los bosques escribía: “Hace tiempo perdí un perro, un bayo y una tórtola, y aún sigo su rastro”.
Nosotros hemos abandonado, hace tiempo, toda esperanza para encontrar el rastro de lo que perdimos, resignándonos a aceptar que todo está escrito. Aún estamos en condiciones de dejar atrás una generación egoísta y convertirnos en una generación que supo rectificar a tiempo.
FÈLIX RIERA - La Vanguardia de Barcelona
08/08/2017
jueves, 3 de agosto de 2017
La bombolla
Beiteddine festival
Diari d’estiu (8)
La bombolla
“De petita
volia que la meva vida fos una festa –explica Viviane Edde en un bon castellà– i
acompanyava el meu pare a banquets i recepcions. Després vaig començar a
escriure a Magazine, a la revista francesa L’Oficiel, combinant el que era útil
amb el que era agradable. Ara sóc més gentil en els meus comentaris”.
Aquestes són paraules de Tomás Alcoverro referides
a una de les dones que ha relatat des de fa molts anys la vida social de Beirut.
Ell la cita arran de Bubble Beirut, el llibre d’Anna
Bosch, on l’Àlex Gutiérrez, autor del text, afirma que: “En aquest país no sabem mai què ens pot oferir el demà, per això sortim
cada nit com si fos l’última”.
El senyor Alcoverro ens diu que “des de fa dècades la classe més afortunada
de Damasc i d’Alep té valuosos immobles i dipòsits bancaris a Beirut, des de
molt abans d’aquesta guerra. Els portaven fugint dels controls financers
sirians”. I que “Viviane Edde defensa
la vitalitat, la il·lusió d’aquesta bombolla de Beirut, al costat d’un món àrab
que es consumeix en violències i devastacions”.
“No ens
vestirem de dol esperant que tot s’acabi –em diu– . durant totes les guerres
sempre hi hagut gent que ha volgut divertir-se”.
En un altre terreny de coses, però de coses
similars tot i ser diferents, de coses que ens parlen de decadències i de móns
que s’acaben, llegeixo a l’exposició sobre Paula
Rego al Palau de la Virreina de Barcelona que l’Espantaocells és una obra de Martin McDonagh que
homenatja Gutiérrez Solana en la que un
porc salva a un espantaocells de la mort, i aquest, a canvi, no fa res per
ajudar a l’animal quan l’han de sacrificar. Això m’ha fet recordar les
relacions que sempre hi hagut entre Catalunya i Espanya. El que no m’atreveixo
a dir és qui fa de porc i qui d’espantaocells.
Anna Bosch
Diario de
verano (8)
La
burbuja
"De pequeña quería que mi vida fuera una
fiesta –explica Viviane Edde en un buen castellano– y acompañaba a mi padre a
banquetes y recepciones. Después empecé a escribir en Magazine, la revista
francesa L'Oficiel, combinando lo que era útil con lo que era agradable. Ahora
soy más gentil en mis comentarios".
Estas son
palabras de Tomás Alcoverro referidas a una de las mujeres que ha relatado
desde hace muchos años la vida social de Beirut. Él la cita a raíz de Bubble Beirut, el libro de Anna Bosch,
donde Alex Gutiérrez, autor del texto, afirma que: "En este país no sabemos nunca qué nos puede ofrecer el mañana, por eso
salimos cada noche como si fuera la última".
El señor
Alcoverro nos dice que "desde hace
décadas la clase más afortunada de Damasco y de Alepo tiene valiosos inmuebles
y depósitos bancarios en Beirut, desde mucho antes de esta guerra. Los llevaban
huyendo de los controles financieros sirios". Y que "Viviane Edde defiende la vitalidad, la
iluminación y la ilusión de esta burbuja de Beirut, junto a un mundo árabe que
se consume en violencias y devastaciones".
"No nos vestiremos de duelo esperando que
todo acabe -me dice- durante todas las guerras siempre ha habido gente que ha
querido divertirse".
En otro
terreno de cosas, pero de cosas similares a pesar de ser diferentes, de cosas
que nos hablan de decadencias y de mundos que se acaban, leo en la exposición
sobre Paula
Rego en el
Palau de la Virreina de Barcelona que el Espantapájaros
es una obra de Martin
McDonagh que homenajea Gutiérrez Solana en la que un cerdo salva a un espantapájaros de la muerte, y éste, a cambio, no
hace nada para ayudar al animal cuando lo han de sacrificar. Esto me ha
hecho recordar las relaciones que siempre ha habido entre Cataluña y España. Lo
que no me atrevo a decir es quién hace de cerdo y quién de espantapájaros.
miércoles, 2 de agosto de 2017
Per què cal votar l'1 d'octubre
El camí
Veig un caminet
per entre les vinyes.
A on me durà
si jo le’n seguia?
Ningú m’ho pot dir
sinó el que el sabia:
saber un caminet
fa molta alegria.
Hi passa un pagès
que ve de la vinya.
Com hi passa avui,
també cada dia:
cada dia no,
que festes hi havia.
De tant que el coneix
les hi coneixia
—Digau-me el camí:
saber-lo voldria.
—Si te l’ensenyés,
tu mai el sabries:
si le’n vols saber
passa-hi cada dia.
Francesc Pujols. Els poetes d’ara. Ed. Lira, 1923, Barcelona
viernes, 28 de julio de 2017
Sonet XVIII
Diari d'estiu (7)
Sonet XVIII
Shall I compare thee to a summer's day?
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And summer's lease hath all too short a date:
Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm'd;
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature's changing course, untrimm'd;
But thy eternal summer shall not fade
Nor lose possession of that fair thou ow'st;
Nor shall Death brag thou wander'st in his shade,
When in eternal lines to time thou grow'st;
So long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee.
William Shakespeare
------------------
En els dies més
càlids d'estiu, apareix en el cel una línia gairebé imperceptible que travessa
el blau centellejant de sol. Si un l'aconsegueix seguir des d'un dels seus
extrems, pot veure cap a on apunta. Anegada en el seu refugi, l'aigua fresca
brinca entre arrels i molsa, els peus entumits rellisquen de dolor davant de tal
do. No és menester donar-se pressa, les abelles brunzeixen entre pedregars i
tanques, el silenci de la vall només és una pausa, una benedicció d'olors i
calma, el temps detingut aviat es farà fosc i ens retornarà a la llar.
Fogueres, pluja d'estels i somni estès. Tot, o no res.
---
---
En los días más cálidos de verano, aparece en el cielo una
línea apenas perceptible que atraviesa el azul destellante de sol. Si uno la
consigue seguir desde uno de sus extremos, alcanza a ver hacia dónde apunta.
Anegada en su refugio, el agua fresca brinca entre raíces y musgo, los pies
entumecidos resbalan de dolor ante tal don. No es menester apresurarse, las
abejas zumban entre pedregales y setos, el silencio del valle sólo es una
pausa, una bendición de olores y calma, el tiempo detenido pronto se oscurecerá
y nos devolverá al hogar. Hogueras, lluvia de estrellas y almohada. Todo, o
nada.
Albert
Il·lustracions de Jill Barklem
Fotografies meves i de l'Albert
Suscribirse a:
Entradas (Atom)










































