La controvèrsia
bàsica del famós test de Turing, que intenta esbrinar si una màquina és o no
intel·ligent, es fonamenta en la paradoxa que la tal màquina avaluada supera
amb èxit la prova quan pot enganyar a l’interrogador imitant ser una persona,
convertint, doncs, la simulació i el fingiment en els requisits principals de la
intel·ligència, humana o no.
Els misteris de
l’aparença i l’engany amaguen raons que la mateixa raó ignora al ser barates al
temperament i disposició de les persones. Per aquest motiu, el caràcter és el
destí i el destí no és pas altra cosa que un dilema moral al que tothom hi està
abocat més d’hora que tard.
La disfressa, la
duplicitat i la falsedat, la infiltració, son també els instruments cardinals
de qualsevol policia o servei d intel·ligència que vulgui ser eficaç. Els seus
membres han de saber que la mentida i la impostura serà el seu pa de cada dia.
Els principals damnificats, però, quan un espia o un infiltrat és descobert,
són la seva pròpia família i amics, ells els primers enganyats.
Però aquesta no
era pas la qüestió que amoïnava a un dels grans personatges de la literatura,
Tom Ripley, extraordinària creació de Patrícia Highsmith, l’heroi amoral que
suplanta com si res a la seva víctima fent-se passar per ell i vivint com ell.
Moltes de les
coses que s’han escrit de Ripley posen l’accent en l’ús del crim i l’assassinat
com a eines desproveïdes de moralitat i que es poden fer servir a conveniència.
Però per a mi l’important, el veritable talent de Ripley, no és pas el de matar
amb encert i sense remordiments de consciència, sinó el de suplantar, el d’imitar
amb eficàcia qui no ets.
Per això tinc la
sensació que a gairebé a ningú se li acudiria presentar-se com a candidat a la
presidència d’una comunitat autònoma espanyola fent només vuit o deu anys que
hi vius. Totes elles, les terres d’Espanya, tenen un fons històric, cultural i
social tan profund i ric que és impossible d’assolir en una dècada. Fer-ho no
només és pretensiós i superb, és també, penso jo, un insult als seus habitants,
una ofensa greu. Malgrat aquesta opinió merament personal i intransferible i
feta de bon rotllo, Mrs. Arrimadas ha obtingut el primer lloc en les passades
eleccions catalanes, cosa que em permet afirmar que és sens dubte una persona
amb molt talent. O no, no ho sé, el cas és que a mi no em cal cap test per
descobrir la burda suplantació. Només necessito no caure en aquell prejudici
famós que, apart del concepte merament administratiu i burocràtic, dicta que és
català tothom que viu i treballa a Catalunya. ------------------- Diario de invierno (2) El talento de Mrs. Arrimadas La controversia básica del famoso test de Turing, que intenta averiguar si una máquina es o no inteligente, se fundamenta en la paradoja de que la tal máquina evaluada supera con éxito la prueba cuando puede engañar al interrogador imitando ser una persona, convirtiendo, pues, la simulación y el fingimiento en los requisitos principales de la inteligencia, humana o no. Los misterios de la apariencia y el engaño esconden razones que la misma razón ignora al ser baratas al temperamento y disposición de las personas. Por este motivo, el carácter es el destino y el destino no es otra cosa que un dilema moral al que todo el mundo está abocado más temprano que tarde. El disfraz, la duplicidad y la falsedad, la infiltración, son también los instrumentos cardinales de cualquier policía o servicio de inteligencia que quiera ser eficaz. Sus miembros deben saber que la mentira y la impostura será su pan de cada día. Los principales damnificados, sin embargo, cuando un espía o un infiltrado es descubierto, son su propia familia y amigos, ellos los primeros engañados. Pero esta no era la cuestión que preocupaba a uno de los grandes personajes de la literatura, Tom Ripley, extraordinaria creación de Patricia Highsmith, el héroe amoral que suplanta como si nada a su víctima haciéndose pasar por él y viviendo como él . Muchas de las cosas que se han escrito de Ripley hacen hincapié en el uso del crimen y el asesinato como herramientas desprovistas de moralidad y que se pueden utilizar a conveniencia. Pero para mí lo importante, el verdadero talento de Ripley, no es el de matar con acierto y sin remordimientos de conciencia, sino el de suplantar, el de imitar con eficacia quien no eres. Por eso tengo la sensación de que a casi nadie se le ocurriría presentarse como candidato a la presidencia de una comunidad autónoma española haciendo sólo ocho o diez años que vives en ella. Todas las tierras de España, tienen un fondo histórico, cultural y social tan profundo y rico que es imposible de lograr en una década. Hacerlo no sólo es pretencioso y soberbio, es también, pienso yo, un insulto a sus habitantes, una ofensa grave. A pesar de esta opinión meramente personal e intransferible y hecha de buen rollo, Mrs. Arrimadas ha obtenido el primer lugar en las pasadas elecciones catalanas, lo que me permite afirmar que es sin duda una persona con mucho talento. O no, no lo sé, el caso es que a mí no me hace falta ningún test para descubrir la burda suplantación. Sólo necesito no caer en ese prejuicio famoso que, aparte del concepto meramente administrativo y burocrático, dicta que es catalán todo el que vive y trabaja en Cataluña.
Tothom sap, o
hauria de saber, que el pecat i la transgressió, la desobediència i la irreverència
són les eines bàsiques que alimenten el coneixement i el fan surar de l’asèpsia
il·luminant la boira. També que el risc de tot plegat és el d’existir, de ser, de
tenir una identitat, perquè tothom sap, o hauria de saber igualment, que tot
allò que no és diferent és sempre indiferent. Per aquest motiu no ha existit ni
existeix avui en dia ni existirà mai al món cap país que per ser-ho no hagi
comés el seu corresponent pecat original. Espanya també.
Jordi Tardà, el
diputat d’Esquerra Republicana al Congrés de diputats espanyol, ha repetit en
més d’una ocasió que la República catalana serà democràtica o no serà, serà
pacífica o no serà. És a dir, en conclusió: no serà. I no serà perquè segons
sembla els catalans no estem disposats a cometre el pecat original que ens
permetria ser una República independent en això que s’anomena “El concert de
les nacions”.
La revolta catalana
ha posat en evidència aquest fet singular, i alhora també ha aconseguit que
caiguessin moltes màscares, les nostres, les dels europeus i, bàsicament, les
dels espanyols que, lliures d’artificis, s’han pogut mirar al mirall tal i com
són i sa mare els va dur al món quan Déu la va foragitar del Paradís. I... què
han vist? Els ha agradat o tot el contrari? No en tinc ni idea del que deuen
haver contemplat els espanyols reflectit a l’espill picat de casa seva i l’opinió
que els hi ha merescut mirar-se nus, però, sens dubte, el primer que cal fer en
aquestes circumstàncies, com recomanen Jordi Galves i Agustí Colomines parlant
dels catalans, és un exercici de sinceritat col·lectiva.
En el nostre cas
hem de reconèixer que no som pas un sol poble. No, no ho som, els catalans ara no
som un sol poble.
Però jo parlava
de pecats originals que permeten ser el que vols i no el que volen altres. És
una mena de pacte amb el diable que, paradoxalment, també t’obre les portes del
cel. Aquest és el joc estrany de Déu i de la vida que els espanyols, com a
poble, han practicat sempre sense saber-ho o sabent-ho, però com una veritat que
mai cal esmentar a taula si no vols que l’àpat familiar acabi en una baralla. ----------------
Diario de invierno (1)
El pecado original.
Todo el mundo sabe, o debería saber, que el pecado y la
transgresión, la desobediencia y la irreverencia son las herramientas básicas
que alimentan el conocimiento y lo hacen sobresalir de la asepsia iluminando la
niebla. También que el riesgo de todo ello es el de existir, de ser, de tener
una identidad, porque todo el mundo sabe, o debería saber igualmente, que aquello
que no es diferente es siempre indiferente. Por este motivo no ha existido ni
existe hoy en día ni existirá nunca en el mundo ningún país que por serlo no
haya cometido su correspondiente pecado original. España también.
Jordi Tardà, el diputado de ERC (Esquerra republicana de
Catalunya) en el Congreso de diputados español, ha repetido en más de una
ocasión que la República catalana será democrática o no será, será pacífica o
no será. Es decir, en conclusión: no será. Y no será porque al parecer los
catalanes no estamos dispuestos a cometer el pecado original que nos permitiría
ser una República independiente en eso que se llama "El concierto de las
naciones".
La revuelta catalana ha puesto en evidencia este hecho
singular, al tiempo que también ha conseguido que cayeran muchas máscaras,
nuestras, de los europeos y, básicamente, las de los españoles que, libres de
artificios, se han podido mirar en el espejo tal como son y su madre los trajo
al mundo cuando Dios la expulsó del Paraíso. Y... ¿qué han visto? ¿Les ha
gustado o todo lo contrario? No tengo ni idea de lo que deben de haber
contemplado los españoles reflejado en el espejo picado de su casa y la opinión
que les ha merecido mirarse desnudos, pero, sin duda, lo primero que hay que
hacer en estas circunstancias, como recomiendan Jordi Galves y Agustí Colomines
hablando de los catalanes, es un ejercicio de sinceridad colectiva.
En nuestro caso hemos de reconocer que no somos un solo
pueblo. No, no lo somos, los catalanes ahora no somos un solo pueblo. Pero yo hablaba de pecados originales que permiten ser lo
que quieres y no lo que quieren otros. Es una especie de pacto con el diablo
que, paradójicamente, también te abre las puertas del cielo. Este es el juego
extraño de Dios y de la vida que los españoles, como pueblo, han practicado
siempre sin saberlo o sabiéndolo, pero como una verdad que nunca hay que
mencionar en la mesa si no quieres que la comida familiar termine en una pelea.
Festen és una
pel·lícula de Thomas Vinterberg on es narra la
celebració d’un aniversari d’un home de seixanta anys. En un moment de la festa
el fill s’adreça als convidats per fer un discurs on revela una veritat
que ha estat oculta fins ara als que no n’eren protagonistes. O sí però
callaven.
Aquesta escena és
perfecta per il·lustrar la situació política que viu Catalunya on han caigut
les màscares que amagaven la hipocresia en la que vivíem. Jo ho celebro, ara sé
com pensen alguns dels meus amics i familiars, veïns i coneguts. Què havia de
fer aquest fill?, callar? Ara sé qui són, què rumien i què senten també alguns catalans
i alguns altres d’aquests anomenats “altres catalans” que es van afegir a l’exitosa
frase de Candel. Pur fingiment, cors malalts.
Els polítics cínics
i la mala gent s’apunten a la idea que la veritat espatlla famílies i trenca la
convivència. En moltes d’elles els pares i fills, diuen, no poden parlar a taula de
política, quina llàstima que em fan!, pobrets!
Ja ho diu aquella
famosa frase: el llenguatge és la millor eina de comunicació, però el silenci
ho és de la convivència. És cert, però ho és, naturalment, quan la convivència
és una merda, una muntanya d’hipocresia que jo no vull pel meu país. Benvinguda
la veritat, benvinguda sempre encara que tinguem que dir a taula, davant de tothom, que el papa
ens violava quan érem petits.
En aquesta escena
que va rodar Tarantino hi veiem un esclau que posa en guàrdia al seu amo al
qui, segons sembla, se li ha passat per alt un petit detall transcendental en
una negociació de compra venda d’esclaus que està tenint en aquests mateixos instants
amb uns viatgers en el menjador de la casa mentre sopen tranquil·lament.
L’amo negocia amb
ells la venda d’un mandinga, un d’aquests
esclaus fornits que fan servir per espectacles de lluita a mort on els blancs
aposten i es diverteixen veient-los matar-se. Però la veritable raó dels
viatgers es comprar una esclava que únicament fa de minyona i que és l’esposa d’un
d’ells. La volen comprar per alliberar-la, però han de dissimular perquè
aquesta, la llibertat, no és segur que sigui una bona raó per vendre-la. La de
la lluita, el sotmetiment, la mort, el sexe o el divertiment sí, però la
llibertat potser no.
No, no és una
bona raó, i no ho és principalment, per l’esclau que avisa l’amo de les
amagades intencions dels viatgers i la sospita que té que un d’ells sigui el
marit de l’esclava que volen comprar fent veure que només fa de torna en la
compra del mandinga. Els esclaus no
tenen ni esposes ni marits.
A l’amo potser
tant li faria, que cadascú faci el que vulgui amb els seus esclaus, pensa, que
els maltracti, els mati o els alliberi, tant és. Però per segons quin esclau la
llibertat, encara que només sigui com una remota possibilitat, és una elecció insuportable,
a més de qüestionar els ciments de la seva autoritat.
Autoritat?, quina
autoritat pot tenir un esclau?
Hi ha persones en
aquest món nostre que viuen de l’autoritat que tenen sobre esclaus no essent
ells altre cosa que un esclau més. Aquests dos darrers mesos hem pogut veure amb
gran tristesa com l’ànima de molts catalans, ciutadans i polítics, és igual a
la d’Stephen que interpreta magistralment Samuel L. Jackson.
Hegel ja ens va
parlar en la seva Fenomenologia de l’Esperit
de la relació entre amos i esclaus i com els segons ho són només perquè
accepten la seva condició, i que la història neix quan es nega el vincle de
dependència.
Però la història
de la que ens parla Hegel és la Gran Història, sota d’ella n‘hi ha una de petita
i de mesquina que es viu en moltes famílies i parelles, en llocs de treball i
escoles i en països petits fets per homes i dones petits que no poden suportar,
no ja la llibertat dels altres, sinó la seva pròpia.
Els altres
africans, els substantius i els adjectius.
Si Catalunya és
diversa i complicada no em puc arribar a imaginar com pot ser-ho Àfrica.
Una bona amiga
meva, dolça com les aigües fangoses del Volta, que té a una filla vivint-hi,
el gendre i els nets, ja m’ho diu, sort dels aparells d’aire condicionat que fan la
vida possible en el caos. Possible per a qui?, li pregunto.
Continuant amb
les preguntes, sovint m’he demanat també què es devia sentir sent un pied
noir, un d’aquells altres algerians
que de cop i volta es van veure expulsats del que es pensaven i n’estaven
convençuts que era el seu país, les seves ciutats i els seus barris. Els noiets
africans que viuen ara a la França republicana per què no s’emocionen quan, en
les circumstàncies del moment, han de fer veure que canten la Marsellesa?, ho
fan igual com ho fa la senyora Arrimadas quan canta, o no canta, els Segadors?
Jordi
Galves reclamava l’altre dia la participació ciutadana com una condició
totalment necessària per a la defensa de causes justes, des de la introducció
de l’os als Pirineus, passant pel reciclatge de residus o la igualtat i
respecte entre homes i dones, gais i lesbianes. També per a la defensa de la
llengua catalana que, segons ell, molts ciutadans negligeixen fins l’extrem que
afirma: “Si la llengua catalana és un
patrimoni col·lectiu però en la pràctica només els catalanoparlants se’n
preocupen i la defensen, ¿quina convivència tenim, més enllà de les aparences?
¿Quina solidaritat real hi ha cap als catalanoparlants per part dels seus compatriotes
més enllà de la xerrameca? Ara que Ciutadans i el Partit Popular volen, d’una
manera o una altra, eliminar ben aviat l’escola catalana i la protecció social
del català ¿quin ajut tindrem per part dels que no són sobiranistes? ¿Què
passarà quan tanquin tevetrès i les altres emissores de la Generalitat?”
Els catalans que no consideren la defensa del català com una causa justa tenen
algun adjectiu especial que acompanyi el substantiu de català?
Però jo, en
realitat, volia parlar d’art i no pas dels altres algerians, francesos, o
catalans, malgrat el títol de la meva entrada que només és un ham amb un fil i
una canya. Un fil que ens parla de la vida i dels colors i sons del món en un
món cacofònic de color xocolata que anticipa el futur. El futur en particular que
no pas el futur en general. El futur que et mata com ho fa una septicèmia
sobtada. És en aquest moment, quan ignores què t’està passant fora de saber que
t’estàs morint, que ho barreges tot i no entens res. Qualsevol pintor sap que
els colors ben mesclats donen el negre perquè la pintura té el do de convertir la
vida en art o l’art en la vida.
Aquest punk
neoafricà i afrikaner és revelador de la vida africana d’uns africans blancs que
segurament ens estan donant alguna lliçó sense saber-ho nosaltres. Lliçó d’art
i de la gran moral que sempre hi ha amagada en els gestos, en les formes i els
colors del món que no són pas només els colors de la natura, sinó també els
colors de les coses que no en tenen. El punk en general i l’africà en particular
són manierismes barrocs que continuen fixant, com ho feia el barroc del segle
XVII, el centre de tot en el cos. Per què? Perquè el cos és sucre en aigua i la
temperatura tendeix irremissiblement al zero absolut o, fins i tot, molt més
enllà, allà on tots els substantius tenen l’adjectiu que els correspon.
Que guapa era la
Tete Matutano. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns que em retornaves sempre. (V.A.E)
L’Albert n’estava
enamorat des de que una nit la va veure actuar assegut a la primera fila del
Zeleste al carrer de l’Argenteria. No va parar de mirar-la tota l’estona com un
babau. “A mi m'agradava, trobava que era una dona diferent, amb encant, no sé,
aquelles coses de la imaginació i la joventut”. Em diu l’Albert recordant-la amb nostàlgia, a
ella i a ell mateix aquells anys.
Poc anys després
ens la trobarem al Nepal i ell la va reconèixer i li ho va dir, anava amb la
seva mare o una tieta. Però no va ser prou insistent per apropar-s'hi més, tot i que ara em confessa que
li va semblar que no era d’eixe món. Els que sí no ho eren d’eixe món foren
aquells vampirs que sobrevolaven els camins arbrats de Katmandú i el gegant de
l’Anapurna que ens donava el bon dia cada dematí.
Ni tampoc els
voltors de Delhi que s’apoderaven de la ciutat quan sortia el sol. O aquells petits
escarabats que ens queien com una pluja monsònica dins de la sopa de tomàquet a
Khajuraho, envoltats de dones de pedra indiferents a la nostra mirada i mut
anhel.
Aquell món com el
d’ara estava ple de captaires, de tafurs,de lladres, i gurus; de santons i budes; de
dames intrigants i de nois i noies de cabells arrissats i cossos felins. Pells
clares, fosques i negres. Gent gran i mainada. Persones i animals. Vent i
pluja, llum i ombra. Fred i pols. La pols suficient per enrogir el paisatge. És
el món una navalla d’Occam? No en tinc ni idea, però ara el que vull saber és qui
se’n recorda de la Tete Matutano, la seva família segur que sí, ella i els
seus amics que l’estimaven, els seus amics i el munt d’admiradors i d’enamorats
als que deuria seduir sense voler ni proposar-s’ho, tocant només la flauta
mentre mirava al Zel i al sol i l’omplia
de colors.
Recoi, que guapa
era la Tete Matutano, i que guapos eren l’Ovidi, el Toni i el Toti, i que guapos
nosaltres, l’Albert i jo.
El
passat dia 1 d’octubre, el dia del referèndum, Rafael
Argullol publicava a l’Ara un article nostàlgic assimilant-se vagament al
trist monstre, mig home i mig toro, que roman empresonat per sempre més en un
laberint. El laberint era i és una bona metàfora per usar en aquests dies que
ens ha tocat viure, laberíntics. Però Rafael Argullol ens parla de Kazantzakis, d’Alexis Zorbàs i de les
interferències cinematogràfiques entre l’obra literària i la pel·lícula que tan
magistralment va interpretar Anthony Quinn.
“En
arribar per primera vegada a Creta em vaig adonar fins a quin punt som guiats
per les idees i imatges que tenim respecte a un lloc: tenia al davant les
impressionants muntanyes que coronen l’illa però en realitat mirava cap al
passat, a la recerca de records i de paraules adherides als records. Creta, per
sobre de tot, era per a mi la veu d’un llunyà professor del col·legi i les
pàgines dels llibres de Nikos Kazantzakis. La veu era d’un dels millors
professors que vaig tenir al col·legi, un capellà alt, prim i pàl·lid que,
segons sembla, estava enamorat de...”
De qui estava enamorat aquest capellà? Rafael
Argullol afirma que de la cultura minoica, però jo no m’ho crec pas. Vull
pensar que estava enamorat d’una dona i que com el Minotaure de Frederic Watts
no deixava de mirar, mirant Creta, el mar tot esperant veure la vela que
anunciava la seva arribada. Però aquesta suposició meva no té cap mena de valor
perquè jo no sóc pas massa més romàntic que els cocodrils femella del
Serenguetti i els artistes pop.
Fa cinc anys The New Inquiry va escollir una peça
de The Labyrinth de Saul Steinberg
per il·lustrar una pregunta retòrica que li feia a George Scialabba.
The New Inquiry preguntava:What, in brief, is the modern predicament?
Which authors, and what lived experience in history, most shaped your
understanding of it?
I George Scialabba responia:Modernity is the ensemble of changes – intellectual,
political, economic, social, cultural, technological, aesthetic – that have
altered the world drastically since roughly the 17th century, until which time
the world was, in the above respects, far less different from the world of any
previous epoch of recorded history than it is from the world of today. The
modern predicament is the set of problems these changes have bequeathed us.
Aprofitant la seva reedició, The New
York Review books publicava un munt de elogis sobre un artista i un
llibre que ha estat dècades completament fora de catàleg i que jo tinc la sort
de conservar en una prestatgeria que tota ella és un laberint:
De tots aquests elogis vull destacar els darrers de
Deborah Solomon quan afirma aquesta característica primordial de Saul Steinberg:
“in the process he helped pave the way for a culture of boundary-blurrers… He
showed that literature can be created without using a single sentence.”
Potser per això el capellà del que ens parla l’Argullol
no sabia distingir exactament entre Creta i l’amor eròtic.
Avui no som
Nadal, però m’és ben bé igual, cada dia neixen nens tan pobres i nus com el dia
que moriran. I ho fan de la mateixa manera que aquests nois i noies del vídeo que
canten com un riu, un rere l’altre i tots alhora, de manera parsimoniosa.
Semblen els béns que surten d’una cornucòpia, del ventre o dels pits de les
dones o de la gerra de l’aiguader que dóna de beure als benaurats que tenen set
de justícia.
Avui, una amiga
m’ha demanat l’hora en que vaig néixer perquè volia saber quina era la meva
lluna. Es veu que a ella l’interessen eixa mena de coses esotèriques que no
tenen ni cap ni peus, que són portes en un mur que no en té. Li he enviat,
però, una fotografia en la que estic amb ma mare acabat de sortir de l’ou o de
la panxa del bou. Una imatge que sempre m’ha recordat una pintura de Sorolla.
Una pintura que posa en evidència que és gairebé quasi tan difícil pintar el
blanc com el negre, antic dilema pictòric que va resoldre Velázquez i que
Sorolla no va voler imitar per por d’equivocar-se. Per això va triar el blanc.
I com d’una cosa
es passa a l’altra igual que si naveguéssim en un riu a la vora del mar, he
passat de la lluna, plena o nova, de ma mare i del blanc dels llençols a les
panses i figues d’una cançó que és molt més que una cançó de bressol tal que el
blanc o el negre són també molt més que uns colors per pintar el que no es pot
pintar ni cantar perquè tot és encara verd com ho són les figues que tam,
pa-tam-tam, ja maduraran, si no maduren el dia de Pasqua ho faran el dia del
Ram.
Delictes i faltes és una extraordinària pel·lícula de Woody Allen
sobre la culpa i la pena que arrossega la culpa i la capacitat que el cinisme
té en reconvertir-se en oblit. En aquesta escena que presento hi surt una
família normal, jueva, musulmana o cristiana, com la meva. En cadascun dels
personatges hi reconec un familiar i em reconec a mi mirant-los a ells com ho
fa el protagonista, veient-se a sí mateix parlant com un saberut ignorant.
La historia no l’escriuen els guanyadors com diu la tieta nihilista de
l’escena i com es repeteix sovint d’una manera acrítica. La història l’escriu
la gent. A casa meva la que s’explicava n’era una de molt diferent de la que
m’ensenyaven a l’escola, i aquesta és la que he après i en la que crec.
Si Hitler hagués guanyat, simplement, la història hagués estat una altra i,
en conseqüència, els llibres n’explicarien una distinta. Durant la II Guerra
Mundial molta gent honesta i enraonada hagués volgut signar la pau i acordar un
tractat que evités la guerra a canvi de qualsevol cosa. ¿A canvi de què?
El rabí Hillel va afirmar un dia que l’únic precepte moral vàlid era no fer
als altres el que no vols que et facin a tu i que tota la resta, fora d’això,
només eren comentaris. Tenia raó, però no la tenia tota, es va oblidar de
explicar-nos què hem de fer per protegir als dèbils, què ens és permès i què no
per defensar els que no es poden defensar per sí mateixos. Jesús va tenir una
mica més d’atreviment i d’insolència quan va dir sense dir-ho que no donéssim
al César el que pertany a Déu ni a Déu el que és propietat del César, una
manera poètica de respondre l’oblit de Hillel.
El protagonista de la pel·lícula, interpretat per Martin Landau, ha comés
un crim i busca en el passat una mena de redempció, d’estat de puresa
primordial que ha perdut, una resposta al present que ara viu i el turmenta.
Però el passat està tan enfangat com la seva ànima que li permet mirar-se al
mirall cada matí i no sentir vergonya del que veu. Aquell moment, alegre per
les mentides que l’omplien, és un món que ja no existeix. Està atrapat en un
altre de diferent i no previst on no pot desfer les decisions preses, ningú
pot. Només té dos camins i entre els dos en tria un, destruir la seva
consciencia al voler pensar que són els guanyadors els que escriuen la
història. Els guanyadors la fan igual que els perdedors, no l’escriuen, no l’han
escrit mai perquè no pertany ni al César ni a Déu.
