domingo, 22 de abril de 2018
domingo, 25 de marzo de 2018
Normalitat
Diari de primavera (2)
Normalitat.
No cal que faci un llistat exhaustiu dels diversos
pares distanciats del seus fills que he conegut al llarg de la meva
vida.
Són pares i fills que porten anys sense parlar-se ni
veure’s, sense saber els uns dels altres, que han trencat completament els seus
lligams i que, fins i tot, es detesten i odien mútuament per injustícies greus
comeses suposadament pels primers, injustícies reals o imaginades.
Situacions algunes provocades per
drogodependències o per manca de compromís, d’atenció, de cura, per
obligacions de feina o d’altre mena, causes que restringeixen la presència
paternal o maternal a la llar. També per no satisfer exigències que en realitat
només amaguen egoismes filials esperonats per marits o esposes rancunioses. Per
fallides econòmiques que trenquen les esperances dipositades en un tipus de
vida mimèticament feliç. Pares també que han oblidat una família i que,
sorprenentment, n’han creat una altra de nova com si res.
En fi, he pensat en tot això veient l’acomiadament
el dijous passat entre en Jordi Turull i les seves filles quan es disposava
anar-se’n a Madrid. Ell, abans, va argumentar al faristol del Parlament que
acceptava l’encàrrec de la Presidència de la Generalitat per poder seguir
mirant als ulls de les seves filles. Però per a elles segur que aquesta
situació, i la que es va derivar del seu empresonament l’endemà, deu ser
molt dolorosa, i gens
fàcil ni còmode, segur que també les perjudica en la seva vida més quotidiana i
peremptòria. Tal vegada les afecta de manera negativa en l’economia bàsica, en
els seus plans d’estudis que igual han de restringir, canviar o, simplement, anul·lar.
O potser en les seves relacions sentimentals de jovenetes. Elles
podrien desitjar tenir-ne un de normal, com les seves amigues, pensar amb raó
que la vida d’ell espatlla la que elles intenten iniciar, que les idees de les
que tan orgullós se sent l’home que és el seu pare no fan altra cosa que dur
problemes a casa, a la seva i a la de la resta de cases del país, creant
angoixes innecessàries i malestar. Que el seu anhel de justícia és en el fons
una obsessió injusta. Que el seu pare no té dret a fer-los la vida
difícil, al contrari, hauria de buscar sempre la terra baixa, el camí de
la vall i no pas el de la muntanya. Que la seva tossuderia i la seva dèria, que
no pas ideal tampoc, deu amagar un defecte greu i un egoisme profund. Podrien
pensar tot això..., podrien...
Tant costa ser algú normal com proclama i demana la
cap de l’oposició al Parlament català? Del que entén ella per normal s’ha de
derivar la seva política i el seu clam "angoixat" per un
retorn a la normalitat? Aquesta normalitat permet a una filla dir-li al seu
pare: Papa, no tens dret a espatllar ni fer difícil la meva vida, fes
el favor de ser normal?
Aquesta, evidentment, és una asserció moral, però
qui la fa no ho sap.
Per sort aquestes noies no pensen així,
no són així, i tant el seu pare, com elles també, necessiten mirar-se mútuament
als ulls i al fer-ho veure’s. Entre elles i la cap de l’oposició al Parlament
català hi ha un abisme moral. Aquest acomiadament que esmento a les portes del
Parlament en una nit freda, em va emocionar i en aquell moment vaig desitjar
tenir unes filles com elles.
viernes, 23 de marzo de 2018
“Fingimos que trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”
Limonov als 10 anys amb la seva mare a Jarkov
Diari de primavera (1)
“Fingimos que
trabajamos y ellos fingen que nos pagan.”
Retall de la biografia de Carrère sobre Limónov:
"El poder comprendió que si se continuaba contando la verdad
sobre los campos y el pasado, existía un riesgo de acabar con todo: no sólo con
Stalin, sino también con Lenin, y el propio sistema, y las mentiras sobre las
que descansa. Por eso Ivan Denísovich supuso a la vez el apogeo y el fin de la
desestalinización. Destituido Jrushov de sus funciones, la generación de apparatchiks salida de las purgas
implantó, bajo la égida del afable Leonid Brézhnev, una especie de estalinismo
blando, compuesto de la hipertrofia del partido, la estabilidad de los cuadros
dirigentes, los enchufes, los nombramientos internos, las grandes y pequeñas
prebendas y la represión moderada: lo que se ha llamado el comunismo de nomenklatura, por el nombre de la élite
que se beneficiaba del mismo, pero este grupo selecto, en el fondo, era
relativamente numeroso y, por poco que se siguieran las reglas del juego, no
demasiado inaccesible. Esta estabilidad plomiza, carente de sentido y en cierto
modo cómoda, prácticamente todos los rusos con edad para haberla conocido la
recuerdan con nostalgia hoy que se encuentran condenados a nadar y muchas veces
a ahogarse en las aguas heladas del cálculo egoísta. La gran máxima de la
época, equivalente a nuestro “trabajar más para ganar más”, era: “Fingimos que
trabajamos y ellos fingen que nos pagan.” No es muy estimulante como modo de
vida, pero bueno: nos las arreglamos. No arriesgas mucho, a no ser que hagas
estupideces. Pasamos de todo, reconstruimos en el fondo de las cocinas un mundo
del que sabemos, seguros, a menos que te llames Solzhenitsyn, que seguirá
siendo como es durante siglos, porque su razón de ser es la inercia.
En este mundo, un amable pajillero como Guenka, por volver a
él, puede permitirse ser un masturbador afable, así como su padre puede
permitirse ser chequista. Estaría
mejor, desde luego, que se afiliase al Partido, como también lo sería que un
joven francés, durante los mismos años, los treinta gloriosos, estudiará en la
ENA o el Politécnico, pero si no lo hace no es demasiado grave, ni se morirá de
hambre ni en un campo, le buscarán una pequeña sinecura burocrática gracias a
la cual no le detendrán como a un parásito y elemento antisocial, y se acabó.
Así pues, Guenka, sin la menor preocupación por el futuro, se pasa las noches
bebiendo gratis con su amigo Eduard en locales regentados por colegas de su
padre, y los días, al menos los de verano, en el quiosco del zoo, donde tiene
barra libre y hace que su corte se desternille de risa expulsando a los
clientes con la excusa de que se está celebrando el congreso extraordinario de
domadores de tigres de Bengala, cuyo secretario general es él."
--------------------------------------
Fragmento del libro Limónov, Emmnuel
Carrère. Anagrama. Traducción de Jaime Zulaika.
Jarkov al 1964
domingo, 25 de febrero de 2018
Peret (26-02-2008)
Peret (26-02-2008)
Darrera estrofa de l'Emigrant de Jacint Verdaguer.
Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!oh! si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, el vent que me´n desterra
que en fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! tornau-me a terra
que hi vull morir!
----------------------------------
La visita del meu pare
Avui, t'he tornat a veure, pare;
com cada dia
apareixes en algun moment
amb el front ample i els teus ulls grisos.
M'has somrigut, com solies fer
per sota del bigoti.
També d'orella a orella
com quan ja abrigat al final
m’esperaves en arribar d'un viatge de dies
amb els ulls humitejats.
Avui anaves mudat amb el teu vestit a mida
però de seguida l’has canviat
per la teva bata blanca d'artesà pelleter;
has sostingut el full tant afilat
i amb un ràpid moviment has tallat l'aire
marcant un somriure d'esquerra a dreta.
El meu pare anava i venia de Barcelona
al centre del món,
de l'Odissea tornat.
Jo presumia que ell estigués viu.
Només em vaig rendir a la seva mort lenta
quan em va mirar sense poder-me parlar.
Llavors vaig saber el què era la mort.
I al mateix temps vaig saber el què és la vida:
el lloc on hi ha sol i les persones es parlen.
I s'estimen sense dir res.
Albert
Poema basat en el de Lêdo Ivo “Reaparició del meu pare”
La visita del meu pare
Avui, t'he tornat a veure, pare;
com cada dia
apareixes en algun moment
amb el front ample i els teus ulls grisos.
M'has somrigut, com solies fer
per sota del bigoti.
També d'orella a orella
com quan ja abrigat al final
m’esperaves en arribar d'un viatge de dies
amb els ulls humitejats.
Avui anaves mudat amb el teu vestit a mida
però de seguida l’has canviat
per la teva bata blanca d'artesà pelleter;
has sostingut el full tant afilat
i amb un ràpid moviment has tallat l'aire
marcant un somriure d'esquerra a dreta.
El meu pare anava i venia de Barcelona
al centre del món,
de l'Odissea tornat.
Jo presumia que ell estigués viu.
Només em vaig rendir a la seva mort lenta
quan em va mirar sense poder-me parlar.
Llavors vaig saber el què era la mort.
I al mateix temps vaig saber el què és la vida:
el lloc on hi ha sol i les persones es parlen.
I s'estimen sense dir res.
Albert
Poema basat en el de Lêdo Ivo “Reaparició del meu pare”
miércoles, 14 de febrero de 2018
Les comparacions no són mai odioses.
Diari d’hivern (6)
Les comparacions
no són mai odioses.
Després del desastre d’Annual
de 1921, el ministre de la guerra del moment, Juan Picasso,
va elaborar un informe conegut com Expediente Picasso.
Un informe que intentava investigar les causes i assenyalar les responsabilitats
d’aquella desfeta militar. Un cop finalitzada la seva redacció s’havia
d’exposar i debatre a les Corts Generals de l’època, però el cop d’estat que
va perpetrar Miguel Primo de Rivera el 1923 ho va impedir.
Poc temps després,
el setembre del 1925, va tenir lloc el famós i reeixit desembarcament
militar d’Alhucemas que va permetre recuperar el terreny perdut al protectorat
espanyol del Marroc, derrotar al cabdill rifeny Abd el-Krim, pacificar la regió
i restablir l’honor de l’exèrcit.
Des del punt de
vista estrictament militar va ser tot un èxit malgrat els enormes riscos que
implicava una operació d’aquella mena, tenint en compte, sobre tot, el terrible
i desastrós precedent del fracassat desembarcament aliat a la passada Gran
Guerra a Gal·lípoli,
on forces de diferents països, bàsicament britàniques, australianes i
neozelandeses hi van participar en una característica i clàssica col·laboració
dins de la Commonwealth.
Els militars
espanyols van estudiar Gal·lípoli profundament i en detall per evitar cometre
els mateixos errors. I ho van aconseguir. El seu va ser el primer
desembarcament amfibi amb suport aeri de la història i una obra mestra de
planificació i execució on els joves caps militars com en Franco es van lluir i
triomfar.
L’èxit també va
raure en la pacificació posterior on aquests joves caps militars espanyols van
obtenir la fidelitat de la població nativa fins l’extrem de poder formar amb
ella un exèrcit autòcton que més endavant va servir a Franco de carn de canó per
envair la península en allò que ell anomenà Cruzada.
La lliçó d’Alhucemas
va servir de moltíssim als militars aliats que, anys més tard, van tenir que dissenyar
un nou desembarcament,
el de Normandia, i poder d’aquesta manera, gràcies al precedent espanyol,
pujar un esglaó de complexitat que els permetés assolir objectius militars més
ambiciosos.
Gal·lípoli,
Alhucemas i Normandia estan, en la seva lògica interna i mecànica, professional,
connectats i uns són conseqüència dels altres. Però el rerefons col·lectiu, polític,
psicològic, sentimental, cultural i social de cadascun d’ells és tant diferent
com el que separa... Com el que separa... Com el que separa... Ostres!!, no
m’atreveixo a dir-ho per no ofendre a ningú, però sens dubte el temps present
és en bona part hereu del passat com els fantasmes ho són del seu cos perdut. I
Espanya, també l’actual, és filla d’aquell desembarcament al Nord d’Àfrica que
encara perviu, com si encara no s’hagués acabat, com si els vaixells
continuessin vomitant soldats, com si una gernació de vells i nous fantasmes deambulessin
per les platges d’aquella part del món que hi ha entre Ceuta i Melilla, dues
ciutats que, com tothom sap, són espanyoles. Per aquelles platges i per altres
també.
-------------------------------------
Diario de invierno (6)
Las comparaciones nunca son odiosas.
Tras el desastre de Annual de 1921, el ministro de la guerra
del momento, Juan Picasso, elaboró un informe conocido como Expediente Picasso. Un informe que
intentaba investigar las causas y señalar las responsabilidades de aquella
derrota militar. Una vez finalizada su redacción debía exponerse y debatirse en
las Cortes Generales de la época, pero el golpe de estado que perpetró Miguel
Primo de Rivera en 1923 lo impidió.
Poco tiempo después, en septiembre de 1925, tuvo lugar el
famoso y exitoso desembarco militar de Alhucemas que permitió recuperar el
terreno perdido en el protectorado español de Marruecos, derrotar al caudillo
rifeño Abd el-Krim, pacificar la región y restablecer el honor del ejército.
Desde el punto de vista estrictamente militar fue todo un
éxito a pesar de los enormes riesgos que implicaba una operación de ese tipo,
teniendo en cuenta, sobre todo, el terrible y desastroso precedente del
fracasado desembarco aliado en la pasada Gran Guerra en Galípoli, donde fuerzas
de diferentes países, básicamente británicas, australianas y neozelandesas
participaron en una característica y clásica colaboración dentro de la
Commonwealth.
Los militares españoles estudiaron Galípoli profundamente y
en detalle para evitar cometer los mismos errores. Y lo consiguieron. El suyo
fue el primer desembarco anfibio con apoyo aéreo de la historia y una obra
maestra de planificación y ejecución donde los jóvenes jefes militares como Franco
se lucieron y triunfaron.
El éxito también recayó en la pacificación posterior donde
estos jóvenes jefes militares españoles obtuvieron la fidelidad de la población
nativa hasta el extremo de poder formar con ella un ejército autóctono que más
adelante sirvió a Franco de carne de cañón para invadir la península en lo que
él denominó Cruzada.
La lección de Alhucemas sirvió de mucho a los militares
aliados que, años más tarde, tuvieron que diseñar un nuevo desembarco, el de
Normandía, y poder de este modo, gracias al precedente español, subir un
escalón de complejidad que les permitiera alcanzar objetivos militares más
ambiciosos.
Galípoli, Alhucemas y Normandía están, en su lógica interna
y mecánica, profesional, conectados y unos son consecuencia de los otros. Pero
el trasfondo colectivo, político, psicológico, sentimental, cultural y social
de cada uno de ellos es tan diferente como lo que separa... Como lo que
separa... Como lo que separa... ¡Ostras!, no me atrevo a decirlo para no
ofender a nadie, pero sin duda el tiempo presente es en buena parte heredero
del pasado como los fantasmas lo son de su cuerpo perdido. Y España, también la
actual, es hija de aquel desembarco en el Norte de África que aún pervive, como
si todavía no hubiera terminado, como si los barcos continuasen vomitando
soldados, como si una multitud de viejos y nuevos fantasmas deambularan por las
playas de aquella parte del mundo que hay entre Ceuta y Melilla, dos ciudades
que, como todo el mundo sabe, son españolas. Por aquellas playas y por otras
también.
domingo, 4 de febrero de 2018
Papa, mama...
Diari d’hivern (5)
Papa, mama...
Ja m’ho deia el
pare, quan m’ensenyava a treballar les pells, que el pitjor de l’art són els artistes
i que el millor de la mecànica els mecànics.
La seva
afirmació, precisa com el tall d’un pelleter que només talla el cuir salvant la
llana com el que separa el gra de la palla, ha quedat demostrada aquests
darrers dies en l’entrega dels premis Gaudí i Goya de cinematografia i la
querella que ha rebut per un delicte d’odi en Jordi Perelló, un mecànic de Reus
que es va negar a arreglar-li un cotxe a un policia nacional a causa de l’actuació
del cos el passat 1 d’octubre.
En la gala del
cinema català hem vist una proliferació extensa de llaços grocs, en canvi, en els Goya
espanyols ni un. Es veu que les reivindicacions d’algunes feministes
embolicades en el vermell de la seva causa no tenen res a veure amb la
democràcia i els drets de les persones, o, en qualsevol cas, sí amb una visió
de tot plegat molt peculiar.
Potser, si se’m
permet el judici de valor, amb una que de facto es deu parèixer en la seva
lògica jurídica i moral a la llei que s’acaba d’aprovar a Polònia on es
prohibeix, sota amenaça de presó, qui vinculi el país amb l’Holocaust. Els
polonesos van ser també les víctimes, afirmen els legisladors, no pas els
botxins. Això em recorda moltes coses que m’explicaven els germans Kahn i els
nostres amics americans i grecs, en Levin, en Rathaus, en Samaras. I també amb
d’altres relacionades amb el franquisme i el secular nacional catolicisme
espanyol, coses que no diré, però sí una
pregunta que alguns fills faran, més aviat que tard, als seus pares: Papa, mama,
què veu fer vosaltres l’1 d’octubre?, on éreu aquell dia?
-------------------------------
Diario de invierno (5)
Papá, mamá...
Ya me lo decía papá, cuando me enseñaba a trabajar las
pieles, que lo peor del arte son los artistas y que lo mejor de la mecánica los
mecánicos.
Su afirmación, precisa como el corte de un peletero que sólo
corta el cuero salvando la lana como el que separa el grano de la paja, ha
quedado demostrada estos últimos días en la entrega de los premios Gaudí y Goya
de cinematografía y la querella que ha recibido por un delito de odio Jordi
Perelló, un mecánico de Reus que se negó a reparar un coche a un policía
nacional debido a la actuación del cuerpo el pasado 1 de octubre.
En la gala del cine catalán hemos visto una proliferación
extensa de lazos amarillos, en cambio en los Goya españoles ni uno. Se ve que las
reivindicaciones de algunas feministas envueltas en el rojo de su causa no
tienen nada que ver con la democracia y los derechos de las personas, o, en cualquier
caso, sí con una visión de todo ello muy peculiar.
Quizás, si se me permite el juicio de valor, con una que de
facto se debe parecer en su lógica jurídica y moral a la ley que se acaba de
aprobar en Polonia donde se prohíbe, bajo amenaza de prisión, quien vincule el
país con el Holocausto. Los polacos fueron también las víctimas, afirman los
legisladores, no los verdugos. Esto me recuerda muchas cosas que me contaban
los hermanos Kahn y nuestros amigos americanos y griegos, Levin, Rathaus, Samaras… Y también con otras
relacionadas con el franquismo y el secular nacional catolicismo español, cosas
que no diré, pero sí una pregunta que algunos hijos harán, más pronto que
tarde, a sus padres: Papá, mamá, ¿qué hicisteis vosotros el 1 de octubre?, ¿dónde
estabais aquel día?
martes, 23 de enero de 2018
Matar al gos
Diari d’hivern
(4)
Matar el gos.
Fa uns mesos, a
Antena3, van fer una sèrie de ficció , La Embajada, sobre els
greus delictes i afers de corrupció que hi tenien lloc a l’ambaixada espanyola a Thailàndia. Extorsió, suborn, tràfic de influències i assassinats. Crims que
es van multiplicant a mesura que la situació es complica, els nous procuren tapar
els vells en una espiral embogida i sense final.
Aquesta ambaixada,
com totes, té un cap de seguretat, un policia espanyol encarregat de dirigir i
garantir la defensa i la protecció del recinte i de tots els membres, espanyols
i nadius, que hi treballen. I, per descomptat, si és el cas i com l’obliga la
llei, denunciar a les autoritats espanyoles els delictes dels que en pugui ser
coneixedor o testimoni.
Aquest policia és
un professional eficaç al que no se li escapa res del que succeeix dins
de la seu i en las vides dels seus membres. Està assabentat de tot, ho sap tot,
ho controla tot. Té registres detallats de la vida de cadascú i proves dels delictes i crims que s’han produït al llarg dels anys. Vídeos, gravacions,
documentació, tot un arxiu extensíssim que permetria escriure una enciclopèdia
del crim i empresonar a mitja delegació.
Se suposa, en
conseqüència, que la missió d’aquest professional de la policia i la seguretat hauria
de ser comunicar a la justícia espanyola aquest fangar per fer que es compleixi
la llei, però no. La seva veritable missió, en canvi, és la contrària,
amagar-ho tot i impedir que surti a la llum, mai no se n’ha de saber res. Per
què ho fa?, és ell també un criminal més? No exactament, ho fa per salvaguardar
la imatge d’Espanya, la seva marca. Aquest és el bé superior que els seus caps,
inclòs el ministre, li han manat que preservi.
Ara, a TVE, també
s’està fent una sèrie que protagonitza l’Anna Belen, Traïció.
Una família espanyola poderosa que regenta un bufet d’advocats i que en uns
moments de dificultats econòmiques i pèrdua de clients que coincideix amb la
retirada del pare fundador de la saga i del negoci, va tenir que subornar
jutges, extorsionar funcionaris i col·laborar amb delinqüents en el blanqueig
de diner il·lícit. Gràcies a aquests crims remunten efectivament la situació
i comencen a guanyar cassos i diners, influència i solvència en el difícil món
dels grans bufets d’advocats. Però res
dolent és sempre bo i allò que ho era de cop i volta comença a ser pitjor. Quan
les coses arriben a un punt crític és quan cal matar i assassinar per
salvaguardar un bé superior. En aquest cas l’estatus, els interessos i el bon
nom de la família fent que res se sàpiga.
Per descomptat, en
el cas de l’ambaixada i d’aquesta família seudomafiosa, tot acaba sent una
absoluta mentida. És una mentida tot, la vida pública i, el pitjor, la vida
privada. És mentida el que se sap i també el que s’ignora. Les mentides són golafres
i cada vegada en necessiten més com un drogoaddicte sense remei ni solució. És mentida
el que és conegut i el que és secret.
Tanta mentida com
ho era la vida de Jean-Claude
Roman, aquell ciutadà francès que després de mentir als seus pares en
relació a la nota d’un examen no va poder parar de fer-ho. Va mentir en tot i a
tothom simulant una feina que no tenia i demanant préstecs als bancs per
mantenir un nivell de vida que li permetés continuar mentint. Mentí a la seva
esposa i fins i tot a l’amant. Les mentides servien per dir-ne més, unes
alimentaven a les altres i les altres necessitaven de les unes. Al final,
naturalment, tot va esclatar i a ell no se li va ocórrer cap idea millor que
matar la seva dona i fills, als seus pares i al seu gos. Qualsevol cosa abans
de dir, simplement, la veritat. No podia perquè no sabia què era, la seva
veritat era inseparable de la seva mentida.
Espanya també té
un bé superior i, com qualsevol, una veritat inseparable d'una mentida, la seva
unitat. Igual que el policia de l’ambaixada i la família d’advocats farà el que
calgui per defensar-la encara que el resultat sigui acabar com Jean-Claude
Roman. Per a tal propòsit manté un acord bàsic no escrit entre les seves elits,
polítiques, econòmiques, funcionarials i bona part també de la població
espanyola que mai, absolutament mai, posarà en qüestió els mitjans que es facin
servir per preservar aquest bé superior que ho justifica tot.
Aquesta és la
cosa i no n'hi ha cap més altra. Cal saber la classe de joc que en aquest
moment s'està jugant a la pell de brau, un joc tan antic com ella mateixa. Tan
antic com matar el gos.
---------------------------
Diario de invierno (4)
Matar al perro.
Hace unos meses, en Antena3, emitieron una serie de ficción,
La Embajada, sobre los
graves delitos y asuntos de corrupción que tenían lugar en la embajada española
de Tailandia. Extorsión, cohecho, tráfico de influencias y asesinatos. Crímenes
que se van multiplicando a medida que la situación se complica, los nuevos
procuran tapar a los viejos en una espiral enloquecida y sin final.
Esta embajada, como todas, tiene un jefe de seguridad, un
policía español encargado de dirigir y garantizar la defensa y la protección
del recinto y de todos los miembros, españoles y nativos, que allí trabajan. Y,
por supuesto, en su caso y como le obliga la ley, denunciar a las autoridades
españolas los delitos de los que pueda ser conocedor o testigo.
Este policía es un profesional eficaz al que no se le escapa
nada de lo que sucede dentro de la sede y en las vidas de sus miembros.
Está enterado de todo, lo sabe todo, lo controla todo. Tiene registros
detallados de la vida de cada uno y pruebas de cada uno los delitos y crímenes que
se han ido produciendo a lo largo de los años. Vídeos, grabaciones,
documentación, todo un archivo extensísimo que permitiría escribir una
enciclopedia del crimen y encarcelar a media delegación.
Se supone, en consecuencia, que la misión de este
profesional de la policía y la seguridad debería ser comunicar a la justicia
española este lodazal para hacer que se cumpla la ley, pero no. Su verdadera
misión, sin embargo, es la contraria, ocultarlo todo e impedir que salga a la
luz, nunca se ha de saber nada. ¿Por qué lo hace?, ¿es él también un criminal
más? No exactamente, lo hace para salvaguardar la imagen de España, su marca.
Este es el bien superior que sus jefes, incluido el ministro, le han mandado
que preserve.
Ahora, en TVE, también se está emitiendo una serie que protagoniza
Ana Belen, Traición.
Una familia española poderosa que regenta un bufete de abogados y que en unos
momentos de dificultades económicas y pérdida de clientes que coincide con la
retirada del padre fundador de la saga y del negocio, tuvo que sobornar a jueces,
extorsionar a funcionarios y colaborar con delincuentes en el blanqueo de dinero
ilícito. Gracias a estos crímenes remontan efectivamente la situación y
empiezan a ganar casos y dinero, influencia y solvencia en el difícil mundo de
los grandes bufetes de abogados. Pero nada malo es siempre bueno y lo que lo
era de repente empieza a ser peor. Cuando las cosas llegan a un punto crítico es
cuando hay que matar y asesinar para salvaguardar también un bien superior. En
este caso el estatus, los intereses y el buen nombre de la familia haciendo que
nada se sepa.
Por supuesto, en el caso de la embajada y de esta familia
seudomafiosa, todo acaba siendo una absoluta mentira. Es una mentira todo, la
vida pública y, lo peor, la vida privada. Es mentira lo que se sabe y también
lo que se ignora. Las mentiras son glotonas y cada vez necesitan más como un
drogadicto sin remedio ni solución. Es mentira lo que es conocido y lo que es
secreto.
Tanta mentira como lo era la vida de Jean-Claude Roman,
aquel ciudadano francés que después de mentir a sus padres en relación a la
nota de un examen no pudo parar de hacerlo. Mintió en todo y a todos simulando
un trabajo que no tenía y pidiendo préstamos a los bancos para mantener un
nivel de vida que le permitiera continuar mintiendo. Mintió a su esposa e
incluso a su amante. Las mentiras servían para mentir más, unas alimentaban a
las otras y las otras necesitaban de las unas. Al final, naturalmente, todo
estalló y a él no se le ocurrió ninguna idea mejor que matar a su esposa e
hijos, a sus padres y a su perro. Cualquier cosa antes de decir, simplemente,
la verdad. No podía porque no sabía qué era, su verdad era inseparable de su
mentira.
España también tiene un bien superior y, como cualquiera,
una verdad inseparable de una mentira, su unidad. Al igual que el policía de la
embajada y la familia de abogados hará lo que sea necesario para defenderla
aunque el resultado signifique acabar como Jean-Claude Roman. Para tal
propósito mantiene un acuerdo básico no escrito entre sus élites, políticas,
económicas, funcionariales y buena parte también de la población española que
nunca, absolutamente nunca, pondrá en cuestión los medios que se utilicen para
preservar este bien superior que lo justifica todo.
Esta es la cosa y no hay otra. Hay que saber la clase de
juego que en este momento se está jugando en la piel de toro, un juego tan
antiguo como ella misma. Tan antiguo como matar al perro.
lunes, 15 de enero de 2018
Qui és la teva mare?
Diari d’hivern
(3)
Qui és la teva
mare?
Un dels tòpics
més simples que fan servir els partidaris de l’amor universal proclama que
igual que no hi ha d’haver banderes tampoc fronteres.
Però si volen ser
conseqüents i eficaços amb l’amor que proclamen i desitgen haurien de
reconèixer amb humilitat que en bona part van errats perquè les fronteres també
donen refugi als perseguits pels maltractadors que acusen a les víctimes de ser
culpables de les bufetades que reben. La importància de les fronteres no es
troba en les línies sovint arbitràries que delimiten el territori sinó en les
lleis que hi regulen la convivència i on, per exemple, no són efectives algunes
demandes internacionals de presó que després de proclamar-se s’han de retirar
per evitar el ridícul més espantós i no ser acusats de prevaricadors.
Tothom sap, o
hauria de saber, que no n’hi ha prou en no fer el mal que no vols rebre, cal
també protegir al feble que no és capaç de fer-ho per si sol. El vell i oblidat
codi d’honor dels cavallers medievals fonamentava el bon govern en la defensa
del dèbil, en les virtuts exercides a consciència i sense por, en la seva promoció,
pràctica i exemple públic i privat. Ara, en canvi, vivim en plena modernitat on
la virtut i el pecat han estat substituïts per la psicologia, la raó d’estat i
la condició humana. Elles són les que dicten les lleis que basteixen com una
roda dentada l’ètica de la justícia en front de l’ètica de la cura, la
protecció i el guariment.
En la fotografia
que encapçala la meva entrada d’avui hi veiem mil·limètricament delimitada i
dibuixada la línia que separa dos universos i dues cultures cíviques i
polítiques, dues històries, dues ètiques i dues sensibilitats que com l’aigua i
l’oli provoquen en l’altre rebuig, urticàries, diarrees i vomitades i en
èpoques recents la pretensió d’aniquilar i anorrear la part més feble, la que
no disposa d’un estat que la defensi. Pretensió
que ha tornat perquè mai se n’havia anat.
Paula Gunn Allen afirma
en el seu llibre Qui és la teva mare?
que: "L'arrel de l'opressió es troba
en la pèrdua de la memòria". Cita que he trobat en L’ètica de
la cura de Carol
Gilligan quan afirma que: "Les
activitats pròpies de la cura –escoltar, prestar atenció, respondre amb
integritat i respecte– són activitats relacionals. La memòria i la relació són
les que queden destruïdes pel trauma. La traïció al que està bé pot portar a la
ira violenta i l'aïllament social, però també pot fer callar la veu honesta, la
veu de la integritat".
En els fets del
passat 1 d’octubre a Catalunya, fora dels arguments que cadascú faci servir per
justificar el que va fer o el que va ignorar, més enllà de les seves raons,
prejudicis i motius, hi veiem clarament les dues ètiques enfrontades en unes
simples imatges que emmagatzemen més de tres-cents anys, mil paraules i
discursos, lleis colonials i interlocutòries judicials. La jurisprudència del
que hem vist i viscut sempre venç la fal·làcia i la simulació igual que ho fa
la nuesa del rei i dels seus eunucs que vestits de negre intentaven evitar que
una gent escrivís en una papereta el nom dels seus pares.
---------------------------
Diario de invierno (3)
¿Quién es tu madre?
Uno de los tópicos más simples que utilizan los partidarios
del amor universal proclama que igual que no debe de haber banderas tampoco
fronteras.
Pero si quieren ser consecuentes y eficaces con el amor que
proclaman y desean deberían reconocer con humildad que en buena parte se
equivocan porque las fronteras también dan refugio a los perseguidos por los
maltratadores que acusan a las víctimas de ser culpables de las bofetadas que
reciben. La importancia de las fronteras no se encuentra en las líneas a menudo
arbitrarias que delimitan el territorio sino en las leyes que regulan la
convivencia y donde, por ejemplo, no son efectivas algunas demandas internacionales
de prisión que tras proclamarse se deben retirar para evitar el ridículo más
espantoso y no ser acusados de prevaricación.
Todo el mundo sabe, o debería saber, que no es suficiente en
no hacer el mal que no quieres recibir, hay también que proteger al débil que
no es capaz de hacerlo por sí solo. El viejo y olvidado código de honor de los
caballeros medievales fundamentaba el buen gobierno en la defensa del débil, en
las virtudes ejercidas a conciencia y sin miedo, en su promoción, práctica y ejemplo
público y privado. Ahora, en cambio, vivimos en plena modernidad donde la
virtud y el pecado han sido sustituidos por la psicología, la razón de estado y
la condición humana. Ellas son las que dictan las leyes que construyen como una
rueda dentada la ética de la justicia frente a la ética del cuidado, la
protección y la curación.
En la fotografía que encabeza mi entrada de hoy vemos milimétricamente
delimitada y dibujada la línea que separa dos universos y dos culturas cívicas
y políticas, dos historias, dos éticas y dos sensibilidades que como el agua y
el aceite provocan en el otro rechazo, urticarias, diarreas y vómitos y en
épocas recientes la pretensión de aniquilar y asolar la parte más débil, la que
no dispone de un estado que la defienda. Pretensión que ha vuelto porque nunca
se había ido.
Paula Gunn Allenafirma
en su libro ¿Quién es tu madre? que:
"La raíz de la opresión se encuentra
en la pérdida de la memoria". Cita que he encontrado en La ética del
cuidado de Carol Gilligan cuando
afirma que: "Las actividades propias
del cuidado -escuchar, prestar atención, responder con integridad y respeto-
son actividades relacionales. La memoria y la relación son las que quedan
destruidas por el trauma. La traición a lo que está bien puede llevar a la ira
violenta y el aislamiento social, pero también puede acallar la voz honesta, la
voz de la integridad".
En los hechos del pasado 1 de octubre en Cataluña, aparte de
los argumentos que cada uno use para justificar lo que hizo o lo que ignoró, más
allá de sus razones, prejuicios y motivos, vemos claramente las dos éticas
enfrentadas en unas simples imágenes que almacenan más de trescientos años, mil
palabras y discursos, leyes coloniales y autos judiciales. La jurisprudencia de
lo visto y vivido siempre vence la falacia y la simulación igual que lo hace la
desnudez del rey y de sus eunucos que vestidos de negro intentaban evitar que
una gente escribiera en una papeleta el nombre de sus padres.
sábado, 13 de enero de 2018
QK (13-01-2014)
QK (13-01-2014)
Una cançó d'amor
Una cançó d'amor
Què he de dir-te
quan ens trobem?
però
aquí estic,
pensant en tu.
La taca de l'amor
s'estén sobre el
món.
Groga, groga,
groga,
devora entre les
fulles,
unta de safrà
les branques
enfilades que s'inclinen
pesadament
contra un cel tou
i violaci.
No hi ha llum-
només una taca
espessa com mel
degota de fulla
en fulla
i de branca en
branca,
espatllant els
colors
del món sencer.
Estic sol.
El pes de l'amor
em va sostenir
fins que el meu
cap
va topar contra
el cel.
Mira'm!
El meu cabell
regalima nèctar-
els tords el
porten
sobre les seves
ales negres.
Mira, els meus
braços i
les meves mans
per fi estan
sense fer res.
Com puc afirmar
si tornaré a
estimar-te com ara
alguna vegada?
WILLIAM CARLOS
WILLIAMS
----------------------
A Love Song
What have I to
say to you
When we shall
meet?
Yet—
I lie here
thinking of you.
The stain of love
Is upon the
world.
Yellow, yellow,
yellow,
It eats into the
leaves,
Smears with
saffron
The horned
branches that lean
Heavily
Against a smooth
purple sky.
There is no
light—
Only a
honey-thick stain
That drips from
leaf to leaf
And limb to limb
Spoiling the
colours
Of the whole
world.
I am alone.
The weight of
love
Has buoyed me up
Till my head
Knocks against
the sky.
See me!
My hair is
dripping with nectar—
Starlings carry
it
On their black
wings.
See, at last
My arms and my
hands
Are lying idle.
How can I tell
If I shall ever
love you again
As I do now?
WILLIAM CARLOS
WILLIAMS
----------------------
Una canción de amor
¿Qué tengo para
decirte
cuando nos
encontremos?
Sin embargo—
estoy acá,
pensando en ti.
La mancha del
amor
se extiende sobre
el mundo.
Amarilla,
amarilla, amarilla,
devora entre las
hojas,
unta de azafrán
las ramas
enastadas que se inclinan
pesadamente
contra un cielo
blando y violáceo.
No hay luz—
solo una mancha
espesa como miel
gotea de hoja en
hoja
y de rama en
rama,
estropeando los
colores
del mundo entero.
Estoy solo.
El peso del amor
me sostuvo
hasta que mi
cabeza
dio contra el
cielo.
¡Mirame!
Mi pelo chorrea
néctar—
los tordos se lo
llevan
sobre sus alas
negras.
Mirá, mis brazos
y
mis manos por fin
están
sin hacer nada.
¿Cómo puedo decir
si voy a volver a
amarte como ahora
alguna vez?
WILLIAM CARLOS
WILLIAMS
-------------------
jueves, 4 de enero de 2018
El talent de Mrs. Arrimadas
Diari d’hivern
(2)
El talent de Mrs.
Arrimadas
La controvèrsia
bàsica del famós test de Turing, que intenta esbrinar si una màquina és o no
intel·ligent, es fonamenta en la paradoxa que la tal màquina avaluada supera
amb èxit la prova quan pot enganyar a l’interrogador imitant ser una persona,
convertint, doncs, la simulació i el fingiment en els requisits principals de la
intel·ligència, humana o no.
Els misteris de
l’aparença i l’engany amaguen raons que la mateixa raó ignora al ser barates al
temperament i disposició de les persones. Per aquest motiu, el caràcter és el
destí i el destí no és pas altra cosa que un dilema moral al que tothom hi està
abocat més d’hora que tard.
La disfressa, la
duplicitat i la falsedat, la infiltració, son també els instruments cardinals
de qualsevol policia o servei d intel·ligència que vulgui ser eficaç. Els seus
membres han de saber que la mentida i la impostura serà el seu pa de cada dia.
Els principals damnificats, però, quan un espia o un infiltrat és descobert,
són la seva pròpia família i amics, ells els primers enganyats.
Però aquesta no
era pas la qüestió que amoïnava a un dels grans personatges de la literatura,
Tom Ripley, extraordinària creació de Patrícia Highsmith, l’heroi amoral que
suplanta com si res a la seva víctima fent-se passar per ell i vivint com ell.
Moltes de les
coses que s’han escrit de Ripley posen l’accent en l’ús del crim i l’assassinat
com a eines desproveïdes de moralitat i que es poden fer servir a conveniència.
Però per a mi l’important, el veritable talent de Ripley, no és pas el de matar
amb encert i sense remordiments de consciència, sinó el de suplantar, el d’imitar
amb eficàcia qui no ets.
Per això tinc la
sensació que a gairebé a ningú se li acudiria presentar-se com a candidat a la
presidència d’una comunitat autònoma espanyola fent només vuit o deu anys que
hi vius. Totes elles, les terres d’Espanya, tenen un fons històric, cultural i
social tan profund i ric que és impossible d’assolir en una dècada. Fer-ho no
només és pretensiós i superb, és també, penso jo, un insult als seus habitants,
una ofensa greu. Malgrat aquesta opinió merament personal i intransferible i
feta de bon rotllo, Mrs. Arrimadas ha obtingut el primer lloc en les passades
eleccions catalanes, cosa que em permet afirmar que és sens dubte una persona
amb molt talent. O no, no ho sé, el cas és que a mi no em cal cap test per
descobrir la burda suplantació. Només necessito no caure en aquell prejudici
famós que, apart del concepte merament administratiu i burocràtic, dicta que és
català tothom que viu i treballa a Catalunya.
-------------------
Diario de invierno (2)
El talento de Mrs. Arrimadas
La controversia básica del famoso test de Turing, que intenta averiguar si una máquina es o no inteligente, se fundamenta en la paradoja de que la tal máquina evaluada supera con éxito la prueba cuando puede engañar al interrogador imitando ser una persona, convirtiendo, pues, la simulación y el fingimiento en los requisitos principales de la inteligencia, humana o no.
Los misterios de la apariencia y el engaño esconden razones que la misma razón ignora al ser baratas al temperamento y disposición de las personas. Por este motivo, el carácter es el destino y el destino no es otra cosa que un dilema moral al que todo el mundo está abocado más temprano que tarde.
El disfraz, la duplicidad y la falsedad, la infiltración, son también los instrumentos cardinales de cualquier policía o servicio de inteligencia que quiera ser eficaz. Sus miembros deben saber que la mentira y la impostura será su pan de cada día. Los principales damnificados, sin embargo, cuando un espía o un infiltrado es descubierto, son su propia familia y amigos, ellos los primeros engañados.
Pero esta no era la cuestión que preocupaba a uno de los grandes personajes de la literatura, Tom Ripley, extraordinaria creación de Patricia Highsmith, el héroe amoral que suplanta como si nada a su víctima haciéndose pasar por él y viviendo como él .
Muchas de las cosas que se han escrito de Ripley hacen hincapié en el uso del crimen y el asesinato como herramientas desprovistas de moralidad y que se pueden utilizar a conveniencia. Pero para mí lo importante, el verdadero talento de Ripley, no es el de matar con acierto y sin remordimientos de conciencia, sino el de suplantar, el de imitar con eficacia quien no eres.
Por eso tengo la sensación de que a casi nadie se le ocurriría presentarse como candidato a la presidencia de una comunidad autónoma española haciendo sólo ocho o diez años que vives en ella. Todas las tierras de España, tienen un fondo histórico, cultural y social tan profundo y rico que es imposible de lograr en una década. Hacerlo no sólo es pretencioso y soberbio, es también, pienso yo, un insulto a sus habitantes, una ofensa grave. A pesar de esta opinión meramente personal e intransferible y hecha de buen rollo, Mrs. Arrimadas ha obtenido el primer lugar en las pasadas elecciones catalanas, lo que me permite afirmar que es sin duda una persona con mucho talento. O no, no lo sé, el caso es que a mí no me hace falta ningún test para descubrir la burda suplantación. Sólo necesito no caer en ese prejuicio famoso que, aparte del concepto meramente administrativo y burocrático, dicta que es catalán todo el que vive y trabaja en Cataluña.
-------------------
Diario de invierno (2)
El talento de Mrs. Arrimadas
La controversia básica del famoso test de Turing, que intenta averiguar si una máquina es o no inteligente, se fundamenta en la paradoja de que la tal máquina evaluada supera con éxito la prueba cuando puede engañar al interrogador imitando ser una persona, convirtiendo, pues, la simulación y el fingimiento en los requisitos principales de la inteligencia, humana o no.
Los misterios de la apariencia y el engaño esconden razones que la misma razón ignora al ser baratas al temperamento y disposición de las personas. Por este motivo, el carácter es el destino y el destino no es otra cosa que un dilema moral al que todo el mundo está abocado más temprano que tarde.
El disfraz, la duplicidad y la falsedad, la infiltración, son también los instrumentos cardinales de cualquier policía o servicio de inteligencia que quiera ser eficaz. Sus miembros deben saber que la mentira y la impostura será su pan de cada día. Los principales damnificados, sin embargo, cuando un espía o un infiltrado es descubierto, son su propia familia y amigos, ellos los primeros engañados.
Pero esta no era la cuestión que preocupaba a uno de los grandes personajes de la literatura, Tom Ripley, extraordinaria creación de Patricia Highsmith, el héroe amoral que suplanta como si nada a su víctima haciéndose pasar por él y viviendo como él .
Muchas de las cosas que se han escrito de Ripley hacen hincapié en el uso del crimen y el asesinato como herramientas desprovistas de moralidad y que se pueden utilizar a conveniencia. Pero para mí lo importante, el verdadero talento de Ripley, no es el de matar con acierto y sin remordimientos de conciencia, sino el de suplantar, el de imitar con eficacia quien no eres.
Por eso tengo la sensación de que a casi nadie se le ocurriría presentarse como candidato a la presidencia de una comunidad autónoma española haciendo sólo ocho o diez años que vives en ella. Todas las tierras de España, tienen un fondo histórico, cultural y social tan profundo y rico que es imposible de lograr en una década. Hacerlo no sólo es pretencioso y soberbio, es también, pienso yo, un insulto a sus habitantes, una ofensa grave. A pesar de esta opinión meramente personal e intransferible y hecha de buen rollo, Mrs. Arrimadas ha obtenido el primer lugar en las pasadas elecciones catalanas, lo que me permite afirmar que es sin duda una persona con mucho talento. O no, no lo sé, el caso es que a mí no me hace falta ningún test para descubrir la burda suplantación. Sólo necesito no caer en ese prejuicio famoso que, aparte del concepto meramente administrativo y burocrático, dicta que es catalán todo el que vive y trabaja en Cataluña.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)








