miércoles, 24 de junio de 2015

Espanya



Diari d’estiu (1)

Espanya.

Felip II va afirmar després de la derrota de la seva Armada Invencible enfront de la britànica que no havia enviat als seus vaixells a lluitar contra els elements. Potser per aquesta raó la Regent Maria Cristina, en nom de l’Alfons XIII que encara era menor d’edat, sí va enviar les naus de fusta de l’Armada espanyola a lluitar contra els moderns creuers nord americans a la badia de Manila i a la batalla naval de Santiago de Cuba on es van perdre les penúltimes possessions colonials de l’Imperi espanyol. La darrera, com tothom recorda, va ser el Sàhara Occidental on ningú sap contra què van lluitar els espanyols, si contra el seu passat, contra la sorra o contra el temor a sí mateixos encarnat en un assassí moribund al Palau del Pardo.

Qualsevol coneix que en la presa de decisions els components emocionals són normalment tan determinants que gairebé sempre enfosqueixen el necessari i obligat anàlisi de la informació de la realitat, la veritable matèria primera sobre la que s’han d’avaluar les diferents alternatives existents o, en tot cas, definir-ne de noves.  Igual que la resposta a les següents i habituals preguntes en aquests casos: Què volem? Per què ho volem? Com ho demanem? Què estem disposats a fer per aconseguir-ho? Fins on estem disposats a arribar? Què estem disposats a cedir? A oferir? A sacrificar? És a dir, una anàlisi de cost/benefici.

Sobre les emocions i sentiments de l’Espanya anterior i posterior al 1898 se n’ha parlat molt, així com de la famosa generació que va viure aquella pèrdua com la mort d’un fill i la conseqüent nova i vella Espanya que en va sortir del trauma i que va donar lloc al final d’aquell procés històric a la depauperació i esgotament de la primera Restauració borbònica, a la II República, a la Guerra civil i el seu corol·lari de 40 anys de franquisme. Valgui, però, l’apunt exclusivament subjectiu, i l’advertència alhora, de que Espanya no ha aprés la lliçó que d’aquella tragèdia se n’hauria de desprendre segons el meu humil i modest parer, repetint de nou tots els vells i fatals errors de llavors. Per què? Tal vegada la resposta és que Espanya no pot ni sap fer altra cosa que enviar els seus vaixells a lluitar contra els elements o contra màquines que ella no ha inventat i que desconeix, batalles que de vegades perd estúpidament i que de vegades guanya estúpidament; entre una estupidesa i l’altra morts i pobresa, misèria moral i menyspreu pel que s’ignora com deia Machado que feia Castella. Les coses són encara realment així?, Espanya està intel·lectual, cultural i emocionalment, en les seves elits i en la seva plebs, incapacitada per a, per exemple, haver creat una Commonwealth?

Ja fa temps que està de moda la teoria dels jocs, i més darrerament i molt especialment John Nash a rel de la pel·lícula A beatiful Mind que sobre la seva vida va interpretar Russell Crowe l’any 2001, i també perquè tristament fa poques setmanes va morir amb la seva esposa en un desgraciat accident d’automòbil.

El seu famós Equilibri de Nash té una primera interpretació popular amb la decisió d’uns nois que volen enamorar a unes noies d’acordar descartar a la més guapa per evitar així el conflicte entre ells i continuar sent amics, però la definició formal ve a dir que una solució estable -resultat de la interacció d’uns actors en un determinat terreny de joc- no té per què ser eficient, és a dir, la noia guapa és la eficiència, les altres són l’estabilitat, la manca de conflicte.

Estable i eficient semblen a priori conceptes complementaris o bé que un ha de ser la conseqüència de l’altre, però la realitat ens demostra que no ho són pas. El cas més notori i trist és el de les guerres on es busca l’eficiència en forma de “victòria” a canvi o en lloc d’estabilitat, de cessions mútues i de pactes, i on al final irònicament  i sarcàstica, s’assoleix una estabilitat en forma de “pau” a compte de malmetre ineficientment i tràgica ingents quantitats de recursos materials i, el pitjor de tot, vides humanes.

En els darrers dies s’han tret a col·lació als diaris aquestes qüestions en relació a les negociacions que la UE està tenint amb Grècia, fent evident que la present situació recorda el Dilema del presoner que fins i tot ha donat lloc a diversos concursos televisius arreu del món com si fossin experiments psicològics relatius a l’etologia humana. Aquest dilema descriu a dos presoners que han de decidir si col·laboren entre sí o no. Col·laborar significa que no es delataran un a l’altre i que en conseqüència seran condemnats ambdós només a un any de presó. Però si un delata a l’altre, el delator sortirà lliure i el delatat, en canvi, serà condemnat a tres anys de presó. Però si els dos es delaten mútuament la pena de presó arribarà només als dos anys.

Aquest dilema també esquematitza el joc de peses i contrapeses que es tenen en compte a l’hora de prendre decisions quan són diversos els actors, la situació normal és que podem controlar les nostres decisions que afecten  als altres, però no les decisions dels altres que ens afecten a nosaltres. En el cas dels presoners la decisió habitual i comuna és la de NO col·laborar i delatar-se mútuament perquè prefereixen trair-se i acceptar dos anys de presó que assumir el risc que et traeixin i acabar pagant-ne tres d’anys, la desconfiança s’imposa fent que la teva traïció contraresti la seva.

Sense entrar en les raons d’uns i altres, sí cal destacar un fet que jo vaig conèixer de primera mà a propòsit de l’actual situació grega, que és l’odi i la por racial en tota la regió balcànica que ha dut a les guerres en la ex Iugoslàvia, i a Grècia des de la seva reconquerida independència a principis del segle XIX, com a colofó d’una llarga història de revoltes en contra dels turcs, a tenir la despesa militar per càpita més alta del món occidental darrera només de la nord americana, i a fer oïdes sordes a les demandes dels seus creditors per a que disminueixi el pressupost militar. Grècia té les seves raons històriques per no fer-ho i actuar d’aquesta manera absolutament inestable però eficient dins del que els grecs entenen que ha de ser i fer el seu país per a continuar sent-ho. Per a Grècia tal exigència de la UE és senzillament un tabú, una quasi ratlla vermella que ni tant sols és considerada.

Quins són els tabús espanyols que garanteixen el que ells consideren eficient?, de què té por Espanya, de qui desconfia?, desconec la resposta, però la pregunta no és en absolut errada ni baladí i l’única hipòtesi que se m’acut com a català és que desconfia i té por de sí mateixa.

Aquests dies, al capvespre, podem veure al cel a la lluna mora fent companyia a Júpiter i a Venus; és una escena esplèndida i poc corrent astronòmicament parlant, gairebé de postal, però també és un rere fons estrany, un decorat de difícil interpretació al ball sanguinari que l’acompanya i que alhora podem contemplar cada tarda, el de les gavines amb els seus crits esgarrifosos de velles ploraneres perseguint com a voltors a les orenetes que, per sort, son més ràpides i espavilades.


----------------

Aquest és un mapa de l’Espanya de l’any 1854 on apareixen dibuixades i podem llegir en els títols quatre Espanyes, la foral, la uniforme i purament constitucional,  la incorporada i assimilada i la colonial. 35 anys després la colonial ja no existia i 160 anys més tard la uniforme s’ha menjat gairebé a l’assimilada. (Font: La Vanguardia de Barcelona)

---------------------------------------------------

Diario de verano (1)

España.

Felipe II afirmó tras la derrota de su Armada Invencible frente a la británica que no había enviado a sus barcos a luchar contra los elementos. Quizás por esta razón la Regente María Cristina, en nombre del Alfonso XIII que aún era menor de edad, sí envió las naves de madera de la Armada española a luchar contra los modernos cruceros norteamericanos en la bahía de Manila y a la batalla naval de Santiago de Cuba donde se perdieron las penúltimas posesiones coloniales del Imperio español. La última, como todo el mundo recuerda, fue el Sahara Occidental donde nadie sabe contra qué lucharon los españoles, si contra su pasado, contra la arena o contra el temor a sí mismos encarnado en un asesino moribundo en el Palacio del Pardo.

Cualquiera conoce que en la toma de decisiones los componentes emocionales son normalmente tan determinantes que casi siempre oscurecen el necesario y obligado análisis de la información de la realidad, la verdadera materia prima sobre la que se han de evaluar las diferentes alternativas existentes o, en todo caso, definir otras nuevas. Al igual que la respuesta a las siguientes y habituales preguntas en estos casos: ¿Qué queremos? ¿Por qué lo queremos? ¿Cómo lo pedimos? ¿Qué estamos dispuestos a hacer para conseguirlo? ¿Hasta dónde estamos dispuestos a llegar? ¿Qué estamos dispuestos a ceder? ¿A ofrecer? ¿A sacrificar? Es decir, un análisis de coste / beneficio.

Sobre las emociones y sentimientos de la España anterior y posterior al 1898 se ha hablado mucho, así como de la famosa generación que vivió aquella pérdida como la muerte de un hijo y la consecuente nueva y vieja España que salió del trauma y que dio lugar al final de aquel proceso histórico a la depauperación y agotamiento de la primera Restauración borbónica, a la II República, la Guerra Civil y a su corolario de 40 años de franquismo. Valga, sin embargo, el apunte exclusivamente subjetivo, y la advertencia al mismo tiempo, de que España no ha aprendido la lección que de aquella tragedia se debería desprender según mi humilde y modesto juicio, repitiendo de nuevo todos los viejos y fatales errores de entonces. ¿Por qué? Tal vez la respuesta es que España no puede ni sabe hacer otra cosa que enviar sus barcos a luchar contra los elementos o contra máquinas que ella no ha inventado y que desconoce, batallas que a veces pierde estúpidamente y que a veces gana estúpidamente; entre una estupidez y la otra muertes y pobreza, miseria moral y desprecio por lo que se ignora como decía Machado que hacía Castilla. ¿Las cosas son todavía realmente así?, ¿España está intelectual, cultural y emocionalmente, en sus élites y en su plebe, incapacitada para, por ejemplo, haber creado una Commonwealth?

Ya hace tiempo que está de moda la teoría de los juegos, y más últimamente y muy especialmente John Nash a raíz de la película A beatiful Mind que sobre su vida interpretó Russell Crowe en 2001, y también porque tristemente hace pocas semanas murió con su esposa en un desgraciado accidente de automóvil.

Su famoso Equilibrio de Nash tiene una primera interpretación popular con la decisión de unos chicos que quieren enamorar a unas chicas de acordar descartar a la más guapa para evitar así el conflicto entre ellos y seguir siendo amigos, pero la definición formal viene a decir que una solución estable -resultado de la interacción de unos actores en un determinado terreno de juego- no tiene por qué ser eficiente, es decir, la chica guapa es la eficiencia, las otras son la estabilidad, la falta de conflicto.

Estable y eficiente parecen a priori conceptos complementarios o bien que uno debe ser la consecuencia del otro, pero la realidad nos demuestra que no lo son. El caso más notorio y triste es el de las guerras donde se busca la eficiencia en forma de "victoria" a cambio o en lugar de estabilidad, de cesiones mutuas y de pactos, y donde al final irónica y sarcásticamente, se logra una estabilidad en forma de "paz" a cuenta de dañar ineficiente y trágicamente ingentes cantidades de recursos materiales y, lo peor de todo, vidas humanas.

En los últimos días se han sacado a colación en los periódicos estas cuestiones en relación a las negociaciones que la UE está teniendo con Grecia, haciendo evidente que la presente situación recuerda el Dilema del prisionero que incluso ha dado lugar a varios concursos televisivos en todo el mundo como si fueran experimentos psicológicos relativos a la etología humana. Este dilema describe a dos prisioneros que deben decidir si colaboran entre sí o no. Colaborar significa que no se delatarán el uno al otro y que en consecuencia serán condenados ambos sólo a un año de prisión. Pero si uno delata al otro, el delator saldrá libre y el delatado, en cambio, será condenado a tres años de prisión. Pero si los dos se delatan mutuamente la pena de prisión llegará sólo a los dos años.

Este dilema también esquematiza el juego de pesos y contrapesos que se tienen en cuenta a la hora de tomar decisiones cuando son varios los actores, la situación normal es que podemos controlar nuestras decisiones que afectan a los demás, pero no las decisiones de los demás que nos afectan a nosotros. En el caso de los prisioneros la decisión habitual y común es la de NO colaborar y delatarse mutuamente porque prefieren traicionarse y aceptar dos años de cárcel que asumir el riesgo de que te traicionen y terminar pagando tres años, la desconfianza se impone haciendo que tu traición contrarreste la suya.

Sin entrar en las razones de unos y otros, sí cabe destacar un hecho que yo conocí de primera mano a propósito de la actual situación griega, que es el odio y el miedo racial en toda la región balcánica que ha llevado a las guerras en la ex Yugoslavia, y a Grecia desde su reconquistada independencia a principios del siglo XIX, como colofón de una larga historia de revueltas en contra de los turcos, a tener el gasto militar per cápita más alto del mundo occidental detrás sólo del norteamericano, y hacer oídos sordos a las demandas de sus acreedores para que disminuya el presupuesto militar. Grecia tiene sus razones históricas para no hacerlo y actuar de esta manera absolutamente inestable pero eficiente dentro de lo que los griegos entienden que debe ser y hacer su país para continuar siéndolo. Para Grecia tal exigencia de la UE es sencillamente un tabú, una casi línea roja que ni siquiera es considerada.

¿Cuáles son los tabúes españoles que garantizan lo que ellos consideran eficiente?, ¿de qué tiene miedo España, de quien desconfía?, desconozco la respuesta, pero la pregunta no es en absoluto un error ni baladí y la única hipótesis que se me ocurre como catalán es que desconfía y se teme a sí misma.

Estos días, al atardecer, podemos ver en el cielo a la luna mora haciendo compañía a Júpiter y a Venus; es una escena espléndida y poco corriente astronómicamente hablando, casi de postal, pero también es un trasfondo extraño, un decorado de difícil interpretación al baile sanguinario que la acompaña y que a la vez podemos contemplar cada tarde, el de las gaviotas con sus gritos escalofriantes de viejas plañideras persiguiendo como buitres a las golondrinas que, por suerte, son más rápidas y espabiladas.



Este es un mapa de la España de 1854 donde aparecen dibujadas y podemos leer en los títulos cuatro Españas, la foral, la uniforme y puramente constitucional, la incorporada y asimilada y la colonial. 35 años después la colonial ya no existía y 160 años más tarde la uniforme se ha comido casi a la asimilada. (Fuente: La Vanguardia de Barcelona)

sábado, 20 de junio de 2015

Wake Up, Little Sparrow


Fotografies: http://sshawnsamuell.tumblr.com/


Diari de primavera (24)

Wake up, little sparrow.

L’endemà, el mestre Zen s’havia convertit en un pardal, i mentre encara dormia i abans que es despertés, la Lizz Wright li cantava Wake up, little sparrow.

Entre somnis de deutes impagats, propis i aliens, entre morosos i creditors, el cel i el dia s’anaven obrint pas com uns titans apartant a tort i a dret muntanyes de núvols blancs.

D’algun estel encara encès se sentia la cançó.

Desperta petit pardal, ja fa molts mesos que els teus amics han volat cap el sud, no facis el niu a fora, que ha nevat. Ets molt petit encara per volar, pensa que les teves ales no et sostindran en contra del cel. Desperta petit pardal, no facis el niu a fora, que arreu és ple de neu.

--------------------------------------------

Diario de primavera (24)

Wake up, little sparrow.

Al día siguiente, el maestro Zen se había convertido en un gorrión, y mientras aún dormía y antes que despertara, Lizz Wright le cantaba Wake up, little sparrow.

Entre sueños de deudas impagadas, propias y ajenas, entre morosos y acreedores, el cielo y el día se iban abriendo paso como titanes apartando a diestro y siniestro montañas de nubes blancas.

De alguna estrella aún encendida se oía la canción.

Despierta pequeño gorrión, hace ya muchos meses que tus amigos han volado hacia el sur, no hagas el nido fuera, que ha nevado. Eres muy pequeño todavía para volar, piensa que tus alas no te sostendrán en contra del cielo. Despierta pequeño gorrión, no hagas el nido fuera, que ha nevado.

--------------------------------------------

Wake up, wake up
Little sparrow
Don't make your home 
Wake up, wake up
Little sparrow
Don't make your home
Out in the snow
Don't make your home
Out in the snow

Little bird,
Don't you know
Your friends flew south
Many months ago
Your friends flew south
Many months ago

You´re just a babe
You cannot fly
Your wings won't spread
Up against the sky
Your wings won't spread
Up against the sky

Mmm ...

Wake up, wake up
Little sparrow
Don't make your home
Out in the snow
Don't make your home
Out in the snow

Devendra Banhard


jueves, 18 de junio de 2015

Be water my friend, be water, paraula de Bruce Lee.



Spirited Away  (El viatge de Chihiro) 2001-  Hayao Miyazaki


Diari de primavera (23)

Be water my friend, be water, paraula de Bruce Lee.

Un vell mestre zen que vaig conèixer quan vaig exercí d’eunuc durant la dinastia Ming m’explicava que l’aigua sempre acaba trobant una sortida malgrat que se l’hi tanquin les portes i es taponin les clavegueres i desaigües, una circumstància, deia, que els arquitectes obliden sovint al no dotar als edificis de la necessària xarxa de canonades que canalitzin degudament l’aigua de pluja que acaba, quan plou fort o de manera persistent i sostinguda, inundant de mala manera soterranis, baixos, patis i degotant de sostres esquerdats i foradats. Al sexe i al diner, em recordava també el mestre, els hi passa el mateix, sempre suren encara que moltes vegades ho facin sortint-se de mare.

Entre copa i copa de cervesa –no li agradaven el vi ni els licors forts–, afirmava que quan es gasta més del que es guanya es produeix una diferència entre ingressos i despeses que els experts anomenen dèficit. Aquest dèficit únicament es pot finançar a través dels estalvis o del deute perquè encara que es vulgui, insistia, no és pas una realitat que es pugui ignorar igual com quan et deixes una aixeta oberta i al tornar a casa la trobes inundada.

Quan s’acaben els estalvis és com quan s’acaba el combustible d’un avió en ple vol, només pots que planejar si en saps. El deute és diferent però similar, és com un globus que s’infla bufada rere bufada fins que explota després que, de tant bufar, t’hagis quedat sense bufera. Jo no he volat mai, ni amb avió ni amb globus, però sí que m’he fumat les meves bones pipes d’opi, acabava afirmant segur i contundent amb uns ulls grisos cada vegada més petits i humits.

Lapidar els estalvis és trist però és simple, em deia amb la seva senzillesa i facilitat naturals per explicar les coses. Augmentar el deute, en canvi, no ho és, no et càpiga cap dubte, recorda-ho sempre, és trist també però no és pas senzill, embolica més del convenient la troca i genera interessos deutors que no fan altra cosa que augmentar la despesa i que no solucionen mai el dèficit en el seu origen ni en el seu final, només el posposen agreujant-lo com un constipat mal curat que acaba amb una pneumònia que et mata.

Altra cosa molt diferent, m’explicava, és que el crèdit demanat sigui per a fer inversions productives que augmentin els ingressos que permetin tres coses. Primera: pagar els interessos generats pel deute. Segona: pagar el principal del deute. I tercera: reduir el dèficit que ha obligat demanar un crèdit.

El mestre Zen m’estava parlant d’economia?, d’arquitectura?, de lampisteria?, evidentment no; em parlava d’avions o de globus?, tampoc!, aleshores?, de què em parlava?, què dimonis era aquest dèficit i aquest deute? No ho sé pas, però estic segur que em parlava de la seva pròpia pobresa, dels seus deutes no pagats ni cobrats i del paraigües transparent ribetejat de blanc de la meva botiga ZEL, marca Cacharel, que li vaig regalar per a que no es mullés quan plogués.

Avui en dia el deute públic espanyol no ha fet altra cosa que augmentar sense aturador fins a prop del 100 % del PIB malgrat les retallades de tota mena que hi hagut aquests darrers temps en els serveis i sous públics; el mestre Zen, però, em repeteix encara avui en dia com una lletania rastafari que no m’amoïni, que romangui tranquil, que sigui feliç, que mediti una mica, tot prenent la posició del lotus o la de la magnòlia, perquè el Japó, per posar un exemple proper a ell, acumula un dèficit de quasi el 250 % del seu PIB i no passa res en absolut, o sí.

L’aigua que avui cau del cel, em deia finalment abans de quedar-se adormit pensant que levitava, és la mateixa que ja va caure fa temps, les mateixes gotes de llavors, d’aquell dia recordat, han travessat la terra, el mar i el cel després d’un llarg viatge i ara se’m despleguen de nou davant dels ulls com una cortina de saga mig transparent. 

---------------------------------------------------

Diario de primavera (23)

Be water my friend, be water, palabra de Bruce Lee.

Un viejo maestro zen que conocí cuando ejercí de eunuco durante la dinastía Ming me contaba que el agua siempre acaba encontrando una salida a pesar de que se le cierren las puertas y se taponen las alcantarillas y desagües, una circunstancia, decía, que los arquitectos olvidan a menudo al no dotar a los edificios de la necesaria red de tuberías que canalicen debidamente el agua de lluvia que termina, cuando llueve fuerte o de forma persistente y sostenida, inundando de mala manera sótanos, bajos, patios y goteando de techos agrietados y agujereados. Al sexo y al dinero, me recordaba también el maestro, les sucede lo mismo, siempre afloran aunque muchas veces lo hagan saliéndose de madre.

Entre copa y copa de cerveza no le gustaban el vino ni los licores fuertes, afirmaba que cuando se gasta más de lo que se gana se produce una diferencia entre ingresos y gastos que los expertos llaman déficit. Este déficit únicamente se puede financiar a través de los ahorros o de la deuda porque aunque se quiera, insistía, no es una realidad que se pueda ignorar igual como cuando te dejas un grifo abierto y al volver a casa la encuentras inundada.

Cuando se acaban los ahorros es como cuando se acaba el combustible de un avión en pleno vuelo, no puedes más que planear si sabes. La deuda es diferente pero similar, es como un globo que se hincha soplo tras soplo hasta que explota después de que, de tanto soplar, te hayas quedado sin fuelle. Yo no he volado nunca, ni en avión ni en globo, pero sí que me he fumado mis buenas pipas de opio, acababa afirmando seguro y contundente con unos ojos grises cada vez más pequeños y húmedos.

Lapidar los ahorros es triste pero es simple, me decía con su sencillez y facilidad naturales para explicar las cosas. Aumentar la deuda, en cambio, no lo es, no te quepa ninguna duda, recuérdalo siempre, es triste también pero no es sencillo, envuelve más de lo conveniente la madeja y genera intereses deudores que no hacen más que aumentar el gasto que no solucionan nunca el déficit en su origen ni en su final, sólo lo posponen agravándolo como un resfriado mal curado que termina con una neumonía que te mata.

Otra cosa muy diferente, me contaba, es que el crédito solicitado sea para hacer inversiones productivas que aumenten los ingresos que permitan tres cosas. Primera: pagar los intereses generados por la deuda. Segunda: pagar el principal de la deuda. Y tercera: reducir el déficit que ha obligado pedir un crédito.

¿El maestro Zen me estaba hablando de economía?, ¿de arquitectura?, ¿de fontanería?, evidentemente no; ¿me hablaba de aviones o de globos?, ¡tampoco!, ¿entonces?, ¿de qué me hablaba?, ¿qué demonios era ese déficit y esa deuda? No lo sé, pero estoy seguro de que me hablaba de su propia pobreza, de sus deudas no pagadas ni cobradas y del paraguas transparente ribeteado de blanco de mi tienda ZEL, marca Cacharel, que le regalé para que no se mojara cuando lloviera.

Hoy en día la deuda pública española no ha hecho más que aumentar sin cesar hasta cerca del 100% del PIB pese a los recortes de todo tipo que ha habido estos últimos tiempos en los servicios y sueldos públicos; el maestro Zen, sin embargo, me repite aún hoy en día como una letanía rastafari que no pierda el sueño, que permanezca tranquilo, que sea feliz, que medite un poco, tomando la posición del loto o la de la magnolia, porque Japón, por poner un ejemplo cercano a él, acumula un déficit de casi el 250% de su PIB y no pasa nada en absoluto, o sí.

El agua que hoy cae del cielo, me decía finalmente antes de quedarse dormido pensando que levitaba, es la misma que ya cayó hace tiempo, las mismas gotas de entonces, de aquel día recordado, han atravesado la tierra, el mar y el cielo después de un largo viaje y ahora se me despliegan de nuevo ante los ojos como una cortina de saga medio transparente.



Bruce Lee

 (San Francisco, 27 de novembre de 1940 - Hong Kong, 20 de juliol de 1973) 

domingo, 14 de junio de 2015

Quan jo era una nena i una flor de la muntanya i una rosa i un gessamí i un cactus i...


Diari de primavera (22)

Quan jo era una nena i una flor de la muntanya i una rosa i un gessamí i un cactus i...

Amb tres dies d’anticipació La Casa de la Paraula de Barcelona celebra, com cada any, el Bloomsday, l’aniversari d’un famós 16 de juny que va quedar immortalitzat en l’Ulisses de James Joyce. Entre els diferents actes es realitzen lectures en veu alta del text on sempre destaca el monòleg de la Molly Bloom. La lectura en veu alta i en comú, en família o amb amics, d’un text és ja una pràctica perduda fora de les celebracions d’aquesta mena.

El veritable mantra recurrent, però, és la queixa i el lament per la poca afició lectora actual de les persones en general. Els experts i els bons lectors sempre destaquen la bondat i els beneficis del que es coneix com a lectura profunda, aquella lectura que és realment activa i que habilita la comprensió lectora i la fase efectiva d’entendre i analitzar conceptes, idees i sentiments complexos. Malauradament d’aquest plany també es fan interpretacions maniquees en relació a la proliferació de les imatges que són vistes com hostils i enemigues de les lletres i que ens volen fer creure que es disputen, en una estranya guerra secular, el terreny i la hegemonia.

De manera recurrent sempre apareix el temor que va expressar Ray Bradbury en la seva novel·la Fahrenheit 451 contraposant, com si fossin l'aigua i l'oli, paraules amb imatges. Les coses, crec, no són així ni funcionen així. El meu germà és dissenyador gràfic i expert en marca i, conseqüentment, en símbols visuals i logotips, sé del que parlo. No cal dir per ociós que cadascú ocupa el seu lloc i compleix una funció específica diferent, sense robar-li ni envair l'espai a ningú i molt menys a les paraules i als textos, no s’ha de confondre la magnèsia amb la gimnàstica, igual que cal destacar també que les imatges s’han de saber “llegir”com els llibres. Avui en dia el desconeixement d’història  antiga i d’història recent ha convertit a tota la jovenalla en veritables analfabets visuals com ho som nosaltres quan veiem imatges alienes a la nostra cultura com ara les orientals o les africanes, en elles contemplem com cecs figures sense saber ni què veiem ni què no veiem. Tot això, no obstant, són obvietats, el que potser no ho és tant, com es destaca sovint mig en broma i mig seriosament, és que ja no s’escriuen cartes i que si en realitat pocs llegeixen gairebé ningú escriu res fora dels WhatsApp, aquest cop sí, plens d’icones que supleixen paraules.

Vull destacar aquest post que parla d’escriure i d’ensenyar a escriure, no pas a llegir. Paga, però, la pena llegir-lo. D’ell només destacaré dues frases entre moltes atribuïdes a Luis Alonso Shökel autor d’un antic manual per aprendre a escriure i que el mateix propietari del blog remarca. "Hi ha professors que defensen aquest ideal: no cohibir al noi, que es deixi anar, deixeu-lo escriure, l'important és que es vagi deixant anar, que escrigui amb naturalitat. Professors ingenus que creuen en una mena d'innocència original de l'estil infantil, una mica al que Rousseau deia amb el seu optimisme liberal. Aquest sistema és excel·lent perquè l'alumne es deixi anar a escriure malament" (...) "No s'oblidin de fer esborrany, és obligatori; al qui no presenti esborrany no li corregeixo la composició, i procurin que els esborranys arribin bastant bruts".

Tot plegat em fa pensar amb en Joan Vilardosa, professor de Literatura als Escolapis que contagiava amb naturalitat el seu entusiasme i els seus coneixements, fou una sort aprendre d’ell, era un altre temps per a mi quan jo era un esborrany "..iI les castanyoles i la nit en què vam perdre el vaixell a Algesires el guardià fent la seva ronda amb la seva llanterna i aquest horrorós torrent profund i el mar el mar carmesí de vegades com el foc i les glorioses postes de sol i les figueres en els jardins de l'Alameda i totes els estranys carrerons i les cases rosades i blaves i grogues i els jardins de roses i de gessamins i de geranis i de cactus de Gibraltar quan jo era una nena i on jo era una Flor de la Muntanya..." (Ulisses)

-------------------------------------------

Diario de primavera (22)

Cuando yo era una niña y una flor de la montaña y una rosa y un jazmín y un cactus y...

Con tres días de anticipación La Casa de la Paraula de Barcelona celebra, como cada año, el Bloomsday, el cumpleaños de un famoso 16 de junio que quedó inmortalizado en el Ulises de James Joyce. Entre los diferentes actos se realizan lecturas en voz alta del texto donde siempre destaca el monólogo de Molly Bloom. La lectura en voz alta y en común, en familia o con amigos, de un texto es ya una práctica perdida fuera de las celebraciones de este tipo.

El verdadero mantra recurrente, sin embargo, es la queja y el lamento por la poca afición lectora actual de las personas en general. Los expertos y los buenos lectores siempre destacan la bondad y los beneficios de lo que se conoce como lectura profunda, aquella lectura que es realmente activa y que habilita la comprensión lectora y la fase efectiva de entender y analizar conceptos, ideas y sentimientos complejos. Desgraciadamente de este lamento también se hacen interpretaciones maniqueas en relación a la proliferación de las imágenes que son vistas como hostiles y enemigas de las letras y que nos quieren hacer creer que se disputan, en una extraña guerra secular, el terreno y la hegemonía.

De manera recurrente siempre aparece el temor que expresó Ray Bradbury en su novela  Fahrenheit 451 contraponiendo, como si fueran el agua y el aceite, palabras con imágenes. Creo que las cosas no son así ni funcionan así. Mi hermano es diseñador gráfico y experto en marca y, consecuentemente, en símbolos visuales y logotipos, sé de lo que hablo. No es necesario resaltar por ocioso que cada uno ocupa su lugar y cumple una función específica diferente, sin robarle ni invadir el espacio a nadie y mucho menos a las palabras y a los textos, no se debe confundir la magnesia con la gimnasia, al igual que hay que destacar también que las imágenes deben saberse "leer" como los libros. Hoy en día el desconocimiento de historia antigua y de historia reciente ha convertido a toda la juventud en verdaderos analfabetos visuales como lo somos nosotros cuando vemos imágenes ajenas a nuestra cultura como las orientales o las africanas, en ellas contemplamos como ciegos figuras sin saber ni qué vemos ni qué no vemos. Todo esto, sin embargo, son obviedades, lo que quizá no lo es tanto, como se destaca a menudo medio en broma y medio en serio, es que ya no se escriben cartas y que si en realidad pocos leen casi nadie escribe nada fuera de los WhatsApp, esta vez sí, llenos de iconos que suplen palabras.

Quiero destacar este post que habla de escribir y de enseñar a escribir, no a leer. Vale, sin embargo, la pena leerlo. De él sólo destacaré dos frases entre muchas atribuidas a Luis Alonso Shökel autor de un antiguo manual para aprender a escribir y que el mismo propietario del blog remarca. Hay profesores que defienden este ideal: no cohibir al muchacho, que se suelte, dejadle escribir, lo importante es que se vaya soltando, que escriba con naturalidad. Profesores ingenuos que creen en una especie de inocencia original del estilo infantil, un poco a lo Rousseau con su optimismo liberal. Este sistema es excelente para que el alumno se suelte a escribir mal” (...) “No se olviden de hacer borrador, es obligatorio; al que no presente borrador no le juzgo la composición, y procuren que los borradores lleguen bastante sucios

Todo ello me hace pensar en Joan Vilardosa, profesor de Literatura de los Escolapios que contagiaba con naturalidad su entusiasmo y sus conocimientos, fue una suerte aprender de él, era otro tiempo para mí cuando yo era un borrador  “…y las castañuelas y la noche en que perdimos el barco en Algeciras el guardián haciendo su ronda de sereno con su linterna y ese horroroso torrente profundo y el mar el mar carmesí a veces como el fuego y las gloriosas puestas de sol y las higueras en los jardines de la Alameda y todas las extrañas callejuelas y las casas rosadas y azules y amarillas y los jardines de rosas y de jazmines y de geranios y de cactus de Gibraltar cuando yo era una niña y donde yo era una Flor de la Montaña…” (Ulises)

miércoles, 10 de junio de 2015

El discurs del rei


Diari de primavera (21)

El discurs del rei.

Fa pocs dies que s’acaba d’estrenar al Teatro Español de Madrid El discurso del rey dirigida per Magüi Mira i interpretada en els papers protagonistes per Adrian Lastra i Roberto Álvarez. És una obra basada en la pel·lícula The King's Speech que va dirigir el 2010 Tom Hooper amb guió de David Seidler i que va tenir una excel·lent acollida de crítica i de públic. Com tothom sap el film narra la peripècia del rei Jordi VI del Regne Unit a compte de la seva tartamudesa i l’inconvenient evident que això li representava per a fer discursos i exercir, en un sentit ampli i digne del terme, la seva feina.

No vaig voler veure la pel·lícula quan la van estrenar i no l’he vist fins fa poc, i ho he fet sol, a casa i per la televisió. Per què? Perquè en l’adolescència vaig patir un tartamudeig similar i em fereix veure algú quequejar, encara que sigui en la ficció, de manera tan llastimosa.

La setmana passada, però, un altre rei, en aquest cas en exercici present i de dicció perfecte, va fer també un discurs. Una mena de Rei de Copes va brindar per la República; Felip VI d’Espanya va parlar als francesos i he de confessar que em va costar molt més veure’l a ell fent el seu teatre polític com el veritable actor professional que és, que a Colin Firth interpretant el paper d’un pobre Jordi VI tartamut adreçant-se al seu país per la ràdio per a comunicar-los la Declaració de guerra a l’Alemanya nazi.

M’és difícil no tartamudejar ara com quan era un jovenet si he d’opinar sobre la figura política i la persona de Felip VI i el fingiment inherent a un càrrec, la pantomima i la hipocresia professional o profunda, la hipocresia francesa també, d’una classe política i de tot un poble, que va tractar com a gossos als espanyols que travessaven derrotats la frontera durant la Guerra Civil d’Espanya, el bressol dels valors republicans i de la democràcia moderna a Europa tot ofegant-se en la seva supèrbia.

Així doncs, és molt millor que em calli i deixi a altres la feina de parlar en veu alta com ara en David Torres en aquest article de Público on ho fa de manera excel·lent i magnífica i, com sempre ens té acostumats, amb la ironia i l’humor necessaris que no li resta pas, tot el contrari, ni una engruna d’encert ni d’amargura per aquesta Espanya que sempre mata als seus fills i els deixa abandonats i sense enterrar a les cunetes del seus polsosos camins.

Només recordaré, però, dos llibres, Vivos en el averno nazi i La agonía de Francia. El primer és de Montserrat Llor, directora de relacions públiques del Centre Cultural Blanquerna de Madrid, al costat del Círculo de Bellas Artes, on tracta el testimoni dels espanyols republicans fugits cap a França el 39 i que encara viuen i que van sobreviure als camps nazis, prèviament lliurats per les autoritats franceses des dels camps de refugiats on vivien maltractats. El segon llibre és de Manuel Chaves Nogales, un periodista i escriptor fantàstic d'aquells anys. El seu llibre és una descripció i denúncia de la miserable actitud de la França de llavors.

Fa pocs dies també el mateix Felip VI va tenir que contemplar  i suportar en la final de l’anomenada Copa del Rei de fútbol com un Camp Nou ple de gom a gom xiulava la seva figura institucional i l’himne espanyol. Jo no he xiulat mai res, ni tant sols a una noia bonica ni la tonada d’una cançó, però quan va sonar l’himne a l’accedir a la llotja de l’Estadi Olímpic de Montjuic el rei Joan Carles I durant la inauguració l’any 1992 dels Jocs Olímpics de Barcelona i mentre molts es posaven dempeus molts altres romaníem asseguts.

--------------------------------------------------

Diario de primavera (21)

El discurso del rey.

Hace pocos días que se acaba de estrenar en el Teatro Español de Madrid El discurso del rey dirigida por Magüi Mira e interpretada en los papeles protagonistas por Adrian Lastra y Roberto Álvarez. Es un trabajo basado en la película The Kings Speech que dirigió en 2010 Tom Hooper con guión de David Seidler y que tuvo una excelente acogida de crítica y de público. Como todo el mundo sabe el filme narra la peripecia del rey Jorge VI del Reino Unido a cuenta de su tartamudez y el inconveniente evidente que esto le representaba para hacer discursos y ejercer, en un sentido amplio y digno del término, su trabajo.

No quise ver la película cuando la estrenaron y no la he visto hasta hace poco, y lo he hecho solo, en casa y por la televisión. ¿Por qué? Porque en la adolescencia sufrí un tartamudeo similar y me hiere ver a alguien tartamudeando, aunque sea en la ficción, de manera tan lastimosa.

La semana pasada, sin embargo, otro rey, en este caso en ejercicio presente y de dicción perfecta, hizo también un discurso. Una especie de Rey de Copas brindó por la República; Felipe VI de España habló a los franceses y he de confesar que me costó mucho más verlo a él haciendo su teatro político como el verdadero actor profesional que es, que a Colin Firth interpretando el papel de un pobre Jorge VI tartamudo dirigiéndose a su país por la radio para comunicarles la Declaración de guerra a la Alemania nazi.

Me es difícil no tartamudear ahora como cuando era un jovencito si tengo que opinar sobre la figura política y la persona de Felipe VI y el fingimiento inherente a un cargo, la pantomima y la hipocresía profesional o profunda, la hipocresía francesa también, de una clase política y de todo un pueblo, que trató como perros a los españoles que atravesaban derrotados la frontera durante la Guerra Civil de España, la cuna de los valores republicanos y de la democracia moderna en Europa ahogándose en su soberbia.

Así pues, es mucho mejor que me calle y deje a otros el trabajo de hablar en voz alta como David Torres en este artículo de Público donde lo hace de manera excelente y magnífica y, como siempre nos tiene acostumbrados, con la ironía y el humor necesarios que no le resta, todo lo contrario, ni una migaja de acierto ni de amargura por esta España que siempre mata a sus hijos y los deja abandonados y sin enterrar en las cunetas de sus polvorientos caminos.

Sólo recordaré, no obstante, dos libros, Vivos en el averno nazi y La agonía de Francia. El primero es de Montserrat Llor, directora de relaciones públicas del Centre Cultural Blanquerna de Madrid, junto al Círculo de Bellas Artes, donde trata el testimonio de los españoles republicanos huidos a Francia el 39 y que aún viven y que sobrevivieron a los campos nazis , previamente entregados por las autoridades francesas desde los campos de refugiados donde vivían maltratados. El segundo libro es de Manuel Chaves Nogales, un periodista y escritor fantástico de aquellos años. Su libro es una descripción y denuncia de la miserable actitud de la Francia de entonces.

Hace pocos días también el mismo Felipe VI tuvo que contemplar y soportar en la final de la llamada Copa del Rey de fútbol como un Camp Nou lleno hasta la bandera silbaba su figura institucional y el himno español. Yo no he pitado nunca nada, ni siquiera a una chica bonita ni la tonada de una canción, pero cuando sonó el himno al acceder al palco del Estadio Olímpico de Montjuich el rey Juan Carlos I durante la inauguración en 1992 de los Juegos Olímpicos de Barcelona y mientras muchos se pusieron de pie muchos otros permanecimos sentados.


Robert Capa

lunes, 8 de junio de 2015

L'amor és una onomatopeia


Roy Lichtenstein

Diari de primavera (20)

L'amor és una onomatopeia.

Ja és de nit i mentre m’estic rescalfant les restes d’una mini paella que m’he fet per dinar contemplo sorprès com una formiga voladora s’acosta als fogons on l’escalfor del foc l’abrasa i la mata. Ha estat un veritable suïcidi inexplicable. Tot plegat, l’arròs i el suïcidi de la formiga voladora, està sent acompanyat pel so de l’helicòpter que des de fa estona sobrevola Barcelona vigilant la rua de benvinguda al Barça que ahir va guanyar la Champions a la Juve.

Aquest collage d’emocions, de mort, de victòria i de gastronomia rescalfada amb la quarta cervesa que porto beguda m’ha fet pensar que l’amor és una onomatopeia i el pop la seva expressió contemporània més genuïna i reeixida al donar forma a una de les reivindicacions democràtiques més antigues: el dret a l’amor. Ni la jornada de vuit hores, ni el sufragi universal ni la llibertat d’expressió han mogut més voluntats que el dret a estimar a qui vulguis i com vulguis. També penso sincerament que les veritables protagonistes d’aquesta conquesta han estat les dones que de manera indirecta i valenta ens han fet un favor als homes que encara no sabem valorar del tot.

Per què una onomatopeia? La Viquipèdia ens diu que una onomatopeia és la coincidència parcial entre el significant i el significat d'un signe lingüístic, és a dir, un so o conjunt de sons que recorden o evoquen el contingut mental associat a aquella paraula. I un dels "koan" més famosos de la filosofia zen és aquell en el qual el mestre dóna un aplaudiment i pregunta als seus deixebles: "Aquest és el so de dues mans, quin és el so d'una sola mà?".

Se m’acut que és l’espetec de dos dits, però no m’atreveixo a dir-ho en veu alta al veure que  en el correu d’avui en Richard Anthony, amic de fa molts anys, m’acaba d’enviar el seu darrer èxit, on tothom pica de mans, no sé si aplaudint o cridant a l’amor que vingui aviat i ompli les seves vides.

En Richard Anthony malgrat cantar a un hipotètic o real amor que “només calia que m’haguessis dit la veritat, si ho haguessis fet ara no seriem a punt de trencar i jo hauria guardat per sempre en el més profund del meu interior l’amor que he tingut por de perdre tantes vegades i que ara algú m’ha robat, així que ja te’n pots anar...”, també afirma al final queno obstant això, encara et vull donar una oportunitat perquè encara hi ha temps per als dos”.

No sé què pensar, el cel de Barcelona ressona amb les explosions dels focs artificials del Camp Nou i una melangia que només és meva m’envaeix per a no abandonar-me mai més.

---------------------------------------------------------------------------

Diario de primavera (20)

El amor es una onomatopeya.

Ya es de noche y mientras me estoy recalentando los restos de una mini paella que me he hecho para comer contemplo sorprendido como una hormiga voladora se acerca a los fogones donde el calor del fuego la abrasa y la mata. Ha sido un verdadero suicidio inexplicable. Todo ello, el arroz y el suicidio de la hormiga voladora, está siendo acompañado por el sonido del helicóptero que desde hace rato sobrevuela Barcelona vigilando el desfile de bienvenida al Barça que ayer ganó la Champions a la Juve.

Este collage de emociones, de muerte, de victoria y de gastronomía recalentada con la cuarta cerveza que llevo bebida me ha hecho pensar que el amor es una onomatopeya y el pop su expresión contemporánea más genuina y exitosa al dar forma a una de las reivindicaciones democráticas más antiguas: el derecho al amor. Ni la jornada de ocho horas, ni el sufragio universal ni la libertad de expresión han movido más voluntades que el derecho a amar a quien quieras y cómo quieras. También pienso sinceramente que las verdaderas protagonistas de esta conquista han sido las mujeres que de manera indirecta y valiente nos han hecho un favor a los hombres que aún no sabemos valorar del todo.

¿Por qué una onomatopeya? La Wikipedia nos dice que una onomatopeya es la coincidencia parcial entre el significante y el significado de un signo lingüístico, es decir, un sonido o conjunto de sonidos que recuerdan o evocan el contenido mental asociado a esa palabra. Y uno de los "koan" más famosos de la filosofía Zen es aquel en el que el maestro da un aplauso y pregunta a sus discípulos: "Este es el sonido de dos manos, ¿cuál es el sonido de una sola mano?".

Se me ocurre que es el chasquido de dos dedos, pero no me atrevo a decirlo en voz alta al ver que en el correo de hoy Richard Anthony, amigo de hace muchos años, me acaba de enviar su último éxito, donde todos dan palmas, no sé si aplaudiendo o llamando al amor que venga pronto y llene sus vidas.

Richard Anthony a pesar de cantar a un hipotético o real amor que "sólo era necesario que me hubieras dicho la verdad, si lo hubieras hecho ahora no estaríamos a punto de romper y yo habría guardado para siempre en lo más profundo de mi interior el amor que he tenido miedo de perder tantas veces y que ahora alguien me ha robado, así que ya te puedes ir...", también afirma al final que "sin embargo, todavía te quiero dar una oportunidad porque todavía hay tiempo para los dos".

No sé qué pensar, el cielo de Barcelona retumba con las explosiones de los fuegos artificiales del Camp Nou y una melancolía que sólo es mía me invade para no abandonarme nunca más.



jueves, 4 de junio de 2015

A train of thought.


Bàrbara Bel Geddes i James Steward interpretant els papers de Midge i Scottie a Vertigen


Diari de primavera (19)

A train of thought.

En la pel·lícula Vertigen de l’Alfred Hitchcock l’Scottie li pregunta a la Midge com és la seva vida amorosa i ella li respon ambiguament que la seva vida amorosa és normal, that's following a train of thought, que està seguint el tren dels “pensaments”, una frase feta per a dir que està en un estat reflexiu que acompanya de manera natural el curs dels esdeveniments íntims del seu cor i el tren dels seus sentiments.

Ell, però, insisteix demanant-li si es pensa tornar a casar i ella li contesta que ja sap que en la seva vida només hi ha un home.

El beneït de l’Scottie no se n’adona que ella s’està referint, precisament, a ell que, pobre, es troba  a punt de caure en les urpes d’una dona fatal, millor dit, de dues dones fatals en una de sola, la Madeleine/Judy, un personatge doble que interpreta la extraordinària Kim Novak i que sacsejarà la seva vida com només ho pot fer un terratrèmol de nivell 10 en l’escala de Richter.

Segons la Viquipèdia un pont en mènsula (en anglès cantilever bridge) és un pont en el qual una o més bigues principals treballen com una mènsula o voladís. És l’estructura bàsica també dels ponts penjants i, pel que sembla, és igualment el fonament dels sostenidors femenins que està dissenyant la Midge i que, segons ella mateixa li explica al bocabadat Scottie, el va inventar un enginyer aeronàutic espavilat en els seu temps lliure. Meravella a la que ell només sap afegir l’estúpid comentari de: Uh-huh!, quin hobby més plaent!

Els homes podem arribar a ser tant simples i infantils com el detectiu John 'Scottie' Ferguson davant d’un prodigi de la enginyeria sustentadora que evita que les coses caiguin i es sotmetin a la inexorable Llei de la Gravetat que va formular el llegendari Isaac Newton a l’Anglaterra del 1687 sota d’un pomer que tenia les pomes madures.

Per aquesta raó el meu programa de TV preferit és "Com es fa" de la cadena Discovery Max on expliquen de manera molt didàctica com es fan les coses. Res a veure amb les explicacions infantils i sense contingut de la majoria dels artistes expressant amb aire de superioritat el buit de les seves obres.

Per aquest motiu també fa pocs dies vaig anar al recent inaugurat Museu del disseny de Barcelona per a contemplar la seva bona col·lecció de sostenidors femenins de la que mostro al final una fotografia.

No hi ha res com les arts i les ciències aplicades tot i que ni les primeres ni les segones, malgrat ser ambdues ponts sòlids al servei dels trens que per elles circulen, ens eviten descarrilar i caure irremediablement a l’abisme de les esquerdes que s’obren en el pitjor dels terratrèmols possibles que no es pas cap altre que un earthquake of thought.

Al final i després de la fotografia també adjunto un fragment del guió de Vertigen que es va subtitular D’entre els morts i un vídeo referits ambdós a l’escena que esmento.

------------------------------------------------------------

Diario de primavera (19)

A train of thought.

En la película Vértigo de Alfred Hitchcock Scottie le pregunta a Midge cómo es su vida amorosa y ella le responde ambiguamente que su vida amorosa es normal, that's following a train of thought, que está siguiendo el tren de los "pensamientos", una frase hecha para decir que está en un estado reflexivo que acompaña de manera natural el curso de los acontecimientos íntimos de su corazón y el tren de sus sentimientos.

Pero él insiste pidiéndole si piensa volver a casarse y ella le contesta que ya sabe que en su vida sólo hay un hombre.

El tonto de Scottie no se da cuenta de que ella se está refiriendo, precisamente, a él que, pobre, se encuentra a punto de caer en las garras de una mujer fatal, mejor dicho, de dos mujeres fatales en una sola, Madeleine/Judy, un personaje doble que interpreta la extraordinaria Kim Novak y que sacudirá su vida como sólo lo puede hacer un terremoto de nivel 10 en la escala de Richter.

Según la Wikipedia un puente en ménsula (en inglés cantilever bridge) es un puente en el que una o más vigas principales trabajan como una ménsula o voladizo. Es también la estructura básica de los puentes colgantes y, al parecer, es igualmente el fundamento de los sujetadores femeninos que está diseñando Midge y que, según ella misma le explica al boquiabierto Scottie, lo inventó un ingeniero aeronáutico avispado en su tiempo libre. Maravilla a la que él sólo sabe añadir el estúpido comentario de: ¡Uh-huh!, ¡qué hobby más placentero!

Los hombres podemos llegar a ser tan simples e infantiles como el detective John 'Scottie' Ferguson ante un prodigio de la ingeniería sustentadora que evita que las cosas caigan y se sometan a la inexorable Ley de la Gravedad que formuló el legendario Isaac Newton en la Inglaterra del 1687 debajo de un manzano que tenía las manzanas maduras.

Por esta razón mi programa de TV preferido es "Cómo se hace" de la cadena Discovery Max donde explican de manera muy didáctica cómo se hacen las cosas. Nada que ver con las explicaciones infantiles y sin contenido de la mayoría de los artistas expresando con aire de superioridad el vacío de sus obras.

Por este motivo también hace pocos días fui al recién inaugurado Museo del diseño de Barcelona para contemplar su buena colección de sujetadores femeninos de la que muestro al final una fotografía.

No hay nada como las artes y las ciencias aplicadas aunque ni las primeras ni las segundas, a pesar de ser ambas puentes sólidos al servicio de los trenes que por ellas circulan, nos evitan descarrilar y caer irremediablemente en el abismo de las grietas que se abren en el peor de los terremotos posibles que no es otro que un earthquake of thought.

Al final y después de la fotografía también adjunto un fragmento del guión de Vértigo que se subtituló De entre los muertos y un vídeo referidos ambos a la escena de la que hago mención.

---------------------------------------------------------------


Scottie
What's this do-hickey here?

(he turns the brassiere over with his stick)

Midge
It's a brassiere. You know about those things. You're a big boy, now.

Scottie
I've never run across one like that.

Midge
It's brand new. Revolutionary uplift. No shoulder straps, no back straps, but does everything a brassiere should do. It works on the principle of the cantilever bridge.

Scottie
(impressed)

Uh-huh!

Midge
An aircraft engineer down the peninsula designed it. He worked it out in his spare time.

Scottie
What a pleasant hobby.

(He wanders back to the chair and watches her work for a long moment. Then)

Scottie
How's your love life, Midge?

Midge
That's following a train of thought.

Scottie
Well?

Midge
Normal.

Scottie
Aren't you ever going to get married?

Midge
(lightly)
You know there's only one man in the world for me, johnny-o.